Pobre Teddy (2)

Fa poc més d'un any, el 26 de febrer de 2010, servidor escrivia el següent en aquest bloc: "Ara s'entén l'afany recaptatori de la SGAE i la persecució gairebé inquisitorial que practica amb bars, restaurants, perruqueries, llibreries, biblioteques i aviat amb tothom que s'atreveixi a xiular. Cal assegurar el futur del president i dels directius de l'entitat: sous d'escàndol, inversions milionàries en plans de pensions, negocis especulatius en el sector immobiliari... Tot es va sabent poc a poc. El menys important és repartir la recaptació amb els artistes".

Foto: EFE

Mentre escrivia aquestes línies premonitòries desconeixia, òbviament, que el jutge Baltasar Garzón ja li seguia el rastre al president de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), detingut ahir juntament amb altres vuit membres de l'entitat per presumptes delictes societaris i d'apropiació indeguda. La fiscalia anticorrupció i l'Audiència Nacional tenien el cas sobre la taula des del març del 2010 després que el jutge Garzón obrís diligències prèvies.

Segons creu la Fiscalia, els detinguts haurien creat una estructura societària al voltant de la Societat General d'Autors i Editors, que s'hauria lucrat d'una beneficiosa relació econòmica amb les entitats del grup SGAE i que hauria desviat fons “en perjudici de la pròpia entitat i dels seus socis”. No seré jo qui faci un linxament d'aquest personatge abans d'hora, s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però fa temps que penso que en Bautista s'ha passat bastant de frenada en molts aspectes i això ha enfonsat la seva credibilitat quan ha adoptat determinades mesures "en defensa", teòricament, dels creadors i artistes. Caldrà seguir amb atenció el desenllaç d'aquest vodevil artístic-financer. 

El diari El Periódico publica avui un retrat bastant acurat del polèmic i fins ara tot poderós Teddy Bautista que signa N.M. El títol, ple d'ironia, és tota una declaració d'intencions: "De canari a voltor". És molt interessant la seva lectura, us la recomano.

 Quan va interpretar Judes en el musical Jesucristo Superstar , a mitjans dels anys 70, cantava allò d’«A mí por el fango se me arrastrará / Ahora la historia me condena, condena, condenará...». ¿Premonitori? Potser. Abans de convertir-se en recaptador pertinaç des de la talaia de la SGAE, Eduardo, Teddy , Bautista (Las Palmas de Gran Canaria, 1943) va ser un músic de carrera meritòria. Va estar al capdavant del grup Los Canarios, banda que a finals dels 60 sonava a soul, va virar després cap al rock i va aconseguir hits, fins i tot internacionals com Get on your knees. Ironitzant, podríem dir que ha passat de canari a voltor.
 La seva vocació musical s’havia despertat bastants anys abans. Quan només en tenia 5 va ingressar al cor d’una església i va estudiar al conservatori amb la mateixa professora que Alfredo Kraus. Va saltar al pop, quan el gènere a Espanya era gairebé una extravagància clandestina. Amb 13 anys va formar el seu primer grup, Los Diablos del Rock, però l’èxit li va arribar amb Los Canarios.

Es va incorporar a la SGAE el 1977 com a membre de la junta directiva i, el 1982, es va convertir en vicepresident, càrrec que va ocupar fins al 1995, quan va ser elegit president del consell de direcció de l’entitat, que mou més de 360 milions d’euros a l’any (60 més que el pressupost total del Departament de Cultura de la Generalitat). Des d’aquesta plataforma ha estat el gran defensor del cànon digital i un gestor polèmic –la controvèrsia per la recaptació de quotes en casaments, batejos i actes benèfics ha estat proverbial–, mentre s’assegurava una jubilació daurada: 24.500 euros al mes. La llei Sinde antidescàrregues l’ha mantingut a l’ull de l’huracà, i ha acabat per convertir-lo en un dels personatges més odiat pels usuaris d’internet. Fins al punt que ahir, poc després d’iniciar-se el registre policial a la seu principal de la SGAE a Madrid, Teddy Bautista es convertia en trending topic (tema del moment) mundial de Twitter, amb més de 5.000 mencions en només una hora.

No només s’ha creat enemics entre els internautes i els organitzadors de festes majors i celebracions. Quan, en una ocasió, se li va preguntar sobre el perquè de la mala fama de la SGAE, va contestar: «És la pregunta del milió. Com deia un membre de la junta directiva, la SGAE no té mala premsa, sinó premsa dolenta». Va afegir que «les crítiques infundades» li donaven «combustible». I va defensar les seves qüestionades mesures amb frases del tipus: «Sense cultura, internet seria apostes i pornografia».
 Des del món dels artistes, però, no li han faltat suports. L’any 2000 fins i tot va rebre el premi honorífic President Merit Award que atorga l’Acadèmia dels Grammy «per la integritat de la seva trajectòria, la seva incansable contribució al món de la música i la seva condició de líder en el món de l’entreteniment».
 Un líder que cobra 300.000 euros a l’any, sou que li ha permès viure en una de les urbanitzacions més exclusives de Madrid. I gaudeix de prebendes dignes d’un magnat de les finances, com l’Audi A8 amb xòfer que va utilitzar fins ahir i que el traslladava cada dia al palau de Longoria, la luxosa seu de la SGAE.