Monago, el president de l'escala

Pilar Rahola (La Vanguardia 3/01/14):

EL CAFÈ AMARG
A què dedicaria el temps lliure el senyor Monago, si Catalunya i Euskadi no haguessin lluitat pels seus estatuts i haguessin provocat l'Espanya autonòmica? Sens dubte, segur que un home tan polit i educat tindria moltes activitats, però cap no seria des de la talaia d'un poder autonòmic. És a dir, i posem els punts sobre les is, quan Monago utilitza la seva presidència extremenya -continuant una sòlida tradició instaurada pel seu paisà Ibarra- per atacar els díscols catalans, demanar presó per a Artur Mas i enlletgir-nos els desigs col·lectius, ho pot fer perquè aquests díscols catalans van lluitar intensament per autogovernar-se i, en fer-ho, li van aconseguir l'estatus. I quan mostra les seves mesures populars donant ajuts i incentius econòmics que d'altres no podem donar, es pregunta si podria fer-ho si no arribessin diners d'altres verals? O és necessari recordar que, per si sola, Extremadura seria deficitària?

I el que val per a ell, val per a la resta de presidents autonòmics que han estat molt llengueruts aquests dies utilitzant els seus presidencials micròfons per colpejar Catalunya amb excuses diverses, que els catalans sempre tenim alguna culpa. Si a sobre volem votar sobre el nostre futur com a nació, la culpa adquireix dimensió bíblica, no endebades la sola paraula nació aplicada a Catalunya ja és un pecat capital en el catecisme d'Espanya. I com que, a més, l'anticatalanisme dóna feliços rèdits, el fenomen es completa. Lluny, doncs, d'agrair la lluita de catalans i bascos per inventar una altra Espanya que donés veu a les diverses veus del seu interior, s'utilitzen les talaies per donar-nos clatellots. El més bonic és que això es fa sabent que aquesta Espanya autonòmica no es va crear per donar satisfacció a extremenys o a murcians o a d'altres, que no sortien massivament al carrer reclamant autonomia, sinó per rebaixar les aspiracions catalanes. El cafè per a tothom va ser dolç per als posteriors Monago que s'asseurien en l'inesperat poder que els atorgaven, tant com fou amarg per als que sempre lluitàrem per tenir-lo. Dit en plata: sense la lluita catalana, Monago seria president de l'escala. O de l'Estat, vagin a saber, que altres de similars hi han arribat. Però no seria president autonòmic. La qual cosa és una doble i intel·ligent jugada contra les aspiracions catalanes: primer van generalitzar les autonomies per descafeïnar les nostres aspiracions, i ara utilitzen aquestes autonomies per negar-les.

Rodó. Dit això, de què serveixen aquestes arengues pàtries des de la Meseta profunda, més enllà de fabricar més desafecció catalana? Perquè no atura el procés català, sinó al contrari: els Monago són els aliats més eficaços contra la mateixa Espanya que diuen defensar. Que ho mirin, sinó, des de la mirada catalana: si Espanya la defensa algú com Monago, qui, en ple ús del mil·lenari seny, voldrà quedar-s'hi?