diumenge, 29 d’abril de 2012

La vida sigue igual...

Excel·lent treball recopilatori de l'equip de No le digas a mi madre que trabajo en bolsa. Com es pot veure a l'humor sarcàstic i coent de la revista Hermano Lobo, poc o res ha canviat a Espanya en molts aspectes en quaranta anys. La majoria d'acudits que hi surten al vídeo sembla que estiguin fets avui, i no el 1970 del segle passat. Un treball genial.



dissabte, 28 d’abril de 2012

Gràcies Pep. Benvingut Tito


Pep ens ha fet somiar durant quatre anys.

Ha enlluernat el món amb el futbol meravellós del "seu" equip.

Ha convertit al Barça en el millor equip del món.

Ha modelat el millor Barça de la història.

Ha contribuït decisivament a que un jugador format a la Masia, en Messi, també sigui el millor del món.

Ha guanyat amb el "seu" Barça 13 títols de 18 possibles (que poden se 14 si es guanya la Copa del Rei).

Ha generat enveges i ràbia on tots sabeu. Que prenguin til·la.

Ha mantingut a ratlla l'entorn, el vestidor i la junta directiva.

Ha desacomplexat al Barça, l'ha convertit en un equip guanyador, ambiciós i campió.

Ha aconseguit que el club digui adéu, espero que per sempre, a les urgències històriques.

Ha actuat sempre amb correcció, educació i elegància.

Ha posat el llistó molt alt al seu successor.

Però sobretot, ens ha fet feliços. Ens ha fet recuperar l'autoestima i l'orgull de ser barcelonistes.

Gràcies Pep. Et desitjo molta sort allà on vagis

Benvingut Tito. També et desitjo molta sort.

Estem convençuts que sabràs mantenir aquest nivell d'exigència i d'excel·lència.

Que tinguem sort tots plegats. Que trobem tot el que ens va mancar ahir. Cal seguir caminant.

video
"Que tinguem sort" Lluís Llach (Verges 2007)
Concert de comiat.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Futbol de covards


Espero que el Chelsea perdi la final de la Champions League. No mereixen guanyar aquest títol. Anit, davant del Barça, van tornar a demostrar el que són: un equip acomplexat, ultradefensiu. Semblava qualsevol equip espanyol de mitja taula en avall que l'única opció que té perquè no li clavin una pallissa és col·locar tot l'equip a la seva àrea defensant; les dues famoses línies de 5 i 4. L'autobús creuat dins l'àrea, vaja. No m'estranya que vagin tant malament a la Premier, a vint-i-cinc punts del líder.



El Chelsea practica un futbol matusser. Un futbol primitiu. Un futbol de covards. Tothom sap que el resultat de l'eliminatòria davant el Barça és enganyós. Tres xuts a porta en tres contraatacs afortunats i tres gols. El Barça, en canvi, només en va marcar dos; va desaprofitar mil i una oportunitats de gol, va fer quatre pals, va fallar un penal, li van anular un gol, va ser l'amo i senyor de l'eliminatòria i n'ha quedat fora. "El futbol és així", diu la frase més gastada d'aquest esport-espectacle. I sí, el futbol és així. I com que és així de vegades arriben a les finals equips que no s'ho mereixen, que no han fet mèrits suficients.

L'afició del Chelsea, els seus dirigents i els seus futbolistes es lamenten de la seva mala sort, de que no han guanyat mai una Champions. Però és que no s'ho mereixen. Només van arribar a una final, l'any 2008, que van perdre davant el Manchester, tot i jugar molt millor que actualment. No sé a qui s'enfrontarà a la final de Munic (aquest vespre sabrem el rival), però repeteixo, espero que no la guanyi. Tampoc m'agradaria que la guanyés l'equip que entrena el malalt mental portuguès, com és obvi. Així que només queda el Bayern... Ja ho veurem, no acostumo a guanyar apostes.

I ara que m'he desfogat després de la decepció d'anit m'agradaria comentar altra cosa. En set dies el Barça ha perdut l'oportunitat de lluitar per la lliga i de classificar-se per la final de la Champions. Davant s'ha trobat el Madrid i el Chelsea en tres partits súper intensos. En tots els blaugranes s'han estavellat contra els murs defensius dels rivals que, oh casualitat, li han marcat a la contra i als pocs minuts de fer-ho ells. L'equip s'ha mostrat molt tou en defensa en tots els casos. Li ha mancat concentració i ofici defensiu malgrat els bons partits de Puyol i Mascherano. Guardiola ho sap i no ha cercat solucions adequades, sobretot si tenim en compte que Alves està fos, que no tenim Abidal i que Piqué viu en el núvol waka-waka. O millorem en defensa o no servirà de res tenir el millor mig camp del món i al millor jugador del món (Messi, un guanyador nat, ahir va acabar el partit plorant en una prova més de com s'estima l'escut i els colors).

A banda d'això, i de que Villa s'ha perdut quasi tota la temporada, i de que Fàbregas no ha donat el resultat esperat, i de que Xavi està bastant espès darrerament, i de que ahir el gol de Torres ve precedit d'un penal clamorós dins l'àrea dels anglesos (unes mans clarísimes no pitades, mireu el vídeo...), els seguidors dels Barça podem estar prou contents de l'equip i del seu rendiment. No sempre es pot guanyar tot. Encara ens queda la final de Copa. Ah, i pels despistats i pessimistes: no oblidem que aquesta temporada també hem guanyat les supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de clubs. Poca broma. Visca el Barça.

divendres, 20 d’abril de 2012

No pienses en un elefante

Els de Maketo Power i Rival Petit la claven. Vídeo genial.

video

Com diu en Julià Álvaro al seu bloc, "me parece que es el momento de convocar ya un referéndum sobre Monarquía o República. Las cortes reales son elementos totalmente ajenos a los principios democráticos y su existencia en pleno siglo XXI debería merecer, cuanto menos, una ratificación explícita por parte del pueblo".

 Al loro..

dimecres, 18 d’abril de 2012

Música per a enamorats

Kisses on the bottom és el títol del darrer disc que ha tret al mercat l'incombustible Paul McCartney. És un àlbum curiós: 12 estàndards dels anys 40 i 50 del segle passat (la música que escoltava el seu pare, afirma l'ex beatle) i dues cançons de la seva collita, My Valentine i Only Our Hearts. El disc, la veritat, té el seu encant. Hi han peces molt bones com I'm Gonna Sit Right Down and Write Myself a Letter o It's Only a Paper Moon, però en certs moments resulta una mica reiteratiu.

Les dues cançons made in Macca de l'àlbum no defrauden, són dos temes de qualitat. A My Valentine, dedicada a la seva nova dóna, l'acompanya Eric Clapton a la guitarra, i a Only Our Hearts hi participa activament Stevie Wonder. El videoclip oficial de My Valentine també presenta novetats: McCartney no apareix enlloc, només hi posa la veu. El supleixen dos stars de Hollywood, Natalie Portman i Johnny Depp. La primera interpreta la cançó amb un llenguatge de signes, resseguint la veu del cantant, mentre que el pirata del Carib toca la guitarra. El videoclip té dues versions. Una on surten els dos artistes i una altra on només surt la guapa Portman. Us deixo amb ella.


dilluns, 16 d’abril de 2012

Paraula de rei

"Necesitamos rigor, seriedad y ejemplaridad en todos los sentidos. Todos, sobretodo las personas con responsabilidades públicas tenemos el deber de observar un comportamiento adecuado, un comportamiento ejemplar". Paraula de rei.

video

En poc més de tres mesos, Joan Carles I, alies "el campechano", s'ha oblidat totalment de les paraules que va pronunciar en el seu missatge nadalenc. Com anaven dirigides a Iñaki el sord ja no recorda que ell -"el primero de los españoles", com tant els hi agrada dir a Madrid-, és el primer que ha d'observar un comportament adequat, un comportament exemplar. 

Què cony feia caçant elefants a Botswana? donar exemples d'exemplaritat, potser? No entraré a debatre sobre si el viatge era privat o no ho era, sobre qui l'ha pagat, sobre si va informar al govern o no, sobre si és lícit o no caçar animals indefensos... En aquests moments m'és igual tot això. La qüestió és que una conducta exemplar, en aquest cas, significa
 no caçar elefants ni cap altre animal enlloc. El cap de l'Estat NO pot anar de safari. Repeteixo, No pot anar de safari. I punt. I molt menys amb la que està caient. I molt menys quan el país està a punt d'entrar en fallida. I molt menys quan els ciutadans pateixen retallades de tota mena. I molt menys quan tenim cinc milions d'aturats al país. I menys quan el jovent no té futur. Què cony s'ha cregut aquest paio?

El rei de cacera a Botswana l'any 2007 
Que baixi del núvol on viu instal·lat ell i tota la seva família des de fa una pila d'anys. Del núvol dels amics multimilionaris, del luxe, dels jets privats, de les regates, de les caceres obscenes i sanguinàries, dels tractes de favor. Un núvol daurat que paguem amb els nostres imposts i que només reporta vergonya i oprobi. Ja n'hi prou de viure en el món de les amistats perilloses i d'escandalitzar al país amb gendres estúpids, l'un un presumpte delinqüent i l'altre un poc trellat que juga amb armes de foc amb el seu fill menor d'edat. Ja n'hi ha prou de fer el ridícul amb aventures extramatrimonials de tota mena. Ja n'hi ha prou de pagar els capricis d'unes filles irrespetuoses i prepotents i els d'una nouvinguda, la Leti, que es "tuneja" la cara a la primera de canvi amb els nostres diners.

La família reial està tocada i enfonsada. I la institució monàrquica fa aigües per tot arreu; només la reina, "la professional", i el príncep se salven, de moment. Entre tots plegats aplanen de forma inexorable el camí a la república. Paraula d'stone.

divendres, 13 d’abril de 2012

Jo confesso, encara sento la seva música


Encara estic emocionat després de llegir la magnífica Jo confesso (Proa, 2011), una de les millors novel·les que he llegit durant els darrers anys, per no dir la millor de totes. Esplèndida, meravellosa, el retrat de l'ànima, de l'amor i del mal. Encara sento la seva música. Explica Jaume Cabré, l'autor, que ha dedicat vuit anys de la seva vida a escriure-la. No em sorprèn. Escriure mil pàgines de tanta qualitat i tanta intensitat narrativa ha de ser una feina molt feixuga. El problema de tot plegat és que per tornar a llegir quelcom més d'aquest magnífic autor haurem d'esperar novament una pila d'anys.

Un violí Storioni és el fil conductor d'aquesta novel·la de novel·les. El violí, que té nom propi, Vial, és l'excusa perfecta per passejar al lector -en un anar i tornar constant- al llarg de sis-cents anys d'història cercant la veritat i intentant desxifrar l'origen del mal. Un mal que presenta el més abjecte de la condició humana, ja sigui sota la careta del nazisme o de la inquisició, tant se val. Jo confesso però, no s'atura aquí, és moltes més coses. És una declaració d'amor absoluta i alhora un retrat de la cobdícia humana. Explica la fragilitat de les relacions humanes i a la vegada rendeix tribut a l'amistat, la bellesa, la música i a la passió pel saber. Sense concessions.

La novel·la també és una declaració de principis. Cabré posa en boca dels seus personatges frases que són autèntiques càrregues de profunditat: "els homes no habitem un país; habitem una llengua" / "hi ha moments que a la bona gent també els pot alegrar una mort" / "el mal procura corrompre tots els projectes de felicitat" / "matar en nom de Déu o en nom del futur és el mateix. Quan la justificació és ideològica, desapareixen l'empatia i el sentiment de compassió" / "no hi pot haver poesia després d'Auschwitz (...). Sí, la poesia cal més que mai després d'Auschwitz"...

Com afirma un dels personatges del llibre, "només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura". I Jo confesso crec que mereix aquest privilegi, sens dubte. Segur que la tornaré a rellegir, doncs reuneix tots els ingredients necessaris per fer-ho: fascina, genera bellesa i provoca admiració. No us puc fer una recomanació millor per aquest Sant Jordi. Que la gaudiu tant com jo ho he fet.