dimecres, 22 d’octubre del 2014

Let it Bleed (Essencials 1)

Let it Bleed, de The Rolling Stones, és un disc rodó, sense fissures, sense arestes. Un disc imprescindible en qualsevol discoteca dels amants del rock, el blues i el country. Sota el meu punt de vista, el millor del grup britànic, sens cap mena de dubte. Aquí no trobareu cap dels èxits espaterrants de la banda. L'èxit és el disc en si mateix, en la seva globalitat, on totes les peces encaixen harmònicament, sense daltabaixos.

Let it Bleed (Deixa'l sagnar) és un disc intimista, de pocs decibels. Més apropiat per escoltar en sala petita que en un gran estadi. Per tant, molt allunyat del concepte de les gires mastodontiques que practiquen Jagger, Richards & Cia des de fa diverses dècades. El 1969, data de publicació del disc, ja feia temps feien gires però encara no s'havien embarcat en la voragine d'omplir estadis al preu que sigui. 

És un disc fosc, obscur, amb cançons dures que parlen de guerra, d'assassinats, de substàncies psicotròpiques i del mateix estil de vida decadent que practicaven els membres de la banda (uns més que altres, és clar). És un disc que no deixa indiferent. En una època en que cantar a l'amor i a la revolució floral hippie triomfava a totes les cantonades, els Stones donen un  cop de puny sobre la taula i ens presenten un disc carregat de mala llet. 

Totes les cançons són antològiques, inclosa la versió del Love in Vain d'en Robert Johson, però si n'hem de destacar alguna brillen amb llum pròpia Gimmie Shelter, Midnight Rambler i You Can't Always Get What You Want. Tres obres mestres que, com l'àlbum en el seu conjunt han resistit molt, però que molt bé, el pas del temps.

Segons els entesos Let it Bleed forma part del pòquer d'asos del grup juntament amb Beggars Banquet, Sticky Fingers i Exile on Main St. Jo n'afegiria dos més, Steel Wheels i l'acústic Stripped. Qüestió de gustos, és clar. 

Tornant a Let it Bleed, dos apunts més. En aquest disc es va incorporar un nou guitarrista, Mick Taylor (només intervé en dos temes, Live With Me i Country Honk), que substitueix al malaguanyat Brian Jones, despatxat del grup mesos abans, tot i que encara col·labora a You Got to Silver i Midnight Rambler. També fou el darrer disc editat per Decca Records, la seva primera discogràfica.

Fitxa:
Cara A: Gimmie Shelter, Love in Vain, Country Honk, Live Whit Me, Let it Bleed
Cara B: Midnight Rambler, You Got the Silver, Monkey Man, You Can't Always Get What You Want
Musics: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, Bryan Jones
Col·laboracions especials: Mary Clayton, Jimmy Miller, Nicky Hopking, Ry Cooder, Nanette Newman, Byron Berline, Leon Russell, Bobby Keys, Ian Stewart, Al Kooper, Rocky Dijon, The London Bach Choir.
Producció: Jimmy Miller
Enginyer de so: Glyn Johns
Portada: Robert Brownjohn