Com que ens trobem atrapats enmig d'una crisi econòmica brutal ara la consigna de tothom és que no es poden fer experiments, que no és el moment per reivindicar segons què (quan és el moment?), que hem d'estar més units que mai i treballar plegats (quina ironia) si volem sortir del pou. Segons l'opinió de populars i socialistes i del propi rei Joan Carles (per què no et calles?) ara no toca. Ens volen prohibir, fins i tot, somiar. Ara resulta que parlar d'independència és una quimera (sinònim de somni) i no s'en adonen que la quimera real per a molts ciutadans és arribar a finals de mes i no que Catalunya decideixi lliurement el seu futur. De què parla aquesta gent, què volen aquesta gent? Estan tan allunyats del que passa al carrer que no veuen i no palpen que la desafecció envers Espanya de moltíssims catalans té l'origen precisament a Espanya. Mentre, però, ningú es fa en veu alta aquesta senzilla reflexió: què he fet o què hem fet perquè tants i tants catalans hagin deixat d'estimar-nos i hagin decidit demanar el divorci. Els polítics, que són els primers que haurien de reflexionar al respecte ni s'ho plantegen. I els intel·lectuals, pel que sembla, tampoc. De moment l'únic que ha dit quelcom diferent al discurs oficial és l'entrenador de la roja, Vicente del Bosque, que en un rampell de seny que l'honora va afirmar que "los catalanes están en su derecho de defender su independencia". A veure quan triguen a treure-li el títol de marquès...
L'altre gran argument és la por. Segons afirmava fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría el creixent sobiranisme que es detecta a Catalunya "allunya les inversions estrangeres d'Espanya". Ja hi som, tots a tremolar, com si els inversors estrangers estiguessin fent cua permanentment a la frontera per asfaltar els nostres carrers i carreteres amb els seus dòlars i euros. Que jo sàpiga per aquí només s'ha deixat caure darrerament en Sheldon Adelson. I per cert amb males intencions: escurar-nos definitivament les butxaques i convertir a mig país a la fe ludòpata. Però al que anàvem. Segons donya Soraya els inversors deixaran d'estimar-nos (si no ho han fet ja) de forma imminent per culpa dels independentistes. Doncs miri senyora, jo crec que els inversors ja fa temps que no volen saber res de nosaltres. Fa anys que inverteixen preferentment a països com el Marroc, l'Índia, Bangladesh o la Xina, on el preu del sòl i de la mà d'obra no costa ni cinc quinzets. Els mateixos inversos i empresaris espanyols (i els catalans) han estat els primers en deslocalitzar les seves empreses i fugir cap a aquests 'paradisos' per continuar guanyant diners a cabassos i incrementar la nostra nòmina de parats fins a límits insospitats.
A banda d'això, em temo que donya Soraya i els seus insignes ministres de l'àrea econòmica, mister Windows i el senyor Burns, tampoc s'han aturat ni un minut a pensar que els inversos ja no confien en nosaltres perquè no som un país seriós, com hem demostrat sobradament durant els darrers anys. Els inversors saben que som un país de xaranga i pandereta on el cap de l'Estat se'n va de cacera a Botswana mentre cinc milions de compatriotes 'enquimeren' trobar feina i guanyar un salari digne. També saben, perquè ho llegeixen a la premsa internacional, que en aquest país es construeixen aves i aeroports fantasma que només han servit per enriquir a uns quants polítics, cacics i empresaris (de tots els colors). En definitiva, que el model empresarial espanyol del 'pelotazo' no es precisament un model que atregui ara mateix als inversos internacionals. Però hi ha una altra cosa que posa els cabells de punta als inversos estrangers: el govern del PP. Un govern que fa tot el contrari del que deia al seu programa electoral. Un govern que afirmava que pujar l'IRPF i l'IVA era contraproduent i ha acabat fixant unes taxes de les més altes d'Europa. Un govern que premia als evasors amb una absurda amnistia fiscal. Un govern que pensava aplacar els mercats perquè és de dretes i ultralliberal i ha acabat demanant el rescat. Un govern que, tornant al tema que ens ocupa, li fa por la democràcia i que els ciutadans s'expressin lliurement al carrer.
De tot això tenen por els inversors estrangers, i no del sobiranisme català o basc. El descrèdit d'Espanya, del seu govern, dels seus partits i de les seves institucions no només allunya els inversors, també alimenta el sentiment antiespanyol en moltes comunitats com Catalunya, que (com li passa a Alemanya amb els sus socis europeus del sud) comença a estar farta de que la convidin a sopar i sempre acabi pagant el compte. Per cert, donya Soraya, com hom pot comprovar, l'independentisme català no ha acollonit els mercats. Des del passat Onze de Setembre la prima de risc no para de baixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada