Evolució

Premi vergonyós

La cadena SER s'ha begut l'enteniment. Acabo de llegir que enguany li han concedit un premi Ondas a Jorge Javier Vázquez pel seu programa Sálvame, de Tele 5. El mèrits contrets per aquest personatge -un dels reis de la tele-escombreria- són, segons criteri del jurat "haver renovat amb brillantor un gènere controvertit". Quins nassos, déu meu!! Com ha degenerat tot. Fa uns dies explicava que els Nobel s'han devaluat després de la patinada dels suecs amb l'Obama, però això dels Ondas ja es passa de mida.

Ara resulta que el tal Vázquez -que es va fer famós amb el vergonyós Tomate- representa a la televisió de qualitat. Com és possible que els Ondas reconeguin un gènere que no té cap respecte pels espectadors, que degrada i humilia als pobres desgraciats i desgraciades que surten en pantalla a explicar les seves misèries per quatre miserables xavos. No ho entenc, de veritat. El premiat, lògicament, ja es defensa de les crítiques: “No hago telebasura, sino neorrealismo televisivo”, he llegit que explica, tot cofoi, aquest neopresentador.

Tinc entès que els premis s'entreguen el proper 4 de novembre en una gala retransmesa per Cuatro, la tele de Prisa, que també controla la cadena SER. Gemma Nierga i Carles Francino, dos periodistes de referència de la casa, faran de mestres de cerimònia. M'agradarà veure quina cara fan quan li entreguin el premi a en JJ. És per no perdre-s'ho. També caldrà veure si hi ha algun valent o valenta que no va a recollir el seu premi com a mesura de protesta. Temps al temps...

També m'agradaria escoltar què en pensen ara, després d'aquesta baixada dels Ondas a l'infern, els grans professionals de la ràdio i la televisió d'aquest país. Gent com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Jesús Hermida, Carlos Herrera, la mateixa Nierga, Júlia Otero, Andreu Buenafuente, Antoni Bassas i tants i tants altres que en determinats moments de la seva trajectòria professional han rebut un Ondas per la feina ben feta i de qualitat. En un llibre que tinc a casa que recull la història d'aquests premis entre 1954 i 2003, algunes d'aquestes vaques sagrades de la comunicació -els mateixos que ara no aixequen cap veu crítica contra el premi a Vázquez- deien el següent sobre els Ondas:

Josep Cuní: "Me seduce más que los premios oficiales. Es una satisfacción muy íntima: te lo dan los profesionales" / Jesús Hermida: "Hay premios y premios. Los verdaderos premios son los Ondas" / Olga Viza: "Fue el momento de mayor alegría de mi vida profesional. Una inyección de energía" / Concha García Campoy: "Este es el premio que deseamos tener. Además, te lo dan tus compañeros; es muy interesante profesionalmente". Encara deuen pensar el mateix? Comparar la seva feina i els seus mèrits professionals amb els del tomatero neorrealista no els hi deu produir una certa repugnància? Que parlin, que parlin. Els volem escoltar.

Elles ploren més

Ha calgut un estudi científic rigorós per demostrar allò que la immensa majoria ja sabíem: les dones ploren més que els homes. Ho acaba de publicar la revista alemanya especialitzada en temes ofatalmològics Der Ophthalmologe. Segons aquest estudi les dones ploren unes 64 vegades l'any, quatre vegades més que les homes, que ho fan al voltant de 17. A més, quan les dones ploren també s'hi estan més estona, uns sis minuts de mitjana, mentre que els homes no passen de quatre.

Els motius que porten a dones i homes fins la plorera també és diferent. Les femelles, sempre segons aquest estudi, ploren habitualment perquè creuen que tenen massa defectes o perquè es troben davant de situacions difícils de superar. Els mascles, en canvi, deixen anar la llagrimeta per motius de compassió o quan la pròpia relació sentimental acaba en fracàs. Sigui com sigui, el que queda clar (també ho sospitàvem) és que els efectes de les llàgrimes de les dones són més dramàtics i commovedors.

Tant estudiar als i les ploramiques alemanys/yes per a res, perquè de les causes profundes del plor, del plor emocional, res de res. Explicar el plor que causa el dolor és relativament fàcil (una mort, una separació, un accident, una tragèdia). Però en canvi continua sent un enigma perquè afloren les llàgrimes quan es casa el fill o la filla, que teòricament hauria de ser un motiu d'alegria. O perquè plora la gent per amor, per exemple. O quins factors indueixen al plor després d'un èxit (esportiu, posem per cas) o d'una gran alegria (després d'aprovar un examen, no de suspendre'l, jo ho he vist), o fins i tot (això si que no entenc) quan sona l'himne nacional d'algun país. Això és un misteri que cap oftalmòleg aconseguirà esbrinar.

Paco Camps a la nevera

Consum responsable

A l'hora de beure seny, molt de seny!! Aquest vídeo ho explica de forma enginyosa i divertida...

Dos anys de bloc

El bloc de Josep Bernabeu celebra avui el seu segon aniversari. Durant aquests vint-i-quatre mesos l'han visitat 2.972 internautes (la xifra és inexacta, doncs el comptador es va instal·lar el maig de 2008, set mesos després del part), que han clicat 5.874 vegades sobre les 156 entrades (comptant aquesta) que he publicat durant aquest període. No està gens malament, sobretot si tenim en compte que estem parlant d'un bloc personal sense gaires pretensions. Per tant, moltes gràcies a tots els seguidors habituals del bloc i també als que l'han seguit de forma irregular o esporàdica. Sense tots vosaltres el bloc no tindria raó de ser. Espero que els temes que he publicat hagin captat el vostre interès.

Videoclips originals

El darrer disc de Coldplay, Viva la vida, està donant molt de si. A banda d'una gira mundial inacabable (fa gairebé dos anys que giren pel món)i d'un bon grapat de bones cançons, la banda de Chris Martin també ens ha regalat la vista amb alguns videoclips deliciosos, molt agradables de veure, que se'n surten una mica del que és habitual en aquest gènere. Bona música pel cap de setmana amb Life in technicolor i Strawberry swing. Mireu-los i escolteu, val la pena.

Déu

Déu contra el Messies. Vergonyes futboleres.

Maradona fou un grandíssim jugador de futbol però mai el número 1 mundial, almenys segons la meva modesta opinió. Cruyff, Pelé, Platini, Di Stefano, Best, Kubala, Beckenbauer, Zidane i fins i tot el Ronaldinho de la seva millor època al Barça han sigut més bons que el pelusa (el seu gol més famós el va ficar amb la mà, de Déu, és clar).

A ell però, tota la vida li han fet creure que era el number one. I el que és pitjor, que encara ho és. I ell s'ho ha cregut i ho ha interioritzat al mil per mil. La seva família i el seu entorn (recordeu al sinistre Jorge Cisterpiller?) sempre li han assegurat que era Déu. Argentina, el seu govern, i els argentins en general sempre li han fet creure que era Déu. Fins i tot Fidel Castro li ha repetit mentre es desintoxicava a Cuba que era Déu (i això que ell no és creient, només creu en l'enemic extern -USA, és clar- i en la dictadura del proletariat. Perdó, en la revolució).

Total, que Déu encara es creu Déu i pensa -equivocadament- que pel sol fet de ser Déu és capaç d'entrenar un equip de futbol i una selecció. I el cert és que Déu no ha sigut mai Déu ni molt menys ho és ara. Les seves genialitats com a jugador de futbol, que li sortien de la forma més natural perquè va néixer amb un do especial, no serveixen per entrenar a un equip. Menys divinitats i més mètode.

Per fer funcionar un equip no n'hi ha prou amb creure que ets Déu i que amb el teu do especial n'hi haurà prou per fer que tot rutlli. No. Les coses no van així. Cal tenir les coses clares. Cal tenir un esquema de joc i una tàctica. Cal conèixer als teus jugadors i saber estimular-los (una mica de psicologia, home!). Cal estudiar als rivals. Cal respectar les crítiques. Calen tantes coses...

Què fa Déu per demostrar la seva infal·libilitat? Carregar contra el seu jugador estrella, Messi, i insultar als periodistes que el critiquen ("a seguir mamandola che, que la sigan chupando todos, antipatriotas del carajo"). Tot per escapolir-se de la seva responsabilitat i ocultar que és un pèssim entrenador, un pibe que no té ni idea de què va això que se'n diu futbol modern. Però Déu no s'equivoca mai, és infal·lible. La culpa sempre és dels altres.

Com vol Déu que el Messies, la seva reencarnació natural als terrenys de joc, jugui bé amb l'Argentina? Si no té entrenador, ni equip, ni companys que li passin pilotes en condicions, ni bon rotllo, ni feeling personal. No pot jugar feliç. De cap manera. Sobre aquest xiquet de la Masia estan posant molta pressió, massa. I la veritat és que no s'ho mereix. Ningú recorda ja el seu compromís amb l'Argentina? Ningú recorda que va deixar plantat al Barça (l'equip que li paga generosament una immoralitat) durant la pretemporada de l'any passat per anar a jugar amb el seu país el jocs de Pekin? Quina poca memòria té el personal, i Déu. Per sort per a Messi -i per a la resta de jugadors- aquella selecció no l'entrenava Déu. Per això van guanyar l'or olímpic.

L'únic que sempre va tenir clar que Déu no era Déu, fou Josep Lluís Núñez. Els barcelonistes li hem d'estar molt agraïts. El pecident el va calar ràpid. El pelusa i la gentola que l'envolta eren un càncer en potència pel club. Núñez se'l va treure de sobre ràpid i a sobre va fer un bon negoci amb el Nàpols, que va pagar el gust i la gana (el Barça va recuperar tots els diners invertits en el fitxatge) per un jugador que en aquella època ja era una caricatura de sí mateix, el Déu de la ratlla de coca.

Nobel devaluat

Algú em pot explicar quins mèrits ha contret Barack Obama perquè li atorguin el premi Nobel de la Pau? Jo tenia entès que aquests premis es concedien per la tasca realitzada, no per la que encara s'ha de fer. Per molt que il·lusioni el president nord-americà, el que ha fet fins ara no justifica de cap manera un Nobel, i menys de la Pau.

Obama encara té diverses guerres en marxa (Afganistan, Iraq), no ha aconseguit rebaixar la tensió nuclear (Corea del Nord, Iran, Pakistan...), no ha aconseguit millorar relacions amb el món àrab i encara no ha propiciat un acostament entre Israel i Palestina. Va prometre que desmantellaria Guantánamo, on es vulneren des de fa anys els drets humans més elementals, i encara no ho ha fet... Sí, hi han moltes promeses sobre la taula i segurament Obama aconseguirà materialitzar-ne moltes, però ara per ara són això, promeses i no feina feta. Per aquest motiu és tant desconcertant la decisió de l'acadèmia sueca. Espero que no se'n acabin penedint. La decisió ha estat tant insòlita i tant inesperada que el protagonista encara no s'ho acaba de creure. I jo tampoc.

Postals de vacances/Londres