Retrat de Castalla en blanc i negre

La Castalla dels meus records no té res a vore amb la Castalla actual, que quasi no reconec quan hi vaig. El poble que conserve íntegre a la memòria és el de la meva infantesa, els anys 60. Per aquella època circulaven pocs cotxes pels carrers i encara es podien veure alguns carros tirats d'animals quan tornaven del camp; els moros s'abillaven amb grans barbes postisses per desfilar en festes i els que no anaven a missa el diumenge estaven mal mirats. Eren temps contradictoris. Quan el món es meravellava amb la musica dels Beatles i la guerra freda assolia els seus màxims episodis de tensió, a Castalla una societat eminentment agrícola començava a donar pas a una altra més industrial, la de les fàbriques de nines, gràcies a l'impuls de la societat civil local i, en part, als plans de “desarrollo” engegats pel règim.

Les fàbriques de nines van ser el motor bàsic de transformació social i econòmic de la vila durant aquells anys. Aquesta activitat industrial, que també es va desenvolupar fortament a d'altres pobles de la Foia, va donar molta vida i feina als castalluts. Hi havia tanta activitat que es treballava a estall a les fàbriques, a qualsevol taller i també als domicilis particulars... Anant pels carrers es podia escoltar clarament la remor característica de les màquines de cosir que eixia de moltes cases on les dones confeccionaven vestidets per a les nines.

En aquell temps Castalla encara no s'havia expansionat urbanísticament tant com avui. No hi havien tantes casetes disseminades per tot el terme ni macrourbanitzacions internacionals. La gent preferia viure en el poble i no en els afores. Molts carrers encara no s'havien asfaltat i estaven plens de clots. Les dones els arruixaven i agranaven a diari per evitar la polseguera que es produïa amb el pas dels pocs vehicles que anaven i venien. Un dels més bonicos era el del Convent, amb la seua magnífica glorieta al davant –on vaig aprendre a muntar en bicicleta– i els dos oms gegants, majestuosos, que presidien l'extrem nord del carrer. En nom del progrés, cap d'aquests elements existeix des de fa molts anys. Al costat del Convent, que encara conservava el seu campanar original, hi havia el quarter de la Guàrdia Civil i l'oficina de correus. En aquest carrer, com en tants altres del poble, durant les vesprades d'estiu era normal veure a molts veïns que eixien amb cadires a les portes de sa casa i aprofitaven per prendre la fresca i conversar.

A Castalla sempre s'ha fet molta vida al carrer, però també als bars. El costum d'anar a prendre l'aperitiu o fer un colpet sempre ha estat molt arrelat entre la població i encara es practica amb devoció, tot i que en escenaris diferents. A la dècada dels 60 l'oferta de bars es concentrava entre la placeta de la Soledat, la placeta dels Casinos i els carrers dels voltants. Recorde que després de la missa d'onze dels diumenges que oficiava don Toribio el costum abans d'anar a dinar el putxero de fasseures o l'arròs amb conill era fer el vermut al bar del Vell (excel·lents les seves tapes de fetge!), al del Sajeño o al pati de l'Hogar, amb el seu característic terra de pedretes.

Los Cuervos (formació de 1967)

En esta zona, veritable cor del poble de l'època, també es concentraven d'altres serveis essencials com les gelateries de Pana i Farina (que bordaven el mantecao, l'aigua llimó i l'aigua civà), el cinema d'en Ventolera (on la gent menjava, bevia i fumava embotida en unes incòmodes cadires de fusta) i la centraleta de telèfons regida per l'eficient Sole. En uns anys en què molt poca gent tenia telèfon a casa, la centraleta de Telefònica jugava un paper clau per satisfer les necessitats de comunicació de les persones.

De la Castalla en blanc i negre que tinc al cap (i també a l'àlbum de fotos, gràcies a retratistes com Piña) també recorde amb molta claredat l'escola, escenari essencial de les vivències de qualsevol xiquet. No sé si per sort o per desgràcia a mi em va tocar anar a la de Maria Asunta. Encara conserve diverses fotografies d'aquest passat escolar, quan en el pati jugàvem a bales i a les aules més d'un s'emportava les carícies de la vara de fusta de don Manuel, don Vicente o de qualsevol altre mestre. En nom de la disciplina i la bona educació t'escalfaven les mans o et castigaven de cara a la paret a la mínima... Fora de l'escola els xiquets jugàvem a indis i pistolers, amb la baldufa i, a l'estiu, gaudiem banyant-nos en la primera bassa que trobàvem, puix les piscines encara no existien. Mos ho passàvem bé.

El joc sempre ha sigut un entreteniment molt popular a Castalla. Tot i que estava prohibit i perseguit (els tricornis vigilaven de prop el tema), els adults mataven el temps en interminables partides de julepe, monte o pòquer, que generalment es celebraven d'amagat a la casa d'algú. Com que la televisió era un invent recent i els aparells que hi havien al poble es podien comptar amb els dits de les mans, la gent també s'entretenia molt en els bars, passejant pel “parque”, ballant al ritme de Los Cuervos o en el trinquet de La Alegria. En aquella època Castalla tenia molts bons jugadors de pilota valenciana: Llanda, Tomba...

En els anys de la meua infantessa les festes de moros i cristians encara no eren tan ostentoses com ara, sempre hi havia un motiu per desfilar en processó amb el ciri a la mà acompanyant la Mare de Déu, el fred el combatíem a l'escalfor de la foraca –la calefacció central de l'època– i a l'estiu refrescàvem la beguda amb barres de gel. La mona, Sant Blai i els nicolauets els celebràvem com déu mana i la gent encara abastia totes les seves necessitats al mercat i les tendes del poble, puix no teníem hipermercats. A Castalla s'elaboraven uns embotits artesans exquisits (quines botifarres i quines llonganisses!) i unes tonyes i uns sequillos acabats d'eixir del forn que tombaven d'esquena. Molts plats i sabors d'aquella època, com l'arròs amb colom o amb bolets de riu que feia la meva àvia, no els he tornat a tastar mai més però el seu olor i sabor, com tantes altres coses, encara m'acompanyen.