La democràcia d'espectadors

"La democràcia no sobreviurà si tots som espectadors". "La democràcia d'espectadors és la de la gent que no va a votar". La primera frase la va pronunciar la setmana passada a Barcelona l'expresident de Baden Wurtenberg, Erwin Teufel. La segona l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en un acte en el que tots dos van coincidir. Tant l'un com l'altre tenen raó. Els percentatges de participació i d'abstenció enregistrats a les eleccions europees d'ahir així ho posen de manifest. Ahir va guanyar l'abstenció, va guanyar la democràcia d'espectadors. Va perdre Europa, el projecte europeu.

Els percentatges d'abstenció són demolidors arreu: a Espanya un 54% dels electors no van passar per les urnes, a l'europeista Catalunya un 62,46%, a les internacionals Illes Balears un 63,98%, i al País Valencià un 46,58%. Pitjor impossible, vaja. Per reblar el clau, a les comunitats que durant els darrers vint anys s'han atipat de rebre fons de cohesió i fons estructurals de la Unió Europea i que són el que són gràcies a aquestes injeccions multimilionàries d'euros (i també, no ho oblidem, gràcies a la solidaritat de catalans, madrilenys i balears), resulta que la gent tampoc s'ha mobilitzat per anar a votar. A Andalusia, l'abstenció ha pujat fins un 57,59%, a Extremadura fins un 48,61% i a Castella-la Manxa fins un 47,84%. I no cito més exemples per alleugerir aquesta indigestió abstencionista.

Als grans estats de la Europa occidental la tendència abstencionista també ha estat similar. A França ha sigut del 59,52% i a Alemanya del 56,70%. Només a Itàlia ha resistit parcialment, enregistrant una abstenció del 33,54%. Les causes de l'apatia política dels ciutadans són moltes i diverses. No entraré a analitzar-les aquí. Només diré, en contra del que pensen molts analistes, que la crisi no és la única causa, ni la més important, que genera aquesta baixa participació. La crisi hauria de ser un motiu extra per anar a votar, no per quedar-se a casa. No vull ni pensar en quina situació ens trobaríem ara mateix i com afrontaríem la crisi sense una moneda forta, sense l'euro. Com deia fa poques setmanes Josef Janning, directiu de la Fundació Bertelsmann Stiftung i assessor del govern alemany, “sense la moneda única ara mateix Europa seria un desastre i estaria dominada pel pànic”. Crec que té raó, per tant hem de pensar que la crisi fins i tot pot arribar a ser una oportunitat pels polítics, sempre que siguin capaços de canalitzar-la i redreçar-la correctament.

No hi ha dubte que tenim una classe política molt desprestigiada que ha de començar a fer autocrítica amb urgència i cercar solucions (tot i que costa de creure atès la mediocritat que s'aixopluga sota la majoria de sigles). Ara bé, els electors també han de fer una reflexió profunda sobre el que està passant. Tots aquests espectadors que ahir no van anar a votar contribueixen amb la seva passivitat a la defunció del sistema. D'entrada, la seva actitud ha donat ales a l'extrema dreta i els euroescèptics, que s'han mobilitzat en massa, han assolit uns bons resultats electorals, i de ben segur intentaran carregar-se molts dels avanços assolits durant les darreres dècades en tots els ordres. No sé si la democràcia pot entrar en fallida, com presagiava Teufel, però tot plegat comença a ser molt preocupant.