dilluns, 10 de novembre de 2014

En Mas els té ben posats

Aquesta vegada no ha calgut cap recompte de la Guàrdia Urbana ni de la Delegació del Govern: més de dos milions de catalans han participat en la manifestació més massiva que s'ha realitzat mai en democràcia a Catalunya. I ho han fet amb el DNI a la boca, amb noms i cognoms. Aquest és el veritable recompte, independentment de de si han votat sí-sí, sí-no o no. I han votat així, sense garanties legals, perquè la democràcia està segrestada per la Constitució.

A Catalunya 
s'han manifestat sense sorolls ni estridències més de dos milions de ciutadans que volen canviar el rumb de la història. Ho porten fent des de fa tres anys cada 11 de Setembre. I qui no vulgui escoltar aquest clam té un problema greu. Alguns diuen que l'acte d'ahir no serveix per res, que no té cap validesa legal. I què? No ens equivoquem. Sí que serveix, i molt. És un pas més endavant que té la mateixa validesa que la primera consulta que es va programar i que va tombar el TC a instàncies del govern del PP, doncs ni aquella ni aquesta són vinculants. No tenen validesa legal, però tenen una gran validesa política. P-O-L-Í-T-I-C-A.

Agradi o no, el procés participatiu ha estat un èxit, malgrat que molts partidaris del no s'han quedat a casa (ja sortiran quan la consulta sigui legal i vinculant, no cal patir). Ha estat un èxit de la societat civil i dels partits que han donat suport a la consulta. Però especialment ha estat un èxit d'Artur Mas. En Mas els té ben posats. Al final se n'ha sortit amb la seva i ha complert la seva promesa malgrat les innombrables amenaces que han planat sobre el seu cap: la gent ha votat gràcies a la seva tossuderia i a l'ajut inestimable de quaranta mil voluntaris.

El president Mas li ha guanyat clarament la partida al president Rajoy. Mentre Mas ahir afermava el seu lideratge al front del procés Rajoy s'amagava com un covard. No va dir ni piu en tot el dia. Tant amenaçar amb les plagues bíbliques que emanen del Constitucional i de la Fiscalia General de l'Estat i al final res. A cops de bufetades constitucionals no es pot anar per la vida. L'acció política no pot estar supeditada única i exclusivament als legalismes jurídics. L'acció política és quelcom més. Adolfo Suárez ja ho va demostrar quan va legalitzar el PC passant-se per l'entrecuix les lleis franquistes vigents. Ahir Mas va fer quelcom semblant. P
er facilitar la votació va esquivar amb mil i una argúcies els legalismes jurídics interposats per l'Estat. I el que és més important, responsabilitzant-se de tot davant el que pugui passar a partir dels propers dies en l'àmbit legal.

Mas ahir, votant
Arribats a aquest punt, i amb un bon nombre de catalanets contents perquè han pogut exercir el seu dret a la llibertat d'expressió (que no cal confondre amb el dret a decidir de debò), ha arribat l'hora de la política. L'hora de la política de veritat. Si a partir d'ara els principals actors polítics de la partida no fan el que pertoca (encetar el llarg i sinuós camí que porti a una negociació que acabi en un referèndum legal, com va passar a la Gran Bretanya amb Escòcia), el futur de Catalunya es decidirà de la pitjor manera: sense negociació i probablement amb molta frustració, doncs la no negociació pot conduir a escenaris imprevisibles. De res serveix continuar enrocat en les posicions actuals. I proclamar la independència 'a la brava', probablement tampoc.

Deia abans que Mas torna a pilotar el procés sobiranista i que li ha guanyat aquesta primera partida a Rajoy. Crec que també ha descol·locat a Oriol Junqueras, que ahir va interpretar un paper totalment secundari. Fins ara l'actuació de Mas ha aplanat molt el camí a ERC, el partit que té la patent de l'independentisme. Voler ser més independentista que els independentistes ha fet créixer en intenció de vot als guardians de les essències sobiranistes en detriment de CiU. Ahir crec que Mas va donar un cop de timó important erigint-se en líder indiscutible del procés, demostrant que no li tremola el pols.

Amb aquest nou escenari dubto que Mas convoqui d'immediat eleccions. Un avanç electoral el pot beneficiar a mitjà termini, però no a curt. Ara només té pressa Junqueras, no Mas. També dubto que una llista unitària de tots els partits pro independència sigui factible hores d'ara, vist com ha anat tot plegat durant els darrers mesos, on han hagut més desencontres que encontres sobre com conduir fins a bon port la consulta. En aquest sentit, és molt significativa l'abraçada que ahir van protagonitzar Mas i David Fernández, de les CUP. Ni un pas enrere. No era aquesta la consigna?

Per cert, molt significativa també l'absència dels partits unionistes al llarg de la jornada d'ahir. On eren Iceta i l'aparell del PSC? Mentre milers de socialistes de base (i alguns amb responsabilitats polítiques diverses) dipositaven el seu vot a les urnes de cartró ells no van aparèixer per enlloc. 'Ni están ni se les espera'. Igual que al tal Pedro Sánchez, que diuen que avui es desplaçarà a Barcelona. On era ahir? I on eren Alícia Sánchez i Albert Rivera? Interposant una nova demanda als jutjats?

dissabte, 8 de novembre de 2014

Mediterráneo (Essencials 3)

El disc perfecte. Mediterráneo és el disc perfecte. El disc que li agradaria fer a qualsevol compositor amb una mica de talent. No exagero. El va parir Joan Manuel Serrat el 1971, durant la seva època més brillant com a compositor. El disc, gravat als estudis Fonit-Cetra de Milà, és tot un luxe per als sentits: 10 cançons 'premium', direcció musical de Juan Carlos Calderón i Gian Piero Reverberi, foto de Colita, disseny de la portada d'Enric Satué... Ho té tot aquest disc, tot, què cony!

El més important però, (i aqui rau la clau de l'èxit de Mediterránao) és l'autor. Un Serrat inspiradíssim que signa d'una tacada Mediterráneo (la millor cançó de la música espanyola de tots els temps segons la revista Rolling Stone), Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto, Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear i Barquitos de papel. Quasi res. Nou autèntics número 1. Per arrodonir el disc va versionar un poema de León Felipe, Vencidos, que s'adiu molt amb la resta de peces del disc i amb els aires de llibertat que respira per tot arreu.

Serrat va escriure la major part d'aquestes obres mestres en un hotelet de Calella de Palafrugell, en plena Costa Brava, mirant el mar cada dia, olorant-lo, mullant-se. El mar va fer la seva feina, i  l'autor també. Va ensamblar una col·lecció de cançons boníssimes en un mateix envoltori, convertint l'album Mediterráneo en un dels millors (sinó el millor) de la història de la música espanyola. L'àlbum va estar més d'un any situat en el top 10 dels més venuts del país. En una època on els singles de 45 rpm de dos cançonetes eren els reis de les vendes de discos a Espanya, situar un LP entre els més venuts era una autèntica heroicitat. Per cert, la cançó Mediterráneo mai, repeteixo mai, s'ha publicat en senzill.

El noi de Poble Sec va fer aquest disc històric en una època difícil. S'havia negat a representar a Espanya a Eurovisión si no cantava La, la, la en català i havia desafiat al règim franquista tancant-se a Montserrat amb un grup d'intel·lectuals per protestar contra la condemna a mort de diversos etarres al procés de Burgos. Tots aquest fets, i d'altres, van situar Serrat a la corda fluixa. L'èxit de Mediterràneo, però, el va convertir en un immortal de la música i en un intocable a nivell polític. Quanta glòria pot proporcionar un bon disc!

Serrat té un cançoner envejable, ple de grandíssimes cançons, d'autèntics himnes (Ara que tinc vint anys, Pare, Parules d'amor, Cançó de matinada, Para la libertad, Esos locos bajitos, Hoy puede ser un gran día, Penélope...) tant en català com en castellà, però mai ha signat un disc tant grandiós i rodó com Mediterráneo. Només Mi niñez (altre disc 10, de bandera, imprescindible), En tránsito, Sombras de la China, Per al meu amic i el Dedicado a Antonio Machado, poeta s'apropen, segons la meva modesta opinió, a la grandesa de Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas


duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,


y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas...


Fitxa tècnica:
Cara A: Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto
Cara B: Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear, Barquito de papel, Vencidos
Direcció musical: J. C. Calderón, G. P Reverberi
Arranjaments: J. C. Calderón, G. P Reverberi i Antoni Ros Marbà
Enginyer de so: Plinio Chiesa
Portada: Enric Satué