Made in Bangladesh

Parlar de Bangladesh és parlar d'una tragèdia permanent. Milers i milers de persones moren cada any a causa de les catàstrofes més diverses en aquest país. Pluges monsòniques, ciclons, tsunamis, contaminació de pous d'aigua amb arsènic... I ara a causa de la desgracia anunciada, la dels tallers de la misèria. Empreses occidentals, amb la connivència del govern del país i l'ajut inestimable d'empresaris locals sense escrúpols han teixit una teranyina de tallers tèxtils on la gent treballa per menys de 30 euros al mes en jornades de fins a 15 hores diàries i en unes condicions laborals i de seguretat deplorables, sovint infrahumanes.

Són les fàbriques de la mort. Les fàbriques tèxtils més barates del món. Fàbriques que només cerquen l'estalvi de costos per sobre de tot i a qualsevol preu, encara que el preu siguin vides humanes. Aquest negoci sinistre, que genera més de quinze mil milions d'euros a l'any en exportacions és tan lucratiu que fins i tot moltes empreses tèxtils xineses han començat a deslocalitzar part de la seva producció cap a Bangladesh.

Cadàver d'una jove atrapat a la runa del taller tèxtil que es va esfondrar
 a Dacca fa uns dies. Foto: Abir Abdullah (EFE)

La llista d'empreses occidentals que confeccionen una part important de la seva producció a Bangladesh és inacabable: Mango, Benetton, Calvin Klein, C&A, El Corte Inglés, Primark, Tommy Hilfiger, Zara, etc, etc. Totes, sense excepcions, troben a Bangladesh el que no troben al seu país d'origen: treballadors disposats a morir per unes engrunes de pa. La indústria tèxtil (i moltes altres també) s'ha deshumanitzat d'allò més en la seva recerca del màxim benefici empresarial. A algú li estranya (i no el culpo de res en concret) que Amancio Ortega sigui un dels homes més rics del món?

En la deslocalització està el benefici. Ortega, com altres centenars, o millor dit, milers d'empresaris espanyols i europeus han fotut al camp per establir-se a països emergents com Bangladesh, Índia, Vietnam, Xina o Marroc per guanyar el que no està escrit explotant a uns treballadors famèlics (molts d'ells menors d'edat) que malden per emportar-se un plat d'arròs a la boca. Aquests mateixos empresaris que obtenen beneficis astronòmics explotant la misèria arreu del món són els mateixos que van deixar en l'estacada a milions i milions de treballadors a Occident.

El cas d'Espanya (la campiona mundial de les deslocalitzacions) és de sobres conegut, sagnant diria jo. El país s'ha quedat sense teixit productiu, amb una mà al davant i una altra al darrere. I ara, que ja no funciona ni la 'indústria del totxo' per les causes que tots sabem, resulta que tenim un atur estructural que mai més de la vida baixarà del 25% malgrat el que diuen els ineptes que ens governen. Una quarta part de la població en edat de treballar no trobarà feina mai més. Els que han de proporcionar-la no volen saber res de nosaltres perquè aquí  ja no guanyen prou diners i tenen massa maldecaps amb els comitès d'empresa, els sindicats, el preu del sòl i els impostos. Estan massa ocupats enriquint-se a l'estranger, explotant milers de pobres que encara no saben què és un sou digne i unes condicions laborals dignes. Els diners no tenen ànima, diuen, i els explotadors desvergonyits tampoc. Penseu-hi quan compreu qualsevol peça de roba "made in Bangladesh".

L'ex beatle George Harrison va organitzar l'agost de 1971 a Nova York el primer concert benèfic de la història del rock, el Concert per Bangladesh, amb l'objectiu de recaptar fons per pal·liar la tragèdia humanitària que en aquells moments, com ara, vivia aquest país de l'Àsia meridional. El missatge de la cançó que va tancar el concert, Bangladesh, composada per a l'ocasió, continua tan vigent com llavors. Aquí la teniu.