Som com recordem que érem?

Tot allò que recordem del nostre passat és cert? Realment, tot el que recordem va succeir tal com ho recordem?  La passió que vàrem sentir per la primera núvia fou certa o només era una qüestió hormonal? Ens vàrem casar enamorats de debò o només crèiem que ho estàvem? Vam ser honests i lleials amb els nostres amics? Nosaltres mateixos érem com recordem haver estat? Som com creiem que érem o hem canviat? Un munt de preguntes d'aquesta índole t'assalten a mesura que avances amb la lectura d'El sentit d'un final, la darrera novel·la (excel·lent) de l'escriptor britànic Julian Barnes, que ha teixit en només 159 pàgines una meditació molt elaborada sobre l'envelliment, la memòria i el remordiment. Un interessant relat sobre el pas del temps que convida a revisar el passat propi i, si més no, a reflexionar-hi sobre si realment fou com creiem que fou o recordem.

Això és el que fa Tony Webster, revisar el seu passat. El protagonista principal del llibre, un home que ha arribat a la seixantena amb una filla i un divorci amistós a l'esquena (i molt pocs amics), es veu abocat a refer el trencaclosques del seu passat a causa d'una herència inesperada que li fa reviure uns fets que van succeir quaranta anys enrere. Sense proposar-s'ho (almenys al principi) acaba provocant que la veritat li esclati davant els nassos. Una veritat que, per a la seva sorpresa, no sempre concorda amb els seus records. Ni ell, ni la seva núvia, ni els seus amics, eren com creia recordar. El llibre s'estructura a partir d'una successió de fets i revelacions sorprenents que l'autor dosifica amb saviesa perquè la trama avanci sense donar marge a la frivolitat: suspens amb petites dosis fins que tot es precipita, i de quina manera.

La memòria és un terreny relliscós, ple de trampes i llacunes. Per això resulta tant interessant la lectura d'El sentit d'un final: el que li passa al protagonista del llibre li pot haver succeït a qualsevol de nosaltres. I només quan la veritat preval sobre els nostres records és quan, com li passa a en Tony, podem arribar avergonyir-nos o penedir-nos d'alguns dels nostres actes, paraules o fins i tot escrits. És llavors quan entra en acció el remordiment, el maleït remordiment.

Una obra gens feixuga que convida a la reflexió, sobretot si ja tens una edat. A un dels meus fills, que també se l'ha llegit, no li ha agradat gens. Coses de l'edat. Jo m'hi puc posar en la pell del protagonista, d'en Tony. El meu fill no, encara no. Encara no ha entès que el temps és ens fa tocar de peus a terra i ens desconcerta, a parts iguals: "ens pensàvem que maduràvem, quan simplement era que ens sentíem més segurs. Ens semblava que érem responsables, però només érem covards. El que consideràvem realisme va resultar que era una manera d'evitar els problemes. El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l'obra d'algun caprici". Barnes dixit.