L'expresident de la comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina, acaba de publicar aquesta setmana La luz crepuscular, una mena de memòries novelades on fa un retrat d'una època (des de la postguerra fins l'actualitat) i d'un partit, el PSOE, on ell milita des de finals de la dècada dels 70. Segons revelava Montserrat Domínguez ahir a La Vanguardia, el desencís del polític-novelista amb els seus correligionaris socialistes contemporanis és més que evident.D'acord amb el que explica la periodista, en el llibre Leguina qualifica al govern de Zapatero de "neosocialista": un còctel de tocs progres, un quart i meitat de feminisme radical, altre tant de retòrica ecologista, rodanxes de bonisme, un got d'anticlericalisme i essències de memòria històrica. D'això se'n diu estima pel president del "talante", pels seus ministres i per la seva política. Déu n'hi do!
1 comentari:
Hola.
Jo no sé com hauria de ser el "autèntic" socialisme, però em sembla que Joaquín Leguina pertany a la generació postfranquisra que se sent desplaçada pels jovenots, tal com li va passar a altra gent com Tierno Galván i Rodolfo Llopis, per eixemple.
No pot ser que Leguina estiga fora d'onda? Ja sé que intel·lectualmente és molt més savi que moltíssima gent del govern, però, això basta per a guanyar unes eleccions, això basta per a governar? Ell ja va governar i quan va perdre la dreta va agarrar el poder i no el va soltar... què va fer ell malament? alguna cosa, em sembla.
El món evoluciona i si el PSOE és un partit amb el còctel que has detallat (amb uns tocs pro-llibertats sexuals), personalment és el partit que estime: per a mi és més important i revolucionari aconseguir el matrimoni homosexual o una llei d'igualtat on es perseguisca els maltratadors que cremar fotos del borbó.
Punts de vista.
Des de Castalla, una abraçada.
Rafa
Publica un comentari a l'entrada