dimecres, 6 d’agost del 2014

El moment dels carronyaires

Després de constatar que Pujol també té un costat fosc, com tothom (qui n'estigui lliure, que llanci la primera pedra), alguns ja comencen a separar el gra de la palla... La decepció, la ràbia i la indignació que causa el seu afer amb els diners ocultats en paradisos fiscals durant més de trenta anys no pot enterrar de sobte, com alguns pretenen, la seva obra de govern ni la seva dimensió intel·lectual.



Després d'immolar-se públicament, avui, apuntar-se al linxament del personatge és el més fàcil. Intentar desacreditar tot el que ha fet, també. Utilitzar aquest escàndol per torpedinar el moviment sobiranista, més encara (només cal escoltar a il·lustres representants del partit dels sobres, que mentre els 'seus' entren a la presó donen lliçons de moral i ètica política).

Com diu en Marçal Sintes en aquest encertat article, és el moment dels carronyaires i no s'hi pot fer res. Caldrà esperar el judici de la història. De moment, que Pujol respongui davant dels tribunals dels seus actes. Ara sí que toca.


Marçal Sintes (El Periódico, 5 d'agost de 2014):
Semprún, Pujol, García Márquez
Una vegada em vaig creuar amb Jorge Semprún al carrer de Pelai de Barcelona. Em vaig quedar, com se sol dir, glaçat. Paralitzat. Tant, que no vaig ser capaç de dir-li res. Ell avançava sol, lentament, mentre jo restava allà, a la vorera, palplantat. No vaig obrir boca i això que li hauria pogut dir moltíssimes de coses. Dels seus llibres, de la seva atzarosa vida, de la profunda admiració que sentia, i sento, per la seva obra i per ell... Però l'emoció, ja dic, em va vèncer. Des de la universitat vaig fer esforços per convidar-lo a venir a Barcelona, però va ser inútil. Quan semblava que el viatge era possible, ell va emmalaltir, va ser ingressat i ja no va refer-se.
No sóc gens aficionat, ni gens partidari, d'idolatrar ningú. Entre d'altres coses, perquè en la majoria de casos, que algú sigui un gran escriptor, un gran pintor, un gran metge o fins i tot una persona entregada a la solidaritat i a ajudar el proïsme no garanteix que sigui una bona persona. O que no tingui flancs, tombants, desagradables o definitivament condemnables. Si no vols tenir disgustos, el meu consell és que evitis conèixer gaire a fons el teu cantant preferit.
Tanmateix, en el cas de Semprún em va saber greu haver deixat passar l'ocasió d'adreçar-m'hi, de conversar amb ell encara que fos breument. Suposo que es deu al fet que la meva admiració no era només literària en el sentit estricte. Sinó també ètica, és a dir, que anava -va- més enllà dels seus llibres i conferències. No sé ben bé com expressar-ho o definir-ho, però la meva admiració era -és- integral: per l'intel·lectual i per la persona (fins i tot pel ministre).
Entenc perfectament que a molta gent el tèrbol episodi dels diners a l'estranger de la família Pujol li hagi causat un estupor total i una aguda tristesa. Desolació. Pujol ha estat, al meu entendre, un dels grans polítics catalans i europeus de les darreres dècades. El seu compromís, gairebé obsessió, amb Catalunya i la causa dels catalans resulta indubtable. És, a més, un intel·lectual notable, d'una gran potència de pensament, afavorida per la seva insondable memòria. Jo mateix l'admiro, a desgrat de no compartir alguns dels seus punts de vista, i que la nostra sensibilitat en diverses qüestions no és la mateixa. De Pujol, dels seus discursos, dels seus escrits, de la seva acció de govern, de la seva conversa, n'he après moltes coses, moltíssimes, i li estic agraït per això.
És evident que en el tema dels diners -en com els va gestionar, o, pel que sembla, no els va gestionar- l'expresident s'ha equivocat immensament i incomprensiblement, almenys a ulls dels que ens ho mirem des de fora del seu cercle íntim i familiar. No seria estrany, a més, que del que ha succeït en coneguem avui només la punta de l'iceberg, i que l'afer es compliqui de manera infernal. El que crec que és just en aquesta qüestió és que Pujol -i qui sigui a més d'ell - respongui dels seus actes. Davant Hisenda, davant la justícia, davant el partit que va fundar i davant la gent del carrer. Són les regles del joc. I en política, i més en la política d'avui, les regles del joc són especialment dures, gairebé cruels.
Aquesta crueltat s'encarregaran de confirmar-la aquells que provaran de linxar Pujol i cobrir de porqueria tot el que ha dut a terme al llarg de la seva vida, que és molt. De fet, alguns ja han començat puntualment a treballar amb aquest objectiu. Per descomptat, veurem també l'afany de molts per, utilitzant l'escàndol, provar de desacreditar el catalanisme o trencar l'espinada del sobiranisme popular. És el moment dels carronyaires. És així i no s'hi pot fer gran cosa.
Però també crec, vull creure, que les coses, amb el temps, s'acabaran situant en el terreny de la raonabilitat i l'equilibri. Per dir-ho clar: la historia considerarà Pujol un gran polític, un bon governant i un gran intel·lectual. Malgrat els que s'esforcen i s'esforçaran a impedir-ho, al final el gra i la palla es destriaran.
Ha passat així infinitat de vegades. Em ve al cap, per exemple, els honors que Barcelona està rendint a l'escriptor Gabriel García Márquez -medalla d'Or de la Ciutat, i un carrer i una biblioteca es veu que duran el seu nom. El colombià rep tota classe de lloances a la seva literatura, barrejades amb recordatoris un xic provincians dels seus anys barcelonins. I em sembla bé, a pesar que Gabo, com tothom sap, va legitimar sense descans el règim de Fidel Castro i va acceptar totes i cadascuna de les prebendes, regals i homenatges que el dictador li va brindar. Això no treu, de cap manera, que García Márquez sigui un escriptor excel·lent, tot i que, almenys per a mi, molt diferent de Semprún.