Obamamania

El món sencer resta a l'expectativa de què farà o deixarà de fer el nou president in pectore dels Estats Units, l'afroamericà Barack Obama. Tothom està convençut -sobretot a Europa- de que aquest nou Kennedy negre, la gran esperança blanca del país, canviarà el món. I el que ens ha de preocupar realment és que el món no el canvií a ell. Tony Blair també fou en el seu moment la gran esperança blanca del seu país, de l'esquerra en general i de tots els socialdemòcrates europeus i va acabar posant els peus sobre la taula de les Açores amb Aznar i Bush. Així que compte. "Ojo al dato", com deia el Butanito.

La llista de problemes que ha de solucionar Barack Obama després de l'etapa negra i nefasta de George Bush és inacabable, sobretot en els àmbits econòmic i social i en matèria de política exterior. Ara bé, els Estats Units són el que són, no ens enganyem, i per tant cal estar preparats per a la decepció.

És cert que Obama abandera un profund canvi generacional carregat d'esperança. És cert que ha fet possible una històrica caiguda de la barrera racial. I segurament també serà cert que garantirà com ningú ho ha fet fins ara la igualtat de drets de tots els seus compatriotes. Però compte, la fascinació que transmet Obama pot esdevenir mirall trencat si no aborda amb mà ferma la greu crisi econòmica que pateix el seu país (que ens ha acabat esquitxant a tots), si no arbitra mesures per frenar la pobresa galopant que cada cop afecta a més nordamericans, i si no resol el tema indigne de la sanitat made in USA.

A tots aquests problemes interns cal afegir una altra llarga llista de problemes de caire extern que reclamen una solució urgent com la retirada de tropes de l'Irak, el restabliment de relacions amb els aliats, la signatura i compliment del protocol de Kyoto, o posar fi al tema vergonyant de Guantánamo, entre molts d'altres.

Els Estats Units són des de la matinada del passat dimecres un país més creïble. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca posa fi a molta indignitat. Ara aquest home "jove, guapo i bronzejat" -com l'ha definit Berlusconi en una de les seves sortides de to humorístiques- ha de demostrar que les esperances que el seu país i el món han dipositat en la seva persona no esdevenen paper mullat. Li desitjo molta sort.

PD: Per cert, algú em pot dir on és l'Obama català? I l'Obama espanyol?