dilluns, 30 de gener de 2012

30 de gener, la música sobrevola les teulades de Londres

30 de gener de 1969, tal dia com avui de fa quaranta tres anys: els Beatles ofereixen el seu darrer concert en directe com a grup al terrat del número 3 de Saville Row (seu de la discogràfica Apple), en ple centre de Londres. 42 minuts de música que acaben amb una frase típica de l'humor corrosiu d'en John Lennon: "Voldria donar-vos les gràcies en nom del grup i de mi mateix. Espero que haguem superat la prova". Era l'adéu improvisat als escenaris de quatre amics de Liverpool que ja havien decidit separar-se i caminar en solitari.

Durant aquesta darrera audició, que forma part del film Let it be, els Beatles van interpretar cinc cançons: Get back (tres vegades), Dont let me down (dues vegades), I've got a feeling (dues vegades), One after 909 i Dig a pony. També van executar una breu versió del Good save to queen (l'himne nacional britànic) i un assaig de I want you (she's so heavy). El concert, com hom sap, finalitzà abans d'hora per la intervenció de la policia, que va fer acte de presència requerida per alguns comerciants (Saville Row és un carrer de sastres i botigues de roba) que es van queixar del soroll.

En aquests tres vídeos del concert del terrat (The Beatles Rooftop Concert, com se'l ha anomenat), es pot veure i escoltar a John, Paul, George i Ringo acompanyats per Billy Preston als teclats. Tot sota l'atenta mirada de Yoko Ono i envoltats pel fred londinenc de gener.



divendres, 27 de gener de 2012

Vodevil en dos actes (i un jurat)

Dues aspirines i cap a casa. El senyor FC, feliç (Foto: Kai Försterling, EFE)
Acte primer: Diagnosi

El senyor FC és un pacient amb clars indicis de patir una malaltia greu. Les proves que li han practicat i els símptomes que presenta així ho fan suposar. Després d'analitzar a fons el seu estat i totes les proves (analítiques, biòpsies, tomografies computeritzades, ressonàncies magnètiques, etc.), els metges creuen que ha d'ingressar urgentment a l'hospital i que cal practicar-li una intervenció quirúrgica per extirpar-li el seu "mal", que s'allotja en el racó més recondit del cervell. Els tumors cerebrals són una mala peça al teler: l'operació requereix unes mans "expertes". I tot i així l'èxit no està garantit, el pacient pot esdevenir un "vegetal" de per vida. Només hi ha una cosa segura, la convalescència serà llarga, molt llarga.


Acte segon: Desenllaç

Tot i la diagnosi, finalment els metges, assessorats per un grup de 9 ciutadans sense cap formació en temes mèdics -jutges llecs en diuen- decideixen donar d'alta al senyor FC i enviar-lo a casa immediatament. La greu malaltia que patia, segons opinen aquests senyors, és imaginaria. Els forts maldecaps que sofria el pacient eren irreals, producte de la fantasia del seu sastre de capçalera. Perdó, del seu metge de capçalera. Les proves practicades pels metges i el personal especialitzat, segons aquests "experts" sense cap formació en temes mèdics, no són concloents. Decideixen que un parell d'aspirines seran suficients per curar-lo i que, a més, la societat s'estalviarà el seu manteniment durant la llarga recuperació que tothom li augurava. Final feliç, doncs. Not guilty.

PD: Els professionals qualificats també s'equivoquen. No són infal·libles, faltaria més. Ningú pot garantir al 100% que l'encertaran. Objectivament, però, l'opinió d'un cirurgià o d'un magistrat em mereix més respecte, consideració i credibilitat que la d'uns senyors benintencionats i mancats d'estudis en la matèria que han de jutjar.


Not guilty (No culpable). Cançó de The Beatles (lletra i música d'en George Harrison) gravada en les sessions del White Album que no es va arribar a editar fins la publicació de The Beatles Anthology 3 l'any 1996.

dijous, 26 de gener de 2012

El Madrid no pot amb Guardiola (2)

Pepe trepitja Messi. La impotència genera violència. Foto: I. Gil (ABC)
L'arribada d'en Josep Guardiola a la banqueta del Barça ha sigut balsàmica pel club blaugrana i letal pel seu màxim rival futbolístic, el Real Madrid. En els enfrontaments directes dels dos equips amb Pep a la banqueta la superioritat del Barça és descomunal: 9 victòries, 4 empats i només 1 derrota (final de la Copa del Rei de l'any passat).

Des que Guardiola dirigeix al Barça, l'equip blanc ha tingut tres entrenadors, Juande Ramos, Manuel Pellegrini i José Mourinho. A dia d'avui, amb el portugués -a qui van contractar per tallar en sec la supremacia del Barça- s'ha vist les cares en 10 ocasions (7 la temporada 2010-11 i 3 amb el que portem de l'actual) amb un balanç demolidor: 5 victòries del Barça, 4 empats i 1 victòria del Madrid (l'esmentada final de Copa). I això encara no s'ha acabat...

La superioritat del Barça d'en Pep és total. El Madrid s'ha estavellat una i altra vegada contra el Barça, que s'ha erigit en la vara que mesura els seus mèrits futbolístics. Ho ha intentat amb totes les seves armes, fins i tot utilitzant el joc brut i la violència, però res... Contra la resta d'equips tot és possible. Guanyar-li al Barça, de moment, és una quimera. Si quantifiquem en gols aquests 14 enfrontaments el resultat també és contundent: Barça 32 - Madrid 13. Fins i tot l'Abidal deixa amb cara de carbonero a Casillas (xist dolent!!).

Durant aquest període de temps -menys de quatre anys- el Barça ha guanyat 13 títols de 16 possibles: 3 lligues, 3 Supercopes d'Espanya, 1 Copa del Rei, 2 Champions League, 2 Supercopes d'Europa i 2 Mundials de clubs. El balanç dels blancs és matusser: la Copa del Rei aixafada pel bus.

El Barça d'en Guardiola els hi té menjada la moral. Fins i tot en partits com el d'ahir al Camp Nou, on el Madrid va ser clarament superior, són incapaços d'enfonsar el Pep Team, que va jugar un dels pitjors partits que li recordo aquesta temporada i ens va fer patir de valent als culers. Doncs ni així. Com diu l'entrenador blanc i alguns dels seus jugadors, hi ha una conspiració arbitral (jajajaja...) per evitar sigui com sigui (en temps pretèrits va ser el famós villarato o el dopatge) que el Madrid guanyi al F.C. Barcelona. Obliden, però, que si en quest país existís la justícia esportiva (el Comitè de Competició és una broma) jugadors com Ramos, Alonso o Pepe ahir no haurien jugat després del joc brut i violent que van practicar durant el partit d'anada. Que continuïn amb aquest discurs victimista. Em recorden al Barça de fa trenta anys...


En fi, com deia a l'anterior post d'aquesta sèrie, la realitat és tossuda, molt tossuda.

Balanç dels 14 clàssics d'en Pep com a entrenador:

Temporada 2008-2009
Barça 2 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 2 - Barça 6 (lliga)

Temporada 2009-2010
Barça 1 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 0 - Barça 2 (lliga)

Temporada 2010-2011
Barça 5 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 1 - Barça 1 (lliga)
Madrid 1 - Barça 0 (final Copa del Rei)
Madrid 0 - Barça 2 (semi Champions anada)
Barça 1 - Madrid 1 (semi Champions tornada)
Madrid 2 - Barça 2 (Supercopa d'Espanya anada)
Barça 3 - Madrid 2 (Supercopa d'Espanya tornada)

Temporada 2011-2012
Madrid 1 - Barça 3 (lliga)
Madrid 1 - Barça 2 (quarts Copa del Rei anada)
Barça 2 - Madrid 2 (quarts Copa del Rei tornada)

dimecres, 25 de gener de 2012

Furtar en nom de la llibertat

Pilar Rahola (La Vanguardia):

"¿Puede alguien explicarme en qué momento hacer un uso gratuito del trabajo creativo de una persona, y de la industria que lo sostiene, tiene que ver con la libertad? ¿En qué momento se confunde el puro robo de derechos de autor con la libertad? Y, sobre todo, ¿cómo pueden considerarse héroes de nada a estos tipos que han hecho una fortuna ingente gracias, precisamente y presuntamente, a ese tipo de piratería? Finalmente, ¿en qué momento decidimos que la creación debía pasar por el gratis total, condenando a los trabajadores de esa industria a la indigencia, mientras los piratas se llenaban el bolsillo? El gratis total no es el paradigma de la libertad, la fraternidad y el amor universal, todos ellos teóricos sustantivos de las maravillas de internet; el gratis total es la burla a la creación, el desprecio al sistema de leyes que regula la oferta y la demanda, y la culminación del puro egoísmo. Lo triste es que quienes defienden esa gratuidad universal lo hagan en nombre de la libertad. ¿La libertad de quién?, ¿de los escritores, los músicos, los artistas, a los que se arruina? Más bien parece que lo único que defienden es la libertad de los piratas".

Jo no ho hauria dit millor. Els addictes al "gratis total" confonen massa sovint el cul amb les témpores. En aquesta vida no hi ha res gratis. Ja n'hi prou de furtar en nom d'una llibertat mal entesa.

dimarts, 24 de gener de 2012

La tonta

La revista d'humor El Jueves torna a posar el dit a la nafra de la família reial espanyola a causa del cas Urdangarin. La portada del seu darrer número és explícita: "Única conclusión posible: la infanta Cristina es tonta"La justícia tornarà a emprendre accions legals contra la revista en aquesta ocasió? No ho crec. El gendre del rei li ha fet molt de mal a la imatge de la Corona i dubto que cap fiscal ni cap jutge, a diferència del que va passar l'any 2007, vulgui posar traves a la llibertat d'expressió per "defensar" al cap de l'Estat i la seva família de qualsevol mena d'ofensa, encara que es faci en clau d'humor. Tot i així, caldrà estar a l'aguait, doncs amb la justícia d'aquest país mai se sap...


*"Tonta" (en català beneita, bleda, etc.): "Que tiene o demuestra poca inteligencia o escaso entendimiento"

*Hacerse la "tonta": "Aparentar ignorancia o distracción por conveniencia"

Més clar impossible...

dijous, 19 de gener de 2012

Pepe, un exemple d'esportivitat

"A buenas horas, mangas verdes". Ara se'n adonen?

La premsa esportiva madrilenya, les famoses "vacas lecheras", posen a baixar d'un burro a l'inefable Pepe, exemple d'esportivitat intergalàctic, després de la seva actuació estel·lar d'anit davant el Barça al coliseu blanc.

video

Ara se'n adonen de que aquest xicot és un descerebrat i un pinxo? Tant els hi ha costat veure-ho? Què estúpids que són tots plegats. El recital de "teatro del bueno" que ahir va oferir el sinistre Pepe sobre la gespa del Bernabeu ara resulta que és indignant, "porque mancha la imagen y el escudo del Madrid". Té nassos la cosa. Ara estan alarmats perquè tot el planeta ha vist per televisió com és Pepe i què fa Pepe al terreny de joc. Si li trenca la cara a un jugador del Getafe o de l'Almeria, posem per cas, no passa res, doncs la televisió no retransmet a tot el món el partit. Ara bé, si li trepitja la mà a en Messi i el peu a en Busquets o fingeix una agressió inexistent d'en Cesc (jugadors que segons els ultra sur com Roncero i cia. sempre estan fingint!!), llavors el tema és preocupant, doncs ho ha vist tot el planeta i el seu "señorío" es pot posar en dubte. Doncs no senyors. Jo, que ja tinc uns quants anys i memòria, puc afirmar que el tant escainat "señorío" sempre ha estat el mateix: ficció, ficció, pura ficció.

I gràcies poden donar que els àrbitres d'aquest país (com l'engominat i repentinat d'ahir) són molt dolents i uns covards, que sinó Pepe (i alguns altres jugadors blancs) no jugarien ni un partit sencer. Aquests cretins de la premsa esportiva madrilenya, que porten l'escut fins i tot als calçotets, el que haurien de fer d'una vegada per totes és denunciar al malalt irresponsable que des del vestidors els ordena que juguin d'aquesta forma tant barroera. Sabeu de qui parlo, oi? Són tant babaus que no només no fan això sinó que quan ha calgut també han justificat les seves accions. Ficar-li el dit a l'ull a un col·lega de banqueta no embruta també la imatge del club?  

dimarts, 17 de gener de 2012

Mala llet sindical

Fa uns dies parlàvem en aquest bloc d'innocentades sindicals. Avui li toca el torn a la mala llet sindical. Tot ve a tomb de la darrera fricada reaccionaria dels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra, CCOO i UGT. Als sindicalistes policials no se'ls ha acudit res millor aquests darrers dies que posar en pràctica una "imaginativa" mesura de pressió per protestar contra les retallades del govern català: parlar només en castellà perquè la població catalana entengui millor les seves reivindicacions salarials. Estratègia sindical d'avantguarda, del segle XXI, o simplement mala llet i ganes de tocar el que no sona a la ciutadania? Jo m'inclino per la segona opció.

Els mossos vigilen als mossos que escridassen Artur Mas, diumenge passat, a Lloret

Algú hauria de recordar a aquests cretins que en castellà només reprimia la policia franquista i que ells són (almenys teòricament) altra cosa, una policia democràtica al servei de la ciutadania. Una ciutadania que, amb la que està caient, no està disposada a suportar determinades conyes i a que se li riguin en la cara. Si el que pretenien era empipar al govern català rai, però el que no poden fer és empipar a la gent que els manté amb els seus impostos. Els policies catalans, com la resta de funcionaris públics, tenen l'obligació d'adreçar-se "als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos" (article 14 de la Llei de Normalització Lingüística).

Tot plegat és per pixar-se de riure. Algú s'imagina a la Guàrdia Civil parlant només en català com a forma de protesta? Si volen protestar de debò i fotre de veritat al govern on més mal li fa, la caixa, que deixin de posar multes durant uns quants dies. El que no poden fer és jugar amb la llengua, el símbol identitari per excel·lència dels catalans. Com diu en Mohamed Jordi, el personatge de ficció radiofònica, "se'ns pixen a la boca" i aquí ningú reacciona.

A aquests sindicalistes ridículs dels mossos no se'ls ha acudit res millor per reblar el clau que intentar boicotejar alguns dels actes oficials del president de la Generalitat. Armats amb pancartes i xiulets, com és habitual en aquests casos, diumenge passat van rebre a Artur Mas a Lloret de Mar entonant el caspós Que viva España de Manolo Escobar i amb pancartes barroeres que diuen molt de la seva capacitat intel·lectual: "Mas, cabró, retalla't els collons". Surrealisme en estat pur. Torno a l'exemple d'abans: us imagineu una manifestació de tricornis cantant L'estaca com a forma de protesta? Buñuel i Almodóvar s'ho passarien la mar de bé filmant-la.

Aquests sindicalistes monolítics i desmemoriats (ja no recorden que l'actual govern va derogar l'any passat el Codi Ètic de la policia catalana, una iniciativa del Tripartit que mai van recolzar els sindicats dels mossos ni els seus comandaments per entendre que era una eina per tutelar la seva feina) no volen que la Generalitat els hi retalli el sou (reducció del complement específic) ni que posi fi a determinats "privilegis" que ara tenen com la supressió del val menjador, que és de 5,48 euros per dia, i del fons social, que significa una pèrdua adquisitiva d'uns 700 euros anuals. Aquests senyors saben en quin país viuen? Saben que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins els dia que es jubilin (com és el seu cas) i que hi ha prop de 700.000 catalans a l'atur, molts sense prestacions econòmiques de cap mena?

A ningú li agrada que li retallin el sou, òbviament. Però segons la següent taula salarial em sembla que els mossos d'esquadra no són, precisament, el col·lectiu pitjor remunerat del funcionariat català.



dissabte, 7 de gener de 2012

Viatge a l'univers Cohen

Portada del llibre
La música i la literatura sempre han sigut -i encara ho són- el nucli dur de l'univers vital d'en Leonard Cohen. Una biografia del periodista català Alberto Manzano -Leonard Cohen, La biografia- repassa a fons la seva faceta artística i es capbussa en les seves experiències personals més intimes (la seva consciència social i la seva peculiar relació amb la religió, amb les dones, amb els seus fills i amb els diners...) tot descobrint-nos un personatge complex i contradictori i, alhora, gran seductor i amant i amic dels seus amics.

Aquesta biografia del cantautor jueu canadenc, el gran poeta del rock com molts l'han anomenat, no es una biografia qualsevol. Manzano, gran amic d'en Cohen des de la dècada dels vuitanta del segle passat, coneix a fons la seva obra literària (ha traduït molts dels seus llibres com La caja de las especias de la tierra, Canciones, Libro de los salmos, Un acorde secreto o El Libro del anhelo, entre d'altres.) i discogràfica , l'ha seguit en un munt d'actuacions i ha compartit amb ell centenars i centenars d'hores de conversa sincera a Hydra, Los Ángeles i Barcelona sobre la vida, l'amor, la religió, els fills, les dones, la política, els conflictes bèlics, etc, etc. De fet, el llibre està farcit de les opinions d'en Cohen (que vol dir sacerdot en hebreu) sobre aquests i molts altres temes, que donen contingut a molts passatges del llibre i il·lustren (o expliquen) com s'han concebut o escrit determinades cançons, com s'han conceptualitzat els seus àlbums més emblemàtics i quines idees o estats anímics han guiat l'elaboració dels seus poemaris i llibres de prosa.


Cohen i Manzano agrunsant-se a Barcelona, en 1989. Foto: Lourdes Barbal
Tot i que podria fer-ho, Manzano no cau en l'afalac fàcil i ens presenta a un Cohen nu, dubitatiu, que es refugia en la meditació transcendental o en la religió (el judaisme o el budisme segons convingui) quan el desconcert o la depressió l'envaeixen. Un Cohen desobedient que defensa de forma ferotge l'individu enfront la societat (La energia de los esclavos és el seu cop de puny particular sobre la taula a favor de la desobediència civil). Un Cohen que cau i recau en les temptacions de la carn (Memorias de un mujeriego és un cant d'amor a les dones); un Cohen de l'alta burgesia canadenca que rebutja el luxe (vesteix amb roba vella i diu que amb una habitació, una taula i una cadira en té prou per ser feliç), i un Cohen que descobreix la seva ànima gitana en llegir Lorca, el seu poeta de referència. "Este poeta destrozó mi vida. Lorca cambió mi manera de ser y de pensar de un modo radical. Sus libros me enseñaron que la poesia podía ser pura y profunda a la vez que popular" (La seva admiració superlativa pel poeta granadí el va portar a batejar amb el seu nom a la seva única filla, Lorca Cohen).

El llibre, editat per Libros Cúpula (Scyla Editores) l'any 2010, també explica que Leonard Cohen va tornar a la carretera i als escenaris l'any 2008 a causa d'una estafa multimilionària del seu mànager. Gràcies a aquest fet desgraciat, que va trasbalsar l'economia i la jubilació del darrer premi Príncep d'Astúries de les Lletres (2011), els seus seguidors l'hem pogut tornar a gaudir en directe. La gira, que l'ha portat pels escenaris de mig món durant prop de dos anys, també ens ha deixat dos discos en directe memorables, el doble Live in London i l'imprescindible Songs from the road -CD +DVD-, un recull de les seves millors cançons (Lover, lover, lover, Suzanne, Bird of the wire, Closing time, Hallelujah o Avalanche, entre moltes d'altres) adobades amb nous arranjaments i servides amb un elenc de músics excepcionals com Javier Mas, Dino Soldo o Roscoe Beck. I la veu, la seva veu ronca, cansada, quasi esgotada, xiuxiuejant, irrepetible.

Com explica Manzano a Leonard Cohen, La biografia, Cohen està per sobre de qualsevol moda o estil. Com el bon vi vell, afirma, les seves cançons s'assaboreixen millor amb el pas dels anys. Jo n'estic d'acord. També ho estic amb que "on les persones som més lliures és escollint la música que ens agrada", com va afirmar el poeta i cantautor una vegada. Si us agrada en Cohen us recomano la lectura d'aquesta biografia.


dimarts, 3 de gener de 2012

Rajoy, el socialdemòcrata

Los 'borjamaris' están enfadados
Irritación en sectores de la derecha madrileña por el ajuste 'socialdemócrata' del Gobierno de Rajoy
Los borjamaris están enfadados con Mariano Rajoy. Borjamari: dícese en Madrid del pijerío de derechas, pantalón de pinzas, camisa de marca, preferentemente a rayas, un toque de gomina y el jersey colgado del cuello los domingos al mediodía en la sierra o en las terrazas invernales del barrio de Salamanca. Están enfadados con Rajoy porque llegaron a creer que con la apabullante victoria del Partido Popular, Friedrich Hayek, apóstol libertario, iba a entrar en el recinto de la Moncloa a lomos de un caballo blanco. Y en un plis-plas, liberalismo por aquí, liberalismo por allá, problema resuelto y en España empieza a amanecer. Ahora descubren, alarmados, que también hay plaquetas socialdemócratas en la sangre fría del marianismo. ¡Será posible!
Se detecta estos días un difuso malhumor en el Madrid de derechas. En el circuito mediático, porque esta vez no hay balcón de Carabaña (escena de la Semana Santa de 1996 en la queJosé María Aznar y Rodrigo Rato se fotografiaron junto al director del diario El Mundo en señal de camaradería y complicidad) y ello significa que la jerarquía entre las cuatro cabeceras que se disputan el patronazgo del centroderecha español tardará tiempo en estar clara. Hay disgusto en los barrios bien, que no contaban con el sablazo socialdemócrata en el IBI y en la tabla del IRPF. Y hay algo más que un ligero mosqueo entre quienes quisieron creer que la victoria del PP constituía, en sí misma, una solución a la crisis. Así como existe un pensamiento Alicia de izquierdas (todo se resuelve con buenas palabras, técnica mediática y voluntad, basta con cerrar los ojos y explicarlo con un buen encuadre en el telediario de las tres), también hay un pensamiento mágico de derechas. El votante del PP con sobredosis de tertulias radiofónicas se ha tenido que comer estos días la dogmática de siete años de ruda oposición. ¡No vamos a subir los impuestos! Caray, convendremos en que no es un bocado de fácil digestión.
Les queda el magro consuelo de que todo sigue siendo culpa de los socialistas: esos dos puntos de déficit oculto. Las personas inteligentes saben, sin embargo, que esa desviación no era ningún secreto para los contables del partido ganador. El poso más oculto del déficit se halla en las cuentas autonómicas y ya han pasado cinco meses desde las elecciones regionales. Tiempo más que suficiente para mirar bajo las alfombras. Cinco meses en los que en España ha reinado un sepulcral silencio, sólo roto por el ruido de las tijeras en los hospitales y ambulatorios de Catalunya.
Es una cuestión de bolsillo y de psicología. A nadie le gusta pagar a Hacienda hasta el 52% de un empleo muy bien remunerado –56% en la sueca Catalunya–, pero en el planeta Borjamari no todos se retratan con la nómina. Para algo se ha inventado la ingeniería financiera. Ahí entra en juego el factor psicológico. El reparto progresivo de los sacrificios tiene hoy mala prensa porque se ha instalado en la sociedad la idea de que siempre pagan los mismos. Los de en medio con nómina. Los de en medio que miran hacia arriba. Desde el inicio de la crisis, los datos cruzados de las encuestas del CIS vienen detectando un mayor nerviosismo e irritación entre los segmentos de mayor renta que entre las clases humildes, aparentemente más pacientes o resignadas. Tiene una cierta lógica. El miedo a perder también causa sufrimiento. El miedo a perder posición en un país en el que el estatus es muy importante desde el tiempo de los hidalgos no es un asunto menor.

dilluns, 2 de gener de 2012

Pura coincidència?

Ficció o realitat? La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria deu ser una fan incondicional de la sèrie Els Simpson. Aquest muntatge que avui ha començat a circular per Internet desvetlla com la nova dona forta del govern espanyol explica amb els mateixos arguments que Lisa Simpson (que en un capítol de la sèrie fa de presidenta del seu país) les mesures que adoptarà per apujar impostos. Pura coincidència? La realitat torna a superar la ficció. O dit d'una altra manera: la sàtira política d'una sèrie televisiva desenmascara un PP que incompleix flagrantment la seva primera promesa electoral ("El PP se opondrá a cualquier subida de impuestos". Mariano Rajoy dixit, recordeu?). La pantomima està servida. La filla d'en Homer il·lustra a tothom sobre com els polítics utilitzen el llenguatge en benefici propi per emmascarar la realitat i justificar mesures impopulars. Soraya és la seva alumna més avantatjada.

video