dimecres, 30 de setembre del 2015

Objectiu: el cap d'Artur Mas

Es miri com es miri l'èxit de l'independentisme en les eleccions catalanes del 27-S és irrefutable. La prova més evident és el cabreig descomunal que l'endemà de les eleccions va exhibir l'expresident José María Aznar, que mitjançant un comunicat fet públic a través de la FAES desmenteix Mariano Rajoy i el seu triomfalisme ("No va a pasar nada") tot afirmant que "los constitucionalistas tenemos que decir que las elecciones autonómicas en Catalunya las han ganado los secesionistas, pero que han fracasado en sus intenciones plebiscitarias", el que vol dir que "el proceso secesionista va a continuar, y va a continuar mas radicalizado, porque los más radicales tienen más fuerza".
Sembla mentida, però aquesta vegada Aznar té raó, si més no quan assenyala inequívocament que l'independentisme s'ha emportat el gat a l'aigua encara que -com passa a totes les eleccions- la lectura barroera i interessada de la majoria de forces polítiques passi per dir allò tan gastat de que tots han guanyat encara que hagin perdut un bon grapat de vots i escons.
Els resultats d'aquestes eleccions plebiscitàries deixa poc marge pel dubte. Malgrat l'anunci previ de diverses plagues bíbliques, l'expulsió d'Europa, l'entrada dels tancs per la Diagonal i un corralito imminent, entre d'altres calamitats, és obvi que la ciutadania no s'ha acollonit, ha sortit a votar en massa i, com diu el president honorari del partit del sobres, ha votat majoritàriament per la independència.
Les urnes, per molt que molts ho vulguin negar, no han desautoritzat el projecte sobiranista. Rajoy ho sap, Sánchez ho sap, Iglesias ho sap, Rivera ho sap. Fins i tot l'Ada Colau ho deu saber a aquestes alçades... Per això ara és prioritari carregar-se a en Mas. Tots els polítics espanyols i catalans saben que actualment Artur Mas és el pal de paller de tot el procés. Saben que ha estat capaç d'aglutinar al seu voltant una candidatura on conflueixen dretes, esquerres, nacionalistes i societat civil. Una candidatura que ha guanyat clarament les eleccions (encara que no tingui la majoria suficient) i que continuarà treballant per dir adéu a Espanya. Eliminar a en Mas és fonamental per torpedinar a Junts pel sí i el seu projecte secessionista. Les forces unionistes i constitucionalistes saben que sense Mas, sense el pal de paller, el projecte se'n pot anar en orris. Per això volen el seu cap. Per això faran tot el possible per aniquilar-lo políticament.
El primer pas no s'ha fet esperar. Dos dies després de les eleccions la Fiscalia ha anunciat la imputació d'en Mas, la ex vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pels delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació arran de la convocatòria del 9-N, la consulta sobre la independència de Catalunya. Tots tres estan citats a declarar, com hom sap, el proper 15 d'octubre, data que coincideix amb el 75è aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys a mans dels militars franquistes.
A banda d'aquestes consideracions, els resultats d'aquestes eleccions han palesat clarament que Junts pel sí ha capitalitzat el vot útil a favor de la independència i Ciutadans el vot útil a favor del no a la independència. En el fons, estic segur que els partits unionistes encara maleeixen la seva mala sort, que no és altra que el curt resultat de les CUP (10 diputats), que tot i així dificultarà la investidura d'en Mas. Antonio Baños, Arrufat, Fernández i companyia farien bé de reflexionar a fons sobre el tema doncs, sense voler-ho, poden fer-li un gran favor a l'unionisme, al govern d'Espanya i a les aspiracions polítiques presents i futures del PP i C's.
Em sembla que l'home més satisfet dels resultats electorals és l'Albert Rivera. Pot estar content, el seu partit ha passat de 9 a 25 escons i la seva imatge s'ha revaloritzat de cara a les eleccions generals espanyoles, que són les úniques que l'interessen. En Rivera ha sabut jugar bé les seves cartes, transformant la marca blanca del PP en un projecte que li pot menjar molt terreny a en Rajoy els propers mesos. El passat mes de juny el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, reclamava un "Podemos de derechas". Dit i fet. També hem de suposar que ha sufragat la campanya de Ciutadans? Les males llengües diuen que C's és el partit de l'IBEX 35. Rajoy, tremola.
Altre que ha copsat el perill imminent és el de la cua. Pablo Iglesias es desinfla per moments. Les eleccions catalanes han estat una bufetada per a les seves aspiracions. Els 11 diputats assolits són molt poc bagatge per a un senyor que fa pocs mesos es menjava el món i ja es veia assegut a la Moncloa esnifant la caspa de la casta. Per això, com que ja es veu la pedregada a sobre, ha començat a repartir pastanaga: "Si Podemos gana las elecciones generales, habrá un referéndum en Cataluña", va prometre ahir. Us sona allò del "puedo prometer y prometo"? Doncs això...
Altres que peguen bots d'alegria són la gent d'Iniciativa. En Joan Herrera i la Dolors Camats han fet un negoci ruïnós aliant-se amb Podemos en aquestes eleccions. Han assolit pitjors resultats que quan es presentaven en solitari. Que un dels seus, en Raül Romeva, fos el cap de llista de la llista d'en Mas, l'Oriol Junqueras i l'ANC, els ha descol·locat i els ha deixat en una situació de descrèdit. Encara no han entès que una bona part de la seva militància també és independentista. Si esperaven créixer al rebuf d'Iglesias s'han lluit, perquè ell venia a aprofitar-se'n clarament d'ells i de les seves debilitats. Al final tots dos han sortit perdent. L'efecte Colau no ha funcionat en aquesta ocasió.
Però aquestes eleccions han causat estralls a més llocs. La caiguda del PP era previsible. La corrupció permanent, la política del govern espanyol envers Catalunya, el paper d'Alícia Sánchez Camacho en tot l'afer de l'espionatge de la Camarga i l'elecció d'un cap de cartell xenòfob com en García Albiol, ha precipitat als populars al fracàs electoral. Tot i així encara han tingut sort, només han perdut 8 escons, 4 més que els socialistes, que tampoc aixequen el cap. El simpàtic Miquel Iceta sembla que balli constantment amb la negra, encara que sigui al ritme de Queen. Si en el 2012 el PSC va assolir els pitjors resultats electorals de la seva història a Catalunya, tres anys després ha encarregat el taüt: 16 diputats. Ni l'ajut de Pedro Sánchez, que s'ha passat més de mitja campanya a Catalunya, ha servit per remuntar. Tot i així, després de les eleccions l'Iceta és mostrava satisfet:"Pensàvem que perdíem més, perquè hem perdut una part important del partit en el procés de polarització dels darrers mesos. En aquest marc, els resultats són raonables", ha dit. I és que on no n'hi ha no raja.
M'he deixat pel final a Unió, el partit d'en Duran Lleida. Un partit ple de gent magnífica (ho dic amb coneixement de causa) que no ha sabut renovar-se a temps i que, quan ho ha fet, ho ha fet de forma traumàtica. La consulta interna que va fer UDC el passat mes de juny per decidir la posició sobre el full de ruta del procés sobiranista va deixar el partit profundament dividit. La direcció es va imposar per només 125 vots, palesant que el 46% de la militància era favorable a la independència, defensada pel sector crític. Al final, bona part d'aquest sector, encapçalat per històrics com Antoni Castellà, Núria de Gispert i Joan Rigol, van abandonar la nau democristiana. Uns quants d'ells s'han integrat a la llista de Junts pel sí i cal suposar, també, que bona part de la militància d'Unió ha votat a favor d'aquesta candidatura i no a l'encapçalada per Ramon Espadaler. En el primer embat electoral on UDC ha concorregut en solitari, sense Convergència, ha quedat fora de l'arc parlamentari. Recomano a en Duran i a Sánchez Llibre, els capos del partit, que comencin a conjugar el verb dimitir.