divendres, 30 de setembre del 2011

Montilla senador, quin xist!

José Montilla, ex president de la Generalitat i primer secretari del PSC (per poc temps), serà senador per designació autonòmica la propera legislatura. És a dir, el nomenaran els diputats socialistes del Parlament català. Recompensen així els serveis prestats al país. Un país, Catalunya, que ha deixat en la més absoluta de les misèries segons demostra la darrera auditoria encarregada per la Generalitat a Deloitte. En aquest país som així, rics i generosos (crisis, what crisis?), i no deixem als servidors públics a l'estacada com fan en d'altres llocs.

Montilla, àlies el gris, el mediocre...
Si aquest nomenament es ratifica (res fa preveure que no sigui així) es confirmarà allò que tots ja sabem. Que el Senat és un cementiri d'elefants que no serveix absolutament per a res. Perdó, per a res sí. Fem una mica de demagògia: serveix per a que 264 polítics visquin quatre anys amb l'esquena dreta, mantinguts. Diuen les cròniques que el molt honorable renunciarà -en un nou acte de sacrifici en pro del país- al seu sou d'ex president. Quines coses tenen les incompatibilitats, xe... Ara bé, ja posats a fer sacrificis, també ens podria haver estalviat als contribuents les despeses derivades del muntatge de l'oficina-despatx oficial d'ex president a l'avinguda Diagonal, que també ens ha costat una pasta a tots plegats.

56 dels 264 senadors que té la cambra alta són escollits directament pels parlaments autonòmics. És a dir, pels partits, que s'asseguren així una quota que no els hi garanteix cap llista electoral. Com explicava recentment (amb un magnífic sentit de l'humor, per cert) la periodista Sílvia Hinojosa en un article, "on va un president que perd les eleccions? I un alcalde que decideix no tornar a presentar-se al seu municipi? I el conseller d’un govern autonòmic que deixa el càrrec? La resposta és oberta, però hi ha una destinació que es repeteix: el Senat, el Valle de los Caídos, segons la broma que circula ara en els grupets polítics i periodístics".

Crec, sincerament que el Senat és una cambra anacrònica que no serveix per a res, doncs no té poder real ni efectiu sobre el Congrés dels Diputats, no exerceix de cambra territorial i a sobre ens costa més de 100 milions d'euros a l'any. És una reserva de la partitocràcia i res més. Si voleu conèixer més raons per justificar l'eliminació del Senat cliqueu aquí.

PD: Gràcies a Vicent Quiles, que sense voler-ho m'ha inspirat aquest post.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Guardiola i Qatar

Pilar Rahola no ho entén i jo tampoc. En un article que es va "evaporar" (per què?) de La Vanguardia a les poques hores de veure la llum dijous passat (48 hores abans que el Barça demanés a l'assemblea de compromissaris el sí a la publicitat de Qatar Foundation) la periodista es preguntava com un home amb tantes qualitats humanes i professionals com en Josep Guardiola podia defensar públicament el règim dictatorial medieval de Qatar, un petit país de l'Orient mitjà.

Com deia, Pilar Rahola no ho entén i jo tampoc. No entenc com un senyor culte, llegit i viatjat que sempre s'ha mostrat compromès amb la democràcia i les llibertats pot afirmar que Qatar és un país "simpàtic", entre cometes, on el van tractar a cos de rei (com a tots els occidentals vip's que transiten temporalment per aquest emirat) i on continua tenint molt bons amics. Guardiola, òbviament parla de la seva experiència personal, dels dos anys que va jugar a l'Al Ahly. Durant aquesta època va coincidir en els terrenys de joc qatarians amb altres il·lustres del fútbol com Hierro, Batistuta i Caniggia, que en l'ocàs de la seva carrera esportiva també van recórrer als petrodòlars per acabar de farcir les seves butxaques. Que consti que jo no ho critico això, cadascú a nivell personal alimenta el compte corrent com millor li sembla.

Entenc que en Pep (per qui sento una gran admiració personal) no vulgui emprenyar als amics que té a Qatar; entenc que no vulgui emprenyar a Qatar Foundation, l'esponsor de l'equip que entrena, i entenc que no vulgui emprenyar als directius del club que li paga generosament (entre d'altres coses perquè s'ho mereix, doncs és un entrenador excepcional). Ara bé, si no vol cabrejar a tanta gent el millor que pot fer és callar. Qatar Foundation aportarà molts milions a la caixa del Barça, no ho dubto, però crec que no és la millor opció d'esponsorització que podia escollir el club. Al millor equip del món segur que li sobren ofertes per "tacar" la samarreta i no li cal, com deia la Rahola a l'article esmentat, treure el  sant Crist gros en processó per convèncer als compromissaris de les bondats dels qatarians. La votació d'aquest tema dissabte passat a l'assemblea no deixa marge pel dubte...

Pel seu interès, i perquè sempre és bo saber quelcom més sobre la cultura i les "tradicions" de determinats països, us adjunto la versió complerta de l'article missing de Pilar Rahola:
La verdad es que siento una gran pena. Y no sólo porque admiro las virtudes del probablemente mejor entrenador de la historia. Sino también porque admiro sus valores humanos. Por ello me resulta muy triste que la actual directiva del Barça esté tan desesperada por ganar la votación sobre Qatar, que incluso haya tenido que sacar el Cristo grande de la procesión para convencer a los compromisarios. Puedo entender que Rosell se pasee por los micrófonos para explicar que sin Qatar llega el diluvio universal (como si nadie en el mundo quisiera estar en la camiseta del Barça), y hasta ha intentado activar los miedos ocultos de los culés mentando a la bicha del Madrid, pero llegar a usar a Guardiola para defender los valores de una dictadura es traspasar muchas fronteras, y ninguna ética. ¿Qué quiere Sandro Rosell? ¿Que además de aceptar ese dinero sucio, el Barça se convierta en promotor de las bondades del régimen? ¿Ese es el acuerdo?
Sinceramente, puedo entender el pragmatismo de algunos, que si es dinero contante y sonante, que si todos dependemos del petroislam, que si a los occidentales nos miman en Qatar, sobre todo si vamos de vips a sus hoteles de lujo, que si todos los clubs deportivos lo hacen, etcétera... Puedo entender sin compartirlo, que el club haya decidido venderse al mejor postor, sin mirar el color del dinero, ni atender a ningún otro valor. Al fin y al cabo, dirán algunos, sólo es negocio. Es lo mismo que decían los países que negociaban con la España de Franco. También decían eso de que era una dictadura suave, con voluntad de apertura, más o menos lo mismo que ha dicho Guardiola de Qatar. Es decir, Qatar es un país medio embarazado, tiránico, pero un poco; que destruye los derechos de mujeres, emigrantes, homosexuales, disidentes, cristianos, judíos, etcétera, pero sólo un poco; cuyo emir tiene un montón de mujeres, pero las usa poco; cuyo gurú espiritual es uno de los imanes más terroríficos del mundo, conocido por la disidencia musulmana como uno de los "imanes del mal", defensor de Hitler, la lapidación, la mutilación genital, las bombas humanas..., pero sólo lo dice un poco. Y así hasta la apoteosis final. Lo peor de lo que ha dicho Guardiola es que lo que ocurre en Qatar tiene que ver con la tradición. Por supuesto un gran entrenador no tiene que ser experto en islamismo, pero le recuerdo que Qatar está en el siglo XXI respecto a la tecnología, el lujo, la ostentación, y sin embargo no tiene apuro en aceptar una concepción medieval de los derechos básicos de los ciudadanos. Esto no es tradición. Esto es pura y dura tiranía, tiranía que se mantiene por la fuerza del poder absoluto. Aceptarlo en nombre del dinero es degradante pero usual. Pero considerarlo normal es una bajeza. Lo siento por Guardiola, pero nunca me habría imaginado que defendiera una dictadura. Una dictadura medio embarazada, claro.

dijous, 22 de setembre del 2011

REM, sempre ens quedarà la seva música

El grup nord americà R.E.M. (Rapid Eye Movement) acaba d'anunciar per sorpresa que abandona la seva activitat musical després de trenta anys d'història, de bona música i de bones vibracions. Al pas que anem, els que ja tenim una edat ens estem quedant sense referents musicals. Per sort, sempre ens quedarà la seva música.

Els R.E.M., liderats des dels seus inicis pel carismàtic Michael Stipe, s'acomiaden amb gratitud. "Marxem amb una gran sensació de gratitud i d'astorament per tot el que hem aconseguit. Per a tots els que us heu sentit tocats per la nostra música alguna vegada, el nostre més profund agraïment per escoltar-nos", han assegurat en la nota de premsa que van distribuir ahir.

Marxen i ens deixen un grapat de bones cançons com Loising my religion, Orange crush, Stand, Radio song, Drive o Shinny happy people i alguns albums de culte com Green, Out of time i Automatic for the people, el meu favorit. A aquest darrer àlbum pertany Everybody hurts, un dels seus temes més celebrats. Una joia. Escolteu-lo.

dijous, 15 de setembre del 2011

Sobren les paraules

Ho suposàvem. No li cal cap avia. Aquest noi se supera cada dia a si mateix.

Pregunta del periodista a Cristiano Ronaldo ahir, després del partit entre el Madrid i el Dinamo de Zagreb: Per què et xiulen a tots el camps on jugues? Resposta del galàctic blanc: "Per ser ric, guapo i un gran jugador"

I per ser el "tio" més fatxenda i cregut del planeta no?

dimecres, 14 de setembre del 2011

Postals de Castalla / Què portes al cap?






La primera potència mundial

Ja ho sabíem, però ara un un informe del govern del Estats Units ho acaba de confirmar: la primera potència mundial també és el país que genera més desigualtats i pobresa del món occidental. Ho publica avui El Periódico a les seves edicions digital i paper...



INFORME DEL GOVERN

Els EUA tenen el nombre més alt de pobres dels últims 52 anys

Més de 50 milions de nord-americans no tenen assegurança de salut i la renda familiar cau el 2,3%

Reuters / Washington

El nombre de nord-americans que viuen per sota del llindar de pobresa va augmentar fins a arribar al rècord de 46,2 milions de persones el 2010, quan l'economia lluitava per recuperar-se de la recessió, ha anunciat el govern.
En un informe que posa en relleu els enormes desafiaments a què s'enfronten el president Barack Obama i el Congrés, l'Oficina del Cens va dir que la taxa nacional de pobresa ha augmentat per tercer any consecutiu. La xifra ha passat del 0,8% al 15,1% a partir de 2009, quan hi havia 43,6 milions de nord-americans que viuen en la pobresa.
El nombre de nord-americans pobres el 2010 era el més gran dels últims 52 anys i la taxa de pobresa és la més alta des del 1993.
La renda familiar mitjana dels EUA va caure un 2,3% el 2010, fins als 49.445 dòlars anuals, i el nombre  anual dels nord-americans sense assegurança de salut rondava els 50 milions.
El deteriorament econòmic representat per les xifres és probable que continuï a mesura que disminueixi el creixement econòmic. L'atur es va mantenir per sota del 9% i hi ha por que augmentin en una segona recessió.

divendres, 9 de setembre del 2011

Un senyor de l'esport

L'entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va rebre ahir la medalla d'honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or com a reconeixement a la seva trajectòria esportiva exemplar i, sobretot, pels valors positius que transmet habitualment en els àmbits esportiu i social.

La distinció, concedida per unanimitat per la Mesa del Parlament, premia a una persona honesta i a un enamorat i un apassionat de la seva professió. La medalla però, premia principalment a una persona que és un exemple per a tots els esportistes i per als que no ho són, a un senyor del futbol, a un senyor de l'esport. Més d'un hauria de prendre exemple i reflexionar.

Ahir, durant el seu discurs d'agraïment per la concessió del màxim guardó que atorga el Parlament de Catalunya, Guardiola tornà a donar una lliçó. El seu parlament, d'un gran nivell, tornà a brillar a una gran alçada perquè ell, en Pep, és un senyor dins i fora del terreny de joc. Escoltant-lo se't posa la "gallina de piel". Us recomano la seva audició.


La medalla d'honor del Parlament de Catalunya també l'han rebuda, entre d'altres, els premis Nobel de la pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; l'historiador Miquel Batllori; el polític assasinat per ETA Ernest Lluch (a títol pòstum); el representant de la ONU a l'Afganistán Francesc Vendrell; el músic Jordi Savall i la presidenta de la Fundació Catalana Síndrome de Down Montserrat Trueta.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Drets

Cartell electoral d'en Rivera, en pilotes
Aquest matí escoltant Albert Rivera a la ràdio m'han vingut ganes de riure, per no dir altra cosa. El líder de Ciutadans (C's) deia que la sentència que obliga a fer vehicular el castellà en l'ensenyament a Catalunya (i carregar-se de pas el model d'immersió lingüística que tant bé ha funcionat a Catalunya durant els darrers 30 anys) “és la forma de garantir els drets constitucionals” dels ciutadans. Tot el problema, doncs, es redueix a una qüestió de drets, de respecte dels drets personals.

Molt bé, cap problema, que l'administració garanteixi aquest dret, encara que sigui obligada per una sentència instigada per unes poques famílies (i pel PP, no ho oblidem) que volen que els seus fills cursin tots els seus estudis en castellà. Ara bé, si ha de garantir aquest dret que garanteixi també el dret al treball i a una remuneració suficient de tots els ciutadans (article 35 de la Constitució). Els quatre milions de parats que hi han a Espanya botaran d'una alegria sobtada. I ja posats, que garanteixi també el dret a descansar i a vacances periòdiques remunerades (article 40.2 de la Constitució). I no ens oblidem del dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat que tots tenim (article 47 de la Constitució). Que ens ho garanteixi també l'administració, faltaria més, és la seva obligació.

Si tot és qüestió de drets, de garantir els drets personals que consagra la Constitució, als tribunals se'ls hi pot aixecar molta feina de sobte. Com tots els aturats i els sense sostre d'aquest país (compte, i els que no poden fer vacances!!!) comencin a cursar denuncies perquè no tenen treball o una vivenda on viure els senyors magistrats hauran de fer moltes hores extres. Seran capaços de sentenciar que l'administració ha de garantir feina segura, casa i vacances? Tot és possible.

Altra cosa. Si repassem la Constitució espanyola de 1978, vigent fins el dia d'avui, el punt 2 de l'article 27 consagra el dret a l'educació de tots els ciutadans amb l'objectiu d'aconseguir "el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales". Enlloc llegeixo que aquest dret a l'educació no pugui dur-se a terme emprant el català com a llengua vehicular.

*Pels que no ho sàpiguen, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's) és un grupuscle pseudolerrouxista amb una representació mínima al Parlament de Catalunya (3 diputats). La seva ideologia es basa en el rebuig del nacionalisme català i en la defensa de les llibertats individuals, la igualtat entre ciutadans i el bilingüisme.