Aquests dies tots els mitjans de comunicació, els blocs, i totes les xarxes socials en general van plens de notícies, reflexions i articles d'opinió sobre les acampades dels indignats a les places de diverses ciutats espanyoles. Aquest moviment, que tanta polseguera està aixecant, no se sap ben bé a qui representa ni ben bé què vol. En comptes de repartir cops de porra a dojo (Puig, fes-t'ho mirar, que els temps d'en Saura i en Fraga ja han passat) els polítics farien bé de no menystenir aquest moviment, no sigui que ignorant-lo la bola de neu s'acabi fent més gran del compte i les acampades esdevinguin un autèntic problema social.
 |
| "Indignats" de Barcelona. Foto: Marcel·li Sàenz (El País) |
Ara bé, dit això, donar resposta al que demanen els indignats ja són figues d'un altre paner. Evidentment, tot és millorable, començant pel mateix sistema democràtic i de llibertats que tots gaudim. Però pretendre canviar de dalt a baix el sistema sense explicar com fer-ho, és a dir, sense oferir solucions i alternatives convincents, és més propi d'una reflexió poc madura i infantil que d'una actitud realista i constructiva.
L'assemblearisme, l'autogestió i el "prohibit prohibir" que tant proliferen aquests dies no porten enlloc, està més que demostrat. D'altra banda, les "bondats" del sistema i de l'estat del benestar que ens hem regalat (es pot perfeccionar, certament) amb l'esforç i el sacrifici de moltíssima gent ha generat una munió d'individus acomodats que estan convençuts de que algú els hi ha de solucionar a perpetuïtat els problemes. Criats entre cotons no fos que es fessin mal tant a casa com a l'escola, ara es troben indefensos davant la vida i reclamen que algú els hi resolgui els seus problemes laborals, de vivenda o amb el banc, per citar-ne alguns. Perdonin però això no és cap revolució, algú ho havia de dir. És, més aviat, una reinterpretació descafeïnada i pueril (amb smartphone, auriculars i portàtil) dels moviments contraculturals dels anys seixanta.
No sé si estic fent una interpretació malèvola d'aquest moviment. M'agradaria que no ho fos, però és la conclusió que extrec després de passejar-me per la plaça de Catalunya i de veure i escoltar alguns acampats indignats. Jo, com la majoria de gent, també estic molt indignat amb moltes coses. Però les regles del joc són unes altres. La immensa majoria de gent d'aquest país, la majoria silenciosa que en diuen, així ho creu. Tant s'ho creu que en les darreres eleccions de fa poc més d'una setmana va actuar amb una gran maduresa democràtica: moltes de les coses que veu i escolta a diari no li agraden, l'indignen profundament. Per això, en comptes d'acampar en mig de la plaça, ha votat i ha capgirat de dalt a baix el mapa polític de milers i milers d'ajuntaments i de moltes comunitats autònomes. La resposta, com diu l'amic Josep M. Fàbregas al darrer post del seu bloc, "l'ha donada el poble a través de la democràcia i no de la seva caricatura". Us recomano la seva lectura.
1 comentari:
Áquesta idea que has plantejat és la mateixa que estic madurant jo des del 15 de maig. Cres que s'ha frivolitzat un poc sobre el tema. És molt fàcil crear grups al facebook criticant tots els polítics en general, recolzar els acampats perquè tenen la raó suprema, però estic amb tu, crec que no es fan així les coses.Em pareix un moviment molt respectable, no crec que siguen xabolistes com apuntava Esperanza Aguirre, però eixes crítiques a tot s'han de traslladar a un altre àmbit, no sé exactament a quin, perquè amb tot això dels poders, congrés, etc, estic un poc verda, però queixar-se de tot perquè sí em pareix una falta de respecte a tot el que es va aconseguir amb la transició i per el que van lluitar els nostres pares i avis.
Publica un comentari a l'entrada