dimecres, 29 de setembre del 2010

ZP és de dretes

Us adjunto el darrer article de l'amic Julià Álvaro publicat en el seu blog sobre les polítiques econòmiques del govern d'esquerres d'en ZP que em sembla d'un lucidesa extraordinària.

Izquierda de derechas
Hace unos días escuché como un diputado socialista justificaba las decisiones del gobierno Zapatero (reforma laboral, menos gasto social, recortes para los funcionarios, para las pensiones,...) con el argumento de que la mayoría de países europeos han hecho lo mismo que el ejecutivo español. A efectos políticos, el diputado olvidó el pequeño detalle de que en 24 de los 27 países de la Unión Europea los partidos de derechas están en el gobierno.
Si la convicción a la que han llegado los dirigentes del PSOE es que no hay ninguna posibilidad de adoptar una política económica diferente a la que ponen en práctica los partidos de derechas deberían decirlo. Si finalmente son conscientes de que sus decisiones en temas económicos no difieren en lo fundamental de las que tomaría un gobierno del PP están obligados a compartirlo con los ciudadanos. El votante tiene derecho a saber que cuando se enfrenta a las urnas no está ante dos posibles políticas económicas diferenciadas, que los socialistas no transitan un camino que no transiten Rajoy y su partido.
Parece que la izquierda, sumida en ese pozo de no encontrar una respuesta propia a los grandes desafíos actuales, alza bandera blanca y apuesta por las mismas recetas que sus supuestos antagonistas ideológicos. Bien, es una decisión aunque no parece la mejor para ganar las elecciones; ni para mejorar la calidad de vida de los más desfavorecidos, ni para darles esperanza, ni para alimentar la utopía como motor de progreso.
Aceptando que la política económica del PSOE es la que practican todos los gobiernos europeos de derechas, la conclusión es que la izquierda que ofrecen los socialistas es una política conservadora con los añadidos, por ejemplo, de la retirada de las tropas de Irak, la reforma del aborto, los matrimonios gays y la retirada de símbolos franquistas. Habrá quien lo considere suficiente y quien no, pero es lo que hay.
Zapatero, que llegó a la presidencia del Gobierno con aquella promesa de "no os fallaré", llevaba meses negándose a tomar unas decisiones económicas que, un día de mayo, como quien se cae del caballo camino de Damasco o recibe un ladrillazo en la cabeza, adoptó con entusiasmo y convencido. En su rectificación sin explicación alguna está el reconocimiento de que sí falló, doble fallo. Por una parte ha acabado haciendo lo que aseguraba que nunca haría que es recortar por los más débiles y reducir derechos sociales, pero además, si fuera el político diferente que se suponía, y no pudiendo escabullirse de las presiones recibidas, habría explicado con detalle cómo habían sido éstas, de dónde habían venido y cuales eran las amenazas si no hubiera cedido. Si a la izquierda no se le puede ni pedir que explique por qué gobierna como la derecha no hay ninguna posibilidad de que sea izquierda.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Autovies de peatge

"Algún día tenemos que tomar la decisión de si las autovías las pagan quienes las utilizan o si las pagamos el conjunto de los ciudadanos a través de los presupuestos generales del Estado". Ho afirma el ministre de Foment José Blanco en una entrevista en el darrer número de la revista Interviu d'aquesta setmana. I si Pepiño ho diu que Déu ens agafi confessats. Els seus avisos a navegants més que avisos són el prefaci del proper decret-llei que firmarà i que ja té redactat a sobre de la taula del despatx.

La imaginació al poder. Si ens descuidem aviat ens voldran cobrar un cànon per respirar. Ja fa temps que els socialistes que ens mal governen preveuen seriosament la possibilitat d'implantar peatges a les autovies. El cas és recaptar d'on sigui per tapar els forats que ells mateixos provoquen amb la seva ineptitud. Caldria recordar-li a en Pepiño que les autovies, igual que les carreteres nacionals, comarcals i locals es construeixen i es mantenen amb els nostres impostos. Si a sobre hem de pagar per utilitzar-les de què ens serveixen aquestes vies? Les infraestructures públiques no són un servei essencial per a la comunicació de les persones i els territoris? En què quedem? Aviat també voldran cobrar peatge per circular pels camins de terra plens de clots i pedres...

La justícia social que prediquen aquests socialistes incompetents no s'aguanta ni amb pinces. La proposta del ministre és d'allò més destrellatada. És com dir que a partir d'ara la sanitat i l'escola pública només la pagaran els qui l'utilitzin i no tots els ciutadans amb els seus impostos a través dels pressupostos generals de l'Estat. Això vol dir que els que tenen contractat un segur sanitari privat hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen els hospitals públics ni van al metge de capçalera? Això vol dir que els que porten els seus fills a l'escola privada hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen la xarxa pública d'escoles i instituts? Això vol dir que els que no utilitzen les autovies (perquè no tenen cotxe o per qualsevol altre motiu) pagaran menys impostos i no hauran de pagar una part de la seva construcció i manteniment? Ja, ja, ja!!

Au vinga, siguem seriosos. Res de tot això és ni serà cert. La única veritat que s'amaga darrere la proposta d'en Blanco sobre les autovies és que haurem de pagar per la mateixa cosa tres vegades en comptes de dues com fins ara: per construir-les, per mantenir-les i per circular-hi. És a dir, pagar el gust i les ganes. De fet és el mateix que ja passa amb el servei ferroviari però a lo bestia. Amb els nostres impostos paguem la infraestructura (vies, catenària, estacions...) i el servei (els trens i el personal) i quan l'utilitzem paguem el preu del bitllet. D'això darrer (pagar el bitllet) se'n lliuren tots els que mai no agafen el tren. De la resta ni pensar-ho ni somiar-ho, com diuen en el meu poble.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Els clàssics segons Santana

Versió acurada i elegant a càrrec de Carlos Santana de While my guitar gently weeps, un clàssic de The Beatles. La cançó és un avançament en forma de single dels 13 temes que apareixen al nou àlbum de Santana Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics of All Time que es posa a la venda el proper 21 de setembre.


El disc està trufat de grans temes del rock com Whole Lotta Love de Led Zeppelin, Little Wing de Jimi Hendrix, Bang a gong de T. Rex, Can't you hear me knockin de The Rolling Stones, Fortunate song de Credence Clearwater Revival o Sunshine Of Your Love de la societat Clapton–Cream. Un nou treball de versions amb el segell característic de la guitarra màgica del mexicà que val la pena escoltar amb atenció. Cada cançó compta amb la col·laboració especial d'artistes de prestigi com Joe Cocker, Indie Arie, Chester Bennington o Rob Thomas.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una teràpia gratificant

Un somriure pel cap de setmana. Escena final de La vida de Brian, una aguda sàtira cinematogràfica sobre el fanatisme religiós executada magistralment pels Monty Python. Us la recomano, una teràpia gratificant.

Mireu sempre el costat positiu de la vida...

divendres, 10 de setembre del 2010

Voltaire, s'han tornat bojos

El fanatisme ideològic i religiós que ens envaeix propicia l'aparició de sonats com el pastor evangèlic Terry Jones (no confondre amb el genial Terry Jones dels Monty Python) que acaba de proposar una crema massiva d'alcorans per commemorar l'aniversari de l'11-S. Per desgràcia, la iniciativa d'aquest boig no és nova. Per molt que evolucioni la humanitat sempre hi han il·luminats que pensen que el foc ho purifica tot -fins i tot el pensament- i es llencen embogits a salvar-nos de la impuresa que regna en els llibres, ja siguin sagrats o mundans.

El reverend Terry Jones. Foto: AP

El cas d'aquest pobre imbècil, que aquest dies ha aconseguit que els mitjans de comunicació del món mundial parlin d'ell i de la seva paranoia, té molts antecedents. Es remunten al segle primer abans de Crist. Els més recents però, tenen a veure amb els nazis i la dictadura xilena -que van cremar tot el que feia pudor a jueus i marxistes- i amb els fanàtics cristians yankees (com el destrellatat Jones), que van promoure la crema massiva de discos dels Beatles quan el difunt Lennon va afirmar que el grup britànic era més popular que Jesucrist a la seva època. Quina blasfèmia!

La pallassada d'aquest individu, que fins i tot ha fet intervenir al president Obama i l'FBI, posa sobre el taulell de joc altres elements preocupants. Que un fanàtic religiós insignificant sigui portada de la majoria de mitjans de comunicació del món occidental denota la por i el pànic que s'ha instal·lat entre tots nosaltres. Por i pànic a la reacció del món musulmà i més concretament a la reacció de l'integrisme islàmic. Com si els integristes necessitessin provocadors com en Jones per estendre el terror sobre el planeta...

Des que l'aiatol-là Khomeini va llençar la seva famosa fàtua contra Salman Rushdie instant la seva execució a causa de la suposada irreverència amb que l'escriptor tracta la figura del profeta Mahoma al seu llibre Els versos satànics res no ha estat igual. En opinió dels barbuts amb turbant que governen les ànimes i les consciències del món musulmà les blasfèmies contra l'islam són el pa de cada dia a Occident i cal posar-hi remei d'una forma dràstica. Els atemptats terroristes contra les torres bessones de Nova York el 2001, els de l'11 M a Madrid el 2004 i els de Londres el 2005 en són el màxim exponent de la guerra santa encetada per aquesta colla de fanàtics religiosos contra tot el que faci pudor d'antiislamisme. El cas és seguir matant gent en nom de Déu, o d'Alà, que ve a ser el mateix. Sempre igual, quin fàstic.

Portada de France Soir reivindicant el dret dels mitjans a caricaturitzar Déu

Que la por i el pànic s'han instal·lat entre nosaltres és evident. No només elevem fins l'infinit (amb el poder multiplicador dels mitjans convencionals, d'internet i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació) la provocació del sectari i intolerant Terry Jones, sinó que callem com a covards quan els integristes musulmans cremen bíblies a El Caire, a Gaza o a Pakistan, o quan les cremen -com va passar no fa gaire a Melbourne- després de pixar i escopir a sobre d'elles. Per què quan això passa els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació occidentals no ho denuncien? Per què en uns casos tant rebombori i en els altres cap?

Sovint presumim de la llibertat d'expressió que gaudim en el món occidental. Emparats per aquesta llibertat podem expressar la nostra opinió i criticar-ho pràcticament tot (tot menys la casa reial, compte). Fins i tot fer escarni i conya de Jesucrist i del Papa de Roma públicament. En el cas dels Estats Units la Constitució fins i tot empara que es pugui cremar la bandera del país i qualsevol altre símbol (la Bíblia i l'Alcorà inclosos), doncs la llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. Ara bé, si emparant-nos en aquesta llibertat d'expressió critiquem qualsevol cosa que pugui ofendre el món musulmà compte, doncs els nostres dies poden estar comptats. Sinó que li preguntin a en Rusdhie, que des de l'any 1989 viu amagat, o als responsables dels diaris de Dinamarca i Noruega que van publicar unes caricatures del profeta de l'Islam fa quatre o cinc anys, o a l'artista suec Lars Vilks per qui Al-Quaeda va oferir una recompensa de 100.000 dòlars a qui l'assassinés i 50.000 addicionals si a sobre el degollaven com un corder. El seu delicte: publicar altra caricatura de Mahoma en un diari suec.

Què en queda de la Il·lustració, Voltaire? Tant combatre el fanatisme religiós i la intolerància des de la llibertat de pensament i ja veus com seguim tres segles després.