divendres, 29 de gener de 2010

Burka i dignitat

Tinc ganes de llegir i escoltar què diuen les feministes, els progres i tots els multiculturalistes de saló d'aquest país davant l'anunci que ha fet el govern francès (de dretes, recordem-ho) en pro de prohibir l'ús del burka, el vel integral i el niqab islàmics en tots els serveis públics de França com ara escoles, edificis oficials i administratius, hospitals o transports col·lectius. Si tira endavant aquesta iniciativa parlamentaria presentada fa uns dies, qualsevol dona que vulgui agafar l'autobus o rebre assistència hospitalària, posem per cas, haurà d'anar amb la cara descoberta o no podrà gaudir del servei. La mesura, no exempta de polèmica i titllada per alguns de xenòfoba, és un pas endavant a favor de l'alliberament de la dona i per acabar d'una vegada per totes amb l'esclavatge religiós i sexista que pateixen.


Repeteixo. Tinc ganes d'escoltar a tots aquests col·lectius, tan actius a l'hora de defensar determinades causes, però que sovint amaguen el cap sota l'ala quan cal abordar temes seriosos, i aquest ho és. I ho és perquè l'ús d'aquesta roba -si és que es pot anomenar així- és un atemptat contra la dignitat, la llibertat i la igualtat de la dona. O com defineix aquesta vestimenta l'imam Hassen Chalghoumi: "una presó per a les dones, una eina de dominació sexista i de reclutament islamista". Segons informa la premsa, aquest clergue -una rara avis dins d'aquest gremi que predica i practica la tolerància en una mesquita de la perifèria de Paris-, viu amenaçat pels islamites fonamentalistes que, en ple segle XXI, troben massa atrevida aquesta forma de pensar que "atempta contra la tradició i els designis del profeta".

Com afirmava Nicolas Sarkozy aquesta mateixa setmana, el problema del burka no és un problema religiós, és un problema de llibertat i dignitat de la dona. Aquesta vestimenta "no és un signe religiós, és un signe de servitud i d'humiliació", va dir. I crec que així ho hem d'entendre tots. Aquest tema sobrepassa les opcions polítiques. No és tema de dretes o d'esquerres. És un tema de justícia. No em crec de cap de les maneres que el burka sigui un signe religiós, identitari o cultural i molt menys -com algunes veus del bonisme institucionalitzat comencen a suggerir- que la mesura que promouen els francesos atempta contra la llibertat individual de la dona. De quina llibertat individual de la dona parlem? De la d'obeir cegament al seu marit i als mascles de la família? De la d'ocultar el rostre per sobreviure i no morir apallissada o lapidada? D'aquesta llibertat estem parlant?

França, bressol de les llibertats i de la laïcitat, comença a dir no a tot això, comença a marcar el camí a seguir. Una societat lliure i democràtica no pot acceptar l'existència de dones presoneres darrere una reixa, amputades de tota vida social i privades de tota identitat. Cal defensar, sense por, altres valors. I cal denunciar, com deia no fa gaire la periodista Pilar Rahola, l'islamisme intransigent i intolerant, aquell "que sotmet a les dones a lleis brutals, educa als seus fills en el menyspreu als valors democràtics i persegueix sense miraments a cristians, homosexuals, jueus i lliure pensadors". Aquest islam violent i intransigent, tant present avui dia, que amaga la riquesa moral i cultural d'un poble que en la seva immensa majoria vol viure pacificament sense renunciar a la seva identitat, comença a fer por en molts llocs d'Europa. El resultat del referèndum suís sobre els minarets n'és un clar exemple.

Liberté, égalité, fraternité.

dimecres, 27 de gener de 2010

Enginyeria responsable

Barcelona es convertirà el proper mes de març en la capital mundial de l'enginyeria responsable. Els dies 2, 3 i 4 es celebrarà a La Pedrera la Segona Conferència Internacional sobre Ètica i Valors Humans a l'Enginyeria. La Conferència aplegarà a la capital catalana prop de 300 professionals de l'enginyeria vinguts d'arreu del món. Durant tres dies consecutius els enginyers participants debatran i reflexionaran sobre diferents aspectes relacionats amb l’impacte social que tenen la seva professió, les bones pràctiques i l'ètica.

La proposta és diferent, atractiva i força suggerent. Organitzadors i participants volen demostrar que l'enginyeria, en totes les seves vessants, no és una disciplina freda i distant, sinó molt propera i humana. Així, el rol social de l'enginyeria i el seu impacte sociològic es visualitzarà al llarg de tota la Conferència. S'abordaran temes de gran calat social i d'una inqüestionable actualitat com la vessant humana de la sostenibilitat i de la tecnologia, la influència de les TIC en les relacions socials i en el desenvolupament de la tasca professional, l'enginyeria i la “cultura del no”, ètica i deontologia professional, l'enginyeria al servei de la lluita contra la corrupció, etcètera.

Segons María Jesús Prieto Laffargue, presidenta de la World Federation of Engineering Organizations (WFEO), la Conferència “ha de permetre visualitzar nítidament que una pràctica responsable de la enginyeria contribueix al progrés social i econòmic dels països”. Així mateix, també ha de servir per “trencar el clixé de que la enginyeria viu d'esquenes a la societat i als seus valors ètics i humans: els enginyers volem ser més visibles, més rellevants, tenir un paper social més important”, assegura la presidenta de la WFEO i alhora de la Conferència.

La Segona Conferència Internacional sobre Ètica i Valors Humans a l'Enginyeria l'organitzen conjuntament la World Federation of Engineering Organizations (WFEO) i la càtedra Victoriano Muñoz Oms (VMO) de l'UPC que patrocina ENDESA Red. La WFEO agrupa organitzacions d'enginyers d'una vuitantena de països i representa a més de vint milions de professionals. És una organització compromesa amb la cerca de beneficis per a la humanitat mitjançant l'avenç de l'exercici professional de l'enginyeria arreu del món.

La Càtedra Victoriano Muñoz Oms (VMO) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) desenvolupa i promou activitats relacionades amb l'estudi i el foment dels valors humans, de les actituds personals adients i l'ètica a l'enginyeria, uns elements que van marcar l'actuació professional de l'enginyer Victoriano Muñoz Oms, que dóna nom a la càtedra.

dimecres, 20 de gener de 2010

Afers exteriors

La capacitat del Tripartit per fer el ridícul és infinita. La darrera pífia d'un membre del govern català porta el segell Carod-Rovira. El vicepresident Josep Lluís, que aquests darrers dies ha visitat en viatge oficial Senegal, va anunciar dilluns a la premsa que l'acompanya que acabava d'acordar amb el govern d'aquest país africà l'obertura d'un consolat general de Senegal a Barcelona. La notícia ha causat sorpresa i indignació, sobretot a la cònsol general de Senegal a Barcelona, Marie Claude Vila de Font-Riera. Sí, sí, a la cònsol. Perquè resulta que Senegal disposa d'una seu consolar a Barcelona des de l'any 1973 que funciona amb total normalitat. És més, la Generalitat convida assíduament la cònsol a tota mena d'actes oficials.

Ara tothom tracta d'esbrinar si els senegalesos li han pres el pèl a en Carod, si no portava el traductor adequat, si el canvi d'aigües li ha provocat una febrada sobtada, si ha pres alguna substància al·lucinògena abans d'anunciar l'exclusiva o si com sembla més probable la seva incompetència i la de l'equip que l'envolta han tornat a brillar amb llum pròpia a l'Àfrica subsahariana. Quina vergonya, déu meu. Quin ridícul més espantós.

Josep-Lluís Carod-Rovira fa servir la política exterior de la Generalitat per a treure pit, per a donar imatge d'estadista. I d'estadista en té ben poc, malgrat la seva preparació intel·lectual i la seva brillant oratòria. El seu arraconament al govern i a ERC li estan passant factura. Ha passat de manar a presidir actes menors del govern; de tenir autoritat a no tenir-la; de sortir a la foto a fer-se la foto (fins i tot amb indis equatorians); de governar a fer el ridícul. Fa un temps va tenir "la clau" (ho recordeu?) de la governabilitat del país. Ara té la clau per tancar definitivament la porta de la seva carrera política.

dissabte, 16 de gener de 2010

Neosocialisme

L'expresident de la comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina, acaba de publicar aquesta setmana La luz crepuscular, una mena de memòries novelades on fa un retrat d'una època (des de la postguerra fins l'actualitat) i d'un partit, el PSOE, on ell milita des de finals de la dècada dels 70. Segons revelava Montserrat Domínguez ahir a La Vanguardia, el desencís del polític-novelista amb els seus correligionaris socialistes contemporanis és més que evident.

D'acord amb el que explica la periodista, en el llibre Leguina qualifica al govern de Zapatero de "neosocialista": un còctel de tocs progres, un quart i meitat de feminisme radical, altre tant de retòrica ecologista, rodanxes de bonisme, un got d'anticlericalisme i essències de memòria històrica. D'això se'n diu estima pel president del "talante", pels seus ministres i per la seva política. Déu n'hi do!

divendres, 15 de gener de 2010

La "xuleta" d'en Montilla

És molt fort. El president de la Generalitat de Catalunya, el socialista José Montilla, és incapaç d'improvisar una simple dedicatòria ni escriure res que abans no li hagi preparat algun dels seus secretaris. Com es pot observar nítidament a les imatges -enregistrades durant la darrera visita que aquest va fer a Berga-, l'habilitat del càmera ens permet observar com Montilla escriu en el llibre d'honor de la població fent servir una "xuleta". Segurament, ni sap què posar ni és capaç d'escriure sense errades. Un cop fet l'escrit, el president la guarda discretament a la butxaca.

El vídeo està arrasant al YouTube entre els internautes catalans. Sort que no hi som a la Xina, on segurament l'autoritat competent ja l'hauria fet retirar de la xarxa. Ah! enhorabona al càmera que va filmar la seqüència, és impagable.


dimecres, 13 de gener de 2010

No tenen remei

Els ciutadans cada cop estan més allunyats de la política. Ho diuen enquestes i estudis. I també els politòlegs i els analistes polítics. I els periodistes. I les urnes. Cada cop que es celebren eleccions drama a la vista: la legió de ciutadans que opta per l'abstenció esgarrifa. Jo no ho comparteixo, crec que s'ha d'anar a votar sempre, que s'ha d'exercir aquest dret democràtic per posar a cadascú al lloc on es mereix, però entenc els motius que empenyen a molta gent a "passar" de la política.

El descrèdit dels polítics ha assolit cotes mai vistes. Ecàndols diversos, corrupció, tràfic d'influències i altres nyaps, esquitxen el dia a dia de la seva actuació. Cada cop que passen la revàlida de les urnes repeteixen la mateix promesa. "Hem pres nota", diuen, després de constatar per enèsima vegada que l'abstenció determina noves majories i minories. "Farem tot el possible per recuperar la confiança dels ciutadans". "No els tornarem a decebre", diuen els uns i els altres. Però la seva gestió diaria de la "cosa pública" els posa en evidència, els desmenteix una i altra vegada.

Un exemple proper, d'aquests darrers dies. Tant li costava al conseller Francesc Baltasar (ICV) dir que es va equivocar, que es va precipitar en afirmar que "indubtablement" l'incendi d'Horta de Sant Joan on van morir cinc bombers el va causar un llamp. Fer-ho, demostrar que és humà i que es pot equivocar (o que el poden enganyar) l'hauria apropat a la ciutadania. Què ha fet? Mentir a l'opinió pública, doncs la veritat de les causes de l'incendi s'han sabut gràcies a la tossuderia d'una jutjessa i no per mèrits del govern, i el de sempre: carregar contra els que el critiquen. Carregar contra l'oposició. Exactament el mateix feien ell, el seu partit i la resta de partits del govern tripartit quan no governaven. La història es repeteix. Els uns i els altres es llencen els plats pel cap i perden una rera una altra ocasions d'or per demostrar als votants que mereixen el seu respecte i que es pot confiar en la seva gestió. No tenen remei, quina mediocritat.