divendres, 29 de juliol del 2011

La llei Sinde vista per un científic

Lucas Sánchez, un jove científic que treballa com a investigador del Centre Nacional de Biotecnologia, ha escrit en el seu bloc de divulgació científica Sonicando, una carta oberta al cantant Alejandro Sanz on surt al pas d'uns twetts desafortunats del músic on (per defensar la llei Sinde i l'actuació de la SGAE) comparava els drets dels nens desnodrits africans amb els drets sobre la propietat intel·lectual dels creadors.

La carta d'en Sánchez, publicada al gener, mesos abans de tot l'escàndol de la SGAE que ha esquitxat directament a Teddy Bautista, és realment interessant. Si més no, aporta una nova visió d'aquesta controvertida llei i s'alinea amb les postures no oficialistes d'altres creadors de prestigi com l'escriptor José Luis Sanpedro que han criticat obertament determinades "pràctiques" de la societat d'autors amb els seus socis i la implantació indiscriminada del cànon digital que afecta a tots els consumidors. Molts dels punts de vista d'aquest científic cal tenir-los en compte. Us convido a llegir la seva carta oberta a en Sanz.

Hola Alejandro,
Hace muchos días que ando dándole vueltas a la ley Sinde, a los derechos de autor, y leyendo tus desafortunados tweets. Ahora que tengo las tres cosas juntitas, me gustaría cometarte algunas cosas.
Soy científico, joven investigador del Centro Nacional de Biotecnología y actualmente “Visiting Assistant in Research” en la Yale School of Medicine, en New Haven, Conneticcut.
Trabajo en el desarrollo de  vacunas para el tercer mundo, centrando mis esfuerzos en la Leishmaniasis, una enfermedad olvidada que mata e incapacita en África, Asia y Sudamérica. Y aunque no lo sepas (y muchas personas no lo saben) es esa enfermedad que hace que miles de pobres niños tengan el vientre hinchado y mueran. La misma que hace que sus padres no puedan trabajar. Entre nosotros, ese tipo de enfermedades que hace que el tercer mundo siga siendo tercer mundo.
Cuando consigo que mi trabajo funcione, tras muchísimas horas de laboratorio, intento publicar mis resultados. ¿Sabes lo que pasa cuando lo hago? Que la revista se queda con todos mis derechos de autor. CON TODOS. Si quiero, no sé, poner una figura de mi trabajo en algún otro formato, tengo que pedir permiso. Por mi figura. Por mi trabajo. Y te hablo de figuras en blanco y negro. En color no podemos pagarlas.
¿Sabes por qué? Porque PAGO POR PUBLICAR. Sí, en serio, lo hacemos. Mi laboratorio tiene que pagar para poder difundir los avances científicos que puedan curar a esos niños o a sus padres en el futuro. PAGO POR PUBLICAR y tengo que pedir permiso por mi figura, por mi trabajo.
Ahora podrías meter en 140 caracteres que luchar por mis derechos no me impide que tu lo hagas por los tuyos, yo seguiría leyendo.
Desde que el hombre es hombre, desde que el ser humano es humano, ha demostrado que necesita expresar sus sentimientos. Y de ahí surgió el arte. También, al mismo tiempo, surgieron las preguntas de qué hacía aquí. Los famosos “de dónde vengo, quién soy, y a dónde voy”.
Y es que las dos cosas, ciencia y arte, son humanas, pero no por ello profesiones.
Mira, no sé, 100 o 200 años atrás. El arte lo hacía el que podía permitírselo. Y la ciencia también. Hasta Darwin descubrió el origen de las especies en un tour por el mundo, en el que vio que los pinzones de unas islas tenían los picos más grandes que otros. La gran revolución científica vino de un viaje de alguien que pudo permitírselo.
Ahora, industria mediante, los artistas cobran por entretener y los científicos cobran por descubrir cosas. Una maravilla para los que no somos de familias ricas y queremos hacer ciencia o arte.
Yo me he quejado y mucho de mi falta de derechos. De intentar defender lo que ahora, para mí, es más que un reconocido trabajo. Y también creo cosas.
La diferencia es que yo con un salario tengo. Y lucho por un salario digno. QUE ME PAGUEN POR MI TRABAJO. No creo que tenga sentido que me paguen tiempo después por mis logros. Te recuerdo que lo que yo quiero es una vacuna para la enfermedad en la que trabajo. Y pagar mis facturas. No quiero ningún rendimiento extra que no me merezco. No quiero derechos de autor, quiero que mis avances sigan derechos a conseguir su objetivo.
Entiendo que quieras que te paguen por tu trabajo. O que defiendas tu caché en los escenarios.Y supongo que debes negociar lo que te paga una discográfica por grabar un nuevo disco. Pero cobrar también impuestos sobre los CD´s , discos duros, lo-que-sea que la S.G.A.E quiera inventar para sangrar al ciudadano medio, perdóname muy mucho, pero yo, lo veo excesivo. Intentar lanzar una ley que te permita cobrar más de lo que te toca porque la industria que a ti te trata bien se está muriendo, lo siento, pero no. Limitar las libertades individuales para maximizar vuestro beneficio no es justo.
¿Sabes por qué tengo un blog de divulgación científica? Para que el mundo vea que la ciencia es importante. Para que posiblemente en el futuro sea una profesión digna. Yo no busco hacerme rico. Yo no quiero recortar libertades. Yo lucho por cambiar la industria que hace que mi actual profesión me obligue a tener otra con la que, juntas, poder pagar las facturas.
Y por favor, no vuelvas a comparar los derechos a recibir medicamentos de los niños pobres con el derecho a declarar culpable de piratería a diestro y siniestro. Que ya lleváis demasiado tiempo cobrando por ello. Renovaos o morid. Pero no creo que debas compararte con los que de verdad mueren aunque de vez en cuando reciban tu dinero.
Atentamente,
Lucas Sánchez.

dijous, 28 de juliol del 2011

Al soci no se'l pot enganyar...

"Josep Lluís Núñez condemnat a sis anys de presó"

"L'ex president del Barça, culpable de suborn i falsedat documental"

Foto: El País
Al soci no se'l pot enganyar pregonava Josep Lluís Núñez en les èpoques de més crispació del barcelonisme. Ara, molts anys després, els tribunals han decidit que a Hisenda tampoc és possible enganyar-la. L'Audiència de Barcelona ha condemnat avui a l'ex president blaugrana i al seu fill del mateix nom, a sis anys de presó i a pagar 2 milions d'euros per haver subornat a ex càrrecs d'Hisenda a Catalunya a canvi que fessin els ulls grossos en les inspeccions a les seves societats.

El tribunal els ha trobat culpables de suborn i falsedat documental en el cas del frau a Hisenda descobert fa onze anys. La resolució també condemna a l'ex cap dels inspectors d'Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet, a una pena de 13 anys de presó i als inspectors Álvaro Pernas i Manuel Abella a 12 i 11 anys de presó respectivament. L'Audiència també ha dictat penes de presó pels empresaris Juan José Folchi (7 anys i 6 mesos) i Eduardo Bueno (2 anys). Curiosament l'empresari Javier de la Rosa, per a qui la Fiscalia demanava vuit anys de presó, ha resultat absolt. Quines coses té la justícia, no?

dilluns, 25 de juliol del 2011

McCartney a fons

Perfeccionista, ambiciós, tossut, treballador incansable, familiar, agarrat... Tot això i molt més és el que posa al descobert el nord-americà  Peter Ames Carlin a Paul McCartney, La biografia. El llibre es capbussa en la vida i obra d'aquesta estrella del rock, analitza la seva personalitat complexa, i posa a l'abast de tothom totes les seves virtuts i defectes, el millor i pitjor d'un home que des de ben jove tenia clar que volia triomfar i fer-se ric.

Com és obvi, aquesta biografia repassa tota la trajectòria vital d'en Macca: infantesa en un barri humil de Liverpool, adolescència marcada per la mort de la seva mare, l'eclosió creativa amb els Beatles, les núvies i les amants, la relació amb John Lennon i els altres fab, la vida familiar amb Linda i els seus fills, els Wings, la seva afició a la marihuana i al menjar vegetarià, la seva carrera en solitari, les grans gires mundials, la viudetat i el darrer i fracassat matrimoni...

La lectura del llibre és trepidant. L'autor barreja amb molt encert la música i la vida d'un gran creador, d'un home que amb l'assassinat d'en Lennon ha estat menystingut injustament com a compositor, oblidant que sense ell els Beatles no haurien existit i que va ser ell qui va tutelar als seus companys de viatge i qui va idear algunes de les seves obres mestres. Pels seguidors fidels o ocasionals de la seva música (en solitari o en companyia) la lectura d'aquesta biografia és imprescindible. Una llibre refrescant per omplir els moments d'oci de l'estiu.

Ames també és l'autor de la biografia de Brian Wilson, dels Beach Boys. Paul McCartney, La biografia està editat per l'editorial Viceversa de Barcelona i ha rebut molt bones crítiques. Us la recomano.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Amy, adéu

Era previsible. Amy, la xica perillosa, s'ha acabat autodestruint. La mala vida té aquestes coses. El soul modern perd una de les seves veus més preuades. Sempre ens quedarà la seva música. Com podeu veure al vídeo de Black to black, ella ja fa temps que va preveure el seu enterrament. Cliqueu sobre l'enllaç.

dissabte, 23 de juliol del 2011

El monstre continua viu

El monstre del nazisme continua viu a Europa. No hem esclafat tots els ous de la serp.

"Un jove ultradretà islamòfob, mata 93 persones a Noruega"

"L'assassí declara que la matança va ser cruel però necessària"

divendres, 22 de juliol del 2011

Fabra es mulla amb TV3

Declaració d'intencions d'Alberto Fabra, alcalde de Castelló i futur president valencià: "Voy a luchar para que TV3 se vea en la Comunidad Valenciana y Canal 9 en Catalunya". El Periódico de Catalunya (22 de juliol de 2011, avui mateix).

Fabra comença mullant-se amb el tema de TV3. A veure si el que diu es veritat, es transforma en quelcom tangible, i els valencians poden tornar a veure sense problemes aquest canal de televisió en el seu territori.

Foto: Miguel Lorenzo
També tinc ganes d'escoltar de la seva boca altres coses, no només declaracions d'intencions, sobretot en l'àmbit de la regeneració política, en els camps cultural i econòmic i, sobretot, en tot allò que fa referència a la protecció del valencià en el món educatiu i la potenciació del seu ús social. Per donar exemple pot començar ell mateix per parlar-lo, doncs de moment sempre l'he escoltat parlant en castellà.

A diferència del que ha fet el seu antecessor, també espere que s'arremangui la camisa i treballi, de veritat, per normalitzar les relacions polítiques i socials amb Catalunya. Més fets i menys paraules.

dijous, 21 de juliol del 2011

Bye, bye Camps

El Berlusconi valencià ha dimitit. El president de la Generalitat valenciana ha hagut de renunciar al càrrec forçat per un Mariano Rajoy que no vol més pedres a la sabata en el seu camí cap a la Moncloa, on ja s'hi veu pernoctant. El senyor que deia que es pagava els vestits i que els implicats en el cas Gürtel mai li havien fet cap regal, finalment ha hagut d'admetre que sí va rebre regals. I quins regals, regals enverinats. Com si no hem d'entendre la seva dimissió? Sense regals, com ell ha mantingut durant aquests dos darrers anys -mentint, òbviament-, no calia la dimissió.

Camps saluda, ahir, després de dimitir. Foto: EFE
Ara bé, la dimissió salva la credibilitat del PP valencià? Jo crec que no, i tampoc la credibilitat del PP espanyol que lidera en Rajoy. Només cal recordar que des del carrer Gènova han recolzat fins el final (ahir) a en Camps. Tant que aquest es va presentar recentment a la reelecció tot i conèixer la proximitat del judici oral. En el seu fur intern segur que pensava que el líder del seu partit tornaria a abaixar-se els pantalons. Però aquesta vegada el gallec s'ha plantat. Si guanya les properes eleccions generals encara li haurà de donar les gràcies al Berlusconi valencià, que en el seu comiat va dir en to solemne que es sacrificava "perquè Rajoy sigui el pròxim president del Govern, perquè el PP governi Espanya i perquè Espanya pugui ser aquesta gran nació que tots volem". Apa, a veure qui la diu més grossa!! Si no l'acaben condemnant encara li reclamarà a don Mariano algun ministeri o la presidència de Telefònica. O millor encara, potser assessorarà a en Rupert Murdoch, com José Maria Aznar.

En el plànol informatiu, la dimissió de Francisco Camps també va respondre a les expectatives. El senyor "innocent", que diu haver lluitat contra "un sistema dur i brutal", va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment de la seva renúncia. Ni Canal 9, que ha governat amb mà de ferro, ni TVE, ni Las Provincias (que no és un mitjà hostil amb el PP) van poder oferir imatges en temps real de l'adéu del president. Per què? Ningú ho sap. Només el diari Las Provincias va aconseguir emetre en directe uns segons de la compareixença al seu web. Quan un responsable de premsa de la Generalitat ho va veure, es col·locà davant de la càmera d'aquest mitjà impedint l'emissió, tal i com es pot veure en el vídeo penjat al seu web.

El que és digne d'estudi (ja he dit en alguna altra ocasió que el comportament de l'electorat valencià s'estudiarà en el futur a les facultats de ciència política de les principals universitats del món) és comprovar el relaxament moral absolut que exhibeix una bona part de la ciutadania, que vota sense ambages tot el li posen davant. Tant és que els candidats estiguin imputats o implicats en casos de corrupció: majoria absoluta assegurada. Com deia en Forges, "país..."

Postdata: A veure qui és el guapo que ara continua dient que en aquest país no dimiteix ningú. Ja,ja,ja...

dijous, 14 de juliol del 2011

Living in the material world

Avui s'ha fet públic que el proper mes d'octubre s'estrenarà la pel·lícula documental que ha dirigit el cineasta Martin Scorsese sobre la vida i obra d'en George Harrison, el beatle tranquil. L'estrena mundial de la pel·lícula es farà a Nova York els dies 5 i 6 d'octubre i el dia 10 ja es posarà a la venda a Europa en format DVD i Blue Ray.

El film, que porta per títol George Harrison: Living in the material world (Vivint en el món material, com el títol d'un dels seus discos), repassa els seus inicis musicals a Liverpool, la seva trajectòria amb els Beatles i en solitari i els aspectes menys coneguts de la seva vida com a músic, cercador, filantrop i cineasta. Scorsese entrellaça les entrevistes amb Harrison i els seus amics més propers, performances, pel·lícules casolanes i fotografies. Gran part del material de la pel·lícula no s'ha vist (o sentit) abans. El resultat és una mirada poc comuna sobre la ment i l'ànima d'un dels artistes més talentosos de la seva generació i una obra profundament íntima, musical i espiritual.

Segons avança avui en una nota de premsa la productora d'Scorsese, la pel·lícula inclou entrevistes amb Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr i Jackie Stewart, entre d'altres, que parlen i opinen amb honestedat i franquesa sobre el talent musical d'en Harrison i de les seves virtuts i contradiccions com a persona.

La pel·lícula ha estat produïda pel mateix Scorsese, Nigel Sinclair i la vídua del protagonista, Olivia Harrison. Martin Scorsese s'ha especialitzat el darrers anys en la producció i direcció de documentals d'icones del rock i la música popular com Bob Dylan, els Rolling Stones i Michael Jackson: No Direction Home: Bob Dylan (guanyadora d'un Grammy), Rolling Stones: Shine a Light i Bad (vídeo musical). En la seva llarga trajectòria com a director de cinema hi figuren títols tan emblemàtics com Gangs of New York, Taxi Driver, Toro Salvaje, L'aviador, El color dels diners, Casino, Infiltrats o la més recent Shutter Island, entre moltes d'altres. Per tant, cal esperar que el seu documental sobre l'autor de Something, Cloud 9 i tantes d'altres segur que serà una producció d'alta qualitat. Ja tinc ganes de veure-la. 

Coincidint amb l'estrena d'aquest documental també es posarà a la venda un llibre amb el mateix nom que recull fotografies, cartes, diaris, i records de la vida d'en George que abasten tota la seva trajectòria vital.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Pobre Teddy (2)

Fa poc més d'un any, el 26 de febrer de 2010, servidor escrivia el següent en aquest bloc: "Ara s'entén l'afany recaptatori de la SGAE i la persecució gairebé inquisitorial que practica amb bars, restaurants, perruqueries, llibreries, biblioteques i aviat amb tothom que s'atreveixi a xiular. Cal assegurar el futur del president i dels directius de l'entitat: sous d'escàndol, inversions milionàries en plans de pensions, negocis especulatius en el sector immobiliari... Tot es va sabent poc a poc. El menys important és repartir la recaptació amb els artistes".

Foto: EFE
Mentre escrivia aquestes línies premonitòries desconeixia, òbviament, que el jutge Baltasar Garzón ja li seguia el rastre al president de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), detingut ahir juntament amb altres vuit membres de l'entitat per presumptes delictes societaris i d'apropiació indeguda. La fiscalia anticorrupció i l'Audiència Nacional tenien el cas sobre la taula des del març del 2010 després que el jutge Garzón obrís diligències prèvies.

Segons creu la Fiscalia, els detinguts haurien creat una estructura societària al voltant de la Societat General d'Autors i Editors, que s'hauria lucrat d'una beneficiosa relació econòmica amb les entitats del grup SGAE i que hauria desviat fons “en perjudici de la pròpia entitat i dels seus socis”. No seré jo qui faci un linxament d'aquest personatge abans d'hora, s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però fa temps que penso que en Bautista s'ha passat bastant de frenada en molts aspectes i això ha enfonsat la seva credibilitat quan ha adoptat determinades mesures "en defensa", teòricament, dels creadors i artistes. Caldrà seguir amb atenció el desenllaç d'aquest vodevil artístic-financer. 

El diari El Periódico publica avui un retrat bastant acurat del polèmic i fins ara tot poderós Teddy Bautista que signa N.M. El títol, ple d'ironia, és tota una declaració d'intencions: "De canari a voltor". És molt interessant la seva lectura, us la recomano.

 Quan va interpretar Judes en el musical Jesucristo Superstar , a mitjans dels anys 70, cantava allò d’«A mí por el fango se me arrastrará / Ahora la historia me condena, condena, condenará...». ¿Premonitori? Potser. Abans de convertir-se en recaptador pertinaç des de la talaia de la SGAE, Eduardo, Teddy , Bautista (Las Palmas de Gran Canaria, 1943) va ser un músic de carrera meritòria. Va estar al capdavant del grup Los Canarios, banda que a finals dels 60 sonava a soul, va virar després cap al rock i va aconseguir hits, fins i tot internacionals com Get on your knees. Ironitzant, podríem dir que ha passat de canari a voltor.
 La seva vocació musical s’havia despertat bastants anys abans. Quan només en tenia 5 va ingressar al cor d’una església i va estudiar al conservatori amb la mateixa professora que Alfredo Kraus. Va saltar al pop, quan el gènere a Espanya era gairebé una extravagància clandestina. Amb 13 anys va formar el seu primer grup, Los Diablos del Rock, però l’èxit li va arribar amb Los Canarios.
Es va incorporar a la SGAE el 1977 com a membre de la junta directiva i, el 1982, es va convertir en vicepresident, càrrec que va ocupar fins al 1995, quan va ser elegit president del consell de direcció de l’entitat, que mou més de 360 milions d’euros a l’any (60 més que el pressupost total del Departament de Cultura de la Generalitat). Des d’aquesta plataforma ha estat el gran defensor del cànon digital i un gestor polèmic –la controvèrsia per la recaptació de quotes en casaments, batejos i actes benèfics ha estat proverbial–, mentre s’assegurava una jubilació daurada: 24.500 euros al mes. La llei Sinde antidescàrregues l’ha mantingut a l’ull de l’huracà, i ha acabat per convertir-lo en un dels personatges més odiat pels usuaris d’internet. Fins al punt que ahir, poc després d’iniciar-se el registre policial a la seu principal de la SGAE a Madrid, Teddy Bautista es convertia en trending topic (tema del moment) mundial de Twitter, amb més de 5.000 mencions en només una hora.
No només s’ha creat enemics entre els internautes i els organitzadors de festes majors i celebracions. Quan, en una ocasió, se li va preguntar sobre el perquè de la mala fama de la SGAE, va contestar: «És la pregunta del milió. Com deia un membre de la junta directiva, la SGAE no té mala premsa, sinó premsa dolenta». Va afegir que «les crítiques infundades» li donaven «combustible». I va defensar les seves qüestionades mesures amb frases del tipus: «Sense cultura, internet seria apostes i pornografia».
 Des del món dels artistes, però, no li han faltat suports. L’any 2000 fins i tot va rebre el premi honorífic President Merit Award que atorga l’Acadèmia dels Grammy «per la integritat de la seva trajectòria, la seva incansable contribució al món de la música i la seva condició de líder en el món de l’entreteniment».
 Un líder que cobra 300.000 euros a l’any, sou que li ha permès viure en una de les urbanitzacions més exclusives de Madrid. I gaudeix de prebendes dignes d’un magnat de les finances, com l’Audi A8 amb xòfer que va utilitzar fins ahir i que el traslladava cada dia al palau de Longoria, la luxosa seu de la SGAE.

divendres, 1 de juliol del 2011

A 120

Des d'avui ja es pot circular novament a 120 quilòmetres per hora per les autopistes espanyoles. Segons ha afirmat el vicepresident primer del govern i ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, durant els quatre mesos que la velocitat màxima en aquestes vies s'ha limitat a 110 km/h, l'Estat s'ha estalviat 450 milions d'euros en la factura de combustible. Si això és veritat, per què tornem, doncs, als 120 km/h de tota la vida? No seria més intel·ligent, ja que estem vivint en temps de crisi, continuar endavant amb la limitació de 110 km/h? A veure, si en quatre mesos hem estalviat 450 milions (amb una conjuntura favorable de descens del preu del cru), en un any n'estalviariem 1350 i en dos anys 2700.  Així, per què  no continuem amb aquesta línia d'estalvi? Em sap greu dir-ho, doncs no m'agrada ser simplista, però l'única raó que se m'acut per justificar aquesta decisió del govern d'en ZP, és que aquest govern és un govern seriós que compleix les seves promeses. Va anunciar que la mesura duraria quatre mesos, i quatre mesos ha durat. Ni un més ni un menys.

Bromes a banda, la realitat és que tot plegat és una gran mentida. No s'ha estalviat ni un cèntim. Ens volen ensarronar novament. L'hipotètic descens del consum de carburant que s'hagi pogut produir (on són les xifres, per cert?) en aquests quatre mesos té més a veure amb la crisi (molta gent s'ho pensa dues vegades abans d'agafar el cotxe) que amb els límits de velocitat a les autopistes. En un post anterior d'aquest bloc ja vaig explicar les conclusions d'un estudi del RACC que desmuntava totalment els arguments del govern pel que fa a l'impacte real dels 110 km/h en el consum de carburant. El descens de velocitat també havia d'ajudar a reduir el nombre d'accidents i la contaminació atmosfèrica. Tampoc s'ha aconseguit això? Al final de tot plegat, l'única dada contrastada de tot aquest conte de fades és que adequar totes les senyals al límit de 110 va costar 250.000 euros a l'erari públic, el mateix que es tornarà a gastar ara el ministeri de Foment per adequar-les de nou al límit de 120. Visca l'estalvi.