"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només volem donar-vos les gràcies per haver compartit i haver fet possible aquests disset anys de música". Així, amb aquestes paraules plenes de sinceritat (crec), aquesta setmana s'ha acomiadat de nosaltres Antònia Font, el grup musical més emblemàtic i influent de la música contemporània pensada, escrita, composada i interpretada en català.
Sense controvèrsia ni traumes interns, Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (guitarra i veu), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria), s'acomiaden sense estridències i sense fer gaire soroll. És un adéu de bon rotllo, com les seves cançons.
El grup mallorquí ens deixa un buit que serà molt difícil d'omplir. La seva música vitalista i fantasiosa, de reminiscències pinkfloydianes, i les seves lletres surrealistes (que a mi també em recorden els Beatles més psicodèlics de I am the walrus) ens han fet viatjar pel cel, els abismes submarins, les quotidianitats més planeres i pel món dels astres i els viatges espacials. És impossible no enyorar-los, doncs tenen una capacitat especial per encisar i fascinar. Encara no han marxat del tot i ja els estic enyorant. El pop en català està de dol. Adéu Antònia, adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada