Despullant el so del Beatles

Revolver, Sgt. Pepper's, White Album, Abbey Road són, sens dubte, alguns dels discos més emblemàtics de The Beatles. Són discos on s'aprecia clarament l'evolució musical (i també personal) dels quatre de Liverpool. L'enginyer de gravació que va fer possibles totes aquestes joies, en Geoff Emerick, relata a El sonido de los Beatles (ajudat per Howard Massey), com se les va haver d'enginyar per 'treure petroli' dels equips tècnics troglodítics que tenien els "grans" estudis EMI de Londres (teòricament els millors de la ciutat) i aconseguir gravar sons mai escoltats fins aleshores. En certa manera, Emerick va portar al límit la tecnologia de l'època, que va tocar sostre, i el cel, amb el disc del sergent.

Tancat a l'estudi de gravació d'EMI a Abbey Road, un jove Emerick abillat amb americana i corbata (el vestuari laboral obligatori dels estudis) va consumir alguns dels millors anys de la seva vida cercant solucions imaginatives per contrarestar les limitacions tècniques dels equips de so i crear tota la màgia que requeria el desbordant torrent creatiu de Lennon i McCartney i, en menor mesura de Harrison i Starr. Cal ser molt hàbil per aconseguir, per exemple, que la veu de John Lennon sonés com la de mil monjos tibetans en el cim d'una muntanya (Tomorrow never knows), o per aconseguir el so de "tambor de la jungla" embolicant amb draps de cuina gruixuts els timbals de la bateria (Sun King i Mean Mr Mustard), o uns sons aquàtics inèdits a Yellow submarine, gravats amb un mini micro embolicat amb un condó ficat dins d'una ampolla d'aigua. Només són tres petits exemples. Els Beatles demanaven, volien que les coses sonessin com ells les escoltaven en el seu cap, i on no arribaven els instruments, ni els equips de gravació de l'època (1966-1969), tenia que intervenir Emerick inventant solucions adequades per a no desaprofitar tant talent i imaginació.

A banda dels aspectes purament tècnics, l'enginyer de so dels Beatles durant els seus anys més prolífics i de més maduresa musical, també relata com uns nois afables i simpàtics es van anar convertint poc a poc en una ombra de si mateixos i van acabar llençant-se els trastos pel cap. La fama, les drogues, les dones, la gran pressió que es veien obligats a suportar per part de l'indústria discogràfica, el fet d'aguant-se els uns als altres durant milers i milers d'hores de gravació i molts altres factors que desconeixem va transformar l'alegria i l'amistat fraternal en un infern de baralles, retrets i incomprensió. Tota aquesta evolució s'ha explicat mil vegades, però Emerick ho fa des d'un altre angle, doncs fou un testimoni privilegiat de tot (o quasi tot) el que va succeir durant aquells anys de vi i roses, de glòria i misèria.

L'ambient es va enrarir i enverinar tant que no només Ringo va desertar temporalment de les sessions de gravació del White Album. També va marxar l'enginyer de gravació. Sí, en Geoff Emerick va quedar tip de tantes esbroncades i cares llargues que va decidir marxar, abandonar-los enmig de la gravació del doble disc blanc. Segons explica l'enginyer, la darrera vegada que els va veure feliços a l'estudi fou durant la gravació de Hey Bulldog, just abans de viatge a l'Índia amb el Maharishi Mahesh Yogui que tant els va trastocar. Quan van tornar eren persones totalment diferents. També havien fet acte de presència Yoko i el sinistre Magic Alex... Emerick va decidir saltar del polvorí abans que esclatés.

Emerick en l'actualitat

El retorn es produí a les sessions d'Abbey Road, el darrer disc gravat pels Beatles, on Paul, George i Ringo van fer tot el possible per escenificar que tornaven a ser un grup i que tot tornava a ser (almenys en l'aspecte musical) com en els vells temps. Mentre, el seu company John, totalment enconyat i embogit, només es preocupava de les seves cançons i de "Madre", com anomenava a la seva nuvia japonesa. Emerick explica que per no enviar-ho tot a prendre pel sac precipitadament i acabar el disc, Paul, George i Ringo van tolerar el passotisme i la darrera bogeria del seu company, que va instal·lar Yoko Ono durant diverses setmanes en un llit portat expressament a l'estudi de gravació des dels magatzems Harrods. A nivell professional, afirma que mai a la vida ha tornat a ser espectador d'un succés tant extraordinari com el del llit de Yoko. No m'estranya... 

Al llibre, editat per Indicios i prologat per Elvis Costello, Emerick també passa comptes amb George Martin, el productor del grup més famós de tots els temps. "Martin ha sido mi jefe y se portaba bien. Pero hay que entender el reparto de papeles. Los Beatles querían nuevas sonoridades, Martin decía 'adelante' y el responsable de ponerlo en práctica ¡era el ingeniero! Martin mantenía la fachada de que todas las decisiones creativas pasaban por él, aunque se fue desconectando del proceso". Així mateix, explica que molts altres enginyers de so d'EMI es negaven a treballar amb el Beatles, ja que molts cops podien ser desagradables i insuportables. 

Sens dubte, un bon llibre per a tots els "malalts" dels Beatles, doncs explica l'evolució del quartet de Liverpool des d'un perspectiva inèdita, relatant les innovacions musicals i les experimentacions sonores que van imaginar i descobrir entre tos plegats (músics, productor, enginyer...) i, alhora fent una crònica nostàlgica però sense pels a la llengua de tot el que succeïa davant dels seus ulls al voltant d'aquells músics irrepetibles: de com l'amistat, l'alegria i l'harmonia van esdevenir odi, rancúnia i intolerància. Com a les millors famílies, vaja. De la crema només es salva Paul McCartney. Si voleu saber per què, llegiu el llibre.