Com afirmava Nicolas Sarkozy aquesta mateixa setmana, el problema del burka no és un problema religiós, és un problema de llibertat i dignitat de la dona. Aquesta vestimenta "no és un signe religiós, és un signe de servitud i d'humiliació", va dir. I crec que així ho hem d'entendre tots. Aquest tema sobrepassa les opcions polítiques. No és tema de dretes o d'esquerres. És un tema de justícia. No em crec de cap de les maneres que el burka sigui un signe religiós, identitari o cultural i molt menys -com algunes veus del bonisme institucionalitzat comencen a suggerir- que la mesura que promouen els francesos atempta contra la llibertat individual de la dona. De quina llibertat individual de la dona parlem? De la d'obeir cegament al seu marit i als mascles de la família? De la d'ocultar el rostre per sobreviure i no morir apallissada o lapidada? D'aquesta llibertat estem parlant?
França, bressol de les llibertats i de la laïcitat, comença a dir no a tot això, comença a marcar el camí a seguir. Una societat lliure i democràtica no pot acceptar l'existència de dones presoneres darrere una reixa, amputades de tota vida social i privades de tota identitat. Cal defensar, sense por, altres valors. I cal denunciar, com deia no fa gaire la periodista Pilar Rahola, l'islamisme intransigent i intolerant, aquell "que sotmet a les dones a lleis brutals, educa als seus fills en el menyspreu als valors democràtics i persegueix sense miraments a cristians, homosexuals, jueus i lliure pensadors". Aquest islam violent i intransigent, tant present avui dia, que amaga la riquesa moral i cultural d'un poble que en la seva immensa majoria vol viure pacificament sense renunciar a la seva identitat, comença a fer por en molts llocs d'Europa. El resultat del referèndum suís sobre els minarets n'és un clar exemple.
Liberté, égalité, fraternité.