dissabte, 27 d’agost de 2011

Continua la llegenda

Encara no ha començat la lliga i el Barça ja hi suma dos títols més a les seves vitrines. En un mes d'agost superfructífer, en plena pretemporada i molt lluny encara del seu millor nivell de forma i de joc, el Barça ha guanyat la Supercopa d'Espanya i anit la Supercopa d'Europa. Aquest equip que lidera Guardiola continua fent llegenda. Des de l'arribada d'en Pep a la banqueta, el Barça ha sumat 12 de 15 títols possibles, una xifra que no està a l'abast de qualsevol. Amb el títol guanyat ahir a Mònaco l'entrenador blaugrana ja supera (només amb tres temporades al front de l'equip, doncs la quarta tot just comença ara) fins i tot al seu mestre Johan Cruyff.
Foto: EFE / Guillaume Horcajuelo
Però la grandesa d'aquest equip va més enllà. Amb la Supercopa d'Europa que es va embutxacar ahir el Barça es converteix en el club que més competicions europees ha guanyat, 15 en total, superant al Milan que en té 14. Aquesta victòria també ha servit perquè en Xavi es converteixi en el jugador blaugrana que més títols ha guanyat al llarg de la història: 18 en total, superant així a Amor i Alexanko (tots dos amb 17). Altre detall, Cesc ha guanyat en quinze dies més títols que en vuit anys a Anglaterra.

Les genialitats de Messi, Xavi, Iniesta, Valdés, Alves, Villa i companyia han convertit a aquest equip en irrepetible. Gaudim-lo i oblidem-nos de la resta i de tots els que volen enterbolir els seus èxits. Visca el Barça!!!

dijous, 25 d’agost de 2011

Killer coconuts

Tornant d'un viatge que vaig fer a primers d'agost pel nord d'Europa vaig llegir a la revista Ling de la línia aèria Vueling un reportatge molt curiós signat pel periodista Iñaki Berazaluce on explica que cada any moren al món 150 persones a causa de l'impacte dels cocos que cauen dels cocoters. Sí, sí, tal com sona. Fer la migdiada a l'ombra d'un (a priori) innocent cocoter pot tenir conseqüències funestes en alguns llocs del planeta, doncs un pot acabar amb el crani esquerdat sense remei. L'article en qüestió, redactat amb molt bon sentit de l'humor, és una deliciosa lectura per combatre els rigors de l'estiu xafogós mediterrani on, per sort, no tenim palmeres cocoteres.

Cocos letales sobre cocos desprevenidos


Si estás en una playa tropical y ves aparecer entre las olas la aleta de un tiburón, échate al agua pues estarás más seguro allí que bajo los cocoteros ya que cada año mueren 150 personas golpeadas por un coco en caída libre, diez veces más de los que mueren devorados por tiburones.
Impresionado por la cantidad de personas que llegaban con el cráneo partido a su consulta en Papúa-Nueva Guinea, el médico canadiense Peter Barss decidió coger el coco por los cuernos y estudiar científicamente el efecto de la caída de un coco sobre una persona, generalmente sobre su propio coco, la parte más expuesta a los aerolitos.
Un coco maduro pesa entre 1 y 2 kilos, aunque, si está verde y bien repleto de agua, puede alcanzar los cuatro kilos de peso. Teniendo en cuenta que las palmeras miden entre 30 y 35 metros de alto –como un edificio de 10 plantas-, el coco lleva una tonelada de fuerza al alcanzar el suelo, según calculó el doctor. En otras palabras, el simpático y refrescante fruto es el equivalente a un Ford Fiesta cayendo sobre tu cabeza.
Buena parte de los 150 difuntos citados anteriormente estaban echando la siesta bajo el cocotero que, a la postre, resultó mortal. De todas las modalidades de accidente de cocotero, la que te coge en posición yacente es la peor, apunta Barss: “Lo peor es estar durmiendo bajo una palmera cuando te cae un coco encima porque la cabeza está en contacto con el suelo y se tiene una distancia nula para frenar el impacto -los físicos saben que la energía cinética es infinita-. Es preferible estar de pie cuando el coco te deja fuera de combate”. (Como si uno pudiera escoger…).
El segundo riesgo asociado a los cocoteros son las caídas de personas que trepan por sus troncos, como bien sabe Keith Richards, quien en 2006 sufrió una aparatosa caída desde una palmera en Nueva Zelanda. Preocupado por las lesiones de los recolectores de cocos y los Rolling Stones, el doctor Barss impulsó en Papúa el uso de un artilugio de seguridad utilizado en otras latitudes para la poda de mangos.
Pero el galeno no solo se come el coco con los ídem. Barss, un canadiense que trabajó siete años en Papúa-Nueva Guinea, también estudió el fenómeno de las quemaduras de las faldas de hojas que llevan las papúes. Mientras atendía a los hombres de sus heridas de coco en la siesta, la sala de espera del consultorio se le llenaba de mujeres con los muslos abrasados por el incendio de sus faldas, el accidente casero más habitual en aquellas latitudes.
El mundo es un lugar peligroso, aunque siempre tendemos a estar asustados por los motivos equivocados. “La gente –explica Barss- tiene miedo a morir entre las fauces de un tiburón pero son mucho más peligrosos los peces aguja que atraviesan el agua como torpedos”. Y hablando de tiburones, hagan caso omiso al consejo con el que abría este artículo: Si están en la playa y ven una aleta de tiburón, ignoren la estadística y quédense en la arena. A ser posible debajo de una sombrilla.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Malbaratar diners públics

Denúncia que publica avui J.R. Correal al Diari de Tarragona. Un nou i escandalós cas de malbaratament de recursos públics en infrastructures innecessàries a l'aeroport d'Osca:

"L’aeroport d’Osca (potser no sabíeu que Osca té aeroport) va comptabilitzar durant el mes de juliol quinze viatgers. L’aeroport d’Osca va costat 40 milions d’euros (altres fonts diuen 60) i té vint treballadors de plantilla a més d’altres dotze subcontractats d’empreses de seguretat i de neteja. És a dir, al juliol, cada passatger que va aterrar a Osca va tocar a dos empleats per barba. El cas de l’aeroport del Pirineu aragonès supera el que va passar amb l’AVE a Conca, que van suprimir perquè només tenia nou passatgers. Ara surten totes les bestieses que s’han fet en aquest país pels aires de grandesa d’alguns polítics. En canvi, d’altres infrastructures llargament reclamades i imprescindibles (com el corredor ferroviari mediterrani, això ho dic jo) encara són pendents de realització".

Quan van posar en marxa aquest aeroport el 2007, un alt càrrec del govern Zapatero, assegurava que en aquest aeròdrom operarien 300 vols setmanals per portar directament a esquiadors a les pistes aragoneses directament des de Madrid, Londres, La Corunya, Las Palmas i les Balears. Fou una utopia pensar que amb la passió per l'esqui n'hi hauria prou per mantenir aquesta infrastructura?

El cas s'afegeix a d'altres més sonats com els dels aeroports de Ciudad Real i Alguaire (Lleida), la xarxa de rodalies de Saragossa o el cas de l'AVE Toledo-Conca. Moltes d'aquestes obres, per no dir la majoria, s'han dut a a terme amb fons europeus. Com no volem que Europa, sobretot Alemanya (qui tradicionalment ha pagat aquesta festa de despropòsits dels polítics espanyols), desconfií de nosaltres?

dimarts, 23 d’agost de 2011

Tràiler d'Scorsese

Avui s'ha fet públic el tràiler oficial de Living in the material world, la pel·lícula documental que ha dirigit Martin Scorsese sobre la vida i obra de l'ex beatle George Harrison. El film s'estrenarà oficialment el proper mes d'octubre i es podrà adquirir en format DVD i Blue Ray. El tràiler, de dos minuts de durada, defineix el músic britànic com a rebel, llegendari, tranquil, beatle, desconegut i visionari. El film conté molt material inèdit i entrevistes amb moltes persones que el van conèixer de molt a prop com els músics Paul McCartney, Ringo Starr, Eric Clapton i Tom Petty, entre molts d'altres.




dilluns, 22 d’agost de 2011

Les darreres fotos dels Beatles

Avui fa 42 anys (el 22 d'agost de 1969) que els Beatles es van reunir per darrera vegada per fer una sessió fotogràfica. L'escenari fou la finca d'en John Lennon a Tittenhurst Park. El motiu, tenir prou material fotogràfic per promocionar el seu darrer disc, Abbey Road, que havien acabat de gravar dos dies abans. Les instantànies són del fotògraf nord-americà Ethan Russell i de l'assistent personal dels Beatles Mal Evans.





A banda de les fotos "oficials" on es pot veure als quatre fab posant davant la càmera, la sessió també va generar-ne d'altres curioses amb Linda McCartney embarassada (va parir a la seva filla Mary sis dies després) i Yoko Ono com a protagonistes, i de tots plegats passejant i parlant de forma relaxada. Fou el final. The end.










dissabte, 20 d’agost de 2011

Mou, the end

Ara que ja sabem que l'agressió covarda i antiesportiva d'en Mourinho a Tito Vilanova durant la final de la Supercopa d'Espanya no serà sancionada (visca la justícia esportiva espanyola!!) he decidit no tornar a parlar d'aquest malalt en el meu bloc. Per tant, aquest serà el darrer post amb ell com a protagonista, per molt grossa que la torni a fer, que la farà. Abans de perdre més temps comentant les seves malifetes perverses, voldria fer uns comentaris finals.

Després de veure en diverses ocasions el vídeo de com li fica el dit a l'ull al segon entrenador blaugrana he arribat a la conclusió de que aquest home necessita urgentment tractament psiquiàtric. Només cal veure l'expressió que li queda al rostre després de l'agressió per entendreu-ho. Uns diuen que actua com un sergent de ferro, altres que ho fa com si fos el líder d'una secta... Jo estic convençut de que ho fa perquè li manca un bull al cervell i hauria de visitar a un especialista urgentment. Està malalt i no ho sap. És un desequilibrat. Acabarà com el famós Salieri, reclòs en un frenopàtic recordant com malgrat tots els seus esforços i trampes mai va poder superar al seu Mozart particular (per qui sent odi i admiració alhora) anomenat Guardiola. Tot i els seus esforços el seu equip sempre acaba desafinant sobre la gespa mentre el seu gran rival dirigit per en Pep interpreta amb els ulls tancats la simfonia del bon futbol aixecant elogis i admiració mundial. Això costa pair-ho, ho sé, per això li recomano a en Mou la visita al psiquiatra, sinó acabarà fent alguna barbaritat irresoluble.

Menció apart mereix l'individu que li permet fer tot el fa i que, en definitiva, és el culpable de tot. Se'l coneix pel nom de Florentino Pérez, un gran empresari de fortuna considerable que no suporta el cicle victoriós (perquè és això, no ho oblidem, un cicle) del seu gran rival esportiu malgrat les grans inversions que ha realitzat per aturar-lo. És el típic senyor que es pensa que amb diners s'arregla tot, però en el món del futbol també hi juguen d'altres factors que ell no ha pres mai en consideració. Sota la màscara de senyor amable i educat s'amaga el que veritablement és: un ultra sur milionari, un hooligan que paga el faci falta per veure al seu equip aixecar una copa. Aquest "senyor" és el que tolera que en Mou faci totes les bestieses que li passen pel cap, el que no es disculpa després de veure la darrera acció vergonyant del seu entrenador... Aquest individu (i em sap greu pels meus amics madridistes que no es mereixen patir tanta ofensa) està dilapidant el patrimoni del club i està arruïnant la seva història i el seu passat de "señorío". Com deia un seguidor del club blanc ahir a la televisió, "antes de Mourinho perdíamos con dignidad y ahora perdemos sin dignidad".

L'únic que encara és mereix tots els meus respectes és Emilio Butragueño. Aquest sí que és un veritable senyor. Un senyor que diu coses coherents, que raona, que no ofèn ni insulta. Les seves declaracions desprès del darrer clàssic són clares i concises i resumeixen perfectament el que va passar a la Supercopa: "Lo primero felicitar al Barcelona, lo segundo decir que hemos visto una eliminatoria preciosa y lo tercero, que el Real Madrid ha sido superior en el computo de los dos partidos. La efectividad del Barcelona ha sido clave, arriba tienen hombres muy peligrosos y lo han aprovechado. Tienen delanteros como Messi que de cada media ocasión te hacen un gol". Més clar impossible.

dijous, 18 d’agost de 2011

Mou, cor podrit

Karanka té raó, hi ha coses que no canvien: el Barça continua guanyant títols i el Madrid perdent-los. Entenc que els blancs se sentin decebuts, impotents i frustrats, doncs tot i jugar força bé no han estat capaços de guanyar als blaugranes, que encara no juguen al seu nivell habitual, en la final de la Supercopa d'Espanya. Ara bé, cal saber perdre i ells no en saben. Anit ho van tornar a demostrar. L'actuació del seu entrenador al final del partit, ficant-li el dit a l'ull a Tito Vilanova sobrepassa tots els límits. Les imatges ho diuen tot. El comportament d'aquest covard diu molt de la seva escala de valors, de la seva esportivitat i de la seva ètica i moral. Un gran exemple pels nens i el jovent. Espero que algú prengui cartes en l'assumpte. L'acció del portuguès mereix una sanció exemplar. Si no és així la justícia esportiva espanyola no tindrà cap credibilitat. El futbol no pot romandre en mans de desequilibrats. Com va dir Guardiola a la roda de premsa: "si això continua així acabarem prenent mal". Maurinho cor blaugrana? No, cor podrit.





dimecres, 17 d’agost de 2011

Mou, cor blaugrana?

Aquesta nit, partit de tornada e la Supercopa d'Espanya. Mourinho, com sempre, tornarà a mostrar al món sencer que tot i entrenar al Madrid porta al Barça en el seu cor. Jajajajaja...

Postals de vacances / Bèlgica













dijous, 11 d’agost de 2011

Intriga falangista

L'evasió estiuenca porta a lectures relaxades. Aquests dies he acabat de llegir "Riña de gatos", una novel·la molt entretinguda d'Eduardo Mendoza que recomano. Mendoza és un gran narrador i amb aquesta novel·la (premi Planeta 2010) ho torna a demostrar. L'autor intercala amb gran destresa l'ambient de conspiració política que es respirava a Madrid durant la primavera de 1936 -el preludi de l'esclat de la guerra civil- amb una intriga policíaca i d'espionatge amb rivets pictòrics.

El protagonista, un anglès especialista en pintura espanyola, concretament en Velázquez, es el fil conductor (l'heroi i la víctima) de tota la intriga, per on desfilen personatges reals de l'època com José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco, Niceto Alcalá Zamora i una munió de policies, diplomàtics, polítics, aristòcrates, espies, proletaris i prostitutes que condimenten amb ironia i humor tota la trama i desdramatitzen els dies previs a la tragèdia que patiria el país pocs mesos després.

No està a l'alçada de "La verdad sobre el caso Savolta" o "La ciudad de los prodigios", però la veritat és que el ritme narratiu d'en Mendoza enganxa des del primer moment. A destacar la descripció que en fa dels ambients falangistes madrilenys de l'època i del paper que va jugar Falange Española en els preparatius del cop d'estat del 18 de juliol.