dilluns, 22 de desembre de 2008

Bon Nadal

"L'esperit de Jesús s'havia refugiat en un racó petitíssim i calent del seu cos, allà endins, en aquell laberint fosc on habita allò que som, allò misteriós que en ell era ja a la porta del que no som.

Però ara venien a destorbar-lo. Per què cantaven a la seua vora molts, molta gent, i no el deixaven gaudir d'aquella dolça son? Encenien llum en el Portal! Venien a veure'l! Que bé! Ara sabrien que, malgrat la seua corpenta i el seu coratge, ell era molt petit i dormia. Quant de temps que no s'havia lliurat a manifestar-se com allò que era de veres, com un infant! És clar... ell era Jesús... i dormia plàcidament... i, a més, naixia en aquesta mateixa nit, com deia aquell d'allà avall. Veia una llum clara i una cara blanquinosa d'home vell i cansat de les maldats del món. Ell, Jesús, li tocava la barba, llarga i blanca com la d'un patriarca; i una dona jove i bella el mirava de molt prop, tota compassiva i maternal.

Jesús, Jesús, li deien en veu baixa.

No va saber res més".

"Viatge de Nadal" (fragment).
Enric Valor (1962).



What a wonderful world/ Louis Armstrong

dimarts, 16 de desembre de 2008

Ernest Lluch opina

L'Ajuntament de Vilassar de Mar i la Fundació Ernest Lluch acaben de publicar el vuitè volum de la col·lecció Ernest Lluch opina que recull una selecció d'articles d'opinió publicats a La Vanguardia pel malaguanyat polític socialista assassinat per ETA el 21 de novembre de l'any 2000.

Aquest nou volum aplega quinze articles publicats al rotatiu barceloní entre els anys 1994 i 2000 que reflecteixen perfectament el tarannà i el pensament de Lluch en alguns dels àmbits que més l'apassionaven: la política, l'economia, la història, la música i el Barça, sempre el Barça. El llibre està prologat per l'arquitecte Oriol Bohigas, president de l'Ateneu Barcelonès.

Alguns d'aquests articles mantenen totalment la seva vigència i actualitat, sobretot quan el polític vilassarenc es capbussa en el tema del finançament de Catalunya i les balances fiscals o quan escriu sobre el federalisme, el nacionalisme o sobre la igualtat d'oportunitats del català i el castellà a casa nostra. Diu Lluch en un d'aquests articles: "Escribir es decir lo que se piensa más allá de lo que se está "obligado" a pensar. Es dar tu opinión yendo al fondo de lo que te parece cierto sin tener en cuenta el qué dirán". I així ho va fer fins el final dels seus dies.

dijous, 11 de desembre de 2008

Postals del Priorat







Bellesa publicitària

En els temps que corren sorprèn visionar un anunci que no rendeix culte a la vulgaritat. Aquest però, ho aconsegueix. Miracle! Imaginació i bellesa inunden -mai millor dit, la pantalla. Una rara avis dins el panorama publicitari internacional. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, els creatius no ens han tractat com els idiotes que es pensen que som (ho som de veritat?). Felicitats a qui correspongui.

video

dimecres, 10 de desembre de 2008

Schuster forever

Una setmana. Això és el que ha trigat el Madrid per cessar en Schuster des que vaig demanar des d'aquest bloc que no ho fessin per res del món. Amb la bona feina que estava portant a terme aquest home, quina mala sort...

Després de mesos i mesos de ficar la pota, portar l'equip a l'abisme i enfrontar-se amb els periodistes al final la casa blanca ha decidit allò que els culés no volíem. Només ha fet falta que el ros alemany anomenés la bèstia, és a dir, l'enemic blaugrana, per acabar precipitant els esdeveniments. Reconèixer en públic que el Barça juga bé i que ells faran el que podran el proper dissabte ha estat suficient per trencar el contracte. En el fons, em temo, és el que anava buscant Schuster des de fa setmanes davant la seva incapacitat per remuntar la situació: que el fessin fora de forma fulminant i marxar cap a casa seva amb les butxaques plenes de milions. No li ha sortit mal la jugada.

Llàstima. Ara que jo i uns quants més anàvem a fundar el seu club de fans...

El burro català

Els de Can Esquerra han tornat a encendre la polèmica. Aquesta vegada ha estat el diputat Joan Tardà, que mitinejant als cadells del partit amb motiu de la diada de la Constitució els va deixar anar -davant d'un taüt en flames que simbolitzava l'actual carta magna- que el Tribunal Constitucional "és un òrgan corrupte". La festa va acabar, per acabar-ho d'adobar, amb el crit "visca la República i que mori el Borbó".

Tenen raó els d'ERC quan diuen que les paraules de Tardà les empara la llibertat d'expressió. I tant. Ara bé, crec que per defensar les seves idees un diputat no ha de recórrer a l'exabrupte fàcil. Per encendre els ànims de les joventuts republicanes no calia encendre també -un cop més- l'odi de mitja Espanya contra Catalunya, els catalans i el seu govern.

L'actitud de Tardà denota irresponsabilitat, mala pràctica política i una clara manca d'educació. Un polític, a més, ha de tenir allò que en diuen "visió política", cosa que a la majoria de dirigents d'Esquerra els hi manca. Això comporta preveure la repercussió que poden tenir determinades manifestacions o actuacions. No es pot anar per la vida practicant el frikisme polític i fent el burro -català, es clar- cada dia i després queixar-te de les campanyes mediàtiques que organitza a les "espanyes" la dreta cavernària.

Per justificar tanta imbecil·litat, des del partit independentista argumenten que cridar "que mori el Borbó" no vol dir que desitgin la mort física del Rei, sinó que el seu crit és una defensa, encertada o no, de la República. Gràcies per l'aclariment senyors... Algú creu realment que un partit amb responsabilitats de govern pot assumir aquest discurs en ple segle XXI?

dijous, 4 de desembre de 2008

L'idioma basc

Encertat reportatge (?) en clau còmica de la televisió autonòmica basca, l'ETB, sobre l'autèntic idioma que parlen habitualment els habitants del País Basc al carrer. Qui hagi estat alguna vegada per aquelles terres comprovarà que els autors del vídeo no van desencaminats del tot. No hi ha res millor que riure's d'un mateix. I ells ho fan. Un somriure, si us plau...

video

diumenge, 30 de novembre de 2008

Visca Schuster!!

Si encara no existeix caldrà que els barcelonistes fundem ràpidament el club de fans de Bernd Schuster. Aquest home es mereix això i molt més, ja que setmana rere setmana enfonsa una mica més en la misèria a l'equip rival per antonomàsia. A banda de ser un estúpid integral -només cal veure i escoltar el seu posat i les respostes que dona en les rodes de premsa- està demostrant que és un pèssim entrenador. Sota la seva batuta fa molts mesos que el Madrid navega a la deriva, sense cap esquema de joc i sense cap personalitat tàctica. Només el geni i la qualitat d'alguna de les seves individualitats i l'estat de gràcia de sant Iker aconsegueixen sumar punts, massa pels pocs mèrits que fan. Però de joc, "cero patatero".

I tot gràcies a l'alemany, que a més d'encomanar la seva mala llet i la seva imbecil·litat a tot l'equip, és incapaç de crear un sistema tàctic amb cara i ulls. Que el Madrid li ve gran és obvi, cada dia es nota més. És un entrenador mediocre que no mereix entrenar a un dels grans. Per rematar-ho, a sobre, l'home demostra constantment que les relacions públiques i les relacions humanes no són el seu fort. Quan era jugador ja era així, problemàtic i malcarat amb tothom. Recordo que moltes vegades la premsa i els aficionats parlaven més de les seves sortides de to i de la seva personalitat irascible i complicada que de les seves grans qualitats com a futbolista. I ara d'entrenador -per alegria dels culers- veig que continua en la mateixa línia.

Doncs apa, que continuï així per secula seculorum si us plau. Que no el cessin, que segueixi a la banqueta de Chamartin per molts anys. Visca Schuster!!

PD.- Nota pels merengues despistats: l'alemany fa molts anys que és soci del Barça. Jo començaria a mosquejar-me.

dijous, 27 de novembre de 2008

Tele 5 enalteix la delinqüència

Les maleïdes audiències de televisió tornen a tenir la culpa. Faltaria més. I per fer-les augmentar a la cadena privada de televisió Tele 5 no se li ha ocorregut res millor que enaltir la delinqüència. Sí, sí, així, tal com sona. Fa uns dies va entrevistar a canvi d'una sucosa quantitat de diners (50.000 euros, segons algunes fonts) a Luis Roldán -aquell director general de la Guàrdia Civil d'infausta memòria que es va embutxacar 1.800 milions de pessetes-, i ara amenaça d'entrevistar (diuen que a canvi de 350.000 euros) a un altre xoriço de categoria, Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella i suposat nuvi d'Isabel Pantoja.

És a dir, perquè ens entenguem, ser un xoriço, un lladre o un pispa, la tele ho ha convertit en una professió rendible. Com diu Ferran Monegal, i jo ho subscric, pagar a un delinqüent perquè surti a la televisió és, a més d'indecent, una forma de subvencionar el delicte. Aquests de Tele 5 -i també els d'altres cadenes privades- s'ho haurien de fer mirar, doncs això de que tot val per incrementar l'audiència, a més de ser una fal·làcia, és una subversió del servei informatiu que se suposa que han prestar.

I ja que ningú ens defensa d'aquesta indecència informativa, almenys ens podem consolar amb que l'Audiència de Madrid ha ordenat l'embargament dels diners percebuts de Tele 5 per l'impresentable Roldán. La possibilitat que hagi percebut diners per aquesta entrevista, sense haver abonat encara els 3,4 milions d'euros que li van imposar com a responsabilitat civil és, en opinió del tribunal, "una burla a l'Estat i als contribuents". Els jutges també investiguen quants diners cobrarà amb exactitud Muñoz per poder embargar-los. Si no se'n surten en la investigació que reclamin l'ajut de l'impassible Horatio del CSI. El trobaran a Tele 5.

divendres, 21 de novembre de 2008

Quaranta anys de White Album

Demà, diada de santa Cecília -patrona de la música-, es compleixen quaranta anys de l'edició de The Beatles, el primer àlbum doble de la banda de Liverpool. El disc, més conegut amb el nom de White Album per la seva portada totalment blanca, és el principi del final de la carrera musical del grup, doncs durant les seves sessions de gravació -com està ampliament documentat- els desencontres entre Lennon, Harrison, McCartney i Starkey van assolir cotes inimaginables. La tensió va provocar fins i tot que Ringo abandonés el grup temporalment i que el productor George Martin marxés de vacances per no embolicar-se amb el "mal rotllo" dels músics. Sort que els quatre venien de passar unes setmanes de meditació a l'Índia amb el Maharishi Mahes Yogi...
Malgrat tots aquests problemes, l'àlbum blanc dels Beatles van ser un èxit rotund a nivell mundial. Des de la seva publicació el 22 de novembre de 1968 fins avui, és un dels quatre LP's més venuts dels fab four. Ha obtingut 19 discos de platí i fins que no va sortir al mercat la banda sonora de Fiebre del sábado noche en 1977, havia estat l'àlbum doble més venut de la història. Totes aquestes xifres estadístiques reflexen a la perfecció l'impacte que va tenir el disc entre els seguidors dels Beatles. I és que aquest disc és molt especial. Lluny dels artificis musicals i estilístics del Sgt. Pepper's, el White Album es presenta en societat totalment nu. La seva funda blanca només és un presagi del que hi ha a l'interior: música crua, en estat pur, sense additaments.

El disc, a més, és un ventall de gèneres musicals: hi trobem des del rock dur d'Helter Skelter, el rock sense artificis de While My Guitar Gently Weeps o el pop rock de Back in the URSS o Birthday fins a suaus melodies acústiques com I will, Julia o Blackbird passant pel blues de Yes blues, la melosa Good Night (una preciosa cançó de bressol), les paranoiques Happiness i a war gun o Everybody's got something to hide except me and my monkey, la “pachanguera” Ob-la-di, Ob-la-da, el swing de Honey Pie o l'inclassificable i antimusical Revolution 9, sens cap mena de dubte la pitjor cançó de tota la història de la banda. La major part dels temes van ser composats durant la seva estada a l'Índia amb una simple guitarra acústica. D'aquesta estada destaca també la punyent Sexy Sadie dedicada al Maharishi i Dear Prudence, un intent per treure a la germana de Mia Farrow de l'aparent bogeria que li havia provocat un "exccés" de meditació transcendental.

En aquest naked de 94 minuts de durada s'aprecia perfectament el talent musical dels quatre beatles i la seva acusada personalitat a l'hora de composar. Tot i que a moltes cançons cada compositor utilitzaba als seus companys com a simples músics d'acompanyament, la veritat és que el resultat és excel·lent, doncs permet endevinar perfectament l'autoria de cada peça i, encara que sembli contradictori, mostra a un grup autèntic fent música de veritat, tal com raja. Fins i tot Ringo Starr aporta una cançó original a l'àlbum, Don't pass me by, la seva primera composició en solitari. La gran ironia del disc és que es tituli The Beatles, a seques, quan és l'àlbum a la unitat del qual menys han contribuït els seus membres.

Tot i que Harrison i el productor George Martin no eren partidaris d'editar un disc amb tantes cançons, al final es va imposar el criteri de John i Paul. I la veritat és que si haguessin volgut podrien haver editat el primer àlbum triple de la història del rock (privilegi que va tenir George Harrison el 1970 amb el seu aclamadíssim All Things Must Pass) atès el gran nombre de cançons que van gravar durant les sessions del White Album i que finalment es van desestimar com Not guilty, Junk, Circles o la versió preliminar de Jealous Guy (regravades posteriormet per Harrison, Lennon i McCartney en alguns dels seus àlbums en solitari); altres que es van publicar com a singles abans o després de l'edició de l'LP com Hey Jude, Revolution, Lady Madonna o The Inner Light, i un bon grapat que es van fer servir en els àlbums posteriors del grup com Mean Mr. Mustard i Polythene Pam (Abbey Road), Across the universe (Let it be) i Hey Bulldog (Yellow Submarine).
El clip de Revolution, la versió ràpida de Revolution 1 inclosa al White Album, és un dels pocs testimonis recollits per les càmeres de totes aquelles sessions de gravació gràcies a que es va fer un video promocional del single Hey Jude/Revolution. Aqui la teniu.


divendres, 14 de novembre de 2008

Competència deslleial

El fenomen no és nou. Es repeteix constantment i afecta a moltes entitats i empreses. Per no fer-me feixuc posaré dos exemples bastant il·lustratius que m'he trobat de nassos amb el sobre de les factures: les dues grans caixes d'estalvi catalanes, La Caixa i Caixa de Catalunya, han iniciat la seva particular batalla -una més- per captar nous clients pels seus plans de pensions. En un exercici de competència deslleial escandalós envers els esforçats botiguers i comerciants que també dipositen els seus estalvis en aquestes entitats (i d'altres), totes dues ofereixen els regals més inversemblants als subscriptors d'aquests plans. La de Catalunya regla un TDT, ampolles de vi, una cafetera, un pernil de Jabugo, i un televisor de pantalla plana segons quina sigui la imposició. La Caixa, per la seva part, ofereix una fruitera, un espremedor de taronges i llimons, una cafetera, un aspirador, una ràdio, un termòmetre i un joc de cafè...Quin ridícul déu meu!! I pensar que a sobre hi ha gent que perd el cul per aquestes cutrades...

Realment el tema és una autèntica vergonya. No entenc com les associacions de comerciants es queden de braços creuats i no prenen mesures per aturar aquestes pràctiques fraudulentes i abusives que cada cop són més habituals a les entitats bancàries. Si volen captar clientela de debò, i de pas ajudar a reactivar la malmesa economia del "personal", que rebaixin els tipus d'interès dels crèdits i les hipoteques, que deixin de cobrar comissions per tot i que es dediquin a fer més rendibles els nostres estalvis. Si volen fer regals que els facin dins del seu àmbit de negoci, no perjudicant a tercers. Molts farien cua davant la caixa o el banc de torn per dipositar els seus diners si en comptes de regalar un pernil o una cafetera li rebaixessin 80 euros al mes del rebut de l'hipoteca. Això sí que és un regal, la resta són collonades.

divendres, 7 de novembre de 2008

Obamamania

El món sencer resta a l'expectativa de què farà o deixarà de fer el nou president in pectore dels Estats Units, l'afroamericà Barack Obama. Tothom està convençut -sobretot a Europa- de que aquest nou Kennedy negre, la gran esperança blanca del país, canviarà el món. I el que ens ha de preocupar realment és que el món no el canvií a ell. Tony Blair també fou en el seu moment la gran esperança blanca del seu país, de l'esquerra en general i de tots els socialdemòcrates europeus i va acabar posant els peus sobre la taula de les Açores amb Aznar i Bush. Així que compte. "Ojo al dato", com deia el Butanito.

La llista de problemes que ha de solucionar Barack Obama després de l'etapa negra i nefasta de George Bush és inacabable, sobretot en els àmbits econòmic i social i en matèria de política exterior. Ara bé, els Estats Units són el que són, no ens enganyem, i per tant cal estar preparats per a la decepció.

És cert que Obama abandera un profund canvi generacional carregat d'esperança. És cert que ha fet possible una històrica caiguda de la barrera racial. I segurament també serà cert que garantirà com ningú ho ha fet fins ara la igualtat de drets de tots els seus compatriotes. Però compte, la fascinació que transmet Obama pot esdevenir mirall trencat si no aborda amb mà ferma la greu crisi econòmica que pateix el seu país (que ens ha acabat esquitxant a tots), si no arbitra mesures per frenar la pobresa galopant que cada cop afecta a més nordamericans, i si no resol el tema indigne de la sanitat made in USA.

A tots aquests problemes interns cal afegir una altra llarga llista de problemes de caire extern que reclamen una solució urgent com la retirada de tropes de l'Irak, el restabliment de relacions amb els aliats, la signatura i compliment del protocol de Kyoto, o posar fi al tema vergonyant de Guantánamo, entre molts d'altres.

Els Estats Units són des de la matinada del passat dimecres un país més creïble. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca posa fi a molta indignitat. Ara aquest home "jove, guapo i bronzejat" -com l'ha definit Berlusconi en una de les seves sortides de to humorístiques- ha de demostrar que les esperances que el seu país i el món han dipositat en la seva persona no esdevenen paper mullat. Li desitjo molta sort.

PD: Per cert, algú em pot dir on és l'Obama català? I l'Obama espanyol?

dissabte, 1 de novembre de 2008

En nom de quin déu?

Aixa Ibrahim Duhulo, una jove adolescent de 13 anys va ser lapidada salvatgement dilluns passat pels islamites somalis a Kismayu. La nena va ser violada per tres homes i, quan ho va denunciar, la milícia Al-Xabab la va acusar d'adulteri. Cap dels violadors ha estat detingut. A la lapidació, celebrada a l'estadi de futbol de Kimbayo, van assistir un miler de persones atretes per l'anunci de que anaven a lapidar a una dona de 34 anys, prostituta, bígama i adúltera. Els milicians integristes islàmics, que imposen la Sharia a totes les localitats que ocupen, van obrir foc contra un grup d'espectadors que va intentar socórrer l'Aixa. Resultat: un nen mort i diversos ferits. Això és la justícia islàmica talibana: assassinats públics a sang freda per a donar exemple. La bogeria més sàdica i cruel s'ha instal·lat a Somàlia i a d'altres regions d'Àfrica i Àsia. En alguns racons de món tot continua igual que fa dos mil anys, o pitjor. En nom de quin déu es poden continuar fent aquestes atrocitats? Sobren les paraules...

dimarts, 28 d’octubre de 2008

L'Audi de Benach / Punt i final

És demagògia o no? Són polèmiques interessades o és una altra cosa? En què quedem senyor Benach? El president del Parlament va anunciar ahir que ha ordenat retirar els extres instal·lats al seu cotxe oficial (televisor, reposapeus i taula plegable) tot i dir que els necessita per a la seva feina de "segona autoritat del país". I jo em pregunto: si els necessita perquè els retira? Això és el mateix que reconèixer obertament que s'ha vist forçat a fer-ho per la pressió que ha rebut aquests dies, tant des dels mitjans de comunicació com de destacats membres del govern de la Generalitat. Fins i tot alguns membres del seu partit, que són conscients que a partir d'aquest afer tothom mirarà amb lupa les seves actuacions públiques, han retret a Benach que hagi trigat tant en donar una sortida a aquesta mini crisi política.

Tot i no creure en la seva decisió, doncs va insistir a dir que la intenció era convertir el cotxe "en una oficina mòbil", Benach es va veure forçat a demanar perdó als "ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques" i que es podien haver sentit ofesos per la polèmica desencadenada al fer-se públic que el cost del tunejat del seu nou Audi A8 oficial pujava a 9.276,29 euros. Després d'atendre als periodistes en seu parlamentària, el dirigent d'Esquerra va obsequiar a tota la concurrència amb gest de populisme barat, abandonant el recinte de la Ciutadella amb un Honda Civic de motor híbrid d'electricitat i gasolina adquirit fa poc per la Cambra catalana com a cotxe d'incidències. Es pot ser més cínic?

A partir d'aquest incident faran bé els dirigents d'Esquerra de sentir-se vigilats i observats, sobretot els que desenvolupen la seva activitat pública a les diferents conselleries de la Generalitat, no sigui que algú es dediqui a destapar altres afers de més calat polític. Pel que m'expliquen, sembla que el nivell de mediocritat, incompetència, ineficàcia i poca professionalitat de la gent que ha "col·locat" aquest partit a l'administració catalana és de jutjat de guàrdia. En algunes direccions generals, m'asseguren, la disbauxa i el descontrol assoleix cotes mai vistes.

PD: La vinyeta que il·lustra aquest comentari és del dibuixant i humorista Ferreres. La publica avui El Periódico de Catalunya.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Un any de bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc sense gaires pretensions amb l'article El cognom Bernabeu. De llavors ençà, aquest humil racó de reflexions personals ha anat creixent poc a poc fins assolir els 86 post (comptant aquest). D'aquests, 19 pertanyen a l'any 2007 i els 67 restants al 2008. El més gratificant de tot plegat és saber que han estat molts els internautes que han fet toc, toc a la porta del bloc per llegir, veure o escoltar el seus continguts. Des del 22 de maig, data en que vaig instal·lar un comptador al bloc, aquest ha rebut 1.216 visites, el 84% de les quals provenen d'Espanya (1.021) i la resta (195) de l'estranger. En cinc mesos no està gens malament... El 65% de les visites espanyoles tenen el seu origen a Catalunya, el 30% al País Valencià i el 5% restant d'altres indrets de la península.

Pel que fa a les visites provinents de l'estranger els països més actius són els Estats Units (33 visites), el Regne Unit (10), l'Índia (8) i França (4). A continuació venen un munt de països des d'on s'han fet 3 o 2 consultes al bloc com Portugal, Alemanya, Holanda, Xina, Suïssa, Suècia, Argentina, Austràlia o Veneçuela, i un pilot de països que s'han acostat una sola vegada com Japó, Grècia o Egipte. El més sorprenent però, ha sigut comprovar que s'han efectuat visites des de llocs bastant remots com les Illes Maldives, Bangladesh, Hong Kong, Singapur, Malàisia o Vietnam.

Aquest artefacte també comptabilitza les pàgines que han vist o llegit els internautes: 1.327 fins el dia d'avui. El dia dels rècords -encara no sé per quin misteri- fou el passat 14 d'octubre, quan el bloc de Josep Bernabeu va rebre 67 visites de cop -quan la mitjana diària és de 8- que van visionar entre totes 114 pàgines o articles. A banda dels post de fotografies i dels meus videoclips musicals favorits, durant aquest any m'he dedicat a escriure o reflexionar sobre diferents temes, tot i que els més recurrents han estat els relacionats amb la política, el periodisme, la llibertat d'expressió, la llengua i d'altres relacionats amb l'actualitat quotidiana o les inquietuds particulars.

Amb el comptador també he pogut comprovar que tinc molts lectors fidels que segueixen habitualment les meves cavil·lacions i quimeres. A tots el meu agraïment.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

L'Audi de Benach / 3

Acabem amb la demagògia. Diu el president del Parlament en el seu bloc personal "La força de la unitat. L'esperit de la renovació", que la polèmica suscitada pel cost del seu nou cotxe oficial no s'ha de "personalitzar i que les institucions catalanes han de quedar per damunt de polèmiques demagògiques partidistes". I afegeix: "les meves tasques com a president del Parlament exigeixen l’ús de determinades infraestructures, d’acord amb les normes de funcionament de la institució i que, en cap cas, poden ser considerades un caprici personal. Per tant aquest és un tema del Parlament, i el mateix Parlament haurà de reflexionar i donar les explicacions que consideri convenients".

O sigui, que ell no té cap responsabilitat en tot l'afer, que el tunejat del cotxe no es un caprici personal, que tot respon a polèmiques demagògiques partidistes i que, en tot cas, és el Parlament qui ha de donar explicacions i no ell. Genial! A aquest senyor l'hauran de fitxar els del Tricicle, doncs no es poden dir tantes coses amb tan poques paraules. Aviat també utilitzarà la mímica per treure's les puces de sobre. Quines galtes...

Qui fa demagògia, senyor Benach? Com a ciutadà que paga els seus impostos entenc que el president del Parlament, com el de la Generalitat o els consellers, han de portar un cotxe digne i ben equipat i, sobretot, segur. Ningú m'ha de dir que això costa uns diners, doncs ja ho sé i assumeixo gustosament que una part dels mus impostos es destinin a aquests quefers. El que no tolero són les lliçons de transparència i "mans netes" a que ens tenen acostumats els dirigents d'Esquerra. Dir que els accessoris que s'ha instal·lat al cotxe no són un caprici és el mateix que dir-nos imbècils a tots. No serien un caprici si un televisor, un reposapeus i una taula plegable tinguessin un preu normal i raonable. Si costen més de 9.000 euros sí són un caprici, i car.

Fins i tot el conseller d'Interior i Relacions Institucionals Joan Saura (ICV), va exigir ahir explicacions públiques a Benach (ERC). En unes declaracions fetes a una emissora de ràdio, el conseller va manifestar que "
es necessita una explicació perquè a ningú se li escapa que, en moments de crisi, una despesa com aquesta ofèn". El conseller té raó en aquesta ocasió. Benach ens ha ofès. I això no són polèmiques interessades.

divendres, 24 d’octubre de 2008

La xica perillosa

You Know I'm No Good és una de les peces clau de Back to Black, el segon i darrer -de moment- àlbum de l'estrafolària Amy Winehouse. La britànica, que destil·la soul del bo en totes les seves composicions i interpretacions, va arrasar durant l'entrega dels darrers premis Grammy, emportant-se'n cinc dels sis pel quals havia estat nominada, entre ells millor àlbum vocal i millor cançó de l'any. Amy, que sovint acapara titulars dels mitjans de comunicació per la seva dissortada vida, està considerada pels mitjans especialitzats com una de les vocalistes amb més talent del moment. Gaudiu amb la seva inconfusible veu.

video

L'Audi de Benach / 2

Ara resulta que hem de rebaixar el to de la demagògia. Quina llàstima, ara que teníem un bon filó. Segons recull avui la premsa malintencionada de fonts del Parlament de Catalunya, el preu total del nou cotxe oficial del seu president -un Audi A8 FSI Quatro Triptonic- no és tant car com semblava: 83.686,36 euros a pagar en règim de renting en quatre anys i no els 110.000 que ahir deia la canallesca. El preu inclou, segons aquestes mateixes fonts, l'mp3, el bluetooth, el televisor, el reposapeus i la taula de treball que va demanar Ernest Benach per fer més confortables els seus viatges diaris a Reus, on té el seu domicili particular. Aquests accessoris extres només han costat 9.276,29 euros.

Com afirma avui l'irònic Arturo San Agustín en un article a El Periódico, la decisió de Benach de millorar el seu cotxe oficial segurament "no ha estat per seguir malgastant euros públics, sinó per solidaritzar-se, a la seva manera, amb els treballadors de la indústria automobilística. Treballadors com, per exemple, els de Nissan, que ahir es van manifestar pels carrers de Barcelona". De totes formes el dirigent d'Esquerra Republicana hauria de recordar, i en temps de crisi més que mai, que la dona del cèsar no només ha de ser honrada sinó que també ho ha de semblar.

dijous, 23 d’octubre de 2008

L'Audi de Benach

Fem una mica de demagògia. El president del Parlament de Catalunya, el republicà Ernest Benach, acaba d'estrenar cotxe oficial: un Audi A8 de 110.000 euros amb tots els accessoris i mesures de seguretat incorporats. Tots? No. El dirigent d'ERC no en tenia prou amb els accessoris "estàndard" del vehicle i n'ha incorporat d'altres per fer-lo més confortable: escriptori de fusta a mida, reposapeus, televisió, mp3 i bluetooth. Segons informa la premsa malintencionada, el tunejat extra del cotxe ens ha costat als contribuents altres 20.000 euros, molt més del que costen la majoria d'utilitaris que circulen pels carrers.

Un cop més Benach torna a donar exemple. L'any passat va indignar milers de conductors, que atrapats a l'autopista C-32, van comprovar com el seu cotxe oficial els avançava a tota velocitat pel voral de la via, maniobra que la policia catalana va justificar argumentant motius de seguretat. Ara, en plena crisi econòmica, i mentre el Parlament de Catalunya redueix un 5,5% el seu pressupost i decideix congelar els sous dels diputats i les despeses de protocol i publicitat, aquest representant del partit de les "mans netes" compra un dels vehicles més cars i contaminants del mercat.

Benach deu creure que a la independència s'arriba abans amb un cotxe potent i confortable. Segur que no li falta raó. I més si el paguen uns altres.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

El Tour visita el Maresme

Avui s'ha desvetllat el misteri. El Tour de França 2009 trepitjarà les carreteres del Maresme. El dia escollit és el 9 de juliol. La sisena etapa, amb sortida a Girona i arribada a Barcelona creuarà la comarca de dalt a baix abans d'endinsar-se al Vallès per Tiana i arribar a la ciutat comtal. Els Sastre, Contador, Valverde i la resta de ciclistes del pilot internacional -esperem que Amstrong no els acompanyi- passaran, com aquell que diu, per davant de la porta de casa. Tot un luxe.

video

divendres, 17 d’octubre de 2008

La guitarra que plora dolçament

While My Guitar Gently Weeps és una de les cançons que més m'agraden dels Beatles. Es va publicar originalment en el White Album fa ja la fredolera de quaranta anys. Malgrat el temps transcorregut, aquesta senzilla i emotiva composició de George Harrison continua enamorant. Si en la versió que tots coneixem els quatre de Liverpool es fan acompanyar a la guitarra per Eric Clapton (tot i que no surt en els crèdits del disc), en la que es pot escoltar en aquest clip de vídeo Harrison canta acompanyat d'una simple guitarra acústica. Aquesta versió, més dolça i emotiva que l'original, no va veure la llum fins el 1996, quan els supervivents de la banda van publicar el seu Anthology 3. El vídeo és una recopilació d'imatges d'en George Harrison -mort l'any 2001 als 58 anys a causa d'un càncer de pulmó-, tant de la seva època beatle com de la seva carrera en solitari.

video

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Doble moral

L'empresa municipal de transports de Madrid (EMT) ha vetat la publicitat de la pel·lícula Diario de una ninfómana a la seva flota d'autobusos i a les marquesines publicitàries de la seva propietat. El motiu d'aquesta decisió és que el cartell promocional del film és "de dubtosa legalitat" i "gratuïtament provocatiu". La imatge mostra una dona en calces que es toca el pubis amb una mà. L'anunci del film, que s'estrena el proper divendres a Espanya, sí que es podrà veure a les mampares dels quioscos de la capital que no depenen de l'EMT.

La decisió dels responsables de mobilitat madrilenys és sorprenent, i més si tenim en compte que la publicitat de roba interior està a l'ordre del dia. I no diguem ja la d'altres productes -sobretot perfums- que mostren les seves qualitats mitjançant anuncis on apareixen cossos d'homes i dones mig o quasi despullats. Però ara no és el moment de parlar de les estratagemes dels publicitaris que creuen que mostrant una mica de pit i cuixa el producte publicitat tindrà més sortida en el mercat. D'això ja em parlaré un altre dia. És el moment de denunciar la doble moral que ens envaeix.

Ens hem passat mitja vida criticant la paranoia dels nord-americans, que són capaços de censurar l'escena on surt una mamella i permetre, en canvi, infinitat d'imatges obscenes sobre assassinats i vexacions de tota mena, i ara resulta que aquí comencem a fer el mateix. El problema amb el cartell de Diario de una ninfómana no és la imatge sensual que apareix, és la paraula "nimfòmana". La parauleta és la culpable. Ella sola ha activat totes les alarmes de la moral. Com va revelar ahir el director del film, Christian Molina, per evitar la censura va proposar dos cartells alternatius. El darrer rònec: fons blanc sense cap imatge i el títol de la pel·lícula sobreimpresionat. Doncs ni així... Si s'hagués titulat Diario de un asesino segurament no hauria patit cap problema de censura.

EMT és una empresa pública que depèn de l'ajuntament de Madrid, controlat pel PP. Als despatxos de la Plaza de la Villa deuen pensar que és més perillosa la paraula nimfòmana, que pot despertar en el jovent una curiositat morbosa i malsana, que la imatge sensual que presideix el cartell. I pel que es veu el mateix deuen pensar a la COPE i a Telemadrid, que també s'han negat a incloure anuncis sobre la pel·lícula. A l'emissora de la Conferència Episcopal, en canvi, permeten que cada matí un terrorista de la informació blasfemi, insulti i menteixi amb el beneplàcit de bisbes i cardenals. I a la tele d'Esperanza Aguirre, que tradicionalment ha estat una factoria de programes escombraria, es visionen constantment films on la violència i l'alt voltatge eròtic en són protagonistes. La doble moral...

Definitivament, la paranoia ianqui comença a instal·lar-se entre nosaltres.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Crisi i credibilitat

El Periódico de Catalunya publicava dissabte un editorial força assenyat apel·lant a la responsabilitat dels mitjans de comunicació perquè, amb les seves informacions sobre la crisi econòmica que patim, no contribueixin activament a espantar a la població i a crear un alarmisme innecessari sobre la situació. La reflexió és bona i lloable, doncs no mesurar adequadament els continguts que es publiquen sobre aquest tema pot ajudar a atiar el pànic i l'histerisme de la gent.

Ara bé, cal predicar amb l'exemple. Està molt bé afirmar que no hi ha cap motiu a Espanya perquè decaigui la confiança de la gent atès que "gaudim d'un sistema financer sòlid" (us sona aquesta afirmació??) i després obsequiar als lectors amb portades i titulars cridaners que aporten de tot menys tranquil·litat d'esperit.

Si no volem que la informació i l'opinió "es converteixen en agents actius de la crisi" cal que els mitjans deixin d'intoxicar amb anàlisis de la realitat poc seriosos i comencin a explicar amb precisió què està passant realment sense caure en el catastrofisme que condueix a la depressió col·lectiva. Ara més que mai els mitjans han de demostrar la seva credibilitat.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

El conyàs

Els micròfons han jugat una mala passada al líder del PP, Mariano Rajoy, durant la clausura de la XIII reunió interparlamentària que aquest partit ha celebrat durant el cap de setmana a A Coruña amb la presència d'uns 300 diputats i càrrecs autonòmics. Durant la sessió matinal d'ahir li va comentar a Javier Arenas, a micròfon obert, que per demà -avui pel lector- tenia "un plan apasionante": assistir "al coñazo del desfile de las Fuerzas Armadas" amb motiu del Dia de la Hispanitat, on van els Reis, el president del Govern, i les principals autoritats de l'Estat. Curiosament, fa un any Rajoy es va embolicar amb la bandera espanyola i va gravar un declaració institucional en què feia una crida a tots els ciutadans a celebrar el Dia de la Hispanitat, "la fiesta nacional", el 12 d'octubre.

S'ha d'anar molt en compte quan tens un micròfon davant, doncs pot resultar l'aliat més indiscret del món. Tothom entén que gaudir veient la cabra de la legió desfilant o aguantar tres o quatre hores de rua inacabable escoltant els darrers hits del repertori musical militar no és, diguem-ne, molt estimulant. Però Mariano, no et queixis a sobre. La pàtria exigeix aquest i d'altres sacrificis...

Rajoy no és l'únic polític que ha patinat davant un micro obert quan el creia tancat. El seu col·lega de partit Federico Trillo va deixar anar, quan era president del Congrés dels Diputats, aquell memorable "manda huevos" després d'enunciar un interminable paràgraf sobre l'ajornament d'una votació. José Maria Aznar també va caure en la trampa del micro obert quan després de fer un discurs en el Parlament Europeu va soltar: "Vaya coñazo que he 'soltao'". Pel que sembla els polítics "peperos" tenen fixació amb el mot "coñazo". Quin conyàs de gent...

Els líders del PP no tenen l'exclusiva en matèria de fer el bocamoll davant d'un micro obert. El socialista José Bono va dir-li al seu col·lega de partit Juan Carlos Rodríguez Ibarra que "nuestro colega Tony Blair es un gilipollas integral" per haver accedit a rebre a Mariano Rajoy. També la inefable Magdalena Álvarez, ministra de Foment, va caure en el parany del micro obert quan recentment abroncava a un periodista de Radio Galega que li preguntava sobre el Pla Galicia d'alta velocitat ferroviaria: "Me va a decir ahora a mi lo que es el Plan Galicia de mierda..."

Altra de ben sonada té com a protagonista al democristià (la U de CiU per els no iniciats) Joan Rigol que, quan era president del Parlament de Catalunya l'any 2003, va dir "animals" a les forces i cossos de seguretat de l'Estat. Quan li van preguntar si tocava votar una proposta referida als drets dels animals, sense saber que el seu micro restava obert va dir: "no, ara toca votar les propostes d'altre tipus d'animals, els dels cossos i forces de seguretat de l'Estat".

El més "animal" i barroer de tots, però, és Manuel Fraga. En una ocasió vaig presenciar en viu i en directe -a mig metre d'on jo hi era- com li deia a una jove periodista "váyase usted a la mierda, le he dicho que no quiero contestar su pregunta". Tot perquè la pobre xica va insistir a preguntar sobre un tema que deixava en evidència al propi entrevistat. Llàstima que aquell dia cap micròfon indiscret ni cap gravadora va enregistrar la sortida de to de don Manuel.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Fil musical

RENFE acaba de suprimir el fil musical dels trens de rodalies. Segons sembla, l'operador ferroviari ha pres aquesta dràstica decisió a causa de les reiterades queixes dels usuaris del servei. La veritat és que no entenc. Tant molest resulta viatjar cap a la feina o cap a casa escoltant un fons musical de Mozart o Beethoven? Segons sembla, ara tothom viatja amb la seva musica favorita i, per tant, el fil musical que amenitza els viatges en tren sobra. Els aparells d'mp3, els ipod i fins i tot els telèfons mòbils supleixen la musica ambiental, diuen els soferts passatgers de rodalies que es queixen del fil musical. I els que no porten la música a la butxaca què?

Jo dec ser una espècie en extinció, doncs m'he fet un tip de viatjar amb els trens de rodalies de Barcelona durant molts anys i, la veritat, la música ambiental no m'ha molestat mai. He llegit molts llibres i diaris amb la seva companyia. Ara, en canvi, cada cop resulta més difícil concentrar-se en la lectura, doncs una colla de mal educats ens obliguen a escoltar a tot volum la "seva" música, quan en teoria només haurien de fer-ho ells amb els seus auriculars. Si volen rebentar-se els timpans que ho facin, però que no molestin a la resta del passatge. Per què ningú no es queixa a RENFE d'aquests incívics?

I ja posats, per què ningú no es queixa també del pesat o la pesada de torn que durant minuts i minuts es posa a parlar -millor dit, a cridar- a través del telèfon mòbil i obliga a tots els seus veïns de viatge a escoltar la seva (intranscendent) conversa? I per què ningú no es queixa del porc o la porca -cada cop en són més- que posen els seus peus damunt dels seients i que a sobre se'n foten de qui els hi recrimina la seva mala conducta? I per què ningú no es queixa també de la legió de romaneses que cada dia demanen almoina amb la seva cantarella inconfusible i acaben maleint en públic a qui no li dóna unes monedes? I per què ningú no es queixa dels músics (músics?) ambulants que es passegen pel tren foradant el cervell dels viatgers amb els seus acordions i càntics de karaoke? I per què ningú no presenta una queixa urgent a RENFE per permetre que als seus trens pugin uns indesitjables que s'autoanomenen punks (ho són de veritat?) que beuen, criden, escupen, insulten i es passegen amb total impunitat amb els seus gossos bruts per tots els vagons?

No és més prioritari queixar-se abans de tot això que del "molest" fil musical?

diumenge, 28 de setembre de 2008

La festa del futbol

Culpable 1. L'Espanyol.
El club blanc-i-blau s'ho hauria de fer mirar, i els seus dirigents també, començant pel president. En comptes de llençar pilotes fora el que han de fer és assumir responsabilitats. El que va succeïr dissabte a l'estadi olímpic de Montjuïc durant el derbi Espanyol-Barça és vergonyós i intolerable. Que Sánchez Llibre i companyia deixin d'amagar el cap sota l'ala del perico. La seva actitud i permissivitat és la que genera episodis de violència. Es mereixen una sanció exemplar. Ells i només ells són els responsables dels actes de violència i vandalisme que van protagonitzar els Boixos Nois (i també un grup dels seus seguidors). Qui va deixar entrar a l'estadi a aquest grup de descerebrats és l'Espanyol, màxim responsable de la seguretat del recinte. I qui els hi va vendre les entrades també fou l'Espanyol, doncs l'equip blaugrana no en va comprar cap pels seus seguidors. Al camp del Barça ja fa uns quants anys que aquests impresentables tenen vetada l'entrada. Dani, ja n'hi ha prou d'excuses, de dir que el rival esportiu és el culpable de tot, de fer el hooligan cada cop que et posen un micròfon al davant. O es practica la tolerància zero o aquests bèsties continuaran fent de les seves allà on vagin. Encara que et molesti, un cop a la vida pren nota del que ha fet "l'altre equip de la ciutat", com a tu t'agrada a anomenar al Barça, i fes quelcom per eradicar els violents. Laporta ha hagut de suportar personalment amenaces de mort, insults i tota mena de vexacions, però els violents no entren al Camp Nou. A veure si n'aprens d'una vegada i deixes de practicar el victimisme.


Culpable 2. Els Mossos d'Esquadra.
Altres que s'ho han de fer mirar seriosament són els Mossos d'Esquadra. Sabien des de feia dies en quin punt de la ciutat es reunirien els boixos per anar cap a l'estadi de Montjuïc. Sabien com van aconseguir les entrades. Sabien que anaven carregats de bengales, doncs els van acompanyar en processó des del punt de reunió fins l'estadi i es van passar tot el recorregut llençant-ne. Per què, si sabien tot això, no van actuar amb més contundència. Per què no van evitar que entressin al camp. Per què no van ordenar als responsables de seguretat de l'Espanyol que fessin escorcolls més a fons a aquesta gentola abans d'entrar. Per què no van rodejar a aquests impresentables durant el partit per evitar aldarulls. Per què no van actuar quan es van produir els primers incidents. El cap dels mossos hauria de donar explicacions més serioses. Ja n'hi ha prou, com és costum, de dir que van actuar així per evitar mals majors. I el conseller Saura que n'aprengui també o que dimiteixi. No sap que a d'altres països, com Anglaterra, els aficionats violents, ja identificats, tenen prohibida l'entrada als estadis o estan sota arrest domiciliari els caps de setmana??

Culpable 3. El Barça.
El club blaugrana també s'ho ha de fer mirar. No n'hi ha prou en proclamar-se abanderat de la tolerància zero i de prohibir l'entrada dels violents al Camp Nou. A més d'això, i per ser coherent amb el seu posicionament, algú del club li ha de dir als jugadors del primer equip que aquests descerebrats no es mereixen, per molt que els animin durant els partits, ni un sol gest d'agraïment. Al club, i a aquests professionals que cobren tants diners, els hi hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot, després dels greus incidents que van provocar fins i tot l'aturada del partit durant prop de 10 minuts, sortir del camp i saludar i aplaudir a aquests imbècils. Els jugadors desconeixen la creuada anti-violència que porta a terme el club que els hi paga? Que Gudjohnsen, Henry o Alves ho desconeguin ho puc arribar a entendre. Però Bojan, Piqué, Valdés o Messi, que s'han format a la cantera blaugrana, sí que ho han de saber. I Eto'o, que ja fa uns quants anys que juga amb el Barça, i que sempre ha estat el primer en queixar-se del comportament racista i violent d'alguns grups de seguidors semblants als boixos, també. Els únics que no van correspondre a aquests salvatges foren Guardiola, Xavi i Puyol, fet que els honora. Per tant, que el Barça assumeixi també la seva responsabilitat.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Moros grocs

El meu amic Toni de Castalla, un moro de soca-rel, m'ha fet arribar el llibre que els moros grocs acaben d'editar amb motiu del 150 aniversari de la comparsa, una petita joia històrica que hauria d'ocupar un lloc d'honor a les llibreries de totes les cases del poble independentment del bàndol fester o de l'adscripció "comparsística" de cadascun.


El llibre és un document de recerca magnífic. D'una banda repassa acuradament la història de la comparsa dels moros grocs -amb els fets més destacats que han marcat la seva evolució al llarg dels anys i amb un especial record als centenars de noms propis que han ajudat a engrandir-la- i, d'una altra, el devenir històric del poble durant aquest segle i mig. L'aposta és encertada ja que una cosa va lligada inevitablement a l'altra, i res millor per entendre la pròpia història que comprendre el que passa o ha passat al teu voltant.

Amb un llenguatge impecable -cosa que s'agraeix en els temps que corren- i amb una enquadernació de qualitat, el llibre captiva des del primer moment. Així, és adient tant pels que volen aprofundir en la història de la comparsa i la del poble llegint detingudament tots els textos, com pels que només pretenen fer una aproximació històrica lleugera a partir de les nombroses il·lustracions que adornen totes les pàgines.

Felicitats a tot els que l'han fet possible i enhorabona per la seva determinació i encert.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Cinema d'estiu

La casualitat m'ha permès visionar aquest estiu dues pel·lícules molt recomanables, Escondidos en Brujas i El tren de las 3:10. Salvant les grans diferències argumentals que els separen, els dos films tenen com a nexe comú uns protagonistes que es guanyen la vida matant gent.
Aquests assassins però, són diferents. Són uns killers amb ànima que, sorprenentment, tenen escrúpols, sentiments i consciència i que, tot i ser implacables amb les seves víctimes, són capaços de tenir remordiments i reflexionar sobre el sentit del modus vivendi que practiquen.
La lluita psicològica dels personatges i els duels interpretatius que mantenen entre ells marquen amb intensitat el devenir argumental dels dos films on, per moments, arribes a creure que la violència té sentit. Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes són els assassins atípics que protagonitzen Escondidos en Brujas, pel·lícula que, d'altra banda, et convida a fer una visita turística a aquesta preciosa ciutat medieval belga.
Russell Crowe i Ben Foster són els dolents d'El tren de las 3:10, un magnífic western que també compta amb la participació estel·lar de Christian Bale (el bo que s'enfronta a Crowe) i d'un envellit Peter Fonda. Des dels temps de Sin perdón (1992) i El jinete pálido (1985), tots dos dirigits i interpretats pel gran Clint Eastwood, que no veia a la gran pantalla una peli de l'oest tant ben tramada i argumentada.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Clocks

Amb només quatre discos en el mercat el grup britànic Coldplay s'ha convertit en un fenomen de masses. Dissabte va presentar en un Palau Sant Jordi ple de gom a gom el seu darrer treball Viva la Vida and Death or All His Friends. El concert, que alguns mitjans han titllat d'apoteòsic, és el segon que la banda liderada per Chris Martin ofereix a Barcelona en el termini de quatre mesos. La gira de presentació del darrer disc sembla que no ha defraudat en cap dels països que ha trepitjat, fet que confirma Coldpaly com dels referents indiscutibles de l'actual pop-rock internacional. Clocks, un dels seus temes més emblemàtics, pertany al seu segon àlbum d'estudi A Rush of Blood to the Head. Una meravella de cançó...


video

Afany recaptatori

Abans de finalitzar l'any Catalunya comptarà amb 36 nou radars per controlar la velocitat dels automòbils. Aquests nous enginys dissuasius s'afegeixen als 96 que ja funcionen a les diferents carreteres i autopistes del país, fet que converteix al principat en un dels territoris europeus amb més radars. El pretext, com sempre, és que els radars ajuden a lluitar contra la velocitat excessiva i conseqüentment contribueixen a reduir la sinistralitat a la carretera. Tot això està molt bé, puix a menys velocitat menys risc d'accident mortal. Per tant, res a dir.

El que ja no està tant clar, com denunciava La Vanguardia dissabte, és que aquests radars (els que ja funcionen i els nous que entraran properament en servei) s'utilitzin realment per controlar la velocitat i per evitar situacions de perill a la carretera. De fet, explicava el rotatiu barceloní, comença a ser molt sospitós que la majoria de radars "no s'instal·len en llocs conflictius o en punts negres de les carreteres, sinó en llocs on resulta fàcil caçar a possibles infractors". Què vol dir això? Doncs molt senzill, què és l'afany recaptatori de l'administració i no les bones intencions el que realment guia i determina la implantació d'aquests artefactes.

Pel que sembla els responsables de trànsit d'aquest país s'han proposat molt seriosament que els conductors aprenguem a respectar les normes bàsiques de seguretat vial a base de garrotades. En el fons, és allò tant vell de que la letra con sangre entra. Si corres t'expolio la butxaca i els punts del carnet, tu mateix... A servidor li agradaria saber on van a parar els milions d'euros que s'obtenen amb tantes sancions ara que ja sabem que el 56% del total de multes imposades a Catalunya durant el primer semestre de 2008 són per excés de velocitat. Una part de la recaptació és probable que es dediqui a millorar la xarxa viària o a fer noves carreteres, no ho dubto, però el que és ben cert és que a educació en seguretat vial no es dedica ni un cèntim. I això sí que és greu.

divendres, 5 de setembre de 2008

Barracons

Més de 20.000 alumnes, segons les dades que ahir va anunciar el conseller d'Educació Ernest Maragall, començaran el curs escolar 2008-09 allotjats "provisionalment" en 967 aules prefabricades, 165 més que el curs passat. Des que el govern del Tripartit governa a Catalunya no ha parat de créixer el nombre de prefabricats escolars. Aquest govern, que quan estava l'oposició titllava d'incompetents als consellers del ram de CiU per no eradicar els barracons del mapa, ara resulta que no només no els eradica sinó que els multiplica.

A dia d'avui els prefabricats acullen més del doble d'alumnes que a l'inici del curs escolar 2001-02, quan la consellera Gil (CiU) va endegar un pla de xoc que preveia eradicar definitivament aquestes construccions dels centres escolars l'any 2004, quan només sobreviurien uns quants mòduls que es destinarien a serveis com el menjador o la biblioteca. Aquest pla es va avortar de socarrell i es va substituir per altre del nou govern format pel PSC, ERC i ICV. Resultat: 337 nous mòduls prefabricats i 10.000 alumnes més que llavors encabits en aquests aularis. Tot un èxit de l'eficàcia, la competència, la previsió i la planificació dels nostres governants.

Ara bé, tot té una justificació. Segons va indicar ahir Maragall durant la presentació del curs, aquest mal endèmic que pateix l'educació catalana des de fa anys, "és fruit del creixement demogràfic continuat". Aquesta sí que és bona conseller, com si el nombre d'alumnes no hagués deixat de créixer ininterrompudament des de l'any 1996, o com si les onades migratòries -que determinen en bona mesura l'augment sobtat d'alumnes en una escola- no fos constant des de l'any 1999.

La capacitat que té aquest govern per disfressar la realitat i transformar-la en funció dels seus interessos és impressionant. Posaré uns exemples. En l'època dels governs Pujol, a aquests aularis provisionals se'ls anomenava barracons (l'epítet més pejoratiu i contundent), i la seva existència era fruit de la incompetència i la manca de previsió dels responsables d'ensenyament. Ara aquestes construccions són aules prefabricades (epítet més digne) i un element de suport a la escolarització imprescindible actualment per donar resposta a la demanda que genera l'escolarització obligatòria (socialistes dixit). Caram quin canvi. El que abans era abominable, ara és imprescindible.

Algú em podrà dir que aquest canvi d'actitud és normal atès que tots els governs i els polítics en general escombren cap a casa i només actuen en funció dels seus interessos. D'acord. Tenen raó. Però és que a sobre ningú diu ni piu sobre aquest desvergonyiment. Ni l'oposició, que un cop més demostra no saber jugar el seu paper, ni els sindicats, ni les associacions de pares i mares... Als sindicats els han tapat la boca contractant més professorat i col·locant a la meitat dels seus dirigents en càrrecs de responsabilitat de la conselleria d'Educació. I les APA'S han estat totalment desmobilitzades pels mateixos que abans les mobilitzaven, és a dir socialistes i comunistes, que ara practiquen l'agit-prop (més aviat l'anestèsia ciutadana) des de les seves poltrones i amb els diners de tots nosaltres.

PD.- El fill gran del que subscriu ha estudiat tota la ESO en un institut públic construït íntegrament amb barracons i, que jo sàpiga, això no l'ha traumatitzat.

dissabte, 30 d’agost de 2008

La minifaldilla

La minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica. Llegeixo a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l'ús d'aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l'any 1989 per exculpar a un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l'agressor.

El setmanari Desde la Fe, òrgan de l'Arxidiòcesi de Mèxic, ha atiat el foc de la polèmica amb un article titulat El pudor on, entre d'altres perles, es poden llegir afirmacions com aquesta: "si vols evitar una agressió sexual, no usis roba provocativa". L'arquebisbe de Durango, un altre estat on la principal indústria és el tràfic de drogues, ha pujat el llistó de la imbecil·litat assegurant que "les dones es vesteixen així per fomentar el morbo dels homes". La reacció a aquestes "orientacions morals" no s'ha fet esperar segons s'explica a la notícia. L'arquebisbe, de nom Héctor González, es va veure obligat a tancar la catedral i trucar a la policia quan un grup de minifaldilleres va irrompre en el recinte sagrat amb pancartes que recorden la xifra oficial de 6.000 dones assassinades a Mèxic durant els darrers anys, i no precisament per vestir faldilla curta. Si algú vol endinsar-se en aquest món fosc i tèrbol dels feminicidis mexicans és imprescindible la lectura de 2666, l'obra pòstuma de Roberto Bolaño, on es retrata cruament l'estat de corrupció i crim organitzat que impera en molts estats del país centreamericà.

El pol oposat a la creuada contra la minifaldilla que porten a terme els vigilants de la moral mexicans el trobem en una agència de marquèting, Ass-vertisse, que utilitza com a reclam publicitari les calces de noies (i també els calçotets dels nois), on l'anunciant de torn pot estampar la seva marca o el seu anunci. L'estrategema de l'agència, burda i sexista, és simple: una noia de bon veure equipada amb una minifaldilla de vertigen s'ajup en qualsevol lloc públic concorregut posant davant dels nassos de tothom les seves magnífiques anques amb la corresponent publicitat impresa a les seves bragues blanques.

Aquesta forma tant singular i "provocativa" de fer publicitat sembla que està causant furor en alguns països de l'est d'Europa. El que sembla mentida és que empreses tant reconegudes a nivell internacional com la multinacional de productes fotogràfics Kodak (foto) hagin de recórrer a aquestes pràctiques tant barroeres per vendre els seus productes. En una convenció celebrada a Kíev (Ucraïna) diverses models s'hi van passar diversos dies ensenyant el cul a la concurrència per mostrar l'anunci de Kodak. Tant afecten la crisi econòmica i el nou ordre digital a la marca alemanya??