dilluns, 27 de gener de 2014

Posa una mica d'Adrià a la sopa


He de reconèixer la meva admiració per Ferran Adrià. És un crack. I no dic pels seus mèrits com a cuiner, que són indiscutibles, sinó pel seu olfacte pels negocis. Acabo de llegir a la premsa que aquests dies exposa a Nova York una col·lecció de dibuixos de plats i menús fets per ell mateix quan governava el Bulli, el millor restaurant del món durant un bon grapat d'anys. Dibuixos, apunts, notes, esbossos, diagrames, gargots i ves a saber què més, conformen una exposició (Notes on Creativity) que de ben segur 'captivarà' i deixarà bocabadats als new yorkers que la visitin i afegirà una mica més de pes al compte corrent del cuiner.

Ferran Adrià, salvant les distàncies, és el Yoko Ono contemporani. Ningú com la japonesa ha sabut esprémer el llegat d'en John Lennon i recaptar diners dels llocs més inversemblants explotant el remember i el calaix creatiu del músic de Liverpool que, com Adrià, també dibuixava i gargotejava collonades alhora que componia magnífiques cançons. La única diferència és que Adrià tot ho està gaudint i perpetrant en vida, mentre que l'ex beatle mai va visitar una exposició dels seus dibuixos, ni va assistir a la inauguració de la seva fundació, ni va veure els seus videoclips editats en DVD, ni mai s'hauria imaginat que editaria més discos recopilatoris de grans èxits que discos oficials. La memòria de Lennon ha farcit durant més de tres dècades les butxaques de la vídua més famosa del Dakota Building.

El cuiner català, com la Yoko, és una màquina de guanyar diners. Se les empesca totes per fer-ho. És un home que ha sabut aplicar la seva imaginació desbordant (1846 creacions culinàries al front de el Bulli, avalen aquesta afirmació) als negocis. Ja ho feia abans, com veurem més endavant, però des que va tancar el restaurant de Cala Montjoi, aquest alquimista de la cuina s'ha multiplicat per recaptar dòlars, euros i iens pels seus projectes més diversos. A més de convertir-se en el cuiner més mediàtic del món i cobrar 80.000 euros per conferència, en Ferran Adrià ha publicat mil i un llibres; ha editat vídeos i DVD's; ha fet exposicions de tota mena; ha creat la Bullipèdia (arxiu creatiu d'història de la cuina moderna, sobretot de la cuina 'bullinesca') i ha endegat, entre d'altres projectes (alguns finançats amb diners públics), la Bullifundation, fundació dedicada a salvaguardar el llegat de el Bulli i la cuina moderna, la cuina d'autor.

Aquesta obsessió pels diners del rei de les esferificacions i la cuina molecular neix en comprovar que dirigir el millor restaurant del món, ser el millor cuiner del planeta, tenir tres estrelles Michelin durant un munt d'anys i gaudir de fama internacional no són arguments suficients per cobrir totes les despeses que generava el seu imperi gastronòmic empordanès. Ho va revelar el mateix el 2010 en un esmorzar amb l'ex president Pujol davant d'un auditori de periodistes al qual vaig assistir: "el Bulli perd mig milió d'euros a l'any des de fa quinze anys" va dir llavors Adrià. Solució: recuperar el dèficit mitjançant altres iniciatives relacionades amb l'explotació de la marca que donava nom al restaurant. És a dir, esprémer la marca Bulli: reinventar econòmicament el negoci Bulli lluny dels fogons. La fórmula li ha sortit molt bé, ara guanya molts calés i continua tenint tothom als seus seus peus. Només cal veure quins són els seus partners en l'exposició de dibuixos quasi infantils que aquests dies penja a Manhattan: Dom Perignon és el patrocinador oficial de l'exposició, que també compta amb el suport econòmic de Lavazza, l'Institut Ramon Llull i Acción Cultural Española.

Segons ha explicat el mateix Adrià, durant els quasi trenta anys que ha treballat al Bulli ha acumulat més de 40.000 documents ("mai hem llençat res", afirma ufanós), així que ja ens podem preparar per 'gaudir' de les exposicions i mostres més variades sobre la vida i obra del cuiner, el restaurant i els seus socis i col·laboradors, principalment Juli Soler i el seu germà Albert. Un tipus llest, molt llest, aquest cuiner. Quan un llegeix aquestes coses maleeix no tenir una casa, un despatx, o un arxiu més gran. El secret és guardar-ho tot. Tot pot servir en el futur, sinó que li preguntin a Diego Torres, l'ex soci d'Iñaki Urdangarin a l'Institut Nóos. El seu arxiu de correus electrònics és inesgotable.

La passió pels diners d'en Dalí, el geni del surrealisme tocat per la tramuntana, li valgué l'apel·latiu d'avida dollars, un títol honorífic que pel que sembla ha heretat el cuiner Adrià, l'home que també va forjar la seva fama i les seves millors creacions a l'Empordà, com en Dalí. La tramuntana imprimeix caràcter, no hi ha dubte. I pel que sembla, passió pels diners.

divendres, 10 de gener de 2014

La infanta enamorada

Iñaki Urdangarin va declarar fa un any davant del jutge José Castro que instrueix el cas Nóos, que la seva esposa, la infanta Cristina, no estava al corrent de les seves activitats empresarials i que per tant no se li podia atribuir cap responsabilitat. La filla del Rei, segons Urdangarin, no sabia res de l'Institut Nóos, ni de la societat Aizoon (de la qual és sòcia al 50% amb el seu marit), ni de com van aconseguir els sis milions que la parella va invertir per comprar un palauet a Pedralbes, ni dels tripijocs amb l'Agència Tributària, etc, etc. El fiscal del cas, mesos més tard, va recórrer la decisió del jutge d'imputar la infanta emprant, si fa no fa, els mateixos arguments exculpatoris. Tant insistir en que donya Cristina és una dama càndida i innocent que pateix una amnèsia monumental va fer córrer la brama de que la filla del caçador d'elefants era una beneita (tonta en castellà)


Aquesta setmana però, després de la segona imputació de la infanta (aquesta vegada per presumptes delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals), un dels seus advocats ens ha desvetllat definitivament el perquè de tot plegat: la infanta està bojament enamorada del seu marit, raó per la qual sempre ha confiat cegament amb ell i per això signava tot els papers que el bo de l'Iñaki li posava damunt la taula: "Cuando una persona está enamorada de otra, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona: amor, matrimonio y desconfianza son absolutamente incompatibles", ha declarat Jesús María Silva*, un dels advocats penalistes del bufet d'en Miquel Roca que porta més directament el cas. Al jutge Castro, que ha hagut d'aguantar pressions de totes bandes des que va començar la instrucció del cas només li faltava això, que Cupido també entrés en escena. És que és es colmo, com diria aquell altre...

Com tothom sap, per amor es poden fer, i es fan, autèntiques bogeries. Hi ha persones que per amor són capaces d'abandonar la família, la feina o els estudis. O no dormir, ni menjar. Algunes fins i tot es tatuen el nom del seu amor en llocs ben visibles del cos o fan el ridícul més espantós en públic. Altres, com la infanta, signen tots els papers que el marit li diu que ha de firmar sense preguntar res. El amor té aquestes coses. De vegades converteix a les persones més assenyades en autèntics estúpids. Com és possible, us preguntareu. La ciència ja ha trobat la resposta: "l'amor és a la mateixa zona cerebral de l'addicció a les drogues", van concloure fa un parell d'anys investigadors de diverses universitats. Ja ho veieu, l'amor pot crear addicció, com les drogues, i pot arribar a doblegar la voluntat de les persones, com les drogues. L'amor és una droga perillosa, qui ho havia de dir. 

Tot i això, esperem que aquesta no sigui la única línia argumental de la defensa. Si només s'han plantejat demostrar que, efectivament, la filla del Rei és 'tonta' per evitar que la imputació actual es transformi en acusació formal anem malament, molt malament. Si això passa, seria com dir que la Justícia se'n riu a la cara de milers i milers de dones de bona fe (amb menys recursos intel·lectuals que la infanta, segurament) que per amor o per confiar cegament en el seu marit han signat el que no devien i ara cau tot el pes de la llei a sobre seu. 

Jesús María Silva*: Aquest advocat és el mateix que fa uns dies va dir de forma arrogant i 'xulesca' que no descartava la possibilitat (com finalment així ha estat) de no recórrer la decisió del jutge instructor d'imputar a la infanta perquè d'aquesta manera el magistrat pugui "realitzar-se com a persona". El bufet d'en Miquel Roca té un greu problema de comunicació amb aquest individu. Que s'ho faci mirar.

dissabte, 4 de gener de 2014

Monago, el president de l'escala


Pilar Rahola (La Vanguardia 3/01/14):

EL CAFÈ AMARG
A què dedicaria el temps lliure el senyor Monago, si Catalunya i Euskadi no haguessin lluitat pels seus estatuts i haguessin provocat l'Espanya autonòmica? Sens dubte, segur que un home tan polit i educat tindria moltes activitats, però cap no seria des de la talaia d'un poder autonòmic. És a dir, i posem els punts sobre les is, quan Monago utilitza la seva presidència extremenya -continuant una sòlida tradició instaurada pel seu paisà Ibarra- per atacar els díscols catalans, demanar presó per a Artur Mas i enlletgir-nos els desigs col·lectius, ho pot fer perquè aquests díscols catalans van lluitar intensament per autogovernar-se i, en fer-ho, li van aconseguir l'estatus. I quan mostra les seves mesures populars donant ajuts i incentius econòmics que d'altres no podem donar, es pregunta si podria fer-ho si no arribessin diners d'altres verals? O és necessari recordar que, per si sola, Extremadura seria deficitària?

I el que val per a ell, val per a la resta de presidents autonòmics que han estat molt llengueruts aquests dies utilitzant els seus presidencials micròfons per colpejar Catalunya amb excuses diverses, que els catalans sempre tenim alguna culpa. Si a sobre volem votar sobre el nostre futur com a nació, la culpa adquireix dimensió bíblica, no endebades la sola paraula nació aplicada a Catalunya ja és un pecat capital en el catecisme d'Espanya. I com que, a més, l'anticatalanisme dóna feliços rèdits, el fenomen es completa. Lluny, doncs, d'agrair la lluita de catalans i bascos per inventar una altra Espanya que donés veu a les diverses veus del seu interior, s'utilitzen les talaies per donar-nos clatellots. El més bonic és que això es fa sabent que aquesta Espanya autonòmica no es va crear per donar satisfacció a extremenys o a murcians o a d'altres, que no sortien massivament al carrer reclamant autonomia, sinó per rebaixar les aspiracions catalanes. El cafè per a tothom va ser dolç per als posteriors Monago que s'asseurien en l'inesperat poder que els atorgaven, tant com fou amarg per als que sempre lluitàrem per tenir-lo. Dit en plata: sense la lluita catalana, Monago seria president de l'escala. O de l'Estat, vagin a saber, que altres de similars hi han arribat. Però no seria president autonòmic. La qual cosa és una doble i intel·ligent jugada contra les aspiracions catalanes: primer van generalitzar les autonomies per descafeïnar les nostres aspiracions, i ara utilitzen aquestes autonomies per negar-les.

Rodó. Dit això, de què serveixen aquestes arengues pàtries des de la Meseta profunda, més enllà de fabricar més desafecció catalana? Perquè no atura el procés català, sinó al contrari: els Monago són els aliats més eficaços contra la mateixa Espanya que diuen defensar. Que ho mirin, sinó, des de la mirada catalana: si Espanya la defensa algú com Monago, qui, en ple ús del mil·lenari seny, voldrà quedar-s'hi?