Demà, diada de santa Cecília -patrona de la música-, es compleixen quaranta anys de l'edició de The Beatles, el primer àlbum doble de la banda de Liverpool. El disc, més conegut amb el nom de White Album per la seva portada totalment blanca, és el principi del final de la carrera musical del grup, doncs durant les seves sessions de gravació -com està ampliament documentat- els desencontres entre Lennon, Harrison, McCartney i Starkey van assolir cotes inimaginables. La tensió va provocar fins i tot que Ringo abandonés el grup temporalment i que el productor George Martin marxés de vacances per no embolicar-se amb el "mal rotllo" dels músics. Sort que els quatre venien de passar unes setmanes de meditació a l'Índia amb el Maharishi Mahes Yogi...
Malgrat tots aquests problemes, l'àlbum blanc dels Beatles van ser un èxit rotund a nivell mundial. Des de la seva publicació el 22 de novembre de 1968 fins avui, és un dels quatre LP's més venuts dels fab four. Ha obtingut 19 discos de platí i fins que no va sortir al mercat la banda sonora de Fiebre del sábado noche en 1977, havia estat l'àlbum doble més venut de la història. Totes aquestes xifres estadístiques reflexen a la perfecció l'impacte que va tenir el disc entre els seguidors dels Beatles. I és que aquest disc és molt especial. Lluny dels artificis musicals i estilístics del Sgt. Pepper's, el White Album es presenta en societat totalment nu. La seva funda blanca només és un presagi del que hi ha a l'interior: música crua, en estat pur, sense additaments.
El disc, a més, és un ventall de gèneres musicals: hi trobem des del rock dur d'Helter Skelter, el rock sense artificis de While My Guitar Gently Weeps o el pop rock de Back in the URSS o Birthday fins a suaus melodies acústiques com I will, Julia o Blackbird passant pel blues de Yes blues, la melosa Good Night (una preciosa cançó de bressol), les paranoiques Happiness i a war gun o Everybody's got something to hide except me and my monkey, la “pachanguera” Ob-la-di, Ob-la-da, el swing de Honey Pie o l'inclassificable i antimusical Revolution 9, sens cap mena de dubte la pitjor cançó de tota la història de la banda. La major part dels temes van ser composats durant la seva estada a l'Índia amb una simple guitarra acústica. D'aquesta estada destaca també la punyent Sexy Sadie dedicada al Maharishi i Dear Prudence, un intent per treure a la germana de Mia Farrow de l'aparent bogeria que li havia provocat un "exccés" de meditació transcendental.
En aquest naked de 94 minuts de durada s'aprecia perfectament el talent musical dels quatre beatles i la seva acusada personalitat a l'hora de composar. Tot i que a moltes cançons cada compositor utilitzaba als seus companys com a simples músics d'acompanyament, la veritat és que el resultat és excel·lent, doncs permet endevinar perfectament l'autoria de cada peça i, encara que sembli contradictori, mostra a un grup autèntic fent música de veritat, tal com raja. Fins i tot Ringo Starr aporta una cançó original a l'àlbum, Don't pass me by, la seva primera composició en solitari. La gran ironia del disc és que es tituli The Beatles, a seques, quan és l'àlbum a la unitat del qual menys han contribuït els seus membres.
Tot i que Harrison i el productor George Martin no eren partidaris d'editar un disc amb tantes cançons, al final es va imposar el criteri de John i Paul. I la veritat és que si haguessin volgut podrien haver editat el primer àlbum triple de la història del rock (privilegi que va tenir George Harrison el 1970 amb el seu aclamadíssim All Things Must Pass) atès el gran nombre de cançons que van gravar durant les sessions del White Album i que finalment es van desestimar com Not guilty, Junk, Circles o la versió preliminar de Jealous Guy (regravades posteriormet per Harrison, Lennon i McCartney en alguns dels seus àlbums en solitari); altres que es van publicar com a singles abans o després de l'edició de l'LP com Hey Jude, Revolution, Lady Madonna o The Inner Light, i un bon grapat que es van fer servir en els àlbums posteriors del grup com Mean Mr. Mustard i Polythene Pam (Abbey Road), Across the universe (Let it be) i Hey Bulldog (Yellow Submarine).
El disc, a més, és un ventall de gèneres musicals: hi trobem des del rock dur d'Helter Skelter, el rock sense artificis de While My Guitar Gently Weeps o el pop rock de Back in the URSS o Birthday fins a suaus melodies acústiques com I will, Julia o Blackbird passant pel blues de Yes blues, la melosa Good Night (una preciosa cançó de bressol), les paranoiques Happiness i a war gun o Everybody's got something to hide except me and my monkey, la “pachanguera” Ob-la-di, Ob-la-da, el swing de Honey Pie o l'inclassificable i antimusical Revolution 9, sens cap mena de dubte la pitjor cançó de tota la història de la banda. La major part dels temes van ser composats durant la seva estada a l'Índia amb una simple guitarra acústica. D'aquesta estada destaca també la punyent Sexy Sadie dedicada al Maharishi i Dear Prudence, un intent per treure a la germana de Mia Farrow de l'aparent bogeria que li havia provocat un "exccés" de meditació transcendental.
En aquest naked de 94 minuts de durada s'aprecia perfectament el talent musical dels quatre beatles i la seva acusada personalitat a l'hora de composar. Tot i que a moltes cançons cada compositor utilitzaba als seus companys com a simples músics d'acompanyament, la veritat és que el resultat és excel·lent, doncs permet endevinar perfectament l'autoria de cada peça i, encara que sembli contradictori, mostra a un grup autèntic fent música de veritat, tal com raja. Fins i tot Ringo Starr aporta una cançó original a l'àlbum, Don't pass me by, la seva primera composició en solitari. La gran ironia del disc és que es tituli The Beatles, a seques, quan és l'àlbum a la unitat del qual menys han contribuït els seus membres.
Tot i que Harrison i el productor George Martin no eren partidaris d'editar un disc amb tantes cançons, al final es va imposar el criteri de John i Paul. I la veritat és que si haguessin volgut podrien haver editat el primer àlbum triple de la història del rock (privilegi que va tenir George Harrison el 1970 amb el seu aclamadíssim All Things Must Pass) atès el gran nombre de cançons que van gravar durant les sessions del White Album i que finalment es van desestimar com Not guilty, Junk, Circles o la versió preliminar de Jealous Guy (regravades posteriormet per Harrison, Lennon i McCartney en alguns dels seus àlbums en solitari); altres que es van publicar com a singles abans o després de l'edició de l'LP com Hey Jude, Revolution, Lady Madonna o The Inner Light, i un bon grapat que es van fer servir en els àlbums posteriors del grup com Mean Mr. Mustard i Polythene Pam (Abbey Road), Across the universe (Let it be) i Hey Bulldog (Yellow Submarine).
El clip de Revolution, la versió ràpida de Revolution 1 inclosa al White Album, és un dels pocs testimonis recollits per les càmeres de totes aquelles sessions de gravació gràcies a que es va fer un video promocional del single Hey Jude/Revolution. Aqui la teniu.
1 comentari:
Un dels millors discos dels fab, sens dubte.
Publica un comentari a l'entrada