He de reconèixer la meva admiració per Ferran Adrià. És un crack. I no dic pels seus mèrits com a cuiner, que són indiscutibles, sinó pel seu olfacte pels negocis. Acabo de llegir a la premsa que aquests dies exposa a Nova York una col·lecció de dibuixos de plats i menús fets per ell mateix quan governava el Bulli, el millor restaurant del món durant un bon grapat d'anys. Dibuixos, apunts, notes, esbossos, diagrames, gargots i ves a saber què més, conformen una exposició (Notes on Creativity) que de ben segur 'captivarà' i deixarà bocabadats als new yorkers que la visitin i afegirà una mica més de pes al compte corrent del cuiner.
Ferran Adrià, salvant les distàncies, és el Yoko Ono contemporani. Ningú com la japonesa ha sabut esprémer el llegat d'en John Lennon i recaptar diners dels llocs més inversemblants explotant el remember i el calaix creatiu del músic de Liverpool que, com Adrià, també dibuixava i gargotejava collonades alhora que componia magnífiques cançons. La única diferència és que Adrià tot ho està gaudint i perpetrant en vida, mentre que l'ex beatle mai va visitar una exposició dels seus dibuixos, ni va assistir a la inauguració de la seva fundació, ni va veure els seus videoclips editats en DVD, ni mai s'hauria imaginat que editaria més discos recopilatoris de grans èxits que discos oficials. La memòria de Lennon ha farcit durant més de tres dècades les butxaques de la vídua més famosa del Dakota Building.
El cuiner català, com la Yoko, és una màquina de guanyar diners. Se les empesca totes per fer-ho. És un home que ha sabut aplicar la seva imaginació desbordant (1846 creacions culinàries al front de el Bulli, avalen aquesta afirmació) als negocis. Ja ho feia abans, com veurem més endavant, però des que va tancar el restaurant de Cala Montjoi, aquest alquimista de la cuina s'ha multiplicat per recaptar dòlars, euros i iens pels seus projectes més diversos. A més de convertir-se en el cuiner més mediàtic del món i cobrar 80.000 euros per conferència, en Ferran Adrià ha publicat mil i un llibres; ha editat vídeos i DVD's; ha fet exposicions de tota mena; ha creat la Bullipèdia (arxiu creatiu d'història de la cuina moderna, sobretot de la cuina 'bullinesca') i ha endegat, entre d'altres projectes (alguns finançats amb diners públics), la Bullifundation, fundació dedicada a salvaguardar el llegat de el Bulli i la cuina moderna, la cuina d'autor.
Aquesta obsessió pels diners del rei de les esferificacions i la cuina molecular neix en comprovar que dirigir el millor restaurant del món, ser el millor cuiner del planeta, tenir tres estrelles Michelin durant un munt d'anys i gaudir de fama internacional no són arguments suficients per cobrir totes les despeses que generava el seu imperi gastronòmic empordanès. Ho va revelar el mateix el 2010 en un esmorzar amb l'ex president Pujol davant d'un auditori de periodistes al qual vaig assistir: "el Bulli perd mig milió d'euros a l'any des de fa quinze anys" va dir llavors Adrià. Solució: recuperar el dèficit mitjançant altres iniciatives relacionades amb l'explotació de la marca que donava nom al restaurant. És a dir, esprémer la marca Bulli: reinventar econòmicament el negoci Bulli lluny dels fogons. La fórmula li ha sortit molt bé, ara guanya molts calés i continua tenint tothom als seus seus peus. Només cal veure quins són els seus partners en l'exposició de dibuixos quasi infantils que aquests dies penja a Manhattan: Dom Perignon és el patrocinador oficial de l'exposició, que també compta amb el suport econòmic de Lavazza, l'Institut Ramon Llull i Acción Cultural Española.
Segons ha explicat el mateix Adrià, durant els quasi trenta anys que ha treballat al Bulli ha acumulat més de 40.000 documents ("mai hem llençat res", afirma ufanós), així que ja ens podem preparar per 'gaudir' de les exposicions i mostres més variades sobre la vida i obra del cuiner, el restaurant i els seus socis i col·laboradors, principalment Juli Soler i el seu germà Albert. Un tipus llest, molt llest, aquest cuiner. Quan un llegeix aquestes coses maleeix no tenir una casa, un despatx, o un arxiu més gran. El secret és guardar-ho tot. Tot pot servir en el futur, sinó que li preguntin a Diego Torres, l'ex soci d'Iñaki Urdangarin a l'Institut Nóos. El seu arxiu de correus electrònics és inesgotable.
La passió pels diners d'en Dalí, el geni del surrealisme tocat per la tramuntana, li valgué l'apel·latiu d'avida dollars, un títol honorífic que pel que sembla ha heretat el cuiner Adrià, l'home que també va forjar la seva fama i les seves millors creacions a l'Empordà, com en Dalí. La tramuntana imprimeix caràcter, no hi ha dubte. I pel que sembla, passió pels diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada