L'endemà

Moment de la manifestació d'ahir. Foto: David Ramos/Getty Images

La Diada d'ahir, un clam independentista en tota regla, pot suposar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si el govern espanyol continua mirant cap a una altre costat i passa de les reivindicacions d'un bon nombre de catalans (el sentiment independentista s'escampa com la pólvora) portarà a Catalunya a un carreró sense sortida de difícil solució. Si Espanya no encaixa les aspiracions nacionals de Catalunya i no deixa de maltractar-la econòmicament l'única sortida és la independència. I això cada cop és més evident per a un bon nombre de ciutadans, com ahir es va poder copsar.

Artur Mas ja advertit Mariano Rajoy: "sense pacte fiscal el camí cap a la llibertat està obert". La manifestació d'ahir, però, va molt més enllà del pacte fiscal que propugna CiU. Ja no es tracta de superar pura i simplement l'asfixia econòmica que Espanya aplica a Catalunya (anualment, el regal se situa entre un 8 i un 9% del PIB català), sinó d'entendre que una bona part dels ciutadans han decidit, sense embuts, fer una transició nacional cap a un país lliure i sobirà. Ja no es tracta, doncs, d'una pura qüestió econòmica (la independència no solucionarà la crisi, com alguns incrèduls creuen), tot i que també és important.

La manifestació massiva a favor de la independència que ahir va recórrer els carrers de Barcelona suposa un toc d'atenció molt seriós pels polítics espanyols, però sobretot pels polítics catalans. Ja no val dir allò tan rebregat de "prenem nota del que ens ha dit el carrer". Ara ja no hi ha suficient amb prendre nota. Cal actuar. Al president Mas se li ha girat una feina gegantina, doncs si vol demostrar que és el líder que necessita el país i tenir algun futur en l'escenari polític català de la pròxima dècada, no té més remei que moure fitxa. Si no ho fa ell, hi ha un munt de candidats a liderar aquest nou projecte de transició nacional.

Acudit d'en Ferreres, avui, a El Periódico

Moure fitxa significa avançar les eleccions i incloure en el seu proper programa electoral l'estat propi com a aspiració prioritària. La independència es guanya al carrer i es consagra a les urnes. Només una majoria parlamentaria independentista pot tenir legitimitat per convocar un referèndum. Només una majoria parlamentaria amplia (i aquí el PSC té molt a dir) té legitimitat per demanar canviar la Constitució i que aquesta inclogui la possibilitat de que els territoris que així ho decideixin puguin abandonar l'Estat. En democràcia s'ha de respectar el dret a decidir.

Si res de tot això succeeix la manifestació d'ahir no haurà servit de res. Només haurà servit per celebrar una nova derrota, tal com explicava en el meu darrer post. Els polítics, ara, tenen la paraula. El carrer ja ha parlat.