divendres, 28 de gener del 2011

Castalla al cupó de l'ONCE

Segons llegeixo al Diari de Castalla.com, el proper dia 2 de febrer Castalla serà el protagonista principal del cupó de l'ONCE. Eixe dia una fotografia del meu poble, amb el castell dominant el nucli urbà, il·lustrarà els milers de cupons dels cecs que es posaran a la venda a tot el país. Jo no acostumo a participar en aquest joc d'atzar diari, però el 2 de febrer em sembla que faré una excepció. A vore si toca. Sort a tothom !!

dimecres, 26 de gener del 2011

Maquinistes desaprensius

A veure si ens entenem, diguem les coses pel seu nom. Hi ha un col·lectiu de senyors, els maquinistes dels trens de rodalies de Barcelona, que aquests darrers dies s'han dedicat de forma sistemàtica a tocar els nassos a la ciutadania. La seva ocupació principal ha sigut boicotejar el funcionament normal dels trens, fer xantatge a la companyia que els hi paga el sou (doncs tenen un conveni signat en vigor) i fotre a tots els usuaris d'aquests trens de proximitat que cada dia utilitzen més de 100.000 persones.

I tot això per què? Doncs perquè, pel que sembla, tenen un cul molt sensible. Sí, sí, com sona. Per alguna cosa són l'aristocràcia ferroviària, la sang blava de la Renfe. Els pobres, asseguren, han de conduir els trens en uns seients poc còmodes i amb una ergonomia deficient, raó que els aboca a no poder complir al cent per cent amb l'horari laboral pactat amb la companyia. És la seva forma, cínica i desvergonyida, de justificar l'acte més mesquí i covard del sindicalisme (Iu Forn, dixit), la vaga de zel, la vaga encoberta. Per no tenir, no tenen ni la decència de convocar una vaga com cal, amb els seus serveis mínims.


Aquests pocavergongues (com els han titllat encertadament des de Renfe), treballen de forma efectiva durant 3 hores i 8 minuts al dia durant 215 dies a l'any (673,6 hores a l'any). Per aquest "excés" de productivitat cobren 60 mil euros a l'any. Com deia en un post de fa uns mesos referint-me a aquests xantatgistes desaprensius, "en els temps de crisi que vivim, cal tenir molt poca vergonya per reivindicar segons quines coses". Però és que a aquests paios, com als controladors aeris, se'ls en fot tot. No pateixen la crisi, putegen als passatgers que cada dia pugen al tren i, a sobre, tenen la barra de queixar-se de les seves dures condicions laborals. 

Encara que només sigui per respecte al personal -que treballa moltes més hores que aquests fatxendes (si encara no han perdut la feina), que pateix reduccions salarials i li costa arribar a final de mes- cal que els responsables de fer-ho actuïn amb la contundència necessària per tallar definitivament les ales a aquest col·lectiu d'impresentables.

divendres, 21 de gener del 2011

Màrqueting del bo

Hi han que se les inventen totes per atreure nova clientela... Una bona lliçó de màrqueting per a incrèduls. Quin enginy !!


dijous, 20 de gener del 2011

País normal

El líder del PP, Mariano Rajoy, ha declarat aquesta setmana desprès del primer ple del Senat on per primera vegada s'han pogut emprar totes les llengües cooficials de l'Estat que l'ús del català, el basc i el gallec als plens de la cambra alta de les Corts no és propi d'un “país normal” i no té “cap sentit”. Els senadors, ha recordat, "parlen tots castellà i s'entenen en aquesta llengua sense necessitat d'utilitzar traducció simultània". Insinua el senyor Rajoy que Suïssa, posem per cas, on els seus ciutadans parlen diversos idiomes, no és un país normal?

Rajoy, com molts altres, deu pensar que Suïssa només és un lloc on amagar fraudulentament grans capitals. Segur que coneix a més d'un que viatja sovint a aquell país alpí... Però resulta que no. Resulta que Suïssa és un país normal on es parlen quatre llengües, tres de les quals oficials (alemany, francès i italià). El líder de l'oposició també hauria de saber que en aquest país normal el dret dels suïssos a expressar-se en la llengua que desitgin es veu condicionat per una llei que recorda el caràcter confederal de Suïssa: els contactes entre els ciutadans i l'administració cantonal es mantenen preferentment en la llengua de la majoria de parlants de cada cantó per garantir el respecte a la realitat lingüística de cada territori i evitar així possibles amenaces a llengües minoritàries. Li sona això, senyor Rajoy? Ah, i a sobre tots els suïssos s'en orgulleixen de ser-ho. Com són aquesta gent...

La realitat suïssa, que els suïssos accepten amb total naturalitat i normalitat, al senyor Rajoy li deu semblar cosa d'extraterrestres, i això que ell és gallec, idioma que ja no deu ni parlar en la intimitat. ¿Para qué, si todos entendemos el castellano? deu pensar... A veure si viatgem més (no només per evadir capitals) i prenem nota del que passa a d'altres llocs, amb traducció simultània o sense.

dimarts, 18 de gener del 2011

Preguntes sobre Wikileaks

Aquesta setmana s'ha fet públic que el banquer suís Rudolf Elmer ha lliurat a Julian Assange, fundador del portal Wikileaks, les dades bancàries de 2.000 personalitats riques i famoses sospitoses d'evasió fiscal entre les quals hi ha informació d'uns quaranta polítics d'arreu del món i d'un nombre considerable d'artistes i de gent de negocis. Assange, que es troba en llibertat condicional a Anglaterra arran del seu procés d'extradició a Suècia (on està acusat de dos presumptes delictes de violació), ha dit que els titulars dels comptes bancaris seran revelats a Wikileaks les pròximes setmanes, un cop verificades totes les dades. Elmer, antic executiu del Julius Baer Bank, un dels principals bancs de Suïssa, serà jutjat properament en aquest país alpí acusat de robar informació de l'entitat on treballava. El banquer, que afirma actuar de bona fe, ha dit que volia donar a conèixer la informació per educar la societat i que porta cinc anys intentant cridar l'atenció sobre aquestes dades.

Fins aquí tot molt bé. No obstant, jo em pregunto: Quants diners ha cobrat o pensa cobrar el banquer per delatar a tota aquesta gent? No ens voldrà fer creure que ho ha fet sense ànim de lucre... Per què, si és una persona tan íntegra i honesta, no ha lliurat tota aquesta informació a la policia, a hisenda o a l'oficina anti corrupció o antifrau? Quan va començar a treballar per a la banca suïssa no sabia res sobre el seu funcionament? Per què Julian Assange, que s'ha convertit en el nou superman de la llibertat d'informació i/o expressió, darrerament només publica informació robada? Recordem que el seu portal ha difós recentment nombrosos cables diplomàtics dels EUA, molts d'ells bastant intranscendents... Quants polítics i multimilionaris deuen d'estar ja fent gestions i/o ordres de pagament per a que el seu nom no es divulgui? 

Assange rep d'Elmer els discos amb informació de polítics i famosos. Paul Hackett/Reuters
A la pàgina web de Wikileaks s'afirma que en els anys previs a la seva fundació molta gent va observar "que els mitjans de comunicació cada cop eren menys independents i estaven menys predisposats a formular preguntes difícils als governs, corporacions i altres institucions. Creiem que això tenia que canviar". En aquesta mateixa declaració de principis s'afirma que Wikileaks recolza la tasca d'altres organitzacions dedicades al periodisme a les quals els hi facilita veure i utilitzar els documents originals lliurement... "Posant aquests documents a l'abast de tothom esperem ampliar la capacitat d'anàlisi i el comentaris de tots els mitjans de comunicació".

Malgrat aquesta declaració de principis, durant la filtració dels cables diplomàtics dels EUA Wikileaks va canviar radicalment la seva forma de procedir. Com tothom sap, els documents filtrats només s'han entregat a cinc grans mitjans de comunicació (The New York Times, El País, Der Spiegel, Le Monde i The Guardian) perquè els publiquessin coordinadament i, de pas, assegurar que els interessos polítics i comercials restaven en perfecte equilibri. Què demostra això?, doncs que Assange s'ha desviat clarament del projecte original de Wikileaks i que hauria d'explicar si ha venut les exclusives del seu portal als cinc diaris esmentats i per què ho ha fet. Si això es confirma, quant han pagat aquests mitjans per les informacions facilitades per Assange? Aquesta forma de procedir es pot anomenar de debò llibertat d'informació o simplement és un negoci de compra-venda com qualsevol altre?

Finalitzo aquest post amb una altra pregunta. El fundador de Wikileaks deu tenir contractada una bona assegurança de vida, oi?

Compte amb el que bevem

Per molt que ens agradin les begudes alcohòliques n'hi han algunes que més val no provar-les ni olorar-les. El seu contingut etílic és tant elevat, que només d'ensumar-les pots sortir-ne mig marejat i veient les coses borroses. La més "perillosa" de totes és l'aiguardent de cereals Everclear, que amb els seus 95 graus ostenta el rècord mundial de risc etílic. La beguda, prohibida en molts països lidera, òbviament, la llista de begudes no aptes per a fetges sensibles del llibre Guinnes dels rècords.

  

La segona posició d'aquest rànquing de desinfectants l'ocupa l'absenta, una beguda molt popular entre els artistes i escriptors al París de finals del segle XIX i principis del XX, que fou prohibida pels suposats efectes al·lucinògens que provocava. Aquest espirituós de 90º -elaborat a base de donzell, anís verd i fonoll- que ara torna a ser legal (l'elaboren diverses marques), era l'LSD de l'època i de ben segur que va inspirar a més d'un geni dels ambients bohemis parisencs d'aquells temps tant creatius.

La tercera beguda alcohòlica més forta del món és el vodka Devil's Springs, amb 80 graus de res. Aquesta mateixa graduació del diable remullat, i suposadament marejat, també la comparteix el rom austríac Stroh 80, el més fort de tots els que s'elaboren arreu. Altre rom, en aquest cas de Puerto Rico, ocupa la cinquena posició del rànquing. Es tracta del Bacardí 151, el producte estrella d'aquesta popular marca d'origen català, que té un 75,5 % de percentatge alcohòlic. A partir d'ara ja sabeu, quan demaneu un "cubata" de Bacardí fixeu-vos-hi bé en l'etiqueta. Si porta un 151 ben gran, compte! Mai hauria dit que existien roms amb uns índexs tant elevats d'alcohol...

La sisena posició d'aquesta peculiar classificació l'ocupa el tequila mexicà Sierra Silver amb només 75 graus d'alcohol, una beguda suau si la comparem amb els altres crema goles que us acabo de descriure. Dels 70 graus en avall -i fins arribar als 40 estàndard que llueixen la major part d'aquests destil·lats- trobem ja un munt de vodkes, tequiles, aiguardents, whiskys i conyacs que no val la pena detallar i que de ben segur ens han reconfortat en més d'un moment. Així que ja sabeu, compte amb el que bevem i recordem que si ho fem, per poc que sigui, res de tocar el volant. Salut !!

dijous, 13 de gener del 2011

Ex presidents amb sous milionaris


Molt encertat l'article que publica avui Lluís Foix al seu bloc referint-se al fitxatge de dos ex presidents del govern espanyol, Felipe González i José Maria Aznar, com assessors de Gas Natural Fenosa i Endesa respectivament, cobrant sous milionaris. El veterà periodista de La Vanguardia es pregunta -atès que aquests senyors no tenen problemes de liquiditat- si no seria més raonable emprar la seva experiència al servei del sector públic abans que al privat. Certament, amb els temps que corren, la pregunta és molt oportuna. El problema és que els que els haurien de fitxar ni s'ho plantegen.

Entre d'altres coses interessants, en Foix escriu això: "Quienes han servido como primeros ministros merecen un reconocimiento por su labor y también una remuneración pública generosa por haber llevado a sus espaldas la responsabilidad del gobierno, al margen de sus aciertos y equivocaciones. Sería preferible, sin embargo, que su talento acumulado y su capacidad de influencia se encauzara más bien hacia espacios que corresponden al Estado al que sirvieron y no a empresas que, en algunos casos, fueron ellos los que las privatizaron para que, con el paso del tiempo, se convirtieran en sus consejeros cobrando sueldos que suenan muy abultados en los tiempos de crisis que vivimos".

dimecres, 12 de gener del 2011

Pa negre, pa del bo

La pel·lícula catalana Pa negre, basada en la novel·la homònima d'Emili Teixidor i dirigida per Agustí Villaronga, acapara 14 nominacions als premis Goya del cinema espanyol. La notícia no m'ha sorprès, doncs realment és una pel·lícula excel·lent. La vaig veure fa unes poques setmanes  i em va impactar. Segons el meu parer és un dels millors films del 2010. Si més no, dels que jo he vist. Ho té tot. Bon argument, bon guió, bona direcció, bona ambientació, bons actors... Aconsello a qui encara no l'hagi vist que corri cap el cine, doncs actualment resulta difícil veure pel·lícules tant sòlides i de tanta qualitat.

Marina Comas i Francesc Colomer (Núria i Andreu al film)
És una història fascinant que ens hauria de fer reflexionar, doncs explica com les mentides dels adults i la dictadura transformen un nen innocent en un petit monstre que traeix, fins i tot, les seves arrels. Una història fosca que descriu molt bé l'època de la postguerra. És dura de pair, fins i tot angoixa, però val la pena. El repartiment, com ja he dit, és excel·lent, però jo em quedaria amb l'actuació supèrbia dels dos nens protagonistes, Francesc Colomer i Marina Comas, que aspiren a recollir el Goya al millor actor i la millor actriu revelació. La seva interpretació és magnifica, real i natural. Malgrat la seva joventut, sembla que això d'actuar ho hagin fet tota la vida.

dimarts, 11 de gener del 2011

La pilota d'or més blaugrana

Messi és el millor jugador del món. Ningú no ho posa en dubte. Llavors per què tanta discussió sobre si mereixia o no la Pilota d'Or que va rebre ahir i que el corona com a millor jugador del planeta del 2010? Li han donat al millor i punt. Les coses són com són. Les seves xifres del 2010 són estratosfèriques: 60 gols en 59 partits oficials, centenars d'assistències de gol al seus companys, campió amb el Barça de la lliga més competida de la història (amb rècord absolut de punts, 99), campió de la Supercopa d'Espanya, Pichichi de la lliga i Bota d'Or d'Europa. Només li va faltar fer un bon Mundial, cosa que amb Maradona a la banqueta era impossible. En la votació de la Pilota d'Or, que enguany s'ha unificat per primer cop amb el premi FIFA Wordl Player, Messi va assolir el 22,65% dels vots, Iniesta el 17,36% i Xavi el 16,48%. Recordem que voten els seleccionadors nacionals, els capitans de les seleccions i els periodistes de la revista francesa France Football, coorganitzadora del premi.


Ha guanyat el millor, i això ho sap i ho reconeix tothom. Fins i tot en Xavi i l'Iniesta ho han dit públicament un munt de vegades. Altra cosa és que sentimentalment a molts (entre els que m'incloc) ens hauria agradat que li donessin a Xavi com a premi a tota la seva brillant trajectòria al Barça i perquè també ha fet un any fantàstic i ha dirigit amb ma de mestre a la selecció campiona del món. Altres, en canvi, apostaven per Andrés, que sota el meu punt de vista no ha fet un 2010 tant bo com l'argentí o el terrassenc, tot i que va marcar el gol que li va donar el Mundial a Espanya. Iniesta i Xavi són tant generosos a dins com a fora del terreny de joc i segur que hauran acceptat amb naturalitat aquesta derrota entre cometes. Ells saben perfectament (malgrat les íntimes i legitimes aspiracions individuals) que arribar a la final, estar entre els tres millors del món, ja és un gran premi i un gran honor.

Per tant, continuar furgant en aquest debat és estèril i inútil. Qui pensi que la segona Pilota d'Or d'en Messi crearà un conflicte al vestuari s'equivoca. Afortunadament tots tres tenen el cap molt ben moblat i segur que Xavi i Iniesta també estan molt feliços(com tota la plantilla del Barça) amb la victòria d'un dels seus. On hem de fixar l'atenció és en el fet realment rellevant de que tots tres s'han criat a la Masia de Can Barça, en els equips inferiors del club, que han mamat una filosofia de futbol i que tots tres practiquen un estil de joc (com tot l'equip) que enlluerna al món sencer. Això és el que és realment important, per sobre dels noms i els individualismes. El que han fet la FIFA i France Football, en el fons, és premiar al Barça, premiar a una forma molt determinada d'entendre aquest esport. I d'això tots els barcelonistes ens hem de sentir molt contents i satisfets. Ha sigut, sens dubte, la Pilota d'Or més culer de la història.



El fet que sis jugadors del Barça formin part de l'equip ideal del 2010 també corrobora aquesta tesi. Cap altre equip aporta tants efectius al millor onze de l'any: Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué Bernabeu i Villa. L'Inter de Milà (que va guanyar la Champions i la Copa i la lliga italianes) fica en la llista a Maicon, Sneijder i Lucio, mentre que el Real Madrid, que no ha guanyat res en tot l'any, aporta els seus dos cracks indiscutibles, Casillas i Christiano Ronaldo. Pel que fa al premi de millor entrenador de l'any a Mourinho res a dir, durant el 2010 ho va guanyar tot amb l'Inter i per tant el premi és just, com ho va ser l'any passat, quan Guardiola va recollir el guardó després de guanyar sis títols en un any.

I ja que parlem de Guardiola, chapeau per aquest senyor. Només un tipus com ell, seriós, respectuós i amb les idees clares és capaç de parlar en català (encara que fos breument) durant la cerimònia d'entrega de la Pilota d'Or, un espectacle televisiu que van veure milions d'espectadors. I ho va fer amb tota la naturalitat del món, equiparant-lo al castellà i l'anglès, les altres dues llengües que va emprar. Així, amb naturalitat i valentia, es dignifica i es valora un idioma. Ens calen molts més "guardioles", és evident.

Consideració final. Zero "patatero" al programa especial que anit va emetre TV3 sobre la Masia, la millor fàbrica de futbolistes del món, almenys de moment. El programa, emès en prime time, portava per títol La Masia d'or. El que prometia ser un ambiciós viatge a les entranyes d'aquesta escola de futbolistes per copsar com funciona es va convertir en un entreteniment de segona categoria, amb els Estopa com a convidats principals (s'hi van passar més de mitja hora xuclant càmera) i lamentant que el seu amic Iniesta no guanyés la Pilota d'Or. Res d'imatges dels nois que hi viuen en aquesta residència per a futbolistes, ni de la vida que porten, ni de com entrenen. Res d'entrevistes amb els entrenadors actuals i antics d'aquests nois. Res d'entrevistes amb el munt de futbolistes que han sortit d'aquesta casa com Guardiola, Sergi Barjuan, Calderé, Puyol, Cesc, Bojan, Messi, De la Peña, Ferrer, Amor, Milla, etc, etc. Res, només una trista entrevista al president de la penya Xavi Hernández -que també va lamentar que aquest jugador no guanyés la Pilota d'Or-i durant els cinc minuts finals dues breus entrevistes, brevíssimes diria jo, a Fradera, un dels primers jugadors que va pujar al primer equip procedent de la Masia, i a l'ex directiu Jaume Amat, que durant el mandat del president Núñez va endegar el projecte i va donar forma a la Masia. Res, molt poc, per tot el podria haver donat de si el programa. Una llàstima, doncs l'ocasió s'ho mereixia.

dissabte, 1 de gener del 2011

Imaginem

Comencem l'any imaginant...
Imaginem que es respecten els drets humans a tot arreu on ara es trepitgen.
Imaginem que els totalitarismes i les dictadures no troben a qui oprimir.
Imaginem que les barbaries fonamentalistes es cremen al seu propi infern.
Imaginem que la intolerància esdevé generositat. 
Imaginem que la germanor substitueix la insolidaritat.
Imaginem que l'amor i la comprensió enterren per sempre l'odi.
Imaginem que els terroristes es moren de por.
Imaginem que el diàleg i la raó detenen les bales.
Imaginem que la mort no s'associa amb les idees, la religió, la raça o el gènere de les persones. 
Imaginem que tothom que té fam pot alimentar-se.
Imaginem que s'acaba la crisi.
Imaginem que els especuladors s'arruïnen.
Imaginem que ens governen polítics més honestos.
Imaginem que la dignitat reneix i la frivolitat caduca.
Imaginem que no continuem maltractant el planeta.
Imaginem que acabem amb l'extermini d'espècies animals.
Imaginem que no seguim enganyant-nos a nosaltres mateixos.
Imaginar costa tant poc...