divendres, 13 d’abril del 2012

Jo confesso, encara sento la seva música


Encara estic emocionat després de llegir la magnífica Jo confesso (Proa, 2011), una de les millors novel·les que he llegit durant els darrers anys, per no dir la millor de totes. Esplèndida, meravellosa, el retrat de l'ànima, de l'amor i del mal. Encara sento la seva música. Explica Jaume Cabré, l'autor, que ha dedicat vuit anys de la seva vida a escriure-la. No em sorprèn. Escriure mil pàgines de tanta qualitat i tanta intensitat narrativa ha de ser una feina molt feixuga. El problema de tot plegat és que per tornar a llegir quelcom més d'aquest magnífic autor haurem d'esperar novament una pila d'anys.

Un violí Storioni és el fil conductor d'aquesta novel·la de novel·les. El violí, que té nom propi, Vial, és l'excusa perfecta per passejar al lector -en un anar i tornar constant- al llarg de sis-cents anys d'història cercant la veritat i intentant desxifrar l'origen del mal. Un mal que presenta el més abjecte de la condició humana, ja sigui sota la careta del nazisme o de la inquisició, tant se val. Jo confesso però, no s'atura aquí, és moltes més coses. És una declaració d'amor absoluta i alhora un retrat de la cobdícia humana. Explica la fragilitat de les relacions humanes i a la vegada rendeix tribut a l'amistat, la bellesa, la música i a la passió pel saber. Sense concessions.

La novel·la també és una declaració de principis. Cabré posa en boca dels seus personatges frases que són autèntiques càrregues de profunditat: "els homes no habitem un país; habitem una llengua" / "hi ha moments que a la bona gent també els pot alegrar una mort" / "el mal procura corrompre tots els projectes de felicitat" / "matar en nom de Déu o en nom del futur és el mateix. Quan la justificació és ideològica, desapareixen l'empatia i el sentiment de compassió" / "no hi pot haver poesia després d'Auschwitz (...). Sí, la poesia cal més que mai després d'Auschwitz"...

Com afirma un dels personatges del llibre, "només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura". I Jo confesso crec que mereix aquest privilegi, sens dubte. Segur que la tornaré a rellegir, doncs reuneix tots els ingredients necessaris per fer-ho: fascina, genera bellesa i provoca admiració. No us puc fer una recomanació millor per aquest Sant Jordi. Que la gaudiu tant com jo ho he fet.