Més que un club amb publicitat

Que el Barça és més que un club no ho posa en dubte ningú. Ara bé, quan es produeixen grans polèmiques com la que ens ocupa aquests darrers dies a tots els barcelonistes al voltant de tacar o no tacar la "sagrada" samarreta blaugrana amb publicitat, és quan realment és posa de manifest amb tota la seva magnitud que formem part de quelcom més que un club. No conec cap altre club del món, repeteixo CAP, on prendre una decisió d'aquest tipus hagi causat tant rebombori i hagi aixecat tanta polseguera. Tots els grans del futbol europeu (Manchester, Milan, Bayern, Real Madrid, Liverpool o Inter, per citar-ne alguns) fa anys i panys que llueixen publicitat a la seva samarreta i tots els seus socis i simpatitzants ho han acceptat amb resignació i sense traumes.

A can Barça però, som diferents. A diferència de la resta de clubs del planeta, hem resistit 111 onze anys sense convertir-nos en una societat anònima i sense embrutar la samarreta malgrat patir períodes de grans dificultats i estretors econòmiques. És més, fins i tot li paguem a Unicef una pasta per passejar el seu logo arreu del món en el pit dels nostres jugadors. Som així de romàntics. El nou president, en canvi, no està per a romanticismes i ha gosat donar el pas que altres presidents mai es van atrevir a donar. I com era d'esperar ha desfermat un sidral i un debat social dels que fan època. Els culés som així... Però això també cal valorar-ho com a positiu. Vol dir, entre d'altres coses que el barcelonisme (tant si té carnet com si no) gaudeix d'una gran salut democràtica, tant de portes endins com de portes enfora. I d'això tots ens hem d'alegrar.

A mi, ho confesso, m'agradaria mantenir la camiseta impol·luta, neta. Fins i tot em fa nosa el logo d'Unicef, què voleu que us digui... Però també penso que cal ser pragmàtic i que no queda més remei que cedir i estampar publicitat al pit d'aquests jugadors tan bons que tenim i que tants i tants milions d'euros cobren cada any. Corren malos tiempos para la lírica... ja ho deia la cançó, i també pel romanticisme, afegiria jo. Són els signes dels nous temps, de la globalització, de l'economia salvatge que tot ho empastifa i tot ho malmet. Què hi farem.

Ara bé, hi han coses que no són de rebut. Després de digerir a disgust que és necessari incorporar publicitat a la samarreta és indecent que, a sobre, en Sandro Rosell ens provoqui una ulcera d'estomac. Ara el problema ja no és la publicitat, és quina publicitat.Val que Qatar Foundation aportarà prop de 170 milions d'euros a les arques del club i que la samarreta blaugrana serà la més ben pagada del món. Però, pregunto, no hauria esta més prudent ingressar menys diners (ofertes no en falten, i algunes gens menyspreuables) en comptes de publicitar un país dictatorial (per molt aliat d'Occident que sigui) on cada dia es trepitgen els drets humans, on les dones no poden votar i on els homosexuals són condemnats a mort, per citar algunes barbaritats d'aquests paradís governat per un emir absolutista. 

Com escrivia fa uns dies Pilar Rahola a La Vanguardia, la nova junta blaugrana ha passat de vincular el nom del club a la defensa de la infància, a ser la veu pública d'una dictadura i d'una fundació que idolatra el fonamentalisme islàmic: “Quan els jugadors del Barça portin la samarreta d'aquesta fundació enviaran al món uns quants missatges, però cap serà de pau i harmonia”, assegura Rahola sobre el nou logotip del club.“A partir d'aquí, qualsevol cosa és possible, perquè entre això i portar la samarreta d'un narcotraficant no hi ha gaire diferència”, afegeix la periodista. Com tantes altres vegades, crec que l'encerta de ple.