dilluns, 30 de desembre de 2013

Incertesa, inestabilitat i fractura social

El president Mariano Rajoy afirma que la consulta d'autodeterminació (agendada pel 9 de novembre de 2014) que volen tirar endavant CiU, ERC, ICV i les CUP genera "incertesa, inestabilitat i fractura social". En canvi, deu pensar, que les iniciatives legislatives que està impulsant el seu govern com la llei Wert, la llei Mordassa o la llei de l'avortament generen unanimitat i cohesió social a parts iguals. Bravo! I no diguem les adhesions 'inquebrantables' que susciten la llei de Símbols o el decret del Trilingüisme que ha impulsat el govern popular de les Balears. Bravo! Totes aquestes actuacions que impulsa el PP, per citar uns exemples recents i actuals, no generen fractura fractura social segons els president del govern central. No, no, i ara...

Per maquillar aquest viatge en el túnel del temps escorat a l'extrema dreta que està imposant el govern del PP gràcies a la majoria absoluta que té en el Congrés dels Diputats, els dirigents populars afirmen que aquestes iniciatives legislatives "estan en nuestro programa electoral y hay que cumplirlas". Faltaria més, és clar. El programa és sagrat. I les promeses electorals també.

El president Rajoy sempre ha estat molt escrupolós a l'hora de complir els seus compromisos electorals. Mai se li hauria acudit mentir o enganyar. Vegem uns exemples. Va dir que no pujaria els impostos i els ha pujat gairebé tots. Va dir que no tocaria les pensions i ha reformat el sistema per deslligar-les de l'IPC. Va dir que no retallaria la despesa sanitària i primer va retallar 10.000 milions d'euros i l'any que ve un altre 35%. Va dir que no retallaria la despesa educativa i ja acumula retallades d'un 24% en tres anys. Va dir que no introduiria el copagament sanitari i ja l'aplica en un munt de serveis. Va dir que lluitaria contra la corrupció i Bárcenas destapa el cas dels sobres del finançament il·legal del PP. Va dir que no abaratiria els acomiadaments i va aprovar una reforma laboral que redueix la indemnització per any treballat de 45 a 33 dies. Va dir que...

Rigor, coherència i escrupolositat a parts iguals, ja ho veieu. Per això, la pregunta del milió que ara s'imposa és: Què genera més incertesa, inestabilitat i fractura social, l'exercici d'un dret democràtic (el dret a decidir) o el 'compliment' escrupolós de tots els compromisos i promeses electorals del senyor Rajoy i el seu partit?    

dijous, 19 de desembre de 2013

El rebut de la llum puja per culpa de Montoro

Xavier Sala i Martin (economista):

"La noticia del día es que la tarifa eléctrica que pagaremos a partir de Enero va a subir un 11,5%. Esta nota explica cómo funciona el mercado eléctrico español y por qué subirá la tarifa. Vamos, el recibo de la luz tiene tres partes:

(1) Los impuestos

(2) El peaje o coste de “transportar” la electricidad desde el centro productor –la central eléctrica- hasta los hogares.

(3) El coste de producción de la energía.

La suma de los impuestos y el peaje son el llamado “tramo regulado” y está controlado por el gobierno. El tramo regulado representa el 60% del precio de la tarifa que acabamos pagando. La semana pasada el ministro Soria ya dijo que subiría el peaje en un 2%.

El “coste de la energía” es el “tramo liberalizado” que, desde 2007 se determina mediante una subasta trimestral llamada CESUR (Contratos de Energía para el Suministro de Último Recurso). El tramo liberalizado, pues, está determinado por las fuerzas del mercado y representa el 40% del precio.

El objetivo de determinar el “coste” de la energía a través de una subasta trimestral es doble: por un lado se intenta la estabilidad del precio durante un trimestre. Si el precio de la luz dependiera de la oferta de electricidad que hacen los productores cada día y la demanda que hacemos los consumidores cada hora, los precios cambiarían muchísimo cada día (o cada hora!). Nos podríamos encontrar que un día de mucho frío, la gente pusiera los calefactores eléctricos, cosa que dispararía la demanda y haría subir el precio de aquel día a niveles estratosféricos sin que uno se enterara. Para evitar esa incertidumbre, se acuerda un precio que se mantiene constante durante tres meses. El segundo objetivo es que el precio de coste sea determinado haciendo que las empresas productoras compitan para ofrecer la energía al precio más bajo posible.

Para entender este punto, veamos cómo funciona (de manera muy simplificada) la subasta(*). El gobierno determina la cantidad de energía que se va a necesitar. Para la subasta de hoy (19 diciembre de 2013) se estableció la cantidad 2.500 megawatios hora (Mwh). Entonces el subastador empieza lanzando un precio al aire. Por ejemplo, 100 euros por mwh. Las empresas productoras de energía, calculando sus estructuras de costes, dicen la cantidad de Mwh que quieren ofrecer a ese precio. Al ser un precio muy alto, lógicamente querrán ofrecer una gran cantidad de megawatios. Si la oferta total es superior a los 2.500 Mwh, el subastador dicta un precio inferior: 90 euros. Si la oferta sigue siendo superior a la demanda, vuelve a bajar el precio. Y así, hasta que la oferta sea igual a la demanda. El precio que iguala oferta y demanda es el precio final. La competencia entre las empresas hace que el precio baje hasta el mínimo posible.

En la subasta de hoy, el precio final ha sido de 61,83 euros por Mwh, un 26% superior al de la última subasta de setiembre de 2013. Dado que el precio de la subasta representa el 40% del total, ese aumento tendrá una repercusión del 10,5% en la tarifa final. Si a eso le sumamos el aumento del 2% en el peaje anunciado por el ministro Soria y el hecho de que el peaje represente cerca del 50% de la tarifa total, tenemos que la tarifa eléctrica subirá en Enero un 11,5%: 10,5% por culpa de la subasta de hoy y el 1% adicional por el peaje del ministro Soria.

¿Por qué el resultado de la subasta ha sido que el precio de equilibrio subiera un 26% desde Setiembre? Lógicamente, en los últimos tres meses no ha subido el coste del petróleo, del gas natural o de las materias primas que se necesitan para producir electricidad. Tampoco han subido los salarios de las plantas eléctricas. No hay ninguna razón para pensar que ninguno de los costes de producción hayan subido esa barbariad. ¿Qué ha pasado, pues? Pues lo que ha pasado es que el gobierno de don Mariano Rajoy ha engañado a las empresas eléctricas con el tema del déficit tarifario. Después de prometerles que el déficit tarifario se reduciría en parte con las aportaciones del estado, el ministro Montoro (preocupado por reducir su propio déficit) acabó diciendo que eso no sería así. Las empresas se sienten engañadas y estafadas por el estado. Es decir, el comportamiento del gobierno ha introducido una gran incertidumbre regulatoria que ha hecho que la oferta de hoy haya sido mucho menor (si las empresas tienen miedo de que Montoro les vuelva a cambiar las normas a mitad de partida, lógicamente no se arriesgan a producir). Y cuanto menor es la oferta, mayor es el precio.

Una vez más, el ministro Montoro cuadra los números del sector público cargando todo el peso en las espaldas de los ciudadanos. Montoro va por el mundo comportándose como un pequeño dictador pensando que sus decisiones arbitrarias no tienen consecuencias. Hoy todos hemos visto que sí que las tienen. Y hemos vuelto a comprobar, una vez más, que cuando Montoro habla de recortes, quienes recortamos somos los demás".

dijous, 5 de desembre de 2013

Mister mordassa

El president del partit dels sobres s'ha fabricat una llei a mida per impedir que la gent expressi el seu cabreig al carrer. A partir d'ara, manifestar-se contra les hipoteques abusives, els desnonaments, les preferents, els abusos dels bancs, els casos de corrupció, el tancament de Canal 9 o les retallades serà castigat amb multes estratosfèriques. Tot el que no estigui autoritzat per l'autoritat competent garrotada i multa, com en temps pretèrits. I compte amb insultar als agents de l'autoritat mentre fan servir la porra. I compte amb gravar imatges dels 'mamporreros'. I compte amb ofendre a Espanya, els seus símbols o les seves institucions. I compte amb com els periodistes informen sobre determinats temes i qüestions (judicis, corrupció política, etc.), que ressuscitarà l'avi Paco si cal i ens posarà a tots firmes.

L'esborrany de la nova llei de Seguretat Ciutadana, l'anomenada llei Mordassa, ja ha estat qüestionada fins i tot pel Consell d'Europa, que per boca del seu comissari de drets humans, Nils Muiznieks, ha manifestat que una legislació tan repressiva com la planteja el govern del PP "no té cabuda en una societat democràtica i que és totalment desproporcionada". Parlant clar i català: el comissari li ha recordat al govern espanyol que una llei d'aquestes característiques és més pròpia d'un règim totalitari feixista o comunista que d'un règim democràtic que respecta i protegeix les llibertats individuals i col·lectives.


L'artífex de tots aquests despropòsits és un catalanet d'adopció, el ministre Jorge Fernández Díaz, un fonamentalista religiós fill d'un militar franquista que des dels 28 anys (en té 63) s'arrossega pels despatxos del poder: primer amb la UCD, després amb el CDS i Alianza Popular, i finalment amb el Partido Popular (PP). La seva col·lecció de càrrecs 
de rellevància política és espectacular. Des de 1978 els ha encadenat sense parar. Menys president del govern ha exercit pràcticament de tot: delegat provincial, governador civil, regidor d'ajuntament, diputat autonòmic, diputat al Congrés, secretari d'estat i ministre. Després de trenta-cinc anys xuclant la mamella pública, aquest home de missa diària (com Carrero, recordeu?) s'ha convertit en el braç executor de Mariano Rajoy en matèria d'ordre públic i repressió de les llibertats.

I encara sort que en el plànol ideològic diuen que és de l'ala moderada del PP. Tot i així, aquest membre supernumerari de l'Opus Dei no s'ha tallat ni un pèl a l'hora de mostrar el seu tarannà més tronat. Tothom recorda (i si no és així ho faig jo ara ací) les seves manifestacions homòfobes tot dient que el matrimoni homosexual posa en perill la supervivència de l'espècie, o les desafortunades comparacions de l'avortament amb ETA. Tot un rosari, i mai millor dit, de despropòsits que donen fe de la seva mentalitat fatxa i casposa. Que tot això ho pensi i ho digui un rector de poble franquista, val. Però que ho defensi en públic un ministre d'un estat (teòricament democràtic) de la Unió Europea resulta políticament inacceptable i socialment molt inquietant.

Fernández Díaz, que fa seu com ningú el refrany de "a Dios rogando y con el mazo dando", faria bé de repensar-se la llei que vol tirar endavant. És ministre de l'Interior, no ministre de Déu (per molt que combregui cada dia). I hauria de recordar que la seva obligació com a ministre és garantir la seguretat dels ciutadans, no reprimir-los perquè estan farts de ministres incompetents com ell, de banquers que els han enganyat i arruïnat, de polítics corruptes, de marits d'infantes 'tontes', de no arribar a final de mes i de no disposar d'una vivenda digna. Com cantava Serrat fa un munt d'anys (A quien corresponda / En tránsito) , estem (continuem) en mans d'uns bojos amb carnet.

dissabte, 30 de novembre de 2013

Som com recordem que érem?

Tot allò que recordem del nostre passat és cert? Realment, tot el que recordem va succeir tal com ho recordem?  La passió que vàrem sentir per la primera núvia fou certa o només era una qüestió hormonal? Ens vàrem casar enamorats de debò o només crèiem que ho estàvem? Vam ser honests i lleials amb els nostres amics? Nosaltres mateixos érem com recordem haver estat? Som com creiem que érem o hem canviat? Un munt de preguntes d'aquesta índole t'assalten a mesura que avances amb la lectura d'El sentit d'un final, la darrera novel·la (excel·lent) de l'escriptor britànic Julian Barnes, que ha teixit en només 159 pàgines una meditació molt elaborada sobre l'envelliment, la memòria i el remordiment. Un interessant relat sobre el pas del temps que convida a revisar el passat propi i, si més no, a reflexionar-hi sobre si realment fou com creiem que fou o recordem.

Això és el que fa Tony Webster, revisar el seu passat. El protagonista principal del llibre, un home que ha arribat a la seixantena amb una filla i un divorci amistós a l'esquena (i molt pocs amics), es veu abocat a refer el trencaclosques del seu passat a causa d'una herència inesperada que li fa reviure uns fets que van succeir quaranta anys enrere. Sense proposar-s'ho (almenys al principi) acaba provocant que la veritat li esclati davant els nassos. Una veritat que, per a la seva sorpresa, no sempre concorda amb els seus records. Ni ell, ni la seva núvia, ni els seus amics, eren com creia recordar. El llibre s'estructura a partir d'una successió de fets i revelacions sorprenents que l'autor dosifica amb saviesa perquè la trama avanci sense donar marge a la frivolitat: suspens amb petites dosis fins que tot es precipita, i de quina manera.

La memòria és un terreny relliscós, ple de trampes i llacunes. Per això resulta tant interessant la lectura d'El sentit d'un final: el que li passa al protagonista del llibre li pot haver succeït a qualsevol de nosaltres. I només quan la veritat preval sobre els nostres records és quan, com li passa a en Tony, podem arribar avergonyir-nos o penedir-nos d'alguns dels nostres actes, paraules o fins i tot escrits. És llavors quan entra en acció el remordiment, el maleït remordiment.

Una obra gens feixuga que convida a la reflexió, sobretot si ja tens una edat. A un dels meus fills, que també se l'ha llegit, no li ha agradat gens. Coses de l'edat. Jo m'hi puc posar en la pell del protagonista, d'en Tony. El meu fill no, encara no. Encara no ha entès que el temps és ens fa tocar de peus a terra i ens desconcerta, a parts iguals: "ens pensàvem que maduràvem, quan simplement era que ens sentíem més segurs. Ens semblava que érem responsables, però només érem covards. El que consideràvem realisme va resultar que era una manera d'evitar els problemes. El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l'obra d'algun caprici". Barnes dixit.

divendres, 29 de novembre de 2013

Adéu Antònia, adéu


"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només volem donar-vos les gràcies per haver compartit i haver fet possible aquests disset anys de música". Així, amb aquestes paraules plenes de sinceritat (crec), aquesta setmana s'ha acomiadat de nosaltres Antònia Font, el grup musical més emblemàtic i influent de la música contemporània pensada, escrita, composada i interpretada en català.

Sense controvèrsia ni traumes interns, Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (guitarra i veu), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria), s'acomiaden sense estridències 
i sense fer gaire soroll. És un adéu de bon rotllo, com les seves cançons. 

El grup mallorquí ens deixa un buit que serà molt difícil d'omplir. La seva música vitalista i fantasiosa, de reminiscències pinkfloydianes, i les seves lletres surrealistes (que a mi també em recorden els Beatles més psicodèlics de I am the walrus) ens han fet viatjar pel cel, els abismes submarins, les quotidianitats més planeres i pel món dels astres i els viatges espacials. És impossible no enyorar-los, doncs tenen una capacitat especial per encisar i fascinar. Encara no han marxat del tot i ja els estic enyorant. El pop en català està de dol. Adéu Antònia, adéu.


dijous, 28 de novembre de 2013

Retrats en B&N / Què miren? (II)









                                                                                                                                                                         
                                                                 

dilluns, 25 de novembre de 2013

El seny d'en Rajoy

Segons el diccionari el vocable 'seny' vol dir ponderació mental, trellat: la sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. Diuen que els catalans sempre s'han distingit pel seu seny, pel seu sentit comú. Ara que una bona part d'aquests catalans (teòricament assenyats) es plantegen molt seriosament abandonar Espanya surt en Rajoy i diu que davant del desafiament sobiranista català espera "que s'imposi el seny, el sentit comú". De quin seny, de quin sentit comú parla el senyor Rajoy? Us ho podeu imaginar. Pel president del govern central seny vol dir que els catalans no decideixin el seu futur. Clar i ras:"Todos los españoles decidirán lo que será España en el futuro"


És a dir, si algú ha de decidir alguna cosa és Espanya, no Catalunya. Aquesta és la seva interpretació del seny, del sentit comú. Us imagineu una família que impedeix independitzar-se a un dels fills que ha assolit la majoria d'edat i decideix abandonar la llar perquè vol volar pel seu compte? Qui ha de decidir el seu futur, ell o la seva família? La resposta és òbvia, de sentit comú, oi? Us imagineu una dona (o un home, tan és) que està farta de la seva parella i decideix separar-se (o divorciar-se) i la seva família li impedeix, com si la santa unitat familiar estigués per sobre del seu desig de perdre de vista al bandarra que li amarga la vida? Qui ha de decidir, ella o tota la família? La resposta és òbvia, de sentit comú, oi?

Doncs per què en el cas de la relació que uneix (no sempre ha estat així) Catalunya i Espanya ha de ser diferent? Qüestió de seny, és clar. Ja ho diu també Fernando Savater, el gran filòsof, un dels gurus de la unitat d'Espanya i de tantes altres coses que ara millor no recordar: "sobre Catalunya tiene el mismo derecho a opinar y decidir un señor de Cádiz que otro que vive en Badalona (...), derecho a decidir sí, pero para todos". Doncs apa, que decideixi Espanya. Igual ens emportem tots plegats una sorpresa.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Neymar juga amb la samarreta equivocada

Ja els hi agradaria veure'l així 
Aquests darrers dies la premsa esportiva (i la no esportiva també) i molts programes de ràdio i televisió no paren de crucificar al pobre Neymar Jr, la nova perla del Barça. Menys dir que és un bon jugador (que ho és), que s'està adaptant molt bé a l'estil de joc de l'equip i que està contribuint com el que més a les seves victòries, he llegit i escoltat tota mena de bajanades sobre aquest xicot: 'teatrero', 'piscinero', 'cuentista', figurant barat de l'àrea, fingidor de faltes i penals, actor de sèrie B, enganya àrbitres, sospitós habitual, simulador, exagerat, etc, etc, etc.

Com us podeu imaginar, un dels principals instigadors d'aquesta creuada anti-Neymar és la premsa madrilenya, que no té res millor a fer per tapar les vergonyes de l'equip d'Ancelotti que, com és tradicional, acaba guanyant els partits en els minuts de descompte i de forma més que dubtosa. I no us penseu que ho dic per fanatisme. Mai he sigut un hooligan ni res semblant. No m'invento res que no sàpiga tothom, només cal preguntar a Elx com les gasta el 'señorio' blanc. A aquest debat fictici s'han afegit l'inefable Mou, l'entrenador més anti-esportista del planeta (que ja comença a escalfar un hipotètic creuament del Chelsea i el Barça a la Champions), i la premsa barcelonina que, com acostuma a passar darrerament, actua com a corretja de transmissió de tots els bocamolls de l'univers blanc (ronceros, puntospelotas, indas, relaños, etc.). No tenen res millor a fer?

En una competició en que una falta de Pepe es converteix en un penal a favor, què podem esperar? El cert però, és que al pobre Neymar només li falta rebre hòsties i puntades en el carnet d'identitat. La resta del cos el té ple de blaus de les carícies que rep cada partit que juga. Que exagera algunes caigudes? és possible, però el cert és que li foten més trompades que a una estora i li fan faltes i penals de llibre com els dos (clamorosos!!) que l'àrbitre Teixeira (el mateix que Mou va acusar de pocavergonya al pàrquing del Camp Nou) es va empassar durant el darrer partit a l'estadi blaugrana. Ningú mira les imatges de televisió després dels partits?



Bé, al que anava. El problema de Neymar, si és que en té algun, és que juga amb la samarreta equivocada. Si jugués vestit de blanc tot això no li passaria. El que ara és teatre (del bo, que consti) seria injustícia arbitral, el que ara és una piscina seria un penal com una catedral, el que ara és una simulació seria una agressió del defensa... I així fins a l'infinit i més enllà.

Mal que els hi pesi a tota aquesta colla d'apologetes del joc brut (recordeu què deien quan Pepe li va trepitjar intencionadament la mà a Messi o quan Mou li va clavar el dit a l'ull a en Tito?) i del periodisme dolent, en Neymar va renunciar voluntàriament (sí, voluntàriament, cal recordar-ho) a vestir-se blanc i va preferir lluir els colors blau i grana i jugar al costat d'alguns dels millors jugadors del món. I això no li perdonen. Què hi farem. Tota la resta són xerrameques barates.

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Nou diccionari econòmic

Quan un partit polític segueix pagant-li al seu ex-tresorer la nòmina després d'afirmar que l'ha acomiadat s'anomena...
"Indemnización en diferido" – María Dolores de Cospedal

Com defineix el Govern central la marxa de milers de joves espanyols per trobar feina a l'estranger?
"Movilidad exterior" – Fátima Báñez

Definició estil 'brotes verdes' de la crisi econòmica.
"Desaceleración transitoria" – José Luis Rodríguez Zapatero 


La pujada de l'IRPF de fet, és un...
"Recargo temporal de solidaridad" – Soraya Sáenz de Santamaría

Com s'anomena l'acció de baixar el sou als treballadors?
"Devaluació competitiva dels salaris" – Banc Central Europeu

Com s'anomena pagar per anar al metge a Catalunya?
"Tiquet moderador sanitari" – Artur Mas

El rescat a la banca espanyola, en paraules del ministre d'Economia és un...
"Préstamo en condiciones muy favorables" – Luis de Guindos

Quina expressió s'utilitza als Pressupostos Generals de l'Estat per 'maquillar' l'amnistia fiscal?
"Medidas excepcionales para incentivar la tributación de rentas no declaradas" – Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas

Com anomena el ministre d'Hisenda els canvis fiscals?
"Ponderación de los impuestos" – Cristóbal Montoro

Endevina quina expressió utilitza el ministre d'Economia per justificar la pujada de l'IVA...
"Gravamen adicional" – Luis de Guindos

Una nova forma d'anomenar les retallades...
"Reformas estructurales" – Mariano Rajoy

El president del Govern d'Espanya diu que la caiguda del PIB en realitat és un...
"Crecimiento económico negativo" – Mariano Rajoy

Quan Rajoy imita a Zapatero passen coses com aquesta: Nova definició de 'brotes verdes'...
"Ya hay datos positivos en el horizonte, el pesimismo ya está en retirada en nuestro país" – Mariano Rajoy

I per acabar una accepció no econòmica que gairebé sempre té repercussions econòmiques, la versió monàrquica del divorci...
"Cese temporal de la convivencia” – La Casa Real 

divendres, 13 de setembre de 2013

La 'majoria silenciosa' necessita un referèndum

El govern espanyol que presideix Mariano Rajoy continua ignorant el que passa als carrers, places i carreteres de Catalunya on, segons expliquen els seus ministres, una minoria sorollosa ha aconseguit fer enllaçar la cadena humana més llarga del món ('Bah, no fueron tantos') amb l'ajuda d'uns quants figurants de cartró i d'unes vaques lleteres. Catalunya no està pel dret a decidir ni per la independència, afirmen aquestes mateixes fonts governamentals. La majoria silenciosa, diuen, es va quedar a casa, no va sortir al carrer a celebrar la segona Diada més multitudinària i reivindicativa de la història.

Via Catalana a Vilassar de Mar. Com es pot veure, plena de
 figurants de cartró. Foto: Josep Bernabeu
Rajoy té un problema greu, perquè si realment creu el que diu la única cosa que ha de fer és autoritzar el referèndum que li reclama Catalunya i que la majoria silenciosa i la minoria sorollosa s'expressin lliurement a les urnes. És la fórmula més democràtica, ràpida i senzilla per calibrar realment les forces dels uns i dels altres, aclarir dubtes i posar fil a l'agulla per bastir una solució. I insisteixo en que Rajoy té un problema greu perquè aquesta, què és la solució més fàcil, no pensa aplicar-la "porque la legalidad vigente y la Constitución no lo permiten". Com si les lleis i les constitucions no estiguessin per canviar-les... Com sempre, la societat civil, el carrer, va molts quilòmetres per davant de la política i els seus mals actors, els polítics.

Avui he escoltat dir a la vicepresidenta Soraya que el president Rajoy contestarà en el termini de 48 hores la carta que el president Mas li va enviar a finals de juliol instant-lo a acceptar la convocatòria d'una consulta d'autodeterminació a Catalunya (ja era hora!). No sé què li contestarà però m'ho imagino. L'immobilisme i l'enrocament de Mariano Rajoy en aquest tema és de sobres conegut i no crec que la demostració de força que una bona part dels ciutadans de Catalunya van exhibir diumenge l'hagi fet canviar d'opinió. Aviat sortirem de dubtes.

El que és inapel·lable és que quan més trigui el govern espanyol a donar una sortida al 'problema catalán', més difícil serà solucionar-lo, i és evident que ignorar-lo no porta enlloc. Rajoy ha de moure fitxa ja, com ho va fer Mas l'any passat convocant eleccions anticipades. Rajoy ha de decidir urgentment si aposta per una reforma constitucional que convenci els catalans (amb unes noves regles de joc entre l'Estat i Catalunya i un finançament just) o accepta una ruptura que acabarà sent inevitable si continua ancorat en la seva posició immobilista.

No sé què en pensarà la majoria silenciosa (hores d'ara és impossible saber-ho, està muda, necessita un referèndum més que ningú), però estic convençut que la gent que va sortir diumenge al carrer no acceptarà cap més pacte amb Madrid que no sigui per acordar la consulta. I Mas ho sap. Al final, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, tot es redueix a un problema de cultura democràtica. Espanya té greus dèficits democràtics i Catalunya també, encara que en menor mesura. Per això costa tant acceptar el que hauria de ser normal, exercir el dret a decidir. Tots els polítics parlen de llibertat, però quan veuen a algú lliure (i diumenge n'hi havien més d'un milió i mig a la Via Catalana) s'espanten.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Per què no ha guanyat Madrid?

Els diaris, sobretot els madrilenys, parlen avui de "derrota, trampa, tongo, farsa, castigo, decepción" i molts altres adjectius per justificar la no elecció de la capital del regne com a seu dels Jocs Olímpics de l'any 2020. Segons aquesta premsa, el COI ha perjudicat a la candidatura espanyola intencionadament, mogut per obscurs i inconfessables interessos polítics i econòmics. Enlloc, en canvi, he llegit paraules d'autocrítica. Tots donen per fet que la candidatura de Madrid era la millor i que ha perdut víctima de les conspiracions dels membres del comitè olímpic. Que aquests senyors són una colla de gàngsters ho sap tothom des de fa molts anys. Però d'aquí a creure's fil per randa allò que repeteix sovint un reporter esportiu de Tele 5 glosant la superioritat dels esportistes de la pell de brau ("soy español, dime a qué jugamos que te gano") va un abisme. Colla d'estúpids...


Els principals problemes de la candidatura madrilenya, no ens enganyem, són la Marca Espanya i tot el que representa actualment (crisi econòmica, corrupció generalitzada als partits polítics, crisi de la judicatura i de les principals institucions de l'Estat, crisi de la Corona, problemes amb Gibraltar, etc, etc...) i els personatges que han anat a defensar-la en públic a Buenos Aires. Siguem seriosos. Qui es pot creure a aquestes alçades de la pel·lícula a don Mariano Rajoy Brey, campió mundial de la mentida, líder d'un partit assetjat per la justícia per presumpta corrupció, finançament il·legal i no sé quantes coses més. Qui és pot creure a aquestes alçades de la pel·lícula a don Felipe de Borbón y Borbón, casat amb una trepa i fill d'un rei caçador elefants i col·leccionista d'amigues entranyables que encobreix les activitats pressumptament delictives del seu gendre i la seva filla. I que consti que el príncep Felip ha estat el que amb més brillantor i entusiasme ha defensat els interessos de Madrid, el que millor ha intentat convèncer o 'comprar' la voluntat dels membres del COI... 

I qui es pot creure a don Alejandro Blanco Bravo, president del Comitè Olímpic Espanyol, que ha actuat amb mà tova i dèbil davant dels casos de dopatge de l'esport espanyol (la majoria de preguntes dels membres del COI a la delegació espanyola feien referència a aquest tema i a l'Operació Puerto, que es va saldar amb una sentència light, provocant que ningú es cregui la lluita d'Espanya contra el dopatge) i que en les hores prèvies a que el COI fes públic on es celebrarien els Jocs del 2020 era capaç de dir imbecil·litats com aquesta: "Dios lo sabe todo de Madrid 2020, porque sabe lo importante que es para España. Ojalá ilumine a los que votan: 'Ayuda un poquito a este país, que tanto ha hecho'. Dios va con Madrid, no tengo duda. Es de justicia que nos den los JJOO. De justicia divina".

I què dir de la inefable doña Ana Botella Serrano, la senyora que domina l'anglès com ningú, la senyora que ha arribat a l'alcaldia de carambola, sense ser escollida en cap elecció i que va aterrar a la política per ser qui és: l'esposa de don José Maria Aznar López, el Don Pelayo contemporani, cínic i arribista, el de la "España va bien", el dels peus sobre la taula amb Bush i Blair a les Açores, el que ens va ficar a la guerra d'Irak, el de la nefasta gestió de la tragèdia mediambiental del Prestige, el que encara sosté que l'atemptat de l'11 M va ser cosa d'ETA... Sí, tots aquests personatges són els que han anat a Buenos Aires a convèncer els membres del COI que l'opció Madrid era la millor. Per tant, deixem-nos ja de falsos victimismes i de falses faules i conspiracions.

Jo no poso en dubte les bondats de la candidatura de Madrid. Segur que és una candidatura molt treballada, seriosa, potent i competitiva. És més, estic segur que si els jocs es fessin a Madrid, serien un èxit total. Ara bé, em dona la impressió que la delegació espanyola ha anat a Buenos Aires carregada d'un excés d'eufòria i menystenint a la resta de candidates, Tòquio i Istanbul. Com explica avui el director de Mundo Deportivo, Santi Nolla, en tot moment ha donat la sensació de que Madrid anava a la capital argentina a "recollir la nominació, no a guanyar-la". Doncs això.

dimecres, 21 d’agost de 2013

La Sharia no és democràcia

L'activista egipcia Aliaa Elmahdy (al centre amb dos membres del grup feminista
 Femen) es va despullar fa uns mesos davant l'ambaixada d'Egipte a Estocolm per
 denunciar la imposició de la Sharia al seu país per part dels Germans Musulmans
El bonisme ben intencionat que habita a les principals redaccions dels mitjans de comunicació occidentals no se'n sap avenir amb el que està passant a Egipte durant les darreres setmanes. Encara no s'ha assabentat que la Sharia (la llei islàmica de matriu religiosa que està per sobre de qualsevol llei laica) no és democràcia. Encara no ha paït que els Germans Musulmans han utilitzat unes eleccions (suposadament lliures) per assaltar el poder, imposar la seva llei religiosa i riure-se'n de la suposada democràcia que el país acabava d'encetar. Hitler va fer el mateix, aprofitar unes eleccions democràtiques per imposar la seva llei, la llei del terror i les solucions finals. Una llei que va condemnar a mort a diversos milions de persones. Ningú no li va parar els peus a temps.

No es tracta de demonitzar als Germans Musulmans, però tampoc als militars que els hi han arrabassat el poder per evitar que Egipte caigui a les tenebres de la Sharia i del suïcidi econòmic. És un dilema de difícil solució, ho se, però crec que cal relativitzar amb urgència el cop d'estat (que evidentment ha existit) que ha fet fora del poder al govern islamita presidit per Mohamed Mursi. En un article al seu bloc (Egipte i la impostura democràtica) l'amic Josep Maria Fàbregas analitza brillantment la situació i deixa ben clar que a Egipte mai no ha existit un règim democràtic. Per tant, qualsevol intent de lamentar la seva mort fulminant és pura comèdia. Us recomano la seva lectura:

"El gemec per la fi de la democràcia a Egipte és una impostura. Al país dels faraons mai no ha existit un règim democràtic del que se'n hagi de lamentar la seva desaparició. L'únic que ha existit a Egipte ha estat un episodi de llibertat electoral que podia haver significat un pas important en la gestació d'un Estat de dret, però que no ha estat així. Les eleccions només van servir per substituir un poder autoritari de matriu militar per un altra de vocació totalitària de caràcter religiós.

Aleshores, per a què tanta impostura? Per a què aquesta insistència en concedir pedigrí democràtic a un govern per l'única raó d'haver guanyat unes eleccions? Paradoxalment, tant la correcció política d'esquerres com cert conservadurisme de dretes coincideixen a reduir el sistema democràtic a la voluntat de les urnes, oblidant que aquestes no provoquen, ni han provocat mai, la transubstanciació democràtica dels totalitaris.

Les urnes són l'eina, l'instrument maravellosament imprescindible per a l'assignació no violenta del poder, però no són la finalitat del sistema democràtic. La finalitat de la política democràtica no és la d'imposar l'ideari dels uns als altres, forçant-los a adoptar models de vida amb els que no combreguen, sinó la de garantir que la gestió de l'administració pública no es farà mai limitant o suprimint els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria. Aquesta és la gran revolució política que va sorgir de la Il·lustració: els drets ja no deriven de Déu, ni de l'Estat o la tribu, sinó de l'individu. És el ciutadà qui té el dret a viure com vulgui, dins les seves possibilitats i segons les seves creences, mentre no perjudiqui a tercers.

Des d'aleshores, l'epicentre de la teoria política va passar de la preocupació aristotèlica sobre qui ha de governar a la de com s'ha de governar. I va ser la resposta il·lustrada a aquest com la que va donar lloc al naixement de les grans democràcies liberals que existeixen al món. Però el seu innegable èxit històric no ha fet desparèixer els seus enemics. Paradoxalment, és el seu èxit el que les ha acabat amenaçant des de dins. Les ideologies totalitàries i romàntiques, laiques o religioses, davant la impossibilitat de derrotar els Estats democràtics per la violència van descobrir que podien fer-ho per la via política, a través de les urnes. Aquesta via els ha donat molts avantatges. Els ha donat llibertat per manifestar-se i organitzar-se, però sobre tot els ha donat una coartada democràtica. El fetixisme de les urnes ha permès als totalitaris presentar-se com a demòcrates de tota la vida.

No cal remuntar-se a Hitler per trobar exemples d'utilització de la via democràtica per instaurar règims autocràtics, dictatorials o totalitaris. És el cas de Rússia, amb els permanents tripijocs electorals que permeten la permanència democràtica de Putin al capdavant d'un poder corrupte i criminal. O el cas de Bolívia i l'Equador, que han optat pel model de "dictadura constitucional" de Venezuela, on les successives reformes de la Carta Magna han anat ampliant els poders del govern i del seu president en detriment de la resta de poders. Un cas similar va ser el de Fujimori al Perú, que va arribar fins i tot a clausurar el parlament.

Però l'exemple més paradigmàtic és el de Salvador Allende, l'artífex de l'anomenada via xilena o via democràtica al socialisme. Allende, a diferència de la via guerrillera exportada per Castro al continent llationoamericà, va assolir el poder a través de les urnes. Els mitjans eren diferents però l'objectiu era el mateix: destruir la democràcia burgesa i implantar un sistema comunista similar al cubà. De mica en mica, Allende va anar forçant la legalitat fins que el 22 d'agost del 1973 la majoria del Parlament va aprovar un acord denunciant el trencament de la legalitat democràtica i demanant a les Forces Armades la seva restitució. Com va editorialitzar The Economist, "La mort transitòria de la democràcia a Xile serà lamentable, però la responsabilitat directa pertany clarament al Dr. Allende i a aquells dels seus seguidors que constantment van atropellar la Constitució".

Aquest és també, en essència, el cas actual d'Egipte. Un partit d'ideologia totalitària, els Germans Musulmans, aprofita la via democràtica oberta per les revoltes iniciades per forces polítiques laiques per arribar al poder i endegar un procés accelerat d'islamització. Tant és així, que només tres mesos després d'assolir la presidència, Mursi decreta una sèrie d'ordres executives en què s'adjudica poders autocràtics. A finals de novembre del 2012, el corró islamista aprova una Constitució de clara orientació islamista que es presenta a referèndum 15 dies després, sense temps per a un mínim debat en profunditat.

Ocupat en reforçar el seu poder i assentar les bases del futur califat egipci, Mursi va ignorar els greus problemes que s'acumulaven al país, especialment la crisi econòmica provocada per la caiguda del turisme i la falta de liquiditat per pagar els aliments importats. Tot plegat va fer que els egipcis tornessin a sortir masivament al carrer. L'èxit de la revolta contra Mubarak els havia fet perdre la por. I van omplir carrers i places de la majoria de ciutats del país en unes manifestacions sense precedents. Però Mursi no es va donar per al·ludit.

Finalment, l'exèrcit intervé i els Germans Musulmans es presenten com les víctimes innocents no ja d'un cop d'estat militar prooccidental sinó d'un cop sionista del general "jueu" Al-Sisi! La paranoia dels islamites resulta més que ridícula quan hi ha prou evidències de la disponibilitat de l'exèrcit cap els Germans Musulmans a l'ignorar els seus suborns, intimidacions, amenaces a cristians i, fins i tot, la falsificació de paperetes electorals en les eleccions presidencials del 2012. Eleccions que van registrar una participació del 43%, molt baixa donat el caràcter històric dels comicis.

Segons el polític israelià Yossi Beilin, exministre de Justícia i dirigent del partit d'esquerres Meretz, l'exèrcit egipci va acceptar el falsejament dels resultats electorals per por a l'esclat d'aldarulls generalitzats si els Germans Musulmans perdien la presidència. Segons Beilin, els resultats oficials -el 51,73 per cent per a Mursi i el 48,27% per a Shafik- "eren gairebé el revers exacte del que realment va passar a les urnes". Els militars van creure que "un Mursi inexpert acceptaria l'ajuda de l'exèrcit i evitaria creuar línies vermelles -pel que fa a Israel, per exemple" i que es mantindria l'statu quo. No va ser així. La impostura, però, seguirà presentant els Germans Musulmans com uns màrtirs de la democràcia i no com el que realment són: un dels seus botxins".

dimarts, 20 d’agost de 2013

Avila, agost 2013


Franco continua vivint a les parets (i segurament a les ànimes) de moltes ciutats espanyoles. És indubtable. Qualsevol que hagi viatjat recentment per les 'espanyes' ha pogut comprovar amb facilitat que la democràcia encara no ha arribat al nomenclàtor de moltes places i carrers, on el Generalísimo, José Antonio, Onésimo Redondo, o els generals Mola i Moscardó, entre molts altres, encara donen nom (des de fa més de setanta anys) a les vies principals de molts pobles i ciutats. El súmmum però, se l'emporta Avila. A la ciutat castellana van retirar els noms més significatius del feixisme de les plaques dels carrers durant la darrera dècada. Sí, fa ben poquet. Tot i així no han fet una 'neteja' complerta. Hi ha oblits que són clamorosos i que parlen per si mateixos. Si algú visita Avila encara pot trobar perles com aquesta que he pogut fotografiar fa pocs dies, ben a prop del convent de Santa Teresa de Jesús.

Franco:
En esta ciudad, cuna de Santa Teresa de Jesús, y capital de la provincia que vio nacer a la gran reina Isabel la Católica, no se tolerarán ofensas a la moral de Cristo bajo ningún pretexto.
Ávila es leal. No traicionará a los caídos durante la Cruzada gloriosa. Por Dios y por España.
Ávila, mayo 1941.
¡Arriba España! ¡Viva Cristo Rey!

dimarts, 23 de juliol de 2013

L'esport base és educació, no un negoci

La colla de sàtrapes que ens malgoverna i ens avergonyeix davant el món ja no sap què inventar-se per cabrejar i crear problemes a la gent. Ara li ha tocat el rebre a l'esport base. Com té poca feina, Fátima Báñez, la ministra dels sis milions d'aturats, ha mobilitzat la Inspecció de Treball (especialment a Catalunya, per variar) perquè tots els clubs donin d'alta a la Seguretat Social qualsevol persona que hi tingui un tracte econòmic, per petit i ridícul que sigui. La ministra, que a banda de nomenar assessors, és incapaç de crear un sol lloc de treball en aquest país, ara es dedica a fer inspeccions de treball als clubs esportius per tal de regularitzar els abonaments a monitors i entrenadors, entenent que aquests diners que reben per la seva dedicació es basen en una relació laboral i no en una relació de voluntariat retribuït com entenen la majoria d'experts en la matèria.

Aprenent a ser solidari, respectuós, amic i company
Perseguir al dèbil, aquesta és la consigna. No entenen que aquest voluntariat retribuït permet als nens, joves i adolescents formar-se en uns valors complementaris als que reben a l'escola o l'institut. No entenen que a més de forjar il·lusions esportives, l'esport base ajuda al jovent a divertir-se i, alhora, aprendre a ser solidari, respectuós, amic i company. No entenen que és una formació complementària que en molts casos esdevé essencial, ja que a molts nanos els permet conduir la seva vida pel camí adequat i els ajuda a pensar i a no rendir-se davant l'adversitat.

Aquesta colla de cretins no entén res. Res de res. No entenen que l'esport base és educació, no un negoci. No entenen que l'esport base funciona perquè milers de monitors i entrenadors amateurs hi dediquen centenars d'hores del seu temps d'oci a canvi dels 'quatre xavos' que ara els vol robar el Govern. No entenen que la gent que dirigeix els clubs ho fa, generalment, de forma altruista, per amor a l'esport. I no entenen que perquè els nostres fills gaudeixin de l'esport i es formin com a persones, les famílies paguem gustosament les quotes que permeten mantenir adequadament els equipaments esportius. Per no parlar dels diners que 'invertim' en benzina i desplaçaments diversos.


Tots aquests ineptes, que pel que explica la premsa suren en un mar de corrupció, són capaços de carregar-se sense cap càrrec de consciència clubs i institucions històriques creades amb la il·lusió desinteressada de molts per recaptar la xocolata del lloro, perquè és això el que recaptaran. Però amb l'excusa de recaptar tot s'hi val. El ministre Wert s'està carregant l'educació i ara la seva col·lega Báñez també vol carregar-se l'esport base. Aquest govern està creuant massa línies vermelles. Les urnes (i qui sap si els tribunals també) segur que acabaran posant tothom en el lloc que els hi pertoca.

Tots aquests savis que no tenen escrúpols per ferir de mort l'esport base amb unes inspeccions aberrants són els mateixos que després s'emboliquen amb la rojigualda per festejar sense complexos i suant testosterona pàtria els triomfs de la roja, Fernando Alonso, Rafa Nadal o Pau Gasol, per citar alguns noms il·lustres de l'esport. Aquests 'senyors blaus' encorbatats que ens malgovernen (torno a repetir) no s'han parat mai a pensar que tots els esportistes d'elit que tenim en aquest país, com arreu, han sortit de l'esport base? D'on es pensen que han sortit Xavi, Iniesta, Casillas, Navarro, Contador o Ricky Rubio? 

La immensa majoria d'esportistes amateurs d'aquest país, els nostres fills, mai esdevindran esportistes professionals ni mai assaboriran les mels de l'èxit. Tampoc ho pretenen. La seva gran il·lusió és ser metge, periodista, enginyer, mestre o veterinari. I el que els rucs del govern no entenen és que mentre alimenten aquesta il·lusió, amb la pilota, la raqueta, l'estic o el pedal es diverteixen i aprenen a ser persones.

dijous, 18 de juliol de 2013

Pep, deixa'ns en pau

La caixa dels trons que ha esclatat aquests darrers dies sobre la relació entre Pep Guardiola i Tito Vilanova em recorda molt el que va succeir fa uns anys entre Cruyff i Rexach. Quan Déu omnipotent baixa del tron i el seu segon (amic inseparable de tota la vida tant en l'àmbit personal com esportiu) ocupa el seu lloc mare de déu senyor, què t'has atrevit a fer!! Doncs això, en Pep, com en Johan en el seu dia, mai ha digerit que el seu segon 'estimat' ocupés la banqueta del primer equip del Barça perquè això suposa admetre que és tan bo com ell. I Pep, un egòlatra de l'alçada d'un campanar (com Cruyff i Mou, però això sí, elegant i educat) no ho pot suportar. Ell sempre havia cregut que Tito no acceptaria el càrrec i ves per on, ho va fer. Quina putada, però així és la vida. El petit també té dret a créixer i assumir responsabilitats importants. Aquesta és, segons la meva modesta opinió, la clau del distanciament entre tots dos que ha propiciat la situació actual.




Em sobta però, que un tipus com Guardiola, que sempre ha fet gala d'una intel·ligència i una talla moral elevada, anteposés la seva supèrbia d'animal ferit al deure amical de donar suport a l'amic que passa un moment difícil. Un 'amic' que va viure prop de tres mesos a Nova York per curar-se un càncer del qual encara no s'ha recuperat, mentre ell vivia a pocs carrers de distància de l'hospital i no es va dignar a visitar-lo. Les fonts ben informades diuen que només es van veure durant quinze minuts quan Tito va anar per primer cop a la ciutat dels gratacels a cercar un diagnòstic. Si això és un amic...

Si la situació és aquesta (ningú ha desmentit el que va explicar Tito en roda de premsa fa tres o quatre dies) com és possible que Guardiola acusi al club d'utilitzar la malaltia de Vilanova per fer-li mal. Des que va deixar el club blaugrana i se'n va anar a Nova York a gaudir d'un any sabàtic i desintoxicar-se mentalment de la pressió que suposa entrenar al Barça, jo no he escoltat mai al president ni a cap directiu, ni a ningú de l'entorn blaugrana, parlar malament de Guardiola ni utilitzar a  Tito i molt menys la seva malaltia per fer-li mal. Tot el contrari, només he escoltat elogis envers la seva figura i la gran feina feta al club. Si en Pep té més informació que parli clar. El que no pot ser és que aboqui cabassos de merda contra Rossell i la directiva (que per cert, no són sants de la meva devoció) sense aportar proves o sense justificar per què diu el que diu.

Guardiola ens ho ha donat tot, ha modelat el millor Barça de la història i ens ha retornat l'orgull de ser culers. Sempre l'he lloat (menys quan parlava de Qatar). Gràcies, de debò, t'estarem eternament agraïts per tot el que has fet al Barça i per aixecar-nos la moral. Però si us plau, igual que li demanes al club i als seus dirigents que et deixin en pau, jo també t'ho demano: "Pep, deixa'ns en pau". Si no ho fas aconseguiràs fracturar de nou el barcelonisme, ara que està més unit que mai. Cruyff ens va fer somiar amb el dream team i va crear un model esportiu al club que avui encara funciona, millorat. El seu ego i la seva supèrbia, en canvi, van aconseguir fracturar el club i l'afició entre cruyffistes i no cruyffistes. Espero que amb Guardiola no passi el mateix. Que es dediqui a entrenar el Bayern i que ens deixi tranquils a tots plegats. 

dissabte, 13 de juliol de 2013

A la vora de la foscor

Sublim!! què es pot esperar de Déu, si més no del déu de la guitarra contemporània? Doncs això... Mireu i sobretot escolteu. I gaudiu d'una interpretació magistral del clàssic Edge of darkness que ens trasllada no a la vora de la foscor (que és on realment ens trobem), sinó al cel directament. Clapton pur en estat de gràcia, acompanyat per l'Orquesta Filarmònica Nacional d'Anglaterra dirigida per Michael Kamen, executa la peça abocant-hi saviesa i lucidesa a dojo mentre acarona, com si res, les cordes i el màstil de la seva Fender. Quin luxe. La peça fou gravada el 8 de març de 1991 al Royal Albert Hall de Londres i forma part del doble disc en directe 24 nights que posteriorment també es va editar en vídeo. Jo tinc el concert sencer i és memorable. Si el podeu aconseguir no ho dubteu, val la pena.


dijous, 20 de juny de 2013

Qatar embruta la senyera

Perdoneu però a mi em fa mal als ulls. Veure el nom de Qatar estampat enmig d'una senyera m'emprenya. La senyera és un símbol, i Qatar (un país amb un règim feudal que no respecta els drets humans) l'embruta.


El Barça ha volgut tenir un gest de complicitat amb el 'moment nacional' que viu Catalunya i ha fet per primer cop a la seva història una segona equipació amb la senyera, amb les quatre barres. Tot això està molt bé, lliga amb el que el Barça sempre ha sigut, més que un club, però aquest patrocinador no és el company de viatge més adequat per a tot allò que se suposa es vol reivindicar amb aquesta samarreta.

Les quatre barres són material sensible i els colors del club també. Blaugrana al vent, un crit valent!! Ja em vaig queixar quan Qatar va embrutar la samarreta blaugrana i fins i tot vaig criticar l'actitud d'en Guardiola amb aquest tema. El Barça, el millor club del món dels darrers cinc o sis anys, segur que podria haver trobat patrocinadors menys dubtosos per a la seva samarreta, una de les més cobejades del món.

Al final la pela, sempre la pela, pot amb tot, fins i tot amb els símbols més estimats. Quina llàstima.

dimecres, 19 de juny de 2013

Víctima d'un error

Cristina de Borbón. Foto:EFE
Definitivament, ens prenen per imbècils. Ara resulta que tot ha estat un lamentable error. La infanta Cristina no va vendre entre 2005 i 2006 tretze immobles a diferents llocs d'Espanya ni es va embutxacar 1,4 milions d'euros com consta en l'informe que l'Agència Tributaria ha lliurat al jutge Castro que instrueix el cas Noos. No, la infanta, un cop més no en sap res de res de tot l'assumpte. Recordem que tampoc sap res de les activitats del seu marit ni del seu soci, ni sap d'on provenen els diners que van servir per pagar el palauet que habita a Pedralbes, ni sap a què es dedica la societat Aizoon, de la que és sòcia al 50% amb Urdangarin... No sap res de res, rien de rien. Quin encant de senyora.

Sempre he defensat que cal respectar la presumpció d'innocència de les persones, faltaria més. Però a veure, resulta molt estrany, com denunciava ahir el portaveu del sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha), José María Mollinedo, que 13 notaris diferents (i els corresponent registradors de la propietat, del cadastre i d'Hisenda) es confonguin amb un DNI, amb el mateix DNI, i que ningú no s'adoni que aquest DNI té una numeració que coincideix amb la del DNI de la infanta i amb la del DNI d'una altra persona. Caram, quin cúmul de desafortunades coincidències. Mollinedo creu que el DNI de la infanta només es pot confondre amb un altre de la Casa Reial, doncs són els únics que tenen dos dígits.

L'Agència Tributària ja ha demanat disculpes per tan lamentable error. El ministre Montoro ja ha demanat perdó a la Casa Reial (pobra, no guanya per ensurts darrerament) de forma solemne, amb llum i taquígrafs. La infanta ja ha descartat querellar-se contra Hisenda per tan lamentable incident (mireu que és comprensiva i bona persona...). Fins i tot avui el diari La Razón (l'abanderat de la veritat) ha comparat l'error comés amb la dissortada Cristina amb el que anys enrere es va cometre amb la pobra filla del Caudillo, a qui Hisenda va atribuir finques que no eren seves per culpa d'un error registral del DNI. Mecachis en la mar, quins errors més ximples comet 'hacienda somos todos' amb les filles dels caps de l'Estat.

Errors a banda, que tothom pot cometre, com acabem de veure, algú pot explicar com és possible que Hisenda (que tenia la informació fiscal que li ha remés al jutge Castro) no li reclamés a la infanta les quantitats tributàries que hauria d'haver pagat per a aquestes suposades vendes? Aleshores, com afirmava ahir Mollinedo, la infanta Cristina podria haver aclarit la situació i deixar clar que aquestes finques no eren seves. 

L'ombra del dubte plana sobre aquesta forma d'actuar de l'Agència Tributaria. Estic segur, millor dit, convençut, que si això li hagués passat a qualsevol de nosaltres l'Agència ens hauria requerit d'immediat informació (i potser quelcom més) sobre l'increment patrimonial detectat i sense declarar. Algú ho dubta? Hisenda s'hauria d'explicar millor.

Mentrestant, ens haurem de creure que la infanta ha estat víctima d'un error, com deia aquella famosa cançó d'Alaska i Dinarama: "víctima de un error / sabes que no fui yo / reo de confusión / víctima de una triste decisión". Doncs això.

dilluns, 10 de juny de 2013

Premi Versatile Blogger

He tingut la satisfacció de rebre de part de Pere-Màrtir Brasó, el premi Versatile Blogger, que s'atorga de blocaire a blocaire. Un premi, com podeu copsar, molt subjectiu, com la majoria dels que s'atorguen al món mundial.

Des d'aquí el meu agraïment per la seva benvolença. I res, felicitar-lo a ell també pel seu bloc "Animus provocandi", un interessant espai de reflexions personals, humor i arts plàstiques que de ben segur us farà patxoca.


Les bases del guardó són aquestes:
El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, cal que el blocaire premiat:
1. Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat
A través del correu electrònic, Twitter, Facebook o millor encara: deixant un comentari al seu bloc i en aquesta entrada.

2. Inclogui l'enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat

3. Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement

4. Contacti els editors dels blocs seleccionats per informar-los que han rebut el premi

Estic començant a seguir aquestes normes. Els punts 1 i 2 ja els tinc enllestits. Em falta fer un nou post amb la llista dels meus 15 premiats, que faré properament, així que hi pugui, i contactar amb ells.

dilluns, 3 de juny de 2013

Retrat desapassionat d'Aznar

La periodista Ruth Toledano 'retrata' desapassionadament (i suposo que sense acritud) l'ex president José Maria Aznar (el 'patriota de pacotilla') després del rebombori que ha aixecat l'entrevista que li van fer fa uns dies a Antena 3. Us aconsello la seva lectura fins el final. No té res que desdigui. Toledano ha publicat aquest interessant article al diari digital eldiario.es

Aznar, fenomenal todo

¿Por qué reaparece Aznar en este momento? Pero, sobre todo, ¿por qué los medios dan cobertura a Aznar, le siguen ese juego de campaña programada para volver a una primera página que no merece? Aprovechándose de la manifiesta ineptitud de Mariano Rajoy, José María Aznar reaparece para pescar en río revuelto. En trío revuelto, podríamos decir, a la vista de la reunión que mantuvieron hace unos días en la Moncloa el presidente del Gobierno y el ex presidente autodenominado socialista Felipe González. Solo faltaba él y una foto para añadir a la colección de tríos, con la de las Azores del susodicho (devenido en amigo Ánsar), Georges W. Bush (posiblemente, el peor presidente de la Historia de los Estados Unidos de América y, probablemente, el presidente con más cara de bobo de la Historia de la Humanidad) y Toni Blair (que es al socialismo más o menos lo mismo que González).
Entre que dicen que el tiempo lo cura todo y que este es un país con una desmemoria apabullante, reaparece ahora José María Aznar y no solo parece que está plenamente legitimado para hacerlo, e incluso para leerle la cartilla a Rajoy, sino para que todos los focos se posen sobre él. Qué sonrojante servidumbre, la de los focos. Y, claro, como tonto del todo no es, el amigo Ánsar aprovecha y dice que está dispuesto a volver a la política y lanza una propuesta que es una bomba de relojería puesta en el maletero del jefe del Ejecutivo: bajar los impuestos. Viene así sacando pecho musculado para dejar aún más en evidencia la flacidez de Rajoy. Pero que su entrevista en Antena 3 la hayan visto 2.200.000 personas es más una muestra de morbo televiso que de tirón político: me juego el disfraz de Tizona a que la audiencia se habría duplicado si la entrevista se la hubieran hecho a Belén Esteban, hipotética tercera fuerza política de este país. Así que, menos lobos.
Porque Aznar no merece otros focos que los que refresquen la memoria. Debemos recordar que el Aznar de hoy es el mismo que metió a España, en contra de la inmensa voluntad popular y hasta la del Papa, en la guerra contra Irak, una guerra basada en mentiras tan clamorosas como la de las armas de destrucción masiva. Aznar es el mismo que manipuló y tergiversó con fines electoralistas las informaciones sobre la autoría de los atentados del 11-M en Madrid. Aznar es el mismo que despreció las amenazas islamistas por su apoyo a la guerra de Irak. Aznar es el mismo que plantó los pies encima de la mesa en el rancho de Bush. Aznar es el mismo que habla tejano. Aznar es el mismo del que se mofaban a saco los espías norteamericanos, como han demostrado los correos publicados por Wikileaks.
Aznar es el mismo que se iba a vacaciones con Berlusconi a su finca de Cerdeña. Aznar es el mismo que pagó esa amistad promoviendo la entrada de Forza Italia en el Partido Popular Europeo. Aznar es el mismo que siendo presidente le celebró a su hija en El Escorial una boda espectáculo con el mercader Agag, una boda de corte institucional propia de Carmencita Franco, una boda que se ha demostrado que fue financiada en parte por la corrupción de la trama Gürtel, varios de cuyos imputados asistieron al numerito disfrazados de caballeros. Aznar es el mismo que, a su vez, se disfrazó de Cid Campeador, uno de los pocos extremos que hay que agradecerle, por lo que al solaz nacional se refiere. Aznar es el mismo que, ahí es nada, declaró: “Castilla es la vanguardia, la innovación, el espíritu de aventura y el universalismo”.
Aznar es el mismo que confesó hablar catalán en la intimidad. Aznar es el mismo que colocó a una mujer inepta, la suya, Ana Botella, como número 2 en la candidatura del PP al Ayuntamiento de Madrid, posición que le procuró posteriormente la alcaldía. Aznar es el mismo que quiere volver a la política “si España está realmente desesperada” pero que con cinco adolescentes muertas en el Madrid Arena no vio desesperación suficiente como para aconsejar a esa mujer, la suya, Ana Botella, que no se fueran de finde a un spa. Aznar es el mismo que, aunque presidía el Gobierno, tardó un mes en pasarse por Galicia cuando el Prestige se convirtió en el mayor desastre ecológico que sufría su queridísima España. Aznar es el mismo que tenía de ministro de Defensa a Trillo cuando se produjo el desastre técnico, humano y político del Yak-42 e instó a “dejar en paz a los muertos”. Aznar es el mismo que aprobó los pagos en negro que figuran en los papeles de Bárcenas.
Aznar es el mismo que se está forrando a base de dar conferencias en calidad “líder mundial” por cuanta Universidad y Fundación le contrate, toda vez que presuntamente su Gobierno se gastó dos millones de euros en una campaña para promocionar su imagen en Estados Unidos y le fuera concedida la medada de oro del Congreso de aquel país. Aznar es el mismo que proclama que la civilización occidental es “mejor que otras”. Aznar es el mismo que alerta sobre el “poder destructor” de las ideas de la izquierda, que, asegura, se “alía con el islamismo radical”. Aznar es el mismo que considera la familia como algo formado por únicamente por “hombre y mujer”. Aznar es el mismo que niega el cambio climático, tachando las alertas al respecto de “nueva religión”. Aznar es el mismo, el único presidente de un gobierno español, que ha llamado a ETA “movimiento de liberación vasco”, qué lapsus más tonto. Aznar es el mismo que hace a los estudiantes en la Universidad de Oviedo ese gesto de la mano con el dedo corazón enhiesto que significa mandar a alguien a tomar por culo.
Y así hasta la saciedad. El mismo Aznar de siempre: un patriota de pacotilla que bajo el colchón de la palabra España esconde una fortuna amasada mano a mano con Murdoch o con Endesa, entre otras empresas con las que colabora en calidad de asesor, conferenciante y comisionista. La sociedad Famaztella (Familia Aznar Botella) hace caja como pocas en los tiempos que corren. Porque los negocios les van bien, muy bien. Así que, excepto su Rajoy, fenomenal todo. Pero, ¿para cuándo los focos sobre sus relaciones, sus cuentas, sus chanchullos, sus nostalgia de una España de Cid Campeador? Eso sí que sería fenomenal. Fenomenal todo.