HHhH: una història emocional

Una placa (sobre el respirall exterior de la cripta)
recorda al grup d'herois paracaigudistes

Fa uns dies vaig visitar Praga. Una ciutat preciosa. A més de fer turisme, que era l'objectiu principal, vaig voler visitar una petita església ortodoxa del carrer Resslova on una discreta placa a peu de carrer i unes poques flors recorden a un grapat d'herois de la resistència antinazi: set paracaigudistes txecoslovacs que es van treure la vida abans de deixar-se capturar vius pels més de set-cents SS que els assetiaven des del carrer i des de l'interior del temple.

Amagats a la cripta de l'església de Sant Ciril i Sant Metodi, que fins i tot va ser inundada pels alemanys per fer-los sortir, els soldats txecoslovacs (enviats des d'Anglaterra en l'anomenada operació Anthropoid) es van treure la vida amb les seves armes abans de caure en mans dels nazis. Això passava el 18 de juny de 1942. Dies abans, dos d'ells, Jan Kubis i Jozef Gabcík, havien aconseguit matar en un atemptat a l'alt càrrec nazi Reinhard Heydrich, el carnisser de Praga, la bèstia rossa, com l'anomenaven a causa de la seva extrema crueltat. En Heydrich havia sigut, juntament amb Adolf Eichmann, el dissenyador de la "Solució Final", l'infern a la Terra que es van inventar per acabar amb la vida milions de persones als camps de concentració i d'extermini.

La història d'aquests paracaigudistes, un dels episodis més commovedors de la Segona Guerra Mundial, l'ha recreat de forma magistral l'escriptor francès Laurent Binet en la novel·la HHhH, una ficció històrica amb protagonistes reals que li ha valgut a l'autor el premi Goncourt de primera novel·la, un dels més prestigiosos del seu país. A HHhH (l'acròstic de “Himmlers Hirn heisst Heydrich”, és a dir, “el cervell de Himmler s'anomena Heydrich”), es barregen la narració dels fets històrics amb les vivències personals de l'autor relacionades amb els fets que narra. És una història emocional. Binet es fica totalment dins la història, la viu quasi en primera persona. Per donar més potència a la història i fer-la més propera i versemblant imagina diàlegs, descriu situacions i es fica en la pell dels protagonistes per poder explicar les seves vivències amb més precisió. Aquesta exercici d'immersió en la història no la desenfoca, en absolut. La reconstrucció dels fets històrics que explica no és especulativa. El rigor presideix la narració, que esdevé escrupulosa en els passatges menys literaris. Els personatges-protagonistes d'aquesta història tan dura no haurien sobreviscut a una narració poc rigorosa. Són massa reals i, en certa manera, encara hi són vius.

De forma paral·lela, l'autor ens endinsa en totes les circumstàncies i emocions personals que rodegen l'escriptura del llibre. La història que explica en Binet afecta, fins i tot, a les seves relacions sentimentals i amoroses i a la seva forma d'entomar el món a partir de la recreació d'aquesta història èpica. L'impacte de la història en el seu narrador és brutal, colpidor. Com ell mateix explica al llibre "el món és ridícul, emocionant i cruel. Quelcom semblant succeeix amb aquest llibre: la història és cruel, els protagonistes emocionants i jo sóc ridícul".

Segons la meva opinió, ens trobem davant d'una novel·la magnifica, si podem definir-la com a tal, doncs en molts moments sembla un assaig on s'enfronten ficció i realitat. No sembla, com en realitat és, una obra primerenca d'una autor desconegut. La seva lectura és molt recomanable. Personalment, m'ha commogut. Per això vaig voler visitar el lloc on Jan Kubis, Jozef Gabcík, Jaroslav Svarc, Josef Valcík, Adolf Opálka, Josef Bublík y Jan Hrubý van viure les seves darreres hores. Si aneu a Praga no us oblideu d'ells.