dijous, 23 de juny del 2011

Sant Joan

Bona revetlla de Sant Joan a tothom !!! I bona festa major a tots els vilassarencs !!!

Nit de sant Joan, nit de foc i fogueres, de petards i trons, de coca i de cava. Joan Manuel Serrat defineix amb mà de mestre la màgia d'aquesta la nit, la més curta de l'any, a la cançó Fiesta, editada el 1970 al white album particular (Mi niñez) d'aquest magnific cantautor i poeta català.

La versió que podeu escoltar a continuació pertany a la gira El gusto es nuestro que en Serrat, Miguel Rios, Ana Belén i Victor Manuel van realitzar plegats durant l'any 1996. La cançó, com la majoria del repertori d'aquella gira, la canten a quatre veus.

                     

dissabte, 18 de juny del 2011

Closing time

Closing Time, un clàssic imprescindible d'un dels grans, en Leonard Cohen. La peça que podeu veure i escoltar en aquest vídeo pertany al DVD de la gira mundial que l'artista canadenc va realitzar entre 2008 i 2010 editat (també en CD) amb el nom de Songs from the road. El vídeo correspon a l'actuació que va realitzar al John Labatt Centre de London, Ontario (Canadá) el 24 de maig de 2009. Aquest disc (es ven conjuntament amb el DVD) és imprescindible en qualsevol bona col·lecció de qualitat. Un regal per els sentits !!

divendres, 17 de juny del 2011

Recoder descarrila

Llegeixo aquests dies a la premsa que amb la llei a la mà la Generalitat no pot canviar l'operadora ferroviària de la xarxa de rodalies de Barcelona. El govern, i més concretament el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder, ha insinuat reiteradament que a partir del gener de 2012 podria substituir Renfe per una altra operadora -Ferrocarrils de la Generalitat o la francesa SNCF- si no li agradava el servei que oferia. Doncs ves per on, resulta que això no és ben bé així. El conseller més piulador del govern s'ha oblidat sempre d'explicar un detall significatiu: si no es canvia la llei del sector ferroviari espanyol i s'obre la porta a la liberalització del trànsit de viatgers no hi ha canvi d'operadora que hi valgui. Caram, quin conseller més despistat.

Lluís Recoder (Foto: Ferran García/Ara)
Com hom pot suposar, ningú amb dos dits de front es pot empassar que en Recoder no sàpiga que aquest canvi legislatiu és imprescindible per poder despatxar la Renfe, no en va forma part del "govern dels millors" i se suposa que està ben informat. Així doncs, què podem pensar? La resposta és obvia, ens ha ensarronat. Ens ha fet creure que el canvi era possible, quan ell i tot el seu equip de la conselleria saben perfectament des d'abans de prendre possessió del càrrec que si no es modifica la llei el canvi és impossible.

El conseller Recoder ha descarrilat. Després d'aquesta patinada, la conselleria que dirigeix s'ha afanyat a matissar que l'acord de traspàs de Rodalies a la Generalitat signat pel govern tripartit d'en Montilla i el govern central el 29 de febrer de 2009, preveia promoure les modificacions legislatives indispensables en el termini d'un any per poder canviar d'operadora si fos necessari. A veure si em surten els comptes. Això vol dir que portem dos anys i quatre mesos de retard. Dos anys i quatre mesos sense prendre la iniciativa. Dos anys i quatre mesos sense promoure al Congrés aquest canvi normatiu.

El Tripartit (PSC, ERC i IC-Verds), que en el seu dia es va omplir la boca pregonant les bondats d'un traspàs que en la pràctica es redueix a encarregar-se de fixar els horaris i els preus dels bitllets (la xarxa, les estacions, les vies i els trens continuen en mans de Foment, Adif i Renfe), no ha promogut en tot aquest temps la liberalització del trànsit de viatgers. El govern espanyol (PSOE) tampoc. I l'oposició convergent, que va criticar durament el traspàs per considerar-lo virtual i descafeinat, tampoc ha fet res al respecte.

Ara, tot just després que el secretari d'estat d'Infraestructures Victor Morlán li recordés a en Recoder que de canvi d'operadora rien de rien, el diputat de CiU Pere Macias (tampoc recordava aquest detall?) s'ha mobilitzat i dimarts passat presentava en el Congrés una moció reclamant la reforma legislativa del sector ferroviari. Quina celeritat, només ha trigat vint-i-vuit mesos.

Menys jugar amb el twitter i més treballar pel país.

dimecres, 15 de juny del 2011

Indignats indignes

L'actitud violenta i feixista que han mostrat els indignats aquest matí a Barcelona els deslegitima totalment com a moviment social. La farsa postmoderna que han protagonitzat les darreres setmanes s'ha acabat. Si fins ara molts ciutadans podíem compartir les seves reivindicacions (algunes certament justes), després del que ha passat avui al parc de la Ciutadella, millor fer creu i ratlla. Si aquesta és la democràcia real que defensen, si aquesta és la revolució que propugnen, el millor que podem fer els ciutadans normals, de carrer, és ignorar-los i condemnar-los a la més absoluta ignomínia.

Tura, amb l'esquena pintada amb una X, camina cap el Parlament (Imatge de TV3)
Els fets de la Ciutadella posen de manifest que la democràcia i la tolerància també han de tenir uns límits. La ciutadania i els poders públics no poden restar impassibles davant les coaccions i les agressions d'aquests antisistema, que és el que realment són. Una cosa és reivindicar de forma pacífica un canvi social per tenir una societat més justa i una altra voler aconseguir-ho mitjançant l'ús de la violència. Si pretenem conviure en una societat seriosa i respectable no podem permetre que una colla de ximples coaccionin i agredeixin en nom de no se sap ben bé què als representants polítics del país escollits de forma lliure i democràtica per la ciutadania. Aquests rucs marginals no poden dictar la política del país. Quan les idees volen imposar-se per la força i no per la raó i la convicció deixen de ser-ho.


Què podem esperar d'uns impresentables que obliguen al president del país i als consellers del govern a assistir al ple del Parlament en helicòpter? Què podem esperar d'uns individus agressius que han perseguit i colpejat pel carrer als representants legítims dels poble, a diversos treballadors del Parlament i a alguns periodistes que cobrien la informació? Què podem esperar d'uns dròpols desenfeinats que són capaços de pintar-li el clatell  amb un esprai  a Joan Boada, diputat d'IC, i una X a l'esquena a la diputada socialista Montserrat Tura per assenyalar-la públicament, com feien els nazis amb els jueus, per no compartir les seves idees? Això és el canvi social que ens proposen els indignats?


La democràcia que gaudim, amb tots els seus defectes i imperfeccions és millor que tot això. Molta gent ha patit presó i ha derramat sang, suor i llàgrimes per defensar-la. Algú té ganes de viure en en el caos i l'anarquia? Jo no.

dijous, 9 de juny del 2011

Els tribunals diuen no al burka

"L’ús del burka o similar portat exclusivament per dones resulta difícilment conciliable amb un dels principis irrenunciables en la nostra societat i del qual Espanya és un país pioner en la defensa, promoció i efectivitat, i que és l’efectiva igualtat entre homes i dones, i això amb independència que el seu ús sigui voluntari o no". Amb aquest argument, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó a l'ajuntament de Lleida, que l'any passat va aprovar una ordenança municipal que prohibeix l'ús dels vels integrals als seus espais municipals. Lleida fou la primera ciutat espanyola que aprovà una mesura d'aquestes característiques.

Dones musulmanes amb niqab
Amb aquesta sentència, el TSJC rebutja la demanda presentada per l’associació islàmica Watani contra l'esmentada ordenança. Els argumernts del tribunal es basen en sentències del Tribunal Europeu de Defensa dels Drets Humans. Els magistrats constaten la capacitat reguladora de l'espai públic per part dels ajuntaments sense necessitat d'una llei específica d'àmbit més general, amb la qual cosa avala la decisió d'un grapat d'ajuntaments catalans -de diferents colors polítics, tot sigui dit- que han decidit pel seu compte regular l'ús d'aquestes peces de vestit que discriminen clarament les dones a més de marginar-les socialment.

Tot i la decisió del TSJC, que guarda l'esquena als ajuntaments, continuo pensant que el tema s'ha de regular a nivell de país doncs, atès l'abast social que té, la seva regulació no pot acabar o començar en el terme municipal d'uns quants municipis. La defensa de la dignitat de les dones ha de prevaldre arreu del territori.

dimarts, 7 de juny del 2011

L'exemple islandès

Geir Hilmar Haarde
Notícia fresca, d'avui mateix, que publiquen tots els mitjans de comunicació: "L'exprimer ministre islandès s'asseu al banc dels acusats per la mala gestió de la crisi". Geir Hilmar Haarde és el primer polític que afronta un procés d'aquestes característiques a escala mundial. Ja era hora. Potser a partir d'ara els incompetents s'ho pensaran dues vegades a l'hora de dirigir els destins d'un país. Sense caure en la temptació de la demagògia, el cas d'aquest polític acusat de negligència greu durant el seu mandat (va conduir Islàndia al col·lapse bancari de l'any 2008 per no prendre cap mesura ni escoltar les advertències sobre la greu situació que passava la banca del país) ens hauria de fer reflexionar a tots.
Aquest petit país, el país del bacallà, ha donat una lliçó al món.  Hom dirà que el tribunal especial creat per portar processos que afecten als membres del govern, el Landsdomur, és el primer cop que actua en els gairebé 67 anys d'història del país. I què? El realment important és que han sigut capaços d'inculpar a aquest individu per la seva mala gestió pública, pels greus perjudicis que va causar a l'economia del país. No per ser un corrupte, compte.

Aquests tribunals haurien de ser obligatoris arreu, si més no en el món occidental. Us imagineu Zapatero i Montilla en el banc dels acusats intentant justificar perquè han deixat Espanya i Catalunya en risc de fallida? Aquí, en comptes d'això, els hi garantim un bon sou de per vida, despatx d'expresident, xofer, secretàries i escolta, entre d'altres prebendes.

El cas d'en Geir Hilmar també hauria de fer reflexionar especialment als indignats que campen per les places dels nostres pobles i ciutats. Les protestes dels islandesos al carrer i davant el parlament del país (amb sonores tamborinades) han forçat i accelerat tot el procés que ha portat l'exprimer ministre islandès davant els tribunals. Què vull dir amb això? Doncs que probablement és més intel·ligent sumar esforços per causes concretes que perdre el temps reclamant la lluna. Segur que assolirien més suport de la societat, de la majoria silenciosa indignada.