divendres, 28 de setembre de 2012

Tocant de peus a terra

Interessant article del periodista Toni Cruanyes (delegat de TV3 a Paris) publicat ahir  (27/09/12) a El Punt Avui on explica la crua realitat a la qual s'enfronta el país actualment. Aquesta realitat no és altra que Espanya impedirà per tots els mitjans que Catalunya faci una consulta popular i òbviament que s'independitzi. Això ja ho sabíem. Ara bé, segons Cruanyes, també tindrem en contra a Europa, començant per França i Alemanya, que no permetran que la part més rica d'Espanya es desentengui dels seus deutes (dels que ara és solidària com a part de l'Estat) amb Europa.


El món en contra 
Els Tractats Europeus són molt clars: si Catalunya s'independitza no té lloc a la Unió Europea. Almenys, no de forma automàtica. No té la titularitat de cap dels 27 estats membres actuals, ni el català és una llengua oficial de la Unió, ni té assignada una quantitat concreta de diputats a l'Europarlament... I no només això, sinó que perquè es pugui ampliar la Unió fa falta la unanimitat dels actuals membres, és a dir que Espanya hi tindria dret de veto. La Comissió Europea assegura –tant pel cas català com per l'escocès– que la secessió és una qüestió de política interna. Això vol dir que, almenys en el cas espanyol, ho tenim cru. La Unió Europea és, sobretot, una unió d'estats, i el respecte per les qüestions internes és un pilar fonamental de les regles de joc d'aquesta Europa sempre en construcció. És cert que, a més de la legalitat estricta, la Unió Europea és un cos polític en què els tractats se succeeixen i se superen ràpidament. I que a base de noves situacions es creen també noves normes i, per tant, seria lògic pensar que en cas de victòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, si Espanya no mogués fitxa la situació es discutiria i es decidiria finalment en les cancelleries de les grans potències europees. Catalunya ja compleix tots els requisits per ser membre de la Unió, ja utilitza la moneda única i és membre de Schengen. A més, té la voluntat de continuar contribuint en la construcció europea en tots els sentits. És a dir, tard o d'hora una Catalunya independent trobaria el seu lloc al cor d'Europa. Però en qualsevol cas els catalans no rebrem cap ajuda des de Brussel·les en el nostre camí cap a l'emancipació. Ni des de Berlín o París: aquesta setmana s'ha publicat un estudi en què es diu que la banca privada d'Alemanya i França té una exposició d'uns 300.000 milions a Espanya. Per tant, els primers interessats que la part més rica d'Espanya no es desentengui dels seus deutes són Angela Merkel i François Hollande.

Després hi ha l'opinió pública internacional: ahir el britànic Financial Times i divendres The Economist coincidien a assenyalar la “incertesa catalana” com un motiu de preocupació no només per a Espanya, sinó també per a tota la zona euro i, fins i tot, per als mercats internacionals. Europa és al centre de l'huracà d'una crisi global que afecta la producció del Brasil, la Xina i l'Índia. La visió més simplista és, de moment, la guanyadora: amb els problemes que tenim, cal generar-ne ara un altre? Perquè The Wall Street Journal diferenciava ahir entre el procés escocès –que considera legítim perquè compta amb el vistiplau de Londres i amb un camí legal clar– i el català, que considerava abocat al fracàs pel simple fet que la Constitució espanyola no permet ni el referèndum ni la secessió. En resum: després de publicar a les portades les impressionants fotografies de la manifestació de l'Onze de Setembre, la premsa internacional comença a adonar-se de la magnitud del desafiament que significa el trencament de fronteres a la vella Europa. Els mitjans internacionals, finalment, no silenciaran res del que passi a Catalunya; però no esperem ingènuament que siguin els nostres aliats. Al contrari.

Fem-nos-en a la idea: tindrem el món en contra. La muntanya que tenim al davant és difícil de pujar; però a aquestes altures ja no podem vorejar-la. Per això intento fer inventari de les dificultats que vindran: perquè siguem conscients dels esforços que haurem de fer. No per convèncer ningú de claudicar. Al contrari: totes aquestes dificultats s'esvairan el dia en què en un referèndum els catalans ens pronunciem clarament a favor de constituir un nou Estat. Aquesta consulta democràtica ens donarà la força per a la resta de batalles que vindran. Però anem-nos-hi preparant.

dijous, 27 de setembre de 2012

Insultar, provocar i amenaçar és gratis

Els piròmans estan de festa. Viuen en un estat d'eufòria desmesurada. La convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya pel proper 25 de novembre i la intenció anunciada pel president Mas de fer una consulta sobiranista la propera legislatura ha obert, com era d'esperar, la caixa dels trons a les 'espanyes'. Aquests dies tothom s'atreveix a donar la seva opinió, en la majoria dels casos per afegir més benzina al foc, faltaria més. El seny, la reflexió pausada, la ponderació, l'anàlisi serè o l'examen de consciència no estan de moda i no calen. Aquí tothom competeix per veure qui la diu més grossa. Sembla una competició per descerebrats. Periodistes, polítics, militars, capellans i fins i tot el Sursum Corda competixen aquests dies per vomitar bilis contra Catalunya , els catalans, i els seus polítics. Gent que mai ha cregut en la Constitució, que li feia nosa, ara l'abraça amb més passió que un adolescent cremat per justificar que Catalunya i els catalans no tenen dret a decidir el seu destí. Com podeu veure, res nou sota el sol.

Pedro J. Ramírez, director d'El Mundo. Foto: Gonzalo Arroyo
De moment aquesta competició de bojos l'encapçala l'inefable Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo. Les pràctiques de risc, pel que sembla, provoquen seqüeles cerebrals severes. Don Pedro Jeta (com l'anomena afectuosament Luis del Olmo) demanava avui des de l'editorial del seu diari presó per Artur Mas perquè "ha desafiado la legalidad constitucional". Diu textualment: “la provocación del Presidente de la Generalitat requiere una respuesta firme que deje constancia de que saltarse la ley no le saldrá gratis. El Gobierno [espanyol] no puede limitarse a esperar hechos consumados”. És a dir, cal actuar abans de que passin les coses, abans de cometre el delicte. I aquest senyor té els nassos de parlar de legalitats? Quin llibre de dret explica aquestes coses? De ben segur que aquest editorial així com d'altres articles signats per aquest senyor passaran als annals del periodisme espanyol. Del periodisme escombraria, és clar.

En segona posició, a poca distancia de mister Pamflet, se situa un altre senyor amb greus problemes de memòria: Guillermo Fernández Vara, líder del PSOE en Extremadura i ex president de la Junta (govern autonòmic). El tal Fernández ha explicat això al seu blog: "si algún día lograra su objetivo [la independència, s'entén], el presidente Mas debería devolver antes lo que se llevaron hace ahora treinta o cuarenta años. No me refiero a riquezas materiales sino a seres humanos. 150.000 personas que nos fueros sustraídas, más sus hijos y sus nietos. No digo más. Nacieron en España, en una parte de la misma llamada Extremadura, que no les podía dar de comer porque alguien así lo decidió. Y se fueron a otra parte de España, Cataluña, porque el mismo así lo decidió. Llegado el momento, por favor que antes nos los devuelvan". Apa, quina forma de rellegir la història. Ara resulta que Catalunya va segrestar 150 mil extremenys i ves a saber quants milers i milers d'andalusos, murcians i gent d'altres regions deprimides per alimentar les seves fàbriques amb la complicitat de Franco. I jo que tota la vida havia pensat que havien emigrat a Catalunya perquè allà on havien nascut no tenien ni un rosegó de pa que ficar-se a la boca. Volent emular al seu mestre Rodríguez Ibarra s'ha passat tres pobles. Mare de Déu, com està el socialisme espanyol...

El tercer lloc l'ocupa, de moment, l'Associació de Militars Espanyols (AME), que ha difós un comunicat on diuen que si els tribunals i els polítics competents (els del govern central, s'entén) no fan el que han de fer "para suprimir cualquier atisbo de secesión las Fuerzas Armadas se vean en la irremisible y gravísima tesitura de cumplir escrupulosa y estrictamente con la misión que la Carta Magna les otorga de garantizar la soberanía, independencia e integridad territorial de nuestra Patria, sin devolución de la gobernación a quienes ponen sus intereses de partido por encima de la Nación". Després de tants anys aquests senyors continuen sense entendre que els militars estan al servei del poble, dels seus governants i sotmesos a les seves decisions. On són els militars demòcrates? El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, no té res a dir al respecte? I compte amb la darrera amenaça d'aquests feixistes: els que intentin fracturar Espanya que s'atinguin a les conseqüències, doncs "habrán de responder con todo el máximo rigor de tan grave acusación de alta traición ante los tribunales en el ámbito de la jurisdicción castrense". Ja tremolo. Segur que consideren aquest escrit secessionista i em porten davant d'un tribunal
 militar. Quina por...

dimecres, 26 de setembre de 2012

Espe, l'hora oficial d'Espanya

Hi ha persones que porten el seu nacionalisme fins a extrems insospitats. És el cas d'Esperanza Aguirre, que presumeix de rojigualda sempre que té ocasió. El dia del seu comiat com a presidenta de la comunitat de Madrid fa uns pocs dies, lluïa un rellotge espectacular amb la bandera d'Espanya a la corretja. Com es pot apreciar a les fotografies, Super Espe li ha agafat 'carinyo' al rellotge, mostrant-lo en qualsevol mena d'actes i esdeveniments. La peça, que sens dubte deu marcar l'hora oficial d'Espanya (una menys que a Catalunya, com hom sap...), la produeix Toro Watch, una marca que s'ha especialitzat en la fabricació rellotges patriòtics, amb el bou i la bandera espanyola com a icones i referents essencials. I després diuen a la capital del regne que els nacionalistes són els catalans i els bascos. Caram, caram. M'han assegurat que amb això de l'independentisme català a Madrid s'ha desfermat una onada nacionalista impressionant i més d'un i d'una (no sé si és el cas de donya Esperanza) porten la bandera estampada a la roba més íntima, ja m'enteneu. A Catalunya passa igual, no us penseu, les fàbriques tèxtils no donen l'abast. Els 'gayumbos' i les calces estelades causen furor a casa nostra. Ja vestiu a la moda? Vinga, a veure qui és més nacionalista.


dilluns, 24 de setembre de 2012

Religió, sostenidors i llibertat d'expressió

La fotògrafa només volia humanitzar la dona musulmana, demostrar que és una dona normal, com qualsevol altra. Tan normal que fins i tot utilitza sostenidors en la seva vida quotidiana. La foto es va exposar a una universitat canadenca i va causar una gran controvèrsia. Tanta, que un empleat de la universitat va acabar retirant-la a petició d'un grup d'estudiants. Per sort, la Universitat la va reposar al seu lloc immediatament. Tenien clar que havien violat la llibertat d'expressió de Sooraya Graham, l'autora de la imatge.

La foto de la polèmica
Aquest petit succés exemplifica com l'extremisme religiós està causant estralls a tots els nivells. No en té prou amb alimentar l'odi i recargolar els cervells més càndids. No en té prou amb amagar a les seves dones en presons de tela i condemnar-les a una vida indigna que ara, també, vol dictaminar quina roba íntima han d'utilitzar i quina s'adapta millor a la sharia o llei musulmana. A Somàlia els fanàtics islamistes ho tenen clar: portar sostenidor es castiga amb unes quantes fuetades. És una peça pecaminosa i ofensiva. Quina bogeria. Alà deu saltar d'alegria, com ho feia el Déu dels cristians quan la Inquisició cremava en la foguera a alguna 'bruixa'. Sembla mentida que visquem en el segle XXI, en l'era del microxip i dels grans avenços científics.

Com afirma la feminista argelina Wassyla Tamzanli, la religió musulmana ha sexualitzat la relació entre els homes i les dones fins a límits insospitats. La indumentària que es veuen obligades a portar (burka, niqab, o les diverses variants de vels) "sexualiza a les dones, els hi treu la identitat, les converteix en sexe, només sexe, pura mercaderia sexual", afirma Tamzanli. L'autora de El burka como excusa (Saga Editorial, 2010) creu que l'ús del burka ha variat amb el temps, doncs abans "les dones l'empraven per amagar-se en els espais públics i ara se'l posen perquè les vegin, per dir que accepten l'ordre de dominació sexual". Això passa perquè actualment la religió musulmana "està en mans d'uns homes al quals els importa un rave la religió, només persegueixen el domini de les dones". En molts llocs ho estan aconseguint, no hi ha dubte. 

Portada del llibre
En el món musulmà també n'hi ha dones valentes, que es rebel·len i se la juguen per posar fi a la bogeria fanàtica que les envolta. És el cas d'Aliaa Magda Elmahdy, una jove egípcia que ha decidit protestar contra les l'opressió que pateixen les dones del seu país publicant algunes fotos seves a Internet despullada, al més pur estil de les feministes dels anys 60 i 70. Aquesta forma de protesta tan transgressora, si més no en els països àrabs, li està reportant molts problemes i amenaces de tota mena contra la seva integritat física. Tot i això, la noia es manté ferma en la seva actitud. En la seva pàgina de Facebook (d'on es van retirar les fotos), va escriure que el seu nu era una expressió de llibertat, una forma de fer seus "els crits de molta gent del seu país contra una societat que propicia la violència, el racisme, el sexisme, l'assetjament sexual i la hipocresia".

Aliaa Magda Elmahdy
La noia també explica que li fa cap vergonya mostrar-se despullada, ja que així posa en evidència "a una societat on les dones només són objectes sexuals assetjades cada dia per homes que no saben res de sexe i que no tenen cap consideració envers nosaltres". Amb anterioritat Elmahdy també havia liderat a les xarxes socials una campanya contra el vel islàmic. El seu company, Kareem Amer, s'ha passat els darrers quatre anys a la garjola per criticar la religió islàmica. Fou el primer blocaire egipci condemnat a una pena de presó.

L'extremisme religiós islamista també viu aquests darrers dies una altra lluita ferotge contra la llibertat d'expressió a França, on el setmanari satíric Charlie Hebdo, una mena de El Jueves a la francesa, continua amb la seva creuada crítica contra tots els fonamentalismes religiosos, i especialment el musulmà. La redacció de la publicació, que ja va volar pels aires (literalment) arran de la publicació d'uns acudits on es reproduïa l'imatge del profeta Mahoma, ha tornat a la càrrega amb noves vinyetes per tractar un altre tema polèmic d'actualitat: el desafortunat curt La Innocència dels musulmans, que ha desfermat novament la ira del món islàmic.


Portada del darrer número de Charlie Hebdo
L'actitud dels responsables de Charlie Hebdo és clara. Viuen en un país democràtic, on la llibertat d'expressió forma part dels seus gens republicans i on a més fan bandera del laïcisme com a valor bàsic de la República. Des d'aquesta òptica doncs, com deia Voltaire, les religions són sistemes de pensament que es poden discutir, analitzar i fins i tot ridiculitzar. Irresponsabilitat o legitim exercici de la llibertat d'expressió? Jo m'apunto al segon supòsit.

divendres, 21 de setembre de 2012

Quimeres, pors i realitats

Els polítics espanyols continuen sense fer examen de consciencia. Després de la manifestació independentista del passat Onze de Setembre el PP i el PSOE continuen mirant cap a un altre costat, com si res. No s'han adonat de que el moviment que que es va posar en marxa a Catalunya fa uns dies és imparable i de que ja mai res tornarà a ser com abans. Però hi ha una cosa pitjor, continuen sense adonar-se de que si a Catalunya creix l'independentisme a la velocitat de la llum és, en bona mesura, gràcies a ells, als seus actes i a les seves decisions. La reunió d'ahir dels presidents Mas i Rajoy és una nova nova mostra d'aquest no voler escoltar, d'aquest fer-se el boig permanentment davant les reivindicacions d'un territori que, no ho oblidem, aporta el 20% del PIB espanyol i recapta el 25% dels ingressos de la hisenda espanyola.



Com que ens trobem atrapats enmig d'una crisi econòmica brutal ara la consigna de tothom és que no es poden fer experiments, que no és el moment per reivindicar segons què (quan és el moment?), que hem d'estar més units que mai i treballar plegats (quina ironia) si volem sortir del pou. Segons l'opinió de populars i socialistes i del propi rei Joan Carles (per què no et calles?) ara no toca. Ens volen prohibir, fins i tot, somiar. Ara resulta que parlar d'independència és una quimera (sinònim de somni) i no s'en adonen que la quimera real per a molts ciutadans és arribar a finals de mes i no que Catalunya decideixi lliurement el seu futur. De què parla aquesta gent, què volen aquesta gent? Estan tan allunyats del que passa al carrer que no veuen i no palpen que la desafecció envers Espanya de moltíssims catalans té l'origen precisament a Espanya. Mentre, però, ningú es fa en veu alta aquesta senzilla reflexió: què he fet o què hem fet perquè tants i tants catalans hagin deixat d'estimar-nos i hagin decidit demanar el divorci. Els polítics, que són els primers que haurien de reflexionar al respecte ni s'ho plantegen. I els intel·lectuals, pel que sembla, tampoc. De moment l'únic que ha dit quelcom diferent al discurs oficial és l'entrenador de la roja, Vicente del Bosque, que en un rampell de seny que l'honora va afirmar que "los catalanes están en su derecho de defender su independencia". A veure quan triguen a treure-li el títol de marquès...

L'altre gran argument és la por. Segons afirmava fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría el creixent sobiranisme que es detecta a Catalunya "allunya les inversions estrangeres d'Espanya". Ja hi som, tots a tremolar, com si els inversors estrangers estiguessin fent cua permanentment a la frontera per asfaltar els nostres carrers i carreteres amb els seus dòlars i euros. Que jo sàpiga per aquí només s'ha deixat caure darrerament en Sheldon Adelson. I per cert amb males intencions: escurar-nos definitivament les butxaques i convertir a mig país a la fe ludòpata. Però al que anàvem. Segons donya Soraya els inversors deixaran d'estimar-nos (si no ho han fet ja) de forma imminent per culpa dels independentistes. Doncs miri senyora, jo crec que els inversors ja fa temps que no volen saber res de nosaltres. Fa anys que inverteixen preferentment a països com el Marroc, l'Índia, Bangladesh o la Xina, on el preu del sòl i de la mà d'obra no costa ni cinc quinzets. Els mateixos inversos i empresaris espanyols (i els catalans) han estat els primers en deslocalitzar les seves empreses i fugir cap a aquests 'paradisos' per continuar guanyant diners a cabassos i incrementar la nostra nòmina de parats fins a límits insospitats.

A banda d'això, em temo que donya Soraya i els seus insignes ministres de l'àrea econòmica, mister Windows i el senyor Burns, tampoc s'han aturat ni un minut a pensar que els inversos ja no confien en nosaltres perquè no som un país seriós, com hem demostrat sobradament durant els darrers anys. Els inversors saben que som un país de xaranga i pandereta on el cap de l'Estat se'n va de cacera a Botswana mentre cinc milions de compatriotes 'enquimeren' trobar feina i guanyar un salari digne. També saben, perquè ho llegeixen a la premsa internacional, que en aquest país es construeixen aves i aeroports fantasma que només han servit per enriquir a uns quants polítics, cacics i empresaris (de tots els colors). En definitiva, que el model empresarial espanyol del 'pelotazo' no es precisament un model que atregui ara mateix als inversos internacionals. Però hi ha una altra cosa que posa els cabells de punta als inversos estrangers: el govern del PP. Un govern que fa tot el contrari del que deia al seu programa electoral. Un govern que afirmava que pujar l'IRPF i l'IVA era contraproduent i ha acabat fixant unes taxes de les més altes d'Europa. Un govern que premia als evasors amb una absurda amnistia fiscal. Un govern que pensava aplacar els mercats perquè és de dretes i ultralliberal i ha acabat demanant el rescat. Un govern que, tornant al tema que ens ocupa, li fa por la democràcia i que els ciutadans s'expressin lliurement al carrer.

De tot això tenen por els inversors estrangers, i no del sobiranisme català o basc. El descrèdit d'Espanya, del seu govern, dels seus partits i de les seves institucions no només allunya els inversors, també alimenta el sentiment antiespanyol en moltes comunitats com Catalunya, que (com li passa a Alemanya amb els sus socis europeus del sud) comença a estar farta de que la convidin a sopar i sempre acabi pagant el compte. Per cert, donya Soraya, com hom pot comprovar, l'independentisme català no ha acollonit els mercats. Des del passat Onze de Setembre la prima de risc no para de baixar.

dimecres, 12 de setembre de 2012

L'endemà

Moment de la manifestació d'ahir. Foto: David Ramos/Getty Images
La Diada d'ahir, un clam independentista en tota regla, pot suposar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si el govern espanyol continua mirant cap a una altre costat i passa de les reivindicacions d'un bon nombre de catalans (el sentiment independentista s'escampa com la pólvora) portarà a Catalunya a un carreró sense sortida de difícil solució. Si Espanya no encaixa les aspiracions nacionals de Catalunya i no deixa de maltractar-la econòmicament l'única sortida és la independència. I això cada cop és més evident per a un bon nombre de ciutadans, com ahir es va poder copsar.

Artur Mas ja advertit Mariano Rajoy: "sense pacte fiscal el camí cap a la llibertat està obert". La manifestació d'ahir, però, va molt més enllà del pacte fiscal que propugna CiU. Ja no es tracta de superar pura i simplement l'asfixia econòmica que Espanya aplica a Catalunya (anualment, el regal se situa entre un 8 i un 9% del PIB català), sinó d'entendre que una bona part dels ciutadans han decidit, sense embuts, fer una transició nacional cap a un país lliure i sobirà. Ja no es tracta, doncs, d'una pura qüestió econòmica (la independència no solucionarà la crisi, com alguns incrèduls creuen), tot i que també és important.

La manifestació massiva a favor de la independència que ahir va recórrer els carrers de Barcelona suposa un toc d'atenció molt seriós pels polítics espanyols, però sobretot pels polítics catalans. Ja no val dir allò tan rebregat de "prenem nota del que ens ha dit el carrer". Ara ja no hi ha suficient amb prendre nota. Cal actuar. Al president Mas se li ha girat una feina gegantina, doncs si vol demostrar que és el líder que necessita el país i tenir algun futur en l'escenari polític català de la pròxima dècada, no té més remei que moure fitxa. Si no ho fa ell, hi ha un munt de candidats a liderar aquest nou projecte de transició nacional.



Acudit d'en Ferreres, avui, a El Periódico
Moure fitxa significa avançar les eleccions i incloure en el seu proper programa electoral l'estat propi com a aspiració prioritària. La independència es guanya al carrer i es consagra a les urnes. Només una majoria parlamentaria independentista pot tenir legitimitat per convocar un referèndum. Només una majoria parlamentaria amplia (i aquí el PSC té molt a dir) té legitimitat per demanar canviar la Constitució i que aquesta inclogui la possibilitat de que els territoris que així ho decideixin puguin abandonar l'Estat. En democràcia s'ha de respectar el dret a decidir.

Si res de tot això succeeix la manifestació d'ahir no haurà servit de res. Només haurà servit per celebrar una nova derrota, tal com explicava en el meu darrer post. Els polítics, ara, tenen la paraula. El carrer ja ha parlat.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Rèquiem per Catalunya

Catalunya celebrarà demà una nova derrota. La gran manifestació (perquè segur que serà gran, molt gran) que es farà amb motiu de la Diada servirà per a ben poc. Com a molt per visualitzar que al país creix el sentiment independentista (ja veuríem què passaria en un referèndum...), i per dir que encara estem vius, que seguim respirant, que no ens deixem doblegar, que som tossuts i que ens tornarem a aixecar després de perdre, ara, de nou, com tantes altres vegades des d'aquell llunyà 1714. 

M'agradaria molt equivocar-me, però em temo que com ha succeït després de totes les grans manifestacions dels darrers anys res no canviarà. Així que mentalitzem-nos: ni pacte fiscal, ni concert econòmic, ni dret a decidir, ni independència, ni res de res. Ens agradi o no ens agradi, en l'actual context polític i econòmic advers, Catalunya no decideix res, com tampoc ho feia quan la conjuntura era més favorable. A les proves em remeto: retallada dràstica de l'Estatut, sentències duríssimes contra la nostra llengua, increment de l'espoli fiscal, etc, etc. 

Molt han de canviar les coses, però crec que no erro el diagnostic. I que consti que no sóc cap endevinaire ni cap pessimista contumaç, simplement observo el que passa al meu voltant. Temps al temps. Salut i bona Diada a tothom!


diumenge, 9 de setembre de 2012

Dimarts, Tempest...

Dimarts es posa a la venda el darrer disc d'en Bob Dylan, Tempest, el número 35 de la seva llarga i exitosa carrera. Que l'Onze de setembre, Diada nacional de Catalunya, surti a la venda un disc amb aquest nom deu ser premonitori de la que està per caure. En fi, com a aperitiu del nou disc podeu escoltar Duquesne Whistle, amb vídeo clip inclós del passeig de sant Bob pels carrers de Los Angeles.  Més informació sobre Tempest a Rolling Stone.


divendres, 7 de setembre de 2012

Diades


*Fotos de Bernat Armangué, Josep Mª Borrat, Sergio Lainz, Conrad Son, Efe, i autors desconeguts.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Estic trist

Estic trist perquè la crisi no s'acaba i perquè ningú no la resol. Estic trist perquè els experts en economia no serveixen per a res. Estic trist perquè vivim en una democràcia virtual on el ciutadà cada cop decideix menys coses. Estic trist perquè tenim cinc milions d'aturats i la xifra creix dia rere dia. Estic trist perquè els que tenim feina cada cop en tenim menys i treballem més hores per cobrar menys. Estic trist perquè augmenta alarmantment el nombre de famílies que no arriben a finals de mes. Estic trist perquè ens governen els mercats i els polítics no fan res per evitar-ho, són les seves titelles. Estic trist perquè en comptes de governants tenim i paguem una colla de dròpols, mentiders, ignorants i mediocres que han trobat en la política el seu modus vivendi. Estic trist perquè vivim rodejats d' improvisació. Estic trist perquè la gent cada dia viu més angoixada i desassossegada. Estic trist perquè visc en una nació sense estat. Estic trist perquè ja no es confronten idees, es confronten ocurrències. Estic trist perquè molts periodistes han dimitit de l'ofici i ja no informen, intoxiquen. Estic trist perquè hem creat les condicions idònies per no deixar una societat millor als nostres fills. Estic trist perquè vivim en una societat envilida i deshumanitzada. Estic trist perquè la justícia moltes vegades, massa i tot, no és justa. Estic trist perquè molta gent hauria de romandre a la garjola i passeja tranquil·lament pel carrer. Estic trist perquè n'estic tip de pagar peatges i preus desorbitats per determinats bens de consum. Estic trist perquè cada dia hi ha menys coses que em provoquin trempera. Estic trist perquè hi ha gent que no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. Estic trist perquè es torna a escoltar soroll de sabres i ningú no fa res per evitar-ho. Estic trist perquè la generositat ja no està de moda. Estic trist perquè no fomentem valors com l'esforç o el treball. Estic trist perquè creix el nombre d'intolerants i d'ignorants. Estic trist perquè la gent decent és insultada i injuriada. Estic trist perquè gràcies a molts governs i a Goldman Sachs cada cop hi ha més fam al món. Estic trist perquè el fanatisme religiós està enverinant l'esperit de la bona gent. Estic trist perquè els ateus han dimitit i ara professen en massa la nova religió del consum. Estic trist perquè hem substituït les esglésies i les catedrals pels supermercats i les grans superfícies comercials. Estic trist perquè l'amor ha esdevingut pura mercaderia sexual. Estic trist perquè la teleescombreria regna a la programació de totes les televisions. Estic trist perquè els cínics i els fonamentalistes governen les consciències. Estic trist perquè cada dia escolto i llegeixo més bajanades als mitjans de comunicació. Estic trist perquè ens envaeix la banalitat i la hipocresia. Estic trist perquè els nostres herois de la infantesa es van morint. Estic trist perquè ens estem quedant sense referents. Estic trist perquè ja no es valora la qualitat ni les coses ben fetes. Estic trist perquè alguns bons amics han mort pel camí, abans d'hora. Estic trist perquè no es dediquen prou diners a la investigació. Estic trist perquè els laboratoris farmacèutics només desenvolupen medicaments per guanyar diners, no per curar malalties greus o minoritàries. Estic trist perquè no llegeixo tot el que m'agradaria llegir. Estic trist perquè hem enterrat milions en infraestructures innecessàries. Estic trist perquè he començat un regim i no puc menjar ni beure el que m'agrada. Estic trist perquè no tenim un país de primera. Estic trist perquè 2 + 2 ja no són 4. Estic trist perquè vivim sota la dictadura de la incompetència. Estic trist perquè el govern puja l'IVA i no para de fer retallades. Estic trist perquè els bons ja no guanyen als dolents de la pel·lícula. Estic trist perquè la reina del ball sempre marxa amb un altre. Estic trist perquè cada cop tenim menys temps per nosaltres mateixos. Estic trist perquè l'incivisme s'ha apoderat del carrer. Estic trist perquè ningú no troba una solució eficient al fracàs escolar. Estic trist perquè estem malbaratant les generacions més preparades que mai ha tingut el país. Estic trist perquè ens estem carregant el futur dels nostres fills. Estic trist perquè creix el nombre d'ignorants que es preocupen per la tristor d'en Ronaldo. Estic trist perquè la nòmina de periodistes imbècils i cretins que parlen i escriuen sobre la tristor d'aquest nen egòlatra i malcriat és infinita. Estic trist, molt trist, de veritat.