dilluns, 29 d’abril de 2013

Made in Bangladesh

Parlar de Bangladesh és parlar d'una tragèdia permanent. Milers i milers de persones moren cada any a causa de les catàstrofes més diverses en aquest país. Pluges monsòniques, ciclons, tsunamis, contaminació de pous d'aigua amb arsènic... I ara a causa de la desgracia anunciada, la dels tallers de la misèria. Empreses occidentals, amb la connivència del govern del país i l'ajut inestimable d'empresaris locals sense escrúpols han teixit una teranyina de tallers tèxtils on la gent treballa per menys de 30 euros al mes en jornades de fins a 15 hores diàries i en unes condicions laborals i de seguretat deplorables, sovint infrahumanes.

Són les fàbriques de la mort. Les fàbriques tèxtils més barates del món. Fàbriques que només cerquen l'estalvi de costos per sobre de tot i a qualsevol preu, encara que el preu siguin vides humanes. Aquest negoci sinistre, que genera més de quinze mil milions d'euros a l'any en exportacions és tan lucratiu que fins i tot moltes empreses tèxtils xineses han començat a deslocalitzar part de la seva producció cap a Bangladesh.
Cadàver d'una jove atrapat a la runa del taller tèxtil que es va esfondrar
 a Dacca fa uns dies. Foto: Abir Abdullah (EFE)
La llista d'empreses occidentals que confeccionen una part important de la seva producció a Bangladesh és inacabable: Mango, Benetton, Calvin Klein, C&A, El Corte Inglés, Primark, Tommy Hilfiger, Zara, etc, etc. Totes, sense excepcions, troben a Bangladesh el que no troben al seu país d'origen: treballadors disposats a morir per unes engrunes de pa. La indústria tèxtil (i moltes altres també) s'ha deshumanitzat d'allò més en la seva recerca del màxim benefici empresarial. A algú li estranya (i no el culpo de res en concret) que Amancio Ortega sigui un dels homes més rics del món?

En la deslocalització està el benefici. Ortega, com altres centenars, o millor dit, milers d'empresaris espanyols i europeus han fotut al camp per establir-se a països emergents com Bangladesh, Índia, Vietnam, Xina o Marroc per guanyar el que no està escrit explotant a uns treballadors famèlics (molts d'ells menors d'edat) que malden per emportar-se un plat d'arròs a la boca. Aquests mateixos empresaris que obtenen beneficis astronòmics explotant la misèria arreu del món són els mateixos que van deixar en l'estacada a milions i milions de treballadors a Occident.

El cas d'Espanya (la campiona mundial de les deslocalitzacions) és de sobres conegut, sagnant diria jo. El país s'ha quedat sense teixit productiu, amb una mà al davant i una altra al darrere. I ara, que ja no funciona ni la 'indústria del totxo' per les causes que tots sabem, resulta que tenim un atur estructural que mai més de la vida baixarà del 25% malgrat el que diuen els ineptes que ens governen. Una quarta part de la població en edat de treballar no trobarà feina mai més. Els que han de proporcionar-la no volen saber res de nosaltres perquè aquí  ja no guanyen prou diners i tenen massa maldecaps amb els comitès d'empresa, els sindicats, el preu del sòl i els impostos. Estan massa ocupats enriquint-se a l'estranger, explotant milers de pobres que encara no saben què és un sou digne i unes condicions laborals dignes. Els diners no tenen ànima, diuen, i els explotadors desvergonyits tampoc. Penseu-hi quan compreu qualsevol peça de roba "made in Bangladesh".

L'ex beatle George Harrison va organitzar l'agost de 1971 a Nova York el primer concert benèfic de la història del rock, el Concert per Bangladesh, amb l'objectiu de recaptar fons per pal·liar la tragèdia humanitària que en aquells moments, com ara, vivia aquest país de l'Àsia meridional. El missatge de la cançó que va tancar el concert, Bangladesh, composada per a l'ocasió, continua tan vigent com llavors. Aquí la teniu.

dimecres, 17 d’abril de 2013

El carrer de l'alcalde Joaquim Ferrer

A Vilassar de Mar, com a molts altres pobles, hi ha diversos carrers que honoren el nom de persones que en diferents moments històrics van presidir el consistori. Segur que malament del tot no ho van fer Joan Batalla, Jeroni Marsal, Manuel Roca (pare i fill), Jaume Alsina i Antoni Pou (no se si me'n oblido algun altre) durant l'etapa de la seva vida que van ser alcaldes. Si haguessin dirigit molt malament l'ajuntament avui, probablement, cap carrer portaria el seu nom i ningú se'n recordaria d'ells. L'alcalde actual, en canvi, passarà a la posteritat sense necessitat que cap placa de carrer ens recordi el seu nom.


L'alcalde Joaquim Ferrer (Foto: Rubén Plaza)
En Joaquim Ferrer (CiU) serà llargament recordat durant un parell o tres de generacions, com a mínim, i no precisament pel seu alt nivell polític o per les seves bones obres, sinó pels seus despropòsits i incompetència manifesta. El seu record perdurarà durant molt temps perquè amb ell al front de l'ajuntament el poble va fer fallida i es va enfonsar en la misèria més absoluta. Sembla ciència ficció i tremendisme això que dic, però al pas que anem aquest alcalde i la seva majoria absoluta ens estan abocant (a nosaltres i als nostres fills) a un futur molt negre. Per això serveix una majoria absoluta? Evidentment, no. I els seus votants en són conscients. La decepció amb les polítiques d'aquest senyor i el seu equip de govern va en augment, es mastega al carrer. Cada cop escolto a més votants de CiU de Vilassar que reneguen d'aquest alcalde i del vot que li van atorgar perquè assolís el lloc que ocupa.

El col·lapse econòmic de l'ajuntament que dirigeix el senyor Ferrer ja és una realitat. L'ajuntament ha hagut de rescatar a la immobiliària municipal, l'empresa pública Vilassar Societat Municipal de Promocions Urbanes SA, avalant un crèdit de 13,5 milions d'euros que serviran per refinançar una societat que entre 2010 i 2012 ha incrementat un 91% el seu endeutament a llarg termini, que ja supera el pressupost anual ordinari de l'ajuntament. Aquestes dades són, simplement, terrorífiques. Les ha desvetllat el regidor d'ICV Jaume Bartrolí, l'únic que fins ara ha denunciat la situació de forma seriosa i ben documentada, amb uns arguments i xifres que l'ajuntament no ha desmentit fins ara, segurament perquè no pot. Sembla que un sol regidor treballa més que tota l'oposició i que la majoria de regidors del govern municipal, és curiós. L'alcalde, mentrestant, passa més hores a la Diputació (on és vicepresident tercer), que al seu despatx de l'ajuntament. La pela és la pela.


Si la SA no compleix els seus compromisos econòmics l'ajuntament, com a avalador, haurà de fer front a un deute estratosfèric (prop de 20 milions d'euros, comptant els interessos del crèdit) i probablement també serà rescatat o intervingut per alguna instància superior. Això que dic és perfectament versemblant, no us penseu. I si us plau, ara no us poseu a riure. Sabeu com pensa tornar la SA Municipal els diners que li han deixat els bancs? Doncs molt fàcil: venent en tres anys (sí, en tres anys!!) els 26 pisos de l'Edifici Mercat que en els darrers quatre anys no ha sigut capaç de vendre tot i rebaixar ostensiblement el seu preu; venent les 120 places d'aparcament del pàrquing de la plaça Vicenç Casanovas (en quatre anys només n'ha venut una vintena), i venent els 57 pisos de protecció oficial de les Pinedes que actualment són de lloguer i que deixaran de tenir la funció social que ara tenen. Amb aquestes tres operacions immobiliàries (quina ingenuïtat!) la SA, és a dir, l'ajuntament, espera recaptar 13 milions d'euros (9+3+1, per aquest ordre). Això sí que és ciència ficció!! I si no els recapta no passarà res. El 2015 aquests gestors brillants probablement no es presentaran a la reelecció. Acabaran el mandat i se'n aniran a sa casa tan tranquils, deixant la patata calenta del deute a una altra gent. Així de senzill. Ningú els hi demanarà responsabilitats com a causants d'aquest forat?

Artur Mas (CiU) es queixava, amb tota la raó del món, que quan va assumir la presidència de la Generalitat és va trobar la caixa buida, plena de teranyines. El Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) va estirar més el braç que la màniga i va deixar el país amb deutes consolidats fins més enllà de l'any 2106 em sembla recordar (una hipoteca de cent anys!!) per valor de diversos centenars de milions. Érem rics, és clar. Ara, que som més pobres que les rates, la gent del partit del president Mas deixarà Vilassar de Mar amb la mateixa situació d'inanició i asfixia econòmica que els 'altres' van deixar la Generalitat. Tots, com podem copsar, són una colla de savis. Com diuen en castellà, "unos por otros, la casa sin barrer".

En el cas que ens ocupa, però, la situació és més greu. S'ha quallat amb traïdoria i nocturnitat. Ja no érem rics quan va començar la festa, l'any 2008. Acabàvem d'aterrar a l'època de les vaques magres, ja érem
 pobres de solemnitat, la crisi ja era el pa nostre de cada dia. I malgrat això el tàndem Ferrer-Núñez (gerent de la SA i ex alcalde de nom Josep Maria) va endegar un seguit d'operacions immobiliàries faraòniques que ens han portat a la situació actual de quasi fallida econòmica. Aquests visionaris, que es creien els reis del mambo, provocaran que el cobrador del frac faci hores extres a l'ajuntament. Encara no fa massa deien que els hi traurien de les mans les places de pàrquing i els pisos de l'Edifici Mercat. "Tenim cua per comprar", asseguraven. De moment, però, els únics que porten cinc anys pagant religiosament la seva nova parada o botiga (per cert, abonant el metre quadrat a preu de quan érem rics) són els concessionaris del futur mercat municipal, un mercat que la SA Municipal havia d'haver lliurat el passat 31 de desembre de 2012.


Nou Edifici Mercat (simulació)
Com a conseqüència directa de tots aquests despropòsits, l'Ajuntament de Vilassar de Mar ha hagut de presentar a la Generalitat un Pla de Sanejament fins l'any 2015, un pla que entre d'altres coses preveu limitar les inversions municipals i incrementar els ingressos via impostos. La imaginació al poder!! Més impostos, per variar. Com sempre, pagarem els mateixos de sempre (i no és una redundància intencionada). Ens etzibaran una bona clatellada al cap i ens saquejaran novament les butxaques. El que ens espera: un IBI molt més car i un impost de circulació, de clavegueram, de recollida d'escombraries i del que calgui molt més car també. És la única solució (solució?) que saben aplicar els nostres polítics per tapar els seus desencerts i incompetència. Pels que no ho sàpiguen, Vilassar de Mar és un dels pobles de Catalunya que paga els impostos més elevats. Ja tenim les butxaques escurades, però ni així. Recordo que Duran Lleida li va dir al ministre Montoro fa un any més o menys referint-se al tracte que rep Catalunya al projecte de pressupostos de l'Estat que els catalans "estem farts de ser cornuts i pagar el beure". Doncs els de Vilassar, també.

Mentre el govern municipal de CiU s'embarca en plena crisi en obres inasumibles i ens enfonsa a tots plegats una mica més en la misèria, a Vilassar creix el nombre de famílies que no arriben a la fi de mes i han de refugiar-se a Càritas per sobreviure i perquè els seus fills puguin menjar de calent. Tot això no és demagògia, és cert, passa. Igual que és cert que molts nens del poble només fan un àpat al dia, el que fan a l'escola. Igual que és cert que tenim gent vivint a sota d'un pont en una tenda de campanya. Diumenge passat ho vaig veure amb els meus propis ulls... Doncs bé, mentre tot això passa, la Diputació enterra 55.000 euros (suposo que gràcies a l'audàcia de l'alcalde Ferrer) en unes obres inútils a la carretera d'Argentona, on han construït quatre illetes centrals amb palmeres que no feien cap falta. Aquestes són, per citar-ne alguna, les prioritats del nostre govern municipal.

Sort que tots aquests projectes immobiliaris que el tàndem Ferrer-Núñez han tirat endavant durant els darrers anys s'han concebut "fent vila des dels fonaments de les idees". Sort d'això...

dimecres, 3 d’abril de 2013

El periodisme està acollonit

"El periodisme està acollonit". Ho diu José Martí Gómez, una institució del periodisme català, en una entrevista que li fan al darrer número de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ho diu Martí Gómez i ho corroboren els fets. El veterà periodista afegeix, també, que "als diaris hi ha un buit de càrrecs intermedis, de gent que arrisqui, i si la premsa escrita no s'arrisca, morirà". Crec que Martí Gómez, que exerceix el periodisme des de 1966, es queda curt en la seva apreciació-predicció. No només morirà la premsa escrita, moriran tots els mitjans. De gent valenta, que arrisqui, en queda molt poca en el món dels mitjans de comunicació.

Avui hem tingut una nova prova de l'acolloniment general que domina als mitjans. Hem tornat a assistir impassibles a un nou capítol del descrèdit del periodisme espanyol, que ha concorregut (suposo que anestesiat) a la nova pantomima sense preguntes que ha organitzat el PP: reunió de la junta directiva del partit i discurs solemne de Mariano Rajoy que els periodistes han seguit en directe a la seu del partit a través d'una pantalla, sense cap possibilitat de preguntar-li res al president del govern després de la seva intervenció. Com si no tinguessin res a preguntar. Només dos mitjans de comunicació digitals, Infolibre.es i Eldiario.es, han decidit arriscar i no han assistit a aquesta compareixença sense preguntes d'en Rajoy. I és que segons aquests mitjans, sense preguntes no hi ha cobertura. Tractaran el que digui Rajoy com una informació més, si és que té valor informatiu. Quin dia faran tots el mateix?


Periodisme esperpèntic a la sala de premsa de Génova
La situació és d'una total obscenitat informativa, de descrèdit absolut. En altres escrits d'aquest bloc ja he comentat abastament les pràctiques indignes que sovintegen actualment en el món periodístic, sobretot quan hi han polítics o governants pel mig. Avui el PP ha donat un nou pas endavant en aquesta línia convocant als periodistes a veure i escoltar al seu líder a través d'una pantalla de plasma. Felicitats!!

Ignacio Escolar, director d'Eldiario.es, s'ha entretingut a escriure totes les preguntes que li hauria fet avui a Mariano Rajoy si hagués tingut la valentia de comparèixer davant del mitjans sense la pantalla-escut que ha decidit interposar entre la seva persona i els periodistes. Avui, com des de fa mesos, Rajoy tampoc contestarà a totes aquestes qüestions:

¿Por qué se esconde? ¿Por qué su partido lleva sin celebrar una rueda de prensa desde hace más de un mes? ¿Qué tiene que pasar para que usted dé explicaciones a los españoles? ¿No basta con que la Audiencia impute a tres extesoreros de su partido? ¿Considera usted que la transparencia consiste en hablar a los periodistas a través de una televisión de plasma?

¿Qué fue de esa auditoría externa que prometió hace dos meses? ¿Qué pasó con esas declaraciones de la renta que iban a presentar los principales dirigentes del PP y que aún estamos esperando? ¿Sigue comprometido con "decir siempre la verdad a los españoles" "y "no esconderse", como dijo en su discurso de investidura? ¿Sigue en vigor el "código ético" del PP o es también papel mojado?

¿Aún cree que "nadie podrá probar" que Luis Bárcenas no es inocente? ¿Se atreve a pronunciar en voz alta el nombre de ese extesorero que usted mismo ascendió, y del que ahora nunca habla? ¿Por qué siguió pagándole un sueldo de un cuarto de millón de euros anuales? ¿Por qué los principales dirigentes del PP, usted incluido, mintieron durante años, asegurando que Bárcenas había sido "apartado", cuando seguía cobrando y mantenía la secretaria, el despacho y hasta el chófer del partido?

¿En qué consiste exactamente un "despido diferido en forma de simulación"? ¿Van a enseñar el finiquito que supuestamente firmó Luis Bárcenas? ¿Cómo pudo conseguir un botín de (al menos) 38 millones de euros un político que ni recalifica ni adjudica? ¿Cuánto dinero pasa por la caja del PP para que el extesorero pueda amasar esa fortuna? ¿Sigue calificando como "la sombra de la sombra de un indicio manipulado" esos papeles que hoy la Audiencia Nacional está investigando? ¿Admite, como hacen sus peritos, que la letra es del propio Bárcenas? ¿Qué opina de ese informe de la Fiscalía Anticorrupción que relaciona la contabilidad oficial del partido con las cuentas de la Gürtel? ¿Es otra "sombra manipulada" o es que acaso la Fiscalía, que depende jerárquicamente de su Gobierno, está sometiendo a una "cacería" a su partido?

¿Por qué es usted, de toda la historia democrática, el presidente que menos pisa el Parlamento, el que menos ruedas de prensa convoca, el que más gobierna por decreto, el más opaco? ¿Por qué solo comparece ante los periodistas cuando no le queda otra, en las ruedas de prensa protocolarias de líderes internacionales a los que ni se les pasa por la cabeza la idea de no contestar preguntas? ¿Por qué el rescate a la banca española se debatió en el Parlamento alemán, pero no en el Congreso de los Diputados?

¿Por qué pidió a los españoles que trabajaran más y cobraran menos mientras usted se subía el salario año tras año en plena crisis? ¿Es normal que un político pueda acumular tres sueldos, todos ellos del dinero público? ¿Es lógico que un partido dé beneficios cada año?

¿Por qué llamó al presidente del Consejo General del Poder Judicial para interesarse por el caso Bárcenas? ¿No cree que resulta algo sospechoso que, usted, el presidente del Gobierno, llame al máximo responsable de los jueces para preguntar por un proceso penal que afecta directamente a su partido y donde usted mismo aparece en los papeles? ¿Por qué el PP no ha enviado todos los datos sobre su contabilidad que la Audiencia Nacional ha pedido? ¿Cree que es normal que su partido sea en la Gürtel uno de los principales sospechosos y, al tiempo, parte de la acusación?

¿Por qué el PP bloquea las preguntas parlamentarias sobre las cuentas del rey en Suiza o sobre las supuestas gestiones para el Estado de su "amiga entrañable"? En un país con las SICAV al 1%, ¿qué otra cosa salvo delincuentes pueden beneficiarse de una amnistía fiscal? ¿Por qué el Gobierno es tan obediente cuando manda algo el BCE y tan indisciplinado cuando es un tribunal europeo el que ordena cambiar la abusiva ley hipotecaria? ¿Por qué en España la dación en pago sirve para las constructoras o los bancos, pero no para las familias? ¿Es más violento un abucheo o un desahucio?

Y la última: ¿por qué la única manera de formular estas preguntas es como recurso literario o hablando solo con una televisión?