dijous, 18 de desembre de 2014

Bones festes i molta sort!

El gran Perich ja ho deia fa més de quaranta anys: amb la crisi uns estan amb l'aigua al coll i altres, la majoria, ofegats.

Esperem que l'any vinent baixi la marea.

Amb els meus millors desitjos per al 2015: bones festes i molta sort!




dilluns, 10 de novembre de 2014

En Mas els té ben posats

Aquesta vegada no ha calgut cap recompte de la Guàrdia Urbana ni de la Delegació del Govern: més de dos milions de catalans han participat en la manifestació més massiva que s'ha realitzat mai en democràcia a Catalunya. I ho han fet amb el DNI a la boca, amb noms i cognoms. Aquest és el veritable recompte, independentment de de si han votat sí-sí, sí-no o no. I han votat així, sense garanties legals, perquè la democràcia està segrestada per la Constitució.

A Catalunya 
s'han manifestat sense sorolls ni estridències més de dos milions de ciutadans que volen canviar el rumb de la història. Ho porten fent des de fa tres anys cada 11 de Setembre. I qui no vulgui escoltar aquest clam té un problema greu. Alguns diuen que l'acte d'ahir no serveix per res, que no té cap validesa legal. I què? No ens equivoquem. Sí que serveix, i molt. És un pas més endavant que té la mateixa validesa que la primera consulta que es va programar i que va tombar el TC a instàncies del govern del PP, doncs ni aquella ni aquesta són vinculants. No tenen validesa legal, però tenen una gran validesa política. P-O-L-Í-T-I-C-A.

Agradi o no, el procés participatiu ha estat un èxit, malgrat que molts partidaris del no s'han quedat a casa (ja sortiran quan la consulta sigui legal i vinculant, no cal patir). Ha estat un èxit de la societat civil i dels partits que han donat suport a la consulta. Però especialment ha estat un èxit d'Artur Mas. En Mas els té ben posats. Al final se n'ha sortit amb la seva i ha complert la seva promesa malgrat les innombrables amenaces que han planat sobre el seu cap: la gent ha votat gràcies a la seva tossuderia i a l'ajut inestimable de quaranta mil voluntaris.

El president Mas li ha guanyat clarament la partida al president Rajoy. Mentre Mas ahir afermava el seu lideratge al front del procés Rajoy s'amagava com un covard. No va dir ni piu en tot el dia. Tant amenaçar amb les plagues bíbliques que emanen del Constitucional i de la Fiscalia General de l'Estat i al final res. A cops de bufetades constitucionals no es pot anar per la vida. L'acció política no pot estar supeditada única i exclusivament als legalismes jurídics. L'acció política és quelcom més. Adolfo Suárez ja ho va demostrar quan va legalitzar el PC passant-se per l'entrecuix les lleis franquistes vigents. Ahir Mas va fer quelcom semblant. P
er facilitar la votació va esquivar amb mil i una argúcies els legalismes jurídics interposats per l'Estat. I el que és més important, responsabilitzant-se de tot davant el que pugui passar a partir dels propers dies en l'àmbit legal.

Mas ahir, votant
Arribats a aquest punt, i amb un bon nombre de catalanets contents perquè han pogut exercir el seu dret a la llibertat d'expressió (que no cal confondre amb el dret a decidir de debò), ha arribat l'hora de la política. L'hora de la política de veritat. Si a partir d'ara els principals actors polítics de la partida no fan el que pertoca (encetar el llarg i sinuós camí que porti a una negociació que acabi en un referèndum legal, com va passar a la Gran Bretanya amb Escòcia), el futur de Catalunya es decidirà de la pitjor manera: sense negociació i probablement amb molta frustració, doncs la no negociació pot conduir a escenaris imprevisibles. De res serveix continuar enrocat en les posicions actuals. I proclamar la independència 'a la brava', probablement tampoc.

Deia abans que Mas torna a pilotar el procés sobiranista i que li ha guanyat aquesta primera partida a Rajoy. Crec que també ha descol·locat a Oriol Junqueras, que ahir va interpretar un paper totalment secundari. Fins ara l'actuació de Mas ha aplanat molt el camí a ERC, el partit que té la patent de l'independentisme. Voler ser més independentista que els independentistes ha fet créixer en intenció de vot als guardians de les essències sobiranistes en detriment de CiU. Ahir crec que Mas va donar un cop de timó important erigint-se en líder indiscutible del procés, demostrant que no li tremola el pols.

Amb aquest nou escenari dubto que Mas convoqui d'immediat eleccions. Un avanç electoral el pot beneficiar a mitjà termini, però no a curt. Ara només té pressa Junqueras, no Mas. També dubto que una llista unitària de tots els partits pro independència sigui factible hores d'ara, vist com ha anat tot plegat durant els darrers mesos, on han hagut més desencontres que encontres sobre com conduir fins a bon port la consulta. En aquest sentit, és molt significativa l'abraçada que ahir van protagonitzar Mas i David Fernández, de les CUP. Ni un pas enrere. No era aquesta la consigna?

Per cert, molt significativa també l'absència dels partits unionistes al llarg de la jornada d'ahir. On eren Iceta i l'aparell del PSC? Mentre milers de socialistes de base (i alguns amb responsabilitats polítiques diverses) dipositaven el seu vot a les urnes de cartró ells no van aparèixer per enlloc. 'Ni están ni se les espera'. Igual que al tal Pedro Sánchez, que diuen que avui es desplaçarà a Barcelona. On era ahir? I on eren Alícia Sánchez i Albert Rivera? Interposant una nova demanda als jutjats?

dissabte, 8 de novembre de 2014

Mediterráneo (Essencials 3)

El disc perfecte. Mediterráneo és el disc perfecte. El disc que li agradaria fer a qualsevol compositor amb una mica de talent. No exagero. El va parir Joan Manuel Serrat el 1971, durant la seva època més brillant com a compositor. El disc, gravat als estudis Fonit-Cetra de Milà, és tot un luxe per als sentits: 10 cançons 'premium', direcció musical de Juan Carlos Calderón i Gian Piero Reverberi, foto de Colita, disseny de la portada d'Enric Satué... Ho té tot aquest disc, tot, què cony!

El més important però, (i aqui rau la clau de l'èxit de Mediterránao) és l'autor. Un Serrat inspiradíssim que signa d'una tacada Mediterráneo (la millor cançó de la música espanyola de tots els temps segons la revista Rolling Stone), Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto, Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear i Barquitos de papel. Quasi res. Nou autèntics número 1. Per arrodonir el disc va versionar un poema de León Felipe, Vencidos, que s'adiu molt amb la resta de peces del disc i amb els aires de llibertat que respira per tot arreu.

Serrat va escriure la major part d'aquestes obres mestres en un hotelet de Calella de Palafrugell, en plena Costa Brava, mirant el mar cada dia, olorant-lo, mullant-se. El mar va fer la seva feina, i  l'autor també. Va ensamblar una col·lecció de cançons boníssimes en un mateix envoltori, convertint l'album Mediterráneo en un dels millors (sinó el millor) de la història de la música espanyola. L'àlbum va estar més d'un any situat en el top 10 dels més venuts del país. En una època on els singles de 45 rpm de dos cançonetes eren els reis de les vendes de discos a Espanya, situar un LP entre els més venuts era una autèntica heroicitat. Per cert, la cançó Mediterráneo mai, repeteixo mai, s'ha publicat en senzill.

El noi de Poble Sec va fer aquest disc històric en una època difícil. S'havia negat a representar a Espanya a Eurovisión si no cantava La, la, la en català i havia desafiat al règim franquista tancant-se a Montserrat amb un grup d'intel·lectuals per protestar contra la condemna a mort de diversos etarres al procés de Burgos. Tots aquest fets, i d'altres, van situar Serrat a la corda fluixa. L'èxit de Mediterràneo, però, el va convertir en un immortal de la música i en un intocable a nivell polític. Quanta glòria pot proporcionar un bon disc!

Serrat té un cançoner envejable, ple de grandíssimes cançons, d'autèntics himnes (Ara que tinc vint anys, Pare, Parules d'amor, Cançó de matinada, Para la libertad, Esos locos bajitos, Hoy puede ser un gran día, Penélope...) tant en català com en castellà, però mai ha signat un disc tant grandiós i rodó com Mediterráneo. Només Mi niñez (altre disc 10, de bandera, imprescindible), En tránsito, Sombras de la China, Per al meu amic i el Dedicado a Antonio Machado, poeta s'apropen, segons la meva modesta opinió, a la grandesa de Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas


duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,


y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas...


Fitxa tècnica:
Cara A: Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto
Cara B: Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear, Barquito de papel, Vencidos
Direcció musical: J. C. Calderón, G. P Reverberi
Arranjaments: J. C. Calderón, G. P Reverberi i Antoni Ros Marbà
Enginyer de so: Plinio Chiesa
Portada: Enric Satué








divendres, 31 d’octubre de 2014

El ministre Fernández Díaz no és un bon cristià

El ministre passa revista a un grup de guàrdies civils
Senyor Fernández Díaz, foti el camp, faci el favor. Sembla mentida que un home tan religiós com vostè -de missa diària tinc entès- actuï de forma tan perversa i maligna. Vostè ha afirmat en més d'una ocasió que s'ha reconciliat amb Déu, que Déu va sortir al seu encontre, que el reconforta la seva companyia i que li dóna forces per governar i en la seva vida privada. Doncs si us plau, demostri-ho. Demostri una mica de caritat cristiana i deixi d'utilitzar el seu ministeri per sacralitzar l'odi i fer apostolat del nacionalcatolicisme. Ja que diu trobar-se tan a prop de Déu Nostre Senyor, prengui exemple del seu fill Jesús, que sempre va defensar als més desafavorits i va atacar els poderosos. Faci com ell i deixi ja d'atonyinar als pobres desgraciats subsaharians que intenten saltar la tanca metàl·lica de Ceuta o Melilla. Faci com Jesús de Nazaret, i deixi de perseguir desnonats i víctimes dels bancs quan expressen el seu cabreig a la carrer. Si vol guanyar-se el cel, deixi de reprimir gratuitament als més dèbils.

La gent no vol mordasses, vol justícia. Persegueixi la corrupció (dels seus i dels altres) i deixi de coartar la llibertat d'expressió als ciutadans. Si està tant a prop de Nostre Senyor sabrà que un dels principals fonaments cristians és que l'ésser humà és una criatura que posseeix lliure albir. També sabrà que imposar per la força la llei com fa vostè (no en va té el monopoli legal de l'ús de la força) s'anomena coacció. I la coacció i l'ús de la força atempta directament contra el lliure albir de les persones.  La força i el lliure albir són pols oposats. Em temo que amb les seves converses amb el Creador ha alimentat un sentit molt errat de la caritat cristiana. Veient com actua em dona tota la impressió de que vostè no és un bon cristià. Un bon cristià ha de denunciar qualsevol forma d'abús dels poderosos (en comptes de protegir-los) i del benestar governamental, doncs això és l'antítesi de la caritat cristiana.

Sembla mentida que un home que parla amb Déu a diari simpatitzi tant amb el Diable. Utilitza la violència de l'Estat per purgar la força de la societat. No en té prou amb reprimir, coartar i sembrar l'odi entre la població que ara també es dedica a fabricar proves falses contra els seus adversaris polítics. Els dossiers policials falsos ja van circular durant la darrera campanya electoral catalana contra Artur Mas. Ara que s'acosta el 9N han tornat a ocupar les portades (cas Xavier Trias) de tots els mitjans. Ja ho entenc, vostè creu que parla amb Déu i però en realitat ho fa amb Ióssif Stalin, el feixista roig, i amb Francisco Franco. No es pot visitar  tant el Valle de los Caídos, encara que només sigui per meditar. Senyor Fernández Díaz, em sembla que té un bon embolic mental. No resi tant a aquest déu cruel i escolti més al Papa Francesc i el seu missatge evangelitzador. Els temps estan canviant, fins i tot a l'Església, i a vostè l'han agafat amb el pas canviat.

Els mètodes estalinistes del ministre són del domini públic. Segons el periodista de El País Ernesto Ekaízer, el ministre Fernández Díaz es dedica darrerament a "fabricar, distribuir i disseminar escombraries” per dinamitar el procés sobiranista català. Segons el periodista, des de mitjans de setembre el ministre i el seu director operatiu Eugenio Pino han donat ordre a sectors pròxims de la policia per reunir-se amb periodistes de més o menys confiança del ministeri d'Interior i vendre’ls la informació de comptes a Suïssa de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i de l’ex-líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira. Segons Ekaizer, l’operació “forma part de la política de criminalització del procés” que porta a terme el govern Rajoy, davant la seva incapacitat manifesta d'oferir una solució política al 9-N. L'altra pota de l'estratègia del govern del PP per tombar el procés també la coneixem, recórrer la consulta participativa davant el Constitucional. El ministre en persona, segons aquesta font, dilluns va assegurar als periodistes que havien rebut la informació falsa sobre Trias, que la informació d'El Mundo era certa. Quina novetat... Avui mateix Trias ha aportat documentació de la banca suïssa que demostra que mai ha tingut cap compte en aquest país.

Senyor ministre, vostè no pot seguir ni un minut més al front del ministeri de l'Interior. Parafrasejant el seu ídol polític José Maria Aznar, "només li queda una sortida honorable, presenti la seva renuncia" i foti el camp, doncs segur que el seu successor no el superarà en malicia, autoritarisme, mala llet i mala praxi política. "Vagi-se'n senyor ministre".

dimarts, 28 d’octubre de 2014

El 9N espanta al govern espanyol

El govern espanyol està espantat. Tant, que també impugnarà (si algú amb una mica de trellat no ho impedeix) el succedani de consulta que el govern de la Generalitat vol celebrar el 9 de novembre amb l'ajut de quasi 40.000 voluntaris. Estan tan espantats que són capaços d'impugnar la votació per canviar les llums de l'escala si algú els hi assegura que el president de l'associació de veïns és independentista. Fins aquest nivell de surrealisme hem arribat.

A la Moncloa saben que l'èxit del 9N està assegurat, tant si es tira endavant un referèndum, una consulta, un procés participatiu, una enquesta de pa sucat amb oli o una partida de parxís. Els catalans tenen ganes de votar i volen votar sigui quina sigui la consulta que es faci, tant si és vinculant com si no ho és, tant si és plebiscitària com si no ho és, tant si es convoca sota un marc legal o sota un d'il·legal, tant si és seriosa com si és de fireta. Volen votar i punt. Ja ho han dit al carrer en més d'una ocasió de forma multitudinària. Si se'ls impedeix estaran coartant la seva llibertat d'expressió.

El president Rajoy, la vicepresidenta Soraya i la resta del govern ho saben. Saben que el 9N, el nou 9N o el nou nou 9N tindrà -es faci en condicions normals o anormals- un èxit aclaparador i això els terroritza. Tenen por, molta por a escoltar què vol la gent. Per aquest motiu han decidit que impugnaran (tot i que no hi tenen arguments jurídics on emparar-se) la pseudoconsulta a la qual estem convocats. Primer la van menysprear. Ara, després de comprovar que la pantomima agafa força i que la unitat dels partits que li donen suport no està tant escardada com semblava, li tornaran a ordenar (sí, ordenar) al Tribunal Constitucional que aturi el procés. La fàbrica d'independentites treballa nit i dia...

I per què es vol aturar el nou 9N? Segons Rajoy i Soraya, perquè és un procés mesquí i gens democràtic. Mesquí perquè carrega sobre les esquenes dels funcionaris la responsabilitat de la votació (no havíem quedat que eren voluntaris?), i gens democràtic perquè incompleix la llei (quina llei? la de consultes? l'Estatut?). Els grans defensors de la democràcia, les lleis i la Constitució són els mateixos que tenen un miler d'imputats en casos de corrupció a totes les comunitats autònomes del Regne d'Espanya.

Tots aquests (gentola dirien en el meu poble), els 
del partit dels sobres, els que han ficat la mà a la caixa més que ningú (una informació periodística recent assegurava que el 75% del darrer gabinet d'Aznar està imputat, va cobrar sobresous o dorm a la garjola, entre ells Rajoy i Montoro) són els que invocant la llei i la democràcia volen impedir als catalans el seu dret legítim a decidir. Ells, que es burlen de la llei des que obren els ulls fins que els acluquen i es pixen en la democràcia perquè són profundament antidemòcrates, són els que decideixen (mai millor dit) que els catalans no poden decidir si volen ser un estat independent o si volen continuar a Espanya. A decidir si volen blanc o si volen negre. A decidir, el seu futur. Igual que els britànics i els escocesos, quina enveja.

Doncs bé, mentre el món mira amb estupefacció com el govern espanyol, el govern català i els partits polítics fan un ridícul monumental, el Triumvirat (l'executiu espanyol, el TC i la Fiscalia General de l'Estat) no diu ni piu, ni recorre, ni impugna l'article 78 de l'Estatuto de Autonomía de Andalucía sobre consultes populars que diu: "Corresponde a la Junta de Andalucía la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por ella misma o por los entes locales en el ámbito de sus competencias de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular, con la excepción del referéndum". Olé, olé  i olé!

És a dir, Andalusia pot convocar qualsevol mena de consulta o procés participatiu excepte un referèndum. Catalunya no. No cal dir res més. El problema és Catalunya. I l'excusa també. Perquè mentre es fa bullir l'olla amb el tema de la consulta, creuen que tapen els escàndols de corrupció que els assetgen. 
I el seny? On és el seny?

dijous, 23 d’octubre de 2014

The Cotton Club (Essencials 2)

Amor a primera vista. Això és el que vaig sentir. Sí, em vaig quedar fascinat quan vaig escoltar per primer cop la banda sonora de The Cotton Club, una pel·lícula d'amor, gàngsters, música i alcohol de contraband dirigida per Francis Ford Coppola el 1984 i ambientada en el Nova York dels anys 20 del segle passat. A l'endemà de veure la pel·lícula ja m'havia comprat el disc de la banda sonora, magistralment ensamblada per John Barry, l'autor d'altres BSO inoblidables com Memòries d'Africa, Ballant amb llops, Cowboy de mitjanit i diversos títols de la saga James Bond 007, entre molts d'altres.

A The Cotton Club, Barry va fer una feina artesanal, insuperable, encaixant en l'argument del film un munt de peces del mestre del jazz Duke Ellinton (la majoria), Cab Calloway, Harold Arlen i Irving Mills, entre d'altres. Vista amb la perspectiva que dona el temps (la vaig tornar a veure recentment), la peli perd pistonada, pur entreteniment per a més glòria d'en Richard Gere, Diane Lane i Gregory Hines, però la banda sonora és pura dinamita. Continua enamorant.

Aquest drama mafiós arrenca amb la magistral The Mooche d'Ellington, que comença a sonar en el primer minut, en els crèdits inicials. El deliri Ellington continua amb Cotton Club Stomp, Drop me in Harlem i Creole Love Call. I així, sense parar, fins el final del film, assaborint una a una les setze peces (menció especial a Ill Wind i Minnie The Moocher) que componen aquest magnífic repertori. El disc no inclou l'única peça que interpreten realment en el film Gere (trompeta) i Lane (veu), Am I Blue?

El disc és un compendi fabulós de swing, dixie, ragtime i blues. Un festival imparable de trompetes úniques, clarinets desbocats, trombons incansables, contrabaixos frenètics, bateríes de bellut, saxos de setí i molts altres instruments que fan que cada peça sigui única i meravellosa. Quina delícia de música. Imprescindible a la discoteca de casa. Gràcies Barry.


Fitxa:
Cara A: The Mooche, Cotton Club Stomp 2, Drop Me Off in Harlem, Creole Love Call, Ring Dem Bells, East St. Louis Toodle, Truckin'
Cara B: Ill Wind, Cotton Club Stomp 1, Mood Indigo, Minnie The Moocher, Copper Colored Gal, Dixie Kidnaps Vera, The Depression Hits / Best Beats Sandman, Daybreack Express Medley
Direcció musical: John Barry




dimecres, 22 d’octubre de 2014

Let it Bleed (Essencials 1)

Let it Bleed, de The Rolling Stones, és un disc rodó, sense fissures, sense arestes. Un disc imprescindible en qualsevol discoteca dels amants del rock, el blues i el country. Sota el meu punt de vista, el millor del grup britànic, sens cap mena de dubte. Aquí no trobareu cap dels èxits espaterrants de la banda. L'èxit és el disc en si mateix, en la seva globalitat, on totes les peces encaixen harmònicament, sense daltabaixos.

Let it Bleed (Deixa'l sagnar) és un disc intimista, de pocs decibels. Més apropiat per escoltar en sala petita que en un gran estadi. Per tant, molt allunyat del concepte de les gires mastodontiques que practiquen Jagger, Richards & Cia des de fa diverses dècades. El 1969, data de publicació del disc, ja feia temps feien gires però encara no s'havien embarcat en la voragine d'omplir estadis al preu que sigui. 

És un disc fosc, obscur, amb cançons dures que parlen de guerra, d'assassinats, de substàncies psicotròpiques i del mateix estil de vida decadent que practicaven els membres de la banda (uns més que altres, és clar). És un disc que no deixa indiferent. En una època en que cantar a l'amor i a la revolució floral hippie triomfava a totes les cantonades, els Stones donen un  cop de puny sobre la taula i ens presenten un disc carregat de mala llet. 

Totes les cançons són antològiques, inclosa la versió del Love in Vain d'en Robert Johson, però si n'hem de destacar alguna brillen amb llum pròpia Gimmie Shelter, Midnight Rambler i You Can't Always Get What You Want. Tres obres mestres que, com l'àlbum en el seu conjunt han resistit molt, però que molt bé, el pas del temps.

Segons els entesos Let it Bleed forma part del pòquer d'asos del grup juntament amb Beggars Banquet, Sticky Fingers i Exile on Main St. Jo n'afegiria dos més, Steel Wheels i l'acústic Stripped. Qüestió de gustos, és clar. 

Tornant a Let it Bleed, dos apunts més. En aquest disc es va incorporar un nou guitarrista, Mick Taylor (només intervé en dos temes, Live With Me i Country Honk), que substitueix al malaguanyat Brian Jones, despatxat del grup mesos abans, tot i que encara col·labora a You Got to Silver i Midnight Rambler. També fou el darrer disc editat per Decca Records, la seva primera discogràfica.

Fitxa:
Cara A: Gimmie Shelter, Love in Vain, Country Honk, Live Whit Me, Let it Bleed
Cara B: Midnight Rambler, You Got the Silver, Monkey Man, You Can't Always Get What You Want
Musics: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, Bryan Jones
Col·laboracions especials: Mary Clayton, Jimmy Miller, Nicky Hopking, Ry Cooder, Nanette Newman, Byron Berline, Leon Russell, Bobby Keys, Ian Stewart, Al Kooper, Rocky Dijon, The London Bach Choir.
Producció: Jimmy Miller
Enginyer de so: Glyn Johns
Portada: Robert Brownjohn



dilluns, 25 d’agost de 2014

El que passa, convé (o com Pujol ha liquidat per sempre la Transició)

El que passa, convé. Lo que sucede, conviene. 

Aquesta frase curta, extreta del llibre El càtar imperfecte, explica sense embuts el que està passant en aquest país des que Jordi Pujol va confessar que amaga uns quants milions d'euros en paradisos fiscals des de fa més de trenta anys. I el que està passant, entre moltes altres coses, és que amb aquesta confessió el país tanca definitivament un període clau de la seva història, la Transició. Sí, la Transició, que contrariament al que molts pensen (ingènuament) encara continuava viva, molt viva, entre nosaltres. Si més no, els seus efectes.

Els artífex del consens...
Al país li convé el que està passant. A tots ens convé el que està passant. Convé tancar aquest període de pornografia política d'una vegada per totes. Encara li haurem de donar les gràcies a l'ex molt honorable per aquest darrer servei al país. Conyes a banda, el cert és que la visió idíl·lica que sempre ens han venut de la Transició mai s'ha ajustat a la realitat. 

Darrere del famós consens de la Transició hi ha quelcom més. Hi ha corrupció a cabassos, política i econòmica. Amb l'argument que calia construir un país modern i europeu i edificar un futur en pau, els partits van pactar no passar comptes amb el passat, no restituir la legalitat de la República, assumir un cap d'Estat nomenat pel dictador i no emprenyar a les elits econòmiques, empresarials i funcionarials del règim franquista. L'operació, com explicava fa uns dies l'Albert Sáez a El Periódico en un magnífic article, es va arrodonir creant "un mètode de finançament dels partits polítics que evités la sensació que la democràcia era més cara que la dictadura".

'De aquellos barros, estos lodos'. El resultat de tot plegat el coneix tothom: continuen manant els de sempre (les elits, la casta), la corrupció s'ha generalizat (els partits acumulen centenars de casos, que afecten fins i tot a la família reial) i la democràcia de senyoreta Pepis que tenim està més amenaçada i afeblida que mai. La Transició ha generat corrupció i immobilisme i molta frustració entre les noves generacions, que cerquen en moviments com Podemos o el sobiranisme català noves formes d'expressió i participació política.

Pel que fa a la vessant pacífica d'aquest període tan sacralitzat, perdoneu-me el sarcasme: ningú no recorda ja els centenars d'assassinats comesos per ETA, els GRAPO o els GAL, entre d'altres? Au, vinga.


L'escàndol Pujol ha liquidat la Transició d'una patacada al ventre. Per sempre. Ja era hora. Qui ho havia de dir.
Gràcies, president.

divendres, 22 d’agost de 2014

En el món islàmic habiten els nous bàrbars

Lúcid, molt lúcid, aquest article de l'Enric González. El subscric completament.

Enric González / Los nuevos bárbaros
(Jot Down / Agost 2014)

James Foley
Las imágenes del asesinato de James Foley, uno de esos periodistas que dignifican el oficio y, según quienes le conocían, una de esas personas que dignifican la especie, son repugnantes. También asquea el jolgorio con que se difunden por la red. No creo, sin embargo, que convenga evitar su visión, porque contienen un elemento informativo relevante. Se trata del discurso del asesino, parte del cual Foley fue forzado a recitar. Ya saben, la culpa de todo es de Estados Unidos y de Occidente en general, de las agresiones imperialistas, de la arrogancia de los infieles, etcétera. Es bueno recordar lo que dicen los sociópatas del Califato y compararlo con un cierto discurso, frecuente entre la izquierda europea, en el que aparecen argumentos similares. Se trata de un discurso tan obtuso e impresentable como el del sociópata británico que decapitó a Foley.
Seamos claros: en el mundo islámico habitan los nuevos bárbaros. La gran mayoría de los musulmanes son gente pacífica y más o menos razonable, como lo eran la mayoría de las tribus bárbaras que se acumulaban junto a las fronteras del Imperio romano y se adentraban poco a poco en él, sin especiales problemas de convivencia. El colapso de Roma y del imperio de occidente no se debió a una voluntad específica de invadir y destruir por parte de esas tribus, que en cualquier caso se regían por valores incompatibles con la civilización romana (igual que ocurre ahora con el islam y los valores de libertad y representación democrática), sino a las guerras internas de los bárbaros. El empuje de nuevos grupos procedentes de Asia provocó el caos más allá del limes y ese caos se derramó sobre una Roma decadente, dispuesta a pactar lo que fuera porque se sentía incapaz de defenderse.
La situación, ahora, no es muy distinta. El islam sufre una compleja y violentísima guerra interna, cuyo eje más visible, pero no único, es el enfrentamiento entre el sunismo, tradicionalmente dominante, y el chiísmo, revitalizado desde la revolución islámica iraní de 1979. Esa fue la única revolución del siglo XX, como subrayaba el historiador Eric Hobsbawm, que no se remitió ni de lejos a los valores de la Ilustración, la razón y las libertades, sino todo lo contrario. El chiísmo ha desarrollado grupos fanáticos como los Guardianes de la Revolución en Irán o Hezbolá en Líbano; del sunismo están surgiendo aberraciones cada vez más estrambóticas, desde Al Qaeda al Estado Islámico.
Estados Unidos y sus aliados, lo que llamamos Occidente, han cometido gravísimos errores y agresiones intolerables. Por supuesto. Francia y Gran Bretaña se repartieron sin escrúpulos las ruinas del imperio otomano (1916) y sometieron de mala manera a las poblaciones locales; Washington aupó a la atroz dinastía wahabista de los Saud (1932) a cambio de explotaciones petrolíferas; la CIA acabó con Mohamed Mossadegh (1967) y destruyó las expectativas de un Irán libre; Jimmy Carter y Ronald Reagan armaron y financiaron a los muyahidines en Afganistán desde 1979; George W. Bush organizó dos invasiones, la de Afganistán (2001) y la de Irak (2003), extremadamente cruentas en lo militar y fallidas en lo político. Existen muchos más ejemplos. Pero debemos ser conscientes de que el problema musulmán viene de muy lejos y es musulmán, no occidental. El islam ha sido incapaz de confrontarse con la modernidad y en su expresión más contemporánea, la que arranca con la descolonización, ha rebotado sin cesar entre las dictaduras nacionalistas y las llamaradas hiperreligiosas. La clave está ahí.
Existen países musulmanes no estrictamente calamitosos, como Indonesia o Marruecos. El panorama global sí lo es. La llamada primavera árabe, un proceso antiautoritario rápidamente sofocado (aunque no extinguido) por las tensiones de fondo, demostró que son pocos los que reclaman libertades. Por debajo del macroconflicto histórico, la guerra entre suníes y chiíes por el dominio geoestratégico y religioso, hierven casi todos los problemas concebibles: la citada e interminable pugna entre militares e islamistas, una corrupción prodigiosa, una evidente incapacidad para alcanzar un aceptable desarrollo económico, una natalidad desbocada y, muy al fondo, el empecinamiento en mirar al pasado y no extraer de él más que recuerdos de humillaciones, reales o inventadas, que exigen venganza. La crueldad casi caricaturesca de las bandas ultrayihadistas (el gran Jon Lee Anderson las compara, en un muy recomendable artículo publicado en The New Yorker, con Los Zetas del narcotráfico mexicano) se ha convertido en un lenguaje, un mensaje y un programa político. Más allá de los degüellos, decapitaciones, crucifixiones y torturas diversas no hay nada más que ensoñaciones de un pasado remoto, frustración, estupidez y furia en estado puro.
No vale la explicación de que las sociedades violentas, como las árabes, generan violencia. Hasta una cuarta parte de los efectivos del Estado Islámico, unos dos mil o tres mil, proceden de Europa. De Londres, de Madrid, de París, de Milán, de Barcelona. De ciudades abiertas y tolerantes. Tampoco vale esgrimir la tragedia palestina: esa tragedia es real, muy real, pero los países árabes no son menos despiadados que Israel cuando se trata de los palestinos. Israel se ha convertido en una coartada cómoda para justificar un inmenso fracaso colectivo.
El hundimiento de las sociedades musulmanas es rápido y generalizado. Siria, Libia, Sudán, Irak, Egipto, son en la práctica estados fallidos, como Afganistán. Pakistán representa el peor peligro de crisis nuclear. Los países más ricos, los que disponen de tesoros fabulosos gracias al petróleo, hacen lo posible por empeorar las cosas exportando fanatismo (caso del wahabismo saudí) o financiando a los fanáticos (Catar ha sustituido a Siria como patrón de Hamás y respalda de forma encubierta a los sociópatas del Califato). La frustración acumulada por los nuevos bárbaros lleva tiempo derramándose sobre Europa y, en menor medida, sobre Estados Unidos. Es el gran problema contemporáneo y conviene encararlo con lucidez y sin gilipolleces bondadosas.
No, el responsable de los atentados del 11-M no fue Aznar por sumarse a la invasión de Irak: fueron los yihadistas. No, los estadounidenses no se buscaron los atentados del 11-S: fueron los yihadistas. Si esa minoría fanática e hiperactiva, que dura ya bastantes generaciones y acumula rabia y locura, no es derrotada y suprimida, el caos musulmán se desplomará definitivamente sobre el planeta. La tolerancia con otras culturas carece de sentido cuando hablamos de teocracias delirantes, déspotas grotescos, opresión y miseria. La represión sanguinaria de El Assad, la brutalidad de Al-Sisi, el sectarismo de los Hermanos Musulmanes, el fundamentalismo saudí, la diplomacia criminal de Catar y la locura asesina del Estado Islámico son lados distintos de una misma figura geométrica. Esta es una guerra por la civilización. El tipo de guerra que perdió Roma.

dimecres, 6 d’agost de 2014

El moment dels carronyaires

Després de constatar que Pujol també té un costat fosc, com tothom (qui n'estigui lliure, que llanci la primera pedra), alguns ja comencen a separar el gra de la palla... La decepció, la ràbia i la indignació que causa el seu afer amb els diners ocultats en paradisos fiscals durant més de trenta anys no pot enterrar de sobte, com alguns pretenen, la seva obra de govern ni la seva dimensió intel·lectual.



Després d'immolar-se públicament, avui, apuntar-se al linxament del personatge és el més fàcil. Intentar desacreditar tot el que ha fet, també. Utilitzar aquest escàndol per torpedinar el moviment sobiranista, més encara (només cal escoltar a il·lustres representants del partit dels sobres, que mentre els 'seus' entren a la presó donen lliçons de moral i ètica política).

Com diu en Marçal Sintes en aquest encertat article, és el moment dels carronyaires i no s'hi pot fer res. Caldrà esperar el judici de la història. De moment, que Pujol respongui davant dels tribunals dels seus actes. Ara sí que toca.


Marçal Sintes (El Periódico, 5 d'agost de 2014):
Semprún, Pujol, García Márquez
Una vegada em vaig creuar amb Jorge Semprún al carrer de Pelai de Barcelona. Em vaig quedar, com se sol dir, glaçat. Paralitzat. Tant, que no vaig ser capaç de dir-li res. Ell avançava sol, lentament, mentre jo restava allà, a la vorera, palplantat. No vaig obrir boca i això que li hauria pogut dir moltíssimes de coses. Dels seus llibres, de la seva atzarosa vida, de la profunda admiració que sentia, i sento, per la seva obra i per ell... Però l'emoció, ja dic, em va vèncer. Des de la universitat vaig fer esforços per convidar-lo a venir a Barcelona, però va ser inútil. Quan semblava que el viatge era possible, ell va emmalaltir, va ser ingressat i ja no va refer-se.
No sóc gens aficionat, ni gens partidari, d'idolatrar ningú. Entre d'altres coses, perquè en la majoria de casos, que algú sigui un gran escriptor, un gran pintor, un gran metge o fins i tot una persona entregada a la solidaritat i a ajudar el proïsme no garanteix que sigui una bona persona. O que no tingui flancs, tombants, desagradables o definitivament condemnables. Si no vols tenir disgustos, el meu consell és que evitis conèixer gaire a fons el teu cantant preferit.
Tanmateix, en el cas de Semprún em va saber greu haver deixat passar l'ocasió d'adreçar-m'hi, de conversar amb ell encara que fos breument. Suposo que es deu al fet que la meva admiració no era només literària en el sentit estricte. Sinó també ètica, és a dir, que anava -va- més enllà dels seus llibres i conferències. No sé ben bé com expressar-ho o definir-ho, però la meva admiració era -és- integral: per l'intel·lectual i per la persona (fins i tot pel ministre).
Entenc perfectament que a molta gent el tèrbol episodi dels diners a l'estranger de la família Pujol li hagi causat un estupor total i una aguda tristesa. Desolació. Pujol ha estat, al meu entendre, un dels grans polítics catalans i europeus de les darreres dècades. El seu compromís, gairebé obsessió, amb Catalunya i la causa dels catalans resulta indubtable. És, a més, un intel·lectual notable, d'una gran potència de pensament, afavorida per la seva insondable memòria. Jo mateix l'admiro, a desgrat de no compartir alguns dels seus punts de vista, i que la nostra sensibilitat en diverses qüestions no és la mateixa. De Pujol, dels seus discursos, dels seus escrits, de la seva acció de govern, de la seva conversa, n'he après moltes coses, moltíssimes, i li estic agraït per això.
És evident que en el tema dels diners -en com els va gestionar, o, pel que sembla, no els va gestionar- l'expresident s'ha equivocat immensament i incomprensiblement, almenys a ulls dels que ens ho mirem des de fora del seu cercle íntim i familiar. No seria estrany, a més, que del que ha succeït en coneguem avui només la punta de l'iceberg, i que l'afer es compliqui de manera infernal. El que crec que és just en aquesta qüestió és que Pujol -i qui sigui a més d'ell - respongui dels seus actes. Davant Hisenda, davant la justícia, davant el partit que va fundar i davant la gent del carrer. Són les regles del joc. I en política, i més en la política d'avui, les regles del joc són especialment dures, gairebé cruels.
Aquesta crueltat s'encarregaran de confirmar-la aquells que provaran de linxar Pujol i cobrir de porqueria tot el que ha dut a terme al llarg de la seva vida, que és molt. De fet, alguns ja han començat puntualment a treballar amb aquest objectiu. Per descomptat, veurem també l'afany de molts per, utilitzant l'escàndol, provar de desacreditar el catalanisme o trencar l'espinada del sobiranisme popular. És el moment dels carronyaires. És així i no s'hi pot fer gran cosa.
Però també crec, vull creure, que les coses, amb el temps, s'acabaran situant en el terreny de la raonabilitat i l'equilibri. Per dir-ho clar: la historia considerarà Pujol un gran polític, un bon governant i un gran intel·lectual. Malgrat els que s'esforcen i s'esforçaran a impedir-ho, al final el gra i la palla es destriaran.
Ha passat així infinitat de vegades. Em ve al cap, per exemple, els honors que Barcelona està rendint a l'escriptor Gabriel García Márquez -medalla d'Or de la Ciutat, i un carrer i una biblioteca es veu que duran el seu nom. El colombià rep tota classe de lloances a la seva literatura, barrejades amb recordatoris un xic provincians dels seus anys barcelonins. I em sembla bé, a pesar que Gabo, com tothom sap, va legitimar sense descans el règim de Fidel Castro i va acceptar totes i cadascuna de les prebendes, regals i homenatges que el dictador li va brindar. Això no treu, de cap manera, que García Márquez sigui un escriptor excel·lent, tot i que, almenys per a mi, molt diferent de Semprún.

dimarts, 15 de juliol de 2014

L'ombra de Guardiola és allargada


Pep Guardiola ha estat l'autèntic guanyador dels dos darrers mundials de futbol que organitza (?) la FIFA. Sí, heu llegit bé. El 2010, a Sud-Àfrica, va guanyar Espanya amb un combinat d'excepció que jugava al més pur estil Barça i que tenia com a base vuit jugadors blaugranes entrenats per Guardiola: Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa i Valdés. Tots aquests jugadors, excepte Valdés, van disputar la final i un d'ells, Iniesta, va marcar el gol que va col·locar la primera estrela a l'escut de la roja.

El 2014, a Brasil, ha esdevingut una situació molt semblant, calcada diria jo. Alemanya ha guanyat el mundial amb un estil de joc que recorda moltíssim el que practica el Bayern i que li ha fet guanyar quatre títols aquesta temporada. Sabeu qui entrena aquest equip oi? I sabeu quina és la base d'aquesta selecció? Resposta fàcil també, set jugadors entrenats per en Pep: Neuer, Lahm, Boateng, Götze, Kroos, Müller i Schweinsteiger. Tots van jugar la final i Götze va marcar el gol que els hi va donar la victòria i el seu quart mundial.

Guardiola no ha dirigit cap d'aquestes dues seleccions, però com si ho hagués fet. El seu estil de joc va impregnar decissivament l'estil d'Espanya fa quatre anys i el d'Alemanya actualment. Definitivament Messi no guanyarà mai un mundial de futbol: hem jugo tot el que vulgueu a que Guardiola mai entrenarà un equip argentí.

divendres, 6 de juny de 2014

La metamorfosi, o com el PSOE s'ha esdevingut el PEM

Segons Joaquín Leguina, polític i intel·lectual socialista i primer president de la Comunitat de Madrid, Alfredo Pérez Rubalcaba és "una excavación arqueológica: lo más sorprendente está en el fondo". Ningú com Leguina (que mai o gairebé mai s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar als seus companys de viatge polític) podia filar tan prim per definir qui és (o en què s'ha convertit) el secretari general del PSOE.

Pérez Rubalcaba, representant genuí de la casta, acaba de comminar als seus diputats i senadors a cavar més fonda encara la tomba del socialisme espanyol. Cal votar sense dir ni piu la norma que es debatrà en les Corts sobre l'abdicació del Rei que ha d'aplanar el camí a la coronació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. De res ha servit que diversos parlamentaris socialistes hagin reclamat llibertat de vot al·legant motius de consciència en aquest tema. Tots votaran el que digui don Alfredo, el capo de Ferraz, sense fissures. De res ha servit tampoc l'avís (i ja en porten uns quants) de l'electorat, que dóna l'esquena en massa al projecte socialista cada cop que passa per les urnes.

El partit de "los cien años de honradez" s'ha convertit en una caricatura de si mateix. Avui dia és el principal valedor de la monarquia i de tot el que representa, més inclús que el partit "dels sobres". Els socialistes, els grans defensors dels valors republicans (quina ironia), van arribar al poder l'any 1982 enarborant la bandera del canvi. D'aquell discurs il·lusionant que va enamorar a diversos milions d'espanyols ja no queda res. El PSOE actual és un partit vulgar, que practica polítiques de dretes allà on governa, que no li queda ni un rosegó d'ideologia i que li té més por que una pedregada al canvi.

Avui dia, canviar l'statu quo imperant, vol dir perdre privilegis. Cal, doncs, defensar l'immobilisme amb ungles i dents. Per això Pérez Rubalcaba defensa la successió dinàstica dels borbons sense posar-se vermell. Tant li fa trair les profundes arrels republicanes del seu partit. El més important és seguir xuclant la mamella del poder. Els socialistes saben que cal reformar la Constitució, la judicatura, el Tribunal Constitucional i moltes altres coses més. També saben que els ciutadans tenen dret a decidir: si volen monarquia o república o si volen separar-se de l'Estat espanyol. Saben perfectament tot això i més, fins i tot que cal donar més joc als ciutadans, als votants, no només cada quatre anys. Ho saben tot, però han renunciat definitivament a liderar qualsevol mena de canvi. Tenen por a perdre els seus privilegis. I el que no saben (tot i que hores d'ara ja ho deuen intuir) és que els acabaran perdent irremissiblement: els ciutadans els hi trauran tard o d'hora.

El PSOE (i el PSC també) van renunciar en el seu dia al marxisme. Després van renunciar a l'obrerisme i al socialisme (ara diuen que són socialdemòcrates, altra ironia) i han acabat abraçant la causa monàrquica amb fervor. Amb tanta renuncia han perdut la meitat de les sigles pel camí (on són la O i la S?) fins a patir una metamorfosi profunda. Crec que haurien de visitar amb urgència el registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior i registrar-se novament, ara com a Partido Español Monárquico (PEM), que és el que més s'adiu amb la seva idiosincràsia actual. Quin final més trist.

dijous, 29 de maig de 2014

Barcelona, capital de l'anarquia violenta

Si algú no hi posa remei Barcelona va camí de convertir-se en la capital europea de l'anarquia i el vandalisme. De moment, després del desallotjament de Can Vies, els radicals violents ja han aconseguit que la violència urbana ocupi un lloc de privilegi a l'agenda política i mediàtica. Portem tres dies que no es parla d'altra cosa i això és, precisament, el que volen els violents antisistema. Jo mateix he caigut en el seu parany, ja veieu, i aquí em teniu parlant d'uns individus que es dediquen a destrossar i cremar tot el que es troben per davant amb l'excusa de que l'ajuntament els han desallotjat (amb una ordre judicial) d'una casa que no era seva.

Foto: EFE
Emparant-se en la foscor de la nit, grups organitzats d'encaputxats amb roba fosca i passamuntanyes munten barricades, cremen contenidors, màquines excavadores i unitats mòbils de televisió, destrossen aparadors de bancs, tot el mobiliari urbà que troben al seu pas i amenacen als periodistes que gosen fer la seva feina en l'escenari de totes aquestes atrocitats. Què justifica tota aquesta violència? Sota el meu punt de vista res. Un desallotjament no justifica uns disturbis d'aquesta magnitud. I si les causes són més pregones, com alguns argumenten, tampoc. No és pot justificar la violència que practiquen aquests grups antisistema ni la que practiquen els grups feixistes ni cap altra, absolutament cap. La violència genera més violència i practicant-la es perd la raó. 

Per aquest motiu sobta que alguns grups polítics com ICV-EUiA, que va donar suport a la reforma urbanística de Can Vies quan governava a l'Ajuntament de Barcelona amb els socialistes, ara posin tot el focus en la crítica política a l'actuació de la policia per desmesurada i, en canvi, no condemnin sense embuts l'actuació d'aquests okupes radicals. Que ho facin les CUP d'en David Fernández no sobta a ningú, però que ho faci en Joan Herrera sí, doncs a més de ser còmplice del desallotjament de Can Vies, el seu partit va instaurar la versió més dura i repressora que es recorda en democràcia dels Mossos d'Esquadra sota les ordres del conseller Joan Saura. No condemnar enèrgicament l'actuació dels antisistema és donar munició gratuïta al ministre de l'Interior Jorge Fernández que, com hom sap, prepara una llei mordassa per evitar que la gent es manifesti amb la llibertat que ho ha fet fins ara.


Els grups anarquistes radicals que operen a Barcelona (ciutat de gran tradició llibertària) estan molt ben organitzats i saben molt bé el que es fan. Han crescut a l'ombra del bonisme ingenu i ben intencionat d'uns partits que sempre han pensat que tenien un graner de vots en cada espai o casa okupada de la ciutat. En nom d'un fals progressisme s'han tolerat actuacions i situacions inversemblants que han envalentit als més violents. Els individus que formen part d'aquests grups són els mateixos que rebenten les celebracions pels triomfs del Barça i les manifestacions d'estudiants i treballadors. I també són els mateixos que fa tres anys van dinamitar el moviment dels indignats actuant de forma violenta contra un grup de diputats quan intentaven accedir al Parlament pel parc de la Ciutadella. La seva actuació va contra les regles de l'estat de dret que entre tots hem embastat i és, a més, un xantatge a la ciutadania. 

Que ara determinats polítics vulguin treure profit de la situació és vergonyós i menyspreable però dissortadament previsible. El que ja no acabo d'entendre és que dins el gremi periodístic i especialment en el ram dels tertulians encara hi hagi gent que no condemni de soca-rel la violència. Són molts pocs els que ho fan amb convicció. Durant aquests darrers dies he vist i escoltat diverses tertúlies a diferents ràdios i televisions on s'ha abordat el tema i em quedo estorat. Els mateixos que sempre condemnen sense reserves la violència dels feixistes i no entren a analitzar què la genera, intenten justificar la violència de l'anarquia antisistema amb tota mena d'arguments: les desigualtats, la pobresa, la manca de feina, els desnonaments, un futur incert, etc, etc...

Evidentment tot això genera una gran tensió social i molta angunia en les persones, però curiosament els principals afectats per aquests greuges i desgràcies normalment manifesten el seu malestar de forma pacífica. Res a veure a com actuen els radicals violents que aquests dies han destrossat el barri de Sants i tenen atemorits a un gran nombre de veïns. Tots aquests factors que he esmentat estan provocant una gran fractura social en molts llocs i tothom, començant pels polítics i també la societat civil organitzada, ha de lluitar i treballar per cercar solucions que no passen, precisament, per organitzar una guerrilla urbana cada vespre.

Ara només falta que algú aprofiti aquesta espiral de violència antisistema per dir que tot plegat succeïx a causa de la situació de tensió irrespirable que viu Catalunya per culpa del procés sobiranista. No m'estranyaria gens.

dilluns, 26 de maig de 2014

Europees en clau sobiranista

Font: TV3
Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'aquest diumenge han aclarit bastant el panorama sobre el que està passant a Catalunya a nivell polític. ERC (+412.936), CiU (+106.908) i ICV (+138.799), les tres formacions polítiques que juntament amb les CUP defensen el dret a decidir i el referèndum del 9 de novembre, han sumat 658.643 vots més que a les Europees del 2009. Els dos grans partits que refusen el procés sobiranista, PP (-108.656) i PSC-PSOE (-350.349), han perdut entre tots dos 459.005 vots. No cal ser molt espavilat per deduir que, a grans trets, aquests resultats electorals deixen ben clar quin pes té actualment l'unionisme i el sobiranisme a Catalunya.

Òbviament, aquests resultats no són extrapolables al cent per cent a uns altres comicis, i també cal tenir en compte que en aquest recompte ràpid no he tingut en compte els resultats de C's, UPyD i PODEM (tot i que no farien variar gaire la proporció). Per tant, és un misteri saber què hauria passat avui si les eleccions hagessin sigut unes autonòmiques o unes generals, però crec que els resultats de les europees marquen tendència i indiquen bastant a les clares per on van els trets. També deixen bastant clar que els electors catalans volen que Catalunya continuï sent un país d'Europa.

Els resultats d'ahir també donen pistes de cap on s'han desplaçat la barbaritat de vots que han perdut PSC i PP. Els 350.349 vots que han perdut els socialistes catalans crec que han anat a parar, majoritàriament, al sac d'ERC i en menor mesura al d'ICV i PODEM. Perquè desprès en Pere Navarro i companyia diguin que en el seu partit no hi ha gent sobiranista i es creguin que tampoc queda gent d'esquerres. Pel que fa als 108.656 vots que ha perdut el PP català, m'inclino a pensar que els han recollit majoritàriament Albert Rivera i Rosa Díez (C's i UPyD creixen en 167.772 vots) i en menor mesura altres formacions com PACMA, Plataforma per Catalunya i d'altres.

Malgrat la sagnia de vots que han patit i l'evidència de que tant el PSC com el PP són els grans perdedors d'aquestes eleccions, ahir al vespre Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho declaraven, sense posar-se vermells, que el gran perdedor d'aquestes eleccions ha sigut el procés sobiranista i més concretament Artur Mas. Si, sí, tal com sona. Després d'aquestes declaracions, a algú li sobta que socialistes i populars perdin milers i milers de vots? Aquests polítics de la vella guàrdia, antics, obtusos i obcecats, continuen creient que els ciutadans són uns babaus cecs i sords que (a banda de plantejaments en clau nacional) no se'n adonen que tant socialistes com populars són els principals responsables de la situació de misèria econòmica i social que molts d'ells estan patint i suportant. Doncs que continuïn així, 'el algodón no engaña'.

I a Espanya, què els ha passat? Doncs més del mateix. El PP ha perdut 8 diputats i 2.596.122 vots i el PSOE 9 diputats i 2.545.570 vots. Quasi res, 17 diputats menys i més de 5 milions de vots perduts que han recollit entusiasmats La Izquierda Plural (IU-ICV), PODEMOS, UPyD, C's i d'altres. La socialista Elena Valenciano va reconèixer els mals resultats anit mateix i Pérez Rubalcaba ha tingut la decència de presentar la dimissió aquest matí com a secretari general del partit. El president Mariano Rajoy, en una actitud covarda que diu molt del personatge, encara no ha obert la boca. Només ha parlat Maria Dolores de Cospedal (veure vídeo), secretaria general del PP, per afirmar que el PP ha guanyat les eleccions i que Espanya "es el único país donde ha ganado el partido que gobierna, junto con Alemania". Ja ho veieu, els dos motors d'Europa cavalquen de nou plegats, qui ho havia de dir.

diumenge, 25 de maig de 2014

Inventari d'un cicle inacabat

Ara ve quan molts pensareu que estic boig. Per què? Doncs perquè estic convençut que el Barça no ha tancat encara cap cicle. L'estil de joc que practica l'equip és el mateix des de fa una dècada, si fa no fa. El va iniciar Frank Rijkaard el 2003, el va millorar Josep Guardiola i Tito Vilanova i Tata Martino han fet el que han pogut per mantenir-lo (amb menys encert, tot sigui dit, malgrat els molts atenuants que podríem citar). L'essència de l'estil no ha variat, segueix sent la mateixa: possessió de la pilota, tiki taka i jogo bonito. Estic convençut, a més, que Luis Enrique mantindrà aquesta essència, aquesta filosofia de joc, com ho va anunciar el dia de la seva presentació...

Ara bé, una cosa és l'essència i altra cosa són els ingredients. Un bon arròs sempre serà un bon arròs si l'essència, el brou, és de qualitat. Si a més li afegim uns bons ingredients (gamba fresca, conill de corral, etc.) el resultat serà espectacular. I això és precisament el que ara ha de fer el nou entrenador, afegir a l'essència del joc del Barça els ingredients necessaris per tornar a convertir l'equip en un referent del bon joc i tornar a ser un equip campió capaç de guanyar qualsevol competició.

A can Barça, a diferència d'altres clubs, ens agrada guanyar jugant bé (els que vàreu veure la final de la Champions d'ahir al vespre ja sabeu de què parlo). Ara que ja no tenim urgències històriques podem afrontar el futur de forma positiva i amb optimisme. No passa res, absolutament res, si enguany no hem guanyat res important. El model no està esgotat, només està cansat. Per això cal renovar-lo. Això comporta canviar les peces que calguin perquè el motor torni a rutllar al cent per cent, perquè l'equip torni a ser hipercompetitiu. Crec que Luis Enrique ho té clar, sap perfectament les peces que ha de canviar i sap les variants tàctiques que ha d'introduir perquè l'equip no sigui tan previsible com les dues darreres temporades.

Pep va revolucionar l'equip d'en Frank fotent fora tres vaques sagrades: Ronaldinho, Deco i Eto'o. També va disciplinar l'equip en defensa (i en hàbits, costums i forma de fer), va crear un centre del camp poderós, va treballar com ningú les jugades d'estratègia i li va donar a Messi el pes que requeria l'equip. Hores d'ara no sé quin serà l'abast de la revolució que portarà a terme en Lucho, quantes vaques sagrades i menys sagrades abandonaran l'equip, com i amb quins nous jugadors reforçarà les línies que més ho necessiten i quines variants tàctiques implementarà per cuinar un arròs de puta mare. El brou ja el té fet i crec que sap on ha de comprar les gambes i el conill. L'asturià, a més, té una cosa que ni el malaurat Tito ni el bon jan d'en Tata tenien: mala llet, un gran sentit de la disciplina, rigor en la feina, i un gran poder de persuasió, com en Guardiola. Per tant crec que podem mirar el futur amb optimisme.

Aquesta temporada ens ha passat el mateix que durant la darrera campanya d'en Rijkaard al front de l'equip: no vam guanyar res important després d'haver-ho guanyat tot. I què? En altres èpoques, quan teníem urgències històriques, el món s'hauria ensorrat. Llavors no va passar res. Es van fer les coses com cal i l'equip va renàixer de les seves cendres fent-nos gaudir de la millor època de la història del club. Per què no ha de tornar a passar el mateix? Au vinga, cal ser positiu, 'siempre positivo', com deia en Van Gaal.

I aquesta sí que és bona (ara m'he tornat boig del tot): hi ha res més positiu que el Madrid hagi guanyat la Champions? Doncs que la història recent ens diu que després d'una champions blanca (2002) segueix una llarga època plena de victòries i títols en clau blaugrana. Anit el cronòmetre es va tornar a posar en marxa per a nosaltres. No em negareu que no és un bon presagi el que va passar ahir a Lisboa. 'Positivo, siempre positivo' (o dit d'altra manera: el que no es consola és perquè no vol, hahaha...).

Malgrat tot això que he explicat i el to positiu amb que crec que cal abordar el futur, el club, com a institució, ha de girar com una truita. La junta d'en Bertomeu, si vol aguantar fins a les properes eleccions i vol que els barcelonistes ens la creiem ha d'aclarir molts interrogants i ha de ser més transparent. Els culés som molt exigents i per això volem saber, entre moltes altres coses, per què va marxar Sandro Rossell del club, què ha passat realment amb el contracte d'en Neymar, què passa entre Messi i l'hisenda pública, per què ha marxat Víctor Valdés per la porta del darrere, per què la FIFA vol sancionar el Barça... Ara mateix, la credibilitat de la junta directiva està per terra i això el nou entrenador no ho pot solucionar.

diumenge, 18 de maig de 2014

Qui atia l'odi senyor ministre?

La dèria repressora de mister Mordassa no té límits. Com hom sap, ara s'ha proposat endurir la llei per perseguir els comentaris a les xarxes socials que enalteixin la violència o incitin a l'odi. L'assassinat de la presidenta de la Diputació Lleó, Isabel Carrasco, ha estat el detonant d'aquesta nova creuada repressora del ministre Fernández Díaz. Vagi per endavant que res, absolutament res, justifica la violència emprada contra aquesta dona (ni contra cap altra persona) i que els comentaris que alguns descerebrats han fet després de la seva mort són totalment abominables i sancionables. Això, però, no justifica la nova iniciativa del ministre, doncs només cal aplicar el Codi Penal vigent per perseguir aquesta mena de delictes. No cal inventar-se'n de nous per reprimir la llibertat d'expressió que és el que en realitat persegueix el ministre i el govern del PP. No és el primer cop ni segurament l'últim que s'inventen mesures per tapar la boca a la gent.

Diverses associacions judicials com l'Associació Francisco de Vitoria i Jutges per a la Democràcia li han recordat al ministre que regular en 'calent' un tema tan delicat com aquest és molt perillós: "no se puede aprovechar este caso para cercenar la libertad de expresión", li han etzibat, alhora que li han recordat que "limites de este tipo, para evitar que se produzcan estas expresiones, solo existen en China y en dictaduras, en democracias se pueden perseguir a posteriori tras demanda del ofendido".

Els jutges també li han recordat a mister Mordassa que només un estat autoritari "pot equiparar mala educació i delicte" i que crear un nou delicte 'd'incitació a l'odi' seria una acció "punitiva expansiva, excessiva y desproporcionada". Segons els jutges d'aquestes associacions, el Codi Penal ja inclou els delictes que vulneren el dret a l'honor com les injúries i les calumnies i asseguren que anar més enllà seria totalment desproporcionat. La investigació d'un crim monstruós i repugnant mai pot ser l'excusa per ampliar el càstig als delictes d'opinió.

En el fons ens trobem davant d'una maniobra de distracció. Assassinen a un membre destacat del PP, i al ministre que condecora marededéus a títol pòstum no se li acut altra cosa que proposar la persecució de la incitació a l'odi, un esport que els dirigents i simpatitzants del seu partit practiquen amb devoció sempre que tenen ocasió a les xarxes socials i en altres tribunes públiques. O ningú ja no recorda la persecució (amb insults i amenaces de mort) que ha patit durant els darrers deu anys Pilar Manjón a través de les xarxes socials per mantenir una postura crítica amb la versió oficial dels atemptats de l'11M. O ningú ja no recorda la persecució que ha patit més recentment Ada Colau per defensar els interessos dels afectats per les hipoteques. Una mica més de serietat ministre. Darrere l'assetjament indecent que han patit aquestes dues dones (podria citar molt més casos i exemples, com es pot imaginar) a les xarxes i en els mitjans de comunicació 'amics' del govern hi ha la mà negra del PP, tothom ho sap. Per tant, menys parlar d'incitació a l'odi. El que cal fer és no practicar-lo, començant per vostè mateix, els seus companys de govern, els dirigents del seu partit i tots els adlàters que tenen en nòmina per insultar a les tertúlies més variades. I si m'apura, també podríem estendre la recomanació a alguns malànimes amb sotana que utilitzen els púlpits i les homilies per enverinar la convivència ciutadana.

No es pot criminalitzar només a un sector dels molts i variats que s'expressen a través de les xarxes socials. Utilitzar la llei (o fer-ne de noves) per perseguir només als que critiquen l'acció de govern o encapçalen la contestació social contra les seves polítiques (que és el que en el fons s'amaga sota els comentaris macabres que han celebrat la mort d'Isabel Carrasco) no és de rebut. Això (veure vídeo) també és atiar l'odi i, que jo sàpiga, mister Mordassa encara no ha mogut ni un dit:



I això (veure foto) què són senyor ministre? Salutacions cordials, missatges d'amor fraternal?