Contra el cànon digital

Durant aquests darrers mesos -i sobretot des de l'inici de la campanya electoral- s'està parlant molt del nou cànon digital que s'ha tret de la màniga el govern de ZP i que, compte, gestionarà una entitat privada, la Societat General d'Autors (SGAE). Aquest cànon, per si algú encara no se'n ha assabentat, encareix tots els aparells amb capacitat d'emmagatzemar dades, és a dir, telèfons mòbils, discs durs, CD's i DVD's verges, escànners, copiadores, reproductors d'MP3 o MP4, memòries USB, etc, etc, etc...

La plataforma Todos contra el canon ha recollit i entregat dos milions de signatures contra aquest nou impost que estableix que tots els ciutadans som uns delinqüents en potencia. També s'han manifestat contra aquest polèmic cànon partits polítics, associacions de tota mena i fins i tots molts creadors i socis de la SGAE. Els arguments en contra són molts i diversos. Sense qüestionar que els creatius (també ho sóc jo!!) tenen tot el dret del món a guanyar-se la vida amb les seves creacions, el que no es pot pretendre (perquè és pervers) és cobrar per endavant per l'ús d'una creació que no sabem si s'arribarà a produir.

Aquesta constatació, per si mateixa, referma la idea de que el cànon és un sistema ineficaç, imperfecte, injust i indiscriminat, que ens fa responsables a tots d'una pirateria que és incapaç de frenar i que a sobre pot afectar seriosament, com afirma el sociòleg Manuel Castells, al desenvolupament de la societat de la informació. És obvi, doncs, que cal pensar una nova manera de protegir la propietat intel·lectual.

Sap greu però, veure que artistes admirats com Sabina o Serrat recolzen aquesta arbitrarietat, més pròpia d'una societat medieval que d'un món digital. Mentre la tecnologia ha beneficiat als artistes i creadors la polèmica no ha existit. Ara que les noves tecnologies "afavoreixen" les opcions de compra i còpia dels consumidors tot s'ensorra.

L'afany recaptatori de la SGAE però, va més enllà del cànon digital. M'acabo d'assabentar que també pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre prestat en concepte de cànon per a compensar -això diuen- als autors dels desgast del préstec. Com afirma el brillant José Luis Sampedro en un al·legat contra aquest cànon que circula per la xarxa, les biblioteques públiques, un cop pagat el preu d'adquisició del llibre per prestar-lo, no obtenen res a canvi. L'escriptor no entén, amb raó, que es pretengui multar a les biblioteques per complir amb la seva missió, que no és altra que prestar llibres i fomentar la lectura.

L'autor, que es mostra enormement agraït per la tasca difusora de la seva obra que sempre han fet les biblioteques es pregunta: ¿qué se les desgasta a los autores en la operación? ¿Acaso dejaron de cobrar por el libro? ¿Se les leerá menos por ser lecturas prestadas? ¿Venderán menos o les servirá de publicidad el préstamo? Sampedro no va errat quan assegura que aquest cànon va contra el foment de la lectura i que els que pretenen defensar els seus interessos s'ho haurien de pensar abans, doncs la mesura comporta carregar-se les biblioteques.