dimarts, 26 de juny de 2012

Estereotips?

Magnífic treball de la fotògrafa iemení Boushra Almutawakel on reflexiona, des del punt de vista d'un dona musulmana que ha estudiat a Occident, sobre com les dones del seu país esdevenen invisibles i desapareixen de la vida pública: poc a poc, sense fer soroll, embolicades amb la roba perversa que es veuen obligades a vestir. La sèrie de fotografies, realitzada fa un parell d'anys, s'anomena Mother, daugther, doll. L'impacte visual  és contundent. Almutawakel reprodueix, i qüestiona alhora, l'estereotip visual d'un determinat tipus de dona musulmana amb una gran subtilesa.



divendres, 22 de juny de 2012

Ringo vist amb els ulls d'Aurelia

Ringo Starr vist amb els ulls d'Aurelia, la noia gallega que va treballar a casa seva a Londres a principis dels anys 70. Una història, convertida en curt cinematogràfic, molt tendra. 7 minutets deliciosos...

Segons explica Aurelia al curt, en Ringo era un bon tipus, molt familiar, que quan es van acomiadar li va regalar un vestit pel seu marit: un vestit d'estil psicodèlic, amb uns pantalons acampanats de ratlles que, òbviament, mai es va posar a la seva aldea gallega.

El curt, dirigit per la periodista Milena Martínez, ja s'ha passejat per més de trenta festivals internacionals de cinema. Més informació i anècdotes a la revista Vanity Fair.



video


dijous, 21 de juny de 2012

A Espanya es parla una nova llengua

El català de la franja: penjat i ofegat
Ep, atenció! A Espanya es parla una nova llengua: l'aragonès oriental ("lengua aragonesa propia del área oriental", LAPAO). Aquest nou idioma (quin subterfugi...) que s'acaba d'inventar el govern de l'Aragó (PP + PAR) per negar que als pobles de la franja limítrofs amb Catalunya parlen català de tota la vida (uf! quina urticària!) s'afegeix a la llarga, llarguíssima, llista de llengües autòctones que es parlen i es xampurregen a la "piel de toro".

A saber: castellà, castellà autèntic, "castellano viejo", castellà septentrional, castellà meridional, castellà occidental, castellà oriental, castellà mesetari, castellà-cañí, castellà-xulapo, castellà amb accents (gallec, asturià, càntabre, basc, català, valencià, balear, canari), manxec, navarrès, "riojano", andalús oriental, andalús occidental, andalús meridional, zevillano, cordobé, extremeny, ceutí, melillenc, murcià, "maño", gallec, basc, bable, "guanche", mallorquí, menorquí, eivissenc, alacantí, valencià, valencià xe (o che), català, català de la ceba, catanyol, catalencià, ebrenc, gironí, empordanès, lleidatà, tortosí, andorrà, mexicà, argentí, xilè, colombià, bolivià, uruguaià, equatorià, cubà, costa-riqueny, paraguaià, peruà, veneçolà, caribeny, panameny, dominicà, salvadorenc, hondureny, guatemalenc, nicaragüenc, "mi amol", "méteme la lengua" i "mamita mia", entre molts d'altres que segur que m'oblido.


I ara que hi penso, qui cony parla espanyol en aquest país? Existeix realment aquest idioma? Els savis del PP, que només saben despistar i marejar la perdiu amb temes com aquests perquè els perifèrics ens emprenyem en comptes de governar i treure el país de la crisi, ens ho aclariran. Oi que sí, Mariano?

divendres, 15 de juny de 2012

Professors universitaris qüestionats

Els professors universitaris espanyols més qüestionats que mai:
  • Només una minoria de professors universitaris acredita resultats pel que fa a la seva activitat investigadora, malgrat que tots disposen de temps retribuït per a desenvolupar-la. 
  • La universitat està viciada per la seva pròpia endogàmia, i a una bona part del professorat li han fabricat la plaça a mida: no es fan proves imparcials de mèrits per garantir la qualitat dels docents.
  • Molts professors universitaris es prenen molt poques molèsties en preparar les classes i una bona part són prepotents i sectaris.
  • Creix el nombre de titulars d'assignatures que no apareixen per classe durant mesos i no passa res.
  • Molts professors imparteixen classes de matèries no relacionades amb la seva titulació o sense tenir-ne experiència alguna.
Tot això no ho dic jo ni m'ho invento. Ho explica un estudi (Universidad, universitarios y productividad en España) que ha publicat recentment la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) que posa clarament de manifest que a les universitats espanyoles la selecció del professorat i el control del seu rendiment grinyolen per totes bandes. Jo, en la meva ignorància, creia que la incompetència i determinats tics del professorat universitari eren cosa del passat i no m'havia pres massa seriosament les queixes expressades en aquest sentit pel meu fill gran, que cursa tercer any de carrera a la Universitat de Barcelona. I creieu-me, n'explica algunes de ben grosses d'alguns profes.


Després de llegir les conclusions sobre productivitat i competència d'una part del professorat (no hem de generalitzar, òbviament) d'aquest estudi, he començat a canviar de parer. He de reconèixer que les observacions del meu primogènit, que jo creia exagerades, són versemblants malgrat que fins ara jo em deia a mi mateix que "no pot ser veritat que a ell li continuïn passant coses que em passaven a mi fa una pila d'anys quan estudiava periodisme a l'Autònoma". Doncs sí, dissortadament és possible.

A banda de qüestionar la feina d'una part del professorat, l'estudi també posa de relleu altres temes que incideixen directament en la competitivitat i eficàcia de les universitats: desajustaments importants entre oferta i demanda en algunes titulacions com medicina, humanitats i ciències experimentals; permanència de titulacions amb pocs alumnes i baix rendiment d'una part de l'alumnat que encareixen innecessàriament els serveis d'educació superior; rigidesa i lentitud de les universitats a l'hora d'adaptar i reasignar recursos...

En canvi, l'estudi desmitifica altres creences populars relacionades amb el món universitari: a Espanya no sobren alumnes ni titulats universitaris; les universitats no tenen un problema de mida ni en tenim massa i no tots els titulats són mileuristes ni ho són tota la vida. L'estudi proposa dotze actuacions imprescindibles perquè la universitat millori els seus resultat, en qualitat i quantitat, amb menys costos.

diumenge, 3 de juny de 2012

Crisis? What crisis?

Fins demà dilluns no sabrem si els mercats han paït bé el cap de setmana i si han estat capaços de relaxar-se una mica amb l'excusa de que comença a fer caloreta, s'acosta l'estiu i que ja està bé de tocar el que no sona. Mentre esperem que el dilluns ens torni a la realitat quotidiana de la crisi, de les primes de risc, del desgavell de Bankia i de la ineptitud i incompetència supina d'en Rajoy i el seu govern (ens queixàvem dels Zapatero boys...) crec que és una bona idea escoltar un clàssic de Supertramp, Another Man's Woman, extret del seu àlbum Crisis? What crisis? (quina poca soltada de títol, oi?) editat l'any 1975.


La portada del disc, premonitòria, amb l'home prenent el sol enmig de la desolació gris que provoca la crisi és tot un clàssic de la iconografia pop. En fí, rock progressiu elegant dels 70 amb el segell inconfusible d'en Hodgson, Davies i companyia. I, també, música oportunista per sobreviure enmig de la vall de llàgrimes que ens rodeja. La part instrumental final d'Another Man's Woman és espectacular. Durant molts anys fou la sintonia del programa Informe Semanal, de TVE. Espero que us agradi.

video

dissabte, 2 de juny de 2012

Per què ara preocupa la prima de risc i abans no?

Per què l'any 1995 a ningú no li preocupava el nivell de la prima de risc espanyola que va arribar a 534,6 punts el mes de març, si fa no fa igual que ara??

Per què llavors no preocupava ni mereixia titulars de premsa i ara no se'n parla d'altra cosa i pot ser una de les causes del rescat d'Espanya?

Serà perquè llavors encara no estàvem integrats a l'euro?

Serà perquè teníem un ministre d'economia més competent?

Algú pot respondre aquestes preguntes?



Evolució prima de risc espanyola 1994 - 2010 (Font: Cinco Días)

Evolució prima de risc espanyola 2010 - 2012 (Font: El País)

divendres, 1 de juny de 2012

El Sergent compleix 45 anys

Avui, dia 1 de juny, fa 45 anys que es va editat el disc que va canviar radicament la música pop: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Abans d'aquest LP la música pop tenia límits, però els Beatles els van fer miques. El Sergent va trencar totes les regles conegudes fins aquell moment en la forma de gravar un àlbum. A day in the life és una de les obres mestres que conté aquest disc dels fab. Escolteu-la amb atenció, encara continua emocionant...

Incompetència ilimitada

Xavier Sala i Martín:
"Hace 15 días me preguntaba en este blog si era posible ser más incompetente. La respuesta era que si... pero que era difícil imaginar cómo. Pues bien, el gobierno de Mariano Rajoy ha tardado solo dos semanas en demostrar cómo. Es más, lo ha hecho poniendo de manifiesto, una vez más, la extraordinaria capacidad que tiene el gobierno de España de encontrar todas las maneras de hacer el ridículo.
Resulta que el truco para conseguir entrar en el Hall of Fame de la incompetencia (y tener un asiento asegurado a perpetuidad al lado del de Zapatero) ha resultado ser sumamente simple. ¡No sé cómo no se nos había ocurrido antes!: se trataba de anunciar a bombo y platillo que el rescate de Bankia por un monto total de 23.000 millones se iba a hacer sin aumentar ni la deuda ni el déficit del gobierno de España sino que se iba a hacer través de emisiones de dinero del Banco Central Europeo (BCE). Esta solución, de por sí, ya era a la vez graciosa y torpe, pero no lo suficientemente torpe como para superar lo de la semana pasada. El truco (y lo que da el billete al Hall of Fame de la incompetencia) consistía en anunciar eso de la solución a través del BCE... ¡sin habérselo contado antes al propio BCE! ¿¿¿No les parece brillante???
Y claro, en el mismo instante que Mario Draghi se enteró (aparentemente a través de los periódicos) de que la solución al problema de Bankia era él, saltó como una fiera, riñó públicamente a España y expuso a su gobierno al más cruel de los escarnios públicos diciendo aquello tan bonito de: “no se podían haber hecho peor las cosas”.
No hace falta decir que este nuevo récord en el ya dilatado palmarés de ineptitud del gobierno de España, no ha gustado demasiado a sus acreedores (la prima de riesgo se ha disparado a máximos históricos), ni a los inversores (que siguen sacando el dinero de España huyendo del tsunami que viene), ni a los mercados (la bolsa está en el mismo nivel de hace 10 años).
En medio del caos, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha tenido que viajar de urgencia a Washington para hablar con el FMI (en una clara demostración de que al menos ella habla inglés) para dejar claro ante todo el mundo que los insistentes rumores de que la intervención de España está a punto de caramelo son rumores basados en la realidad.
Y ante esta superlativa falta de seriedad uno no puede dejar de preguntarse: ¿Dónde está el límite de la incompetencia?"