dissabte, 8 de novembre del 2014

Mediterráneo (Essencials 3)

El disc perfecte. Mediterráneo és el disc perfecte. El disc que li agradaria fer a qualsevol compositor amb una mica de talent. No exagero. El va parir Joan Manuel Serrat el 1971, durant la seva època més brillant com a compositor. El disc, gravat als estudis Fonit-Cetra de Milà, és tot un luxe per als sentits: 10 cançons 'premium', direcció musical de Juan Carlos Calderón i Gian Piero Reverberi, foto de Colita, disseny de la portada d'Enric Satué... Ho té tot aquest disc, tot, què cony!

El més important però, (i aqui rau la clau de l'èxit de Mediterránao) és l'autor. Un Serrat inspiradíssim que signa d'una tacada Mediterráneo (la millor cançó de la música espanyola de tots els temps segons la revista Rolling Stone), Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto, Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear i Barquitos de papel. Quasi res. Nou autèntics número 1. Per arrodonir el disc va versionar un poema de León Felipe, Vencidos, que s'adiu molt amb la resta de peces del disc i amb els aires de llibertat que respira per tot arreu.

Serrat va escriure la major part d'aquestes obres mestres en un hotelet de Calella de Palafrugell, en plena Costa Brava, mirant el mar cada dia, olorant-lo, mullant-se. El mar va fer la seva feina, i  l'autor també. Va ensamblar una col·lecció de cançons boníssimes en un mateix envoltori, convertint l'album Mediterráneo en un dels millors (sinó el millor) de la història de la música espanyola. L'àlbum va estar més d'un any situat en el top 10 dels més venuts del país. En una època on els singles de 45 rpm de dos cançonetes eren els reis de les vendes de discos a Espanya, situar un LP entre els més venuts era una autèntica heroicitat. Per cert, la cançó Mediterráneo mai, repeteixo mai, s'ha publicat en senzill.

El noi de Poble Sec va fer aquest disc històric en una època difícil. S'havia negat a representar a Espanya a Eurovisión si no cantava La, la, la en català i havia desafiat al règim franquista tancant-se a Montserrat amb un grup d'intel·lectuals per protestar contra la condemna a mort de diversos etarres al procés de Burgos. Tots aquest fets, i d'altres, van situar Serrat a la corda fluixa. L'èxit de Mediterràneo, però, el va convertir en un immortal de la música i en un intocable a nivell polític. Quanta glòria pot proporcionar un bon disc!

Serrat té un cançoner envejable, ple de grandíssimes cançons, d'autèntics himnes (Ara que tinc vint anys, Pare, Parules d'amor, Cançó de matinada, Para la libertad, Esos locos bajitos, Hoy puede ser un gran día, Penélope...) tant en català com en castellà, però mai ha signat un disc tant grandiós i rodó com Mediterráneo. Només Mi niñez (altre disc 10, de bandera, imprescindible), En tránsito, Sombras de la China, Per al meu amic i el Dedicado a Antonio Machado, poeta s'apropen, segons la meva modesta opinió, a la grandesa de Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas


duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,


y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas...


Fitxa tècnica:
Cara A: Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto
Cara B: Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear, Barquito de papel, Vencidos
Direcció musical: J. C. Calderón, G. P Reverberi
Arranjaments: J. C. Calderón, G. P Reverberi i Antoni Ros Marbà
Enginyer de so: Plinio Chiesa
Portada: Enric Satué