Professors universitaris qüestionats

Els professors universitaris espanyols més qüestionats que mai:

• Només una minoria de professors universitaris acredita resultats pel que fa a la seva activitat investigadora, malgrat que tots disposen de temps retribuït per a desenvolupar-la. 
• La universitat està viciada per la seva pròpia endogàmia, i a una bona part del professorat li han fabricat la plaça a mida: no es fan proves imparcials de mèrits per garantir la qualitat dels docents.
• Molts professors universitaris es prenen molt poques molèsties en preparar les classes i una bona part són prepotents i sectaris.
• Creix el nombre de titulars d'assignatures que no apareixen per classe durant mesos i no passa res.
• Molts professors imparteixen classes de matèries no relacionades amb la seva titulació o sense tenir-ne experiència alguna.

Tot això no ho dic jo ni m'ho invento. Ho explica un estudi (Universidad, universitarios y productividad en España) que ha publicat recentment la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) que posa clarament de manifest que a les universitats espanyoles la selecció del professorat i el control del seu rendiment grinyolen per totes bandes. Jo, en la meva ignorància, creia que la incompetència i determinats tics del professorat universitari eren cosa del passat i no m'havia pres massa seriosament les queixes expressades en aquest sentit pel meu fill gran, que cursa tercer any de carrera a la Universitat de Barcelona. I creieu-me, n'explica algunes de ben grosses d'alguns profes.

Després de llegir les conclusions sobre productivitat i competència d'una part del professorat (no hem de generalitzar, òbviament) d'aquest estudi, he començat a canviar de parer. He de reconèixer que les observacions del meu primogènit, que jo creia exagerades, són versemblants malgrat que fins ara jo em deia a mi mateix que "no pot ser veritat que a ell li continuïn passant coses que em passaven a mi fa una pila d'anys quan estudiava periodisme a l'Autònoma". Doncs sí, dissortadament és possible.

A banda de qüestionar la feina d'una part del professorat, l'estudi també posa de relleu altres temes que incideixen directament en la competitivitat i eficàcia de les universitats: desajustaments importants entre oferta i demanda en algunes titulacions com medicina, humanitats i ciències experimentals; permanència de titulacions amb pocs alumnes i baix rendiment d'una part de l'alumnat que encareixen innecessàriament els serveis d'educació superior; rigidesa i lentitud de les universitats a l'hora d'adaptar i reasignar recursos...

En canvi, l'estudi desmitifica altres creences populars relacionades amb el món universitari: a Espanya no sobren alumnes ni titulats universitaris; les universitats no tenen un problema de mida ni en tenim massa i no tots els titulats són mileuristes ni ho són tota la vida. L'estudi proposa dotze actuacions imprescindibles perquè la universitat millori els seus resultat, en qualitat i quantitat, amb menys costos.