A veure si ens entenem, diguem les coses pel seu nom. Hi ha un col·lectiu de senyors, els maquinistes dels trens de rodalies de Barcelona, que aquests darrers dies s'han dedicat de forma sistemàtica a tocar els nassos a la ciutadania. La seva ocupació principal ha sigut boicotejar el funcionament normal dels trens, fer xantatge a la companyia que els hi paga el sou (doncs tenen un conveni signat en vigor) i fotre a tots els usuaris d'aquests trens de proximitat que cada dia utilitzen més de 100.000 persones.
I tot això per què? Doncs perquè, pel que sembla, tenen un cul molt sensible. Sí, sí, com sona. Per alguna cosa són l'aristocràcia ferroviària, la sang blava de la Renfe. Els pobres, asseguren, han de conduir els trens en uns seients poc còmodes i amb una ergonomia deficient, raó que els aboca a no poder complir al cent per cent amb l'horari laboral pactat amb la companyia. És la seva forma, cínica i desvergonyida, de justificar l'acte més mesquí i covard del sindicalisme (Iu Forn, dixit), la vaga de zel, la vaga encoberta. Per no tenir, no tenen ni la decència de convocar una vaga com cal, amb els seus serveis mínims.
Aquests pocavergongues (com els han titllat encertadament des de Renfe), treballen de forma efectiva durant 3 hores i 8 minuts al dia durant 215 dies a l'any (673,6 hores a l'any). Per aquest "excés" de productivitat cobren 60 mil euros a l'any. Com deia en un post de fa uns mesos referint-me a aquests xantatgistes desaprensius, "en els temps de crisi que vivim, cal tenir molt poca vergonya per reivindicar segons quines coses". Però és que a aquests paios, com als controladors aeris, se'ls en fot tot. No pateixen la crisi, putegen als passatgers que cada dia pugen al tren i, a sobre, tenen la barra de queixar-se de les seves dures condicions laborals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada