Orgasme rojigualdo

El darrer post d'aquest bloc acabava amb una pregunta: com titularia el diari neofatxa Alerta de Santander si Espanya guanyava el Mundial de Sud-àfrica? La resposta no s'ha fet esperar. Si guanyar Alemanya en la semifinal va entronitzar Carles Puyol com a Emperador d'Espanya i Alemanya, la victòria en la final davant d'Holanda ha aconseguit el miracle: l'Imperi espanyol ressuscita, reneix de les seves cendres. Torna a ser "El Imperio donde nunca se pone el sol". Quina barbaritat...

La portada de l'edició d'avui d'Alerta ho diu tot, com podeu observar en el document gràfic que acompanya aquest comentari: "Renace el imperio. Los tercios españoles derrotan a los Países Bajos y obtienen la rendición de Flandes". Es poden dir més estupideses en un titular de diari? Aquest llenguatge, on es barreja el patriotisme caspós i la terminologia militar juràssica és l'exponent màxim del frikisme periodístic que ens envaeix aquests darrers dies amb la bona actuació de la selecció espanyola al Mundial de futbol. Aquesta gent, i els de tants i tants mitjans de comunicació "nacionals" (alguns suposadament d'esquerres i progressístes) han patit un vessament cerebral col·lectiu.

L'orgasme rojigualdo dels mitjans de comunicació no hi ha qui l'aturi. Han convertit una victòria futbolística merescuda (han sigut els millors, sens cap mena de dubte) en una demostració de patriotisme d'encefalograma pla, on la discrepància s'observa com a traïció i la diferència com a símptoma de debilitat sospitosa que cal eliminar per preservar la salut de la nació. L'orgasme rojigualdo de T5, Cuatro, TVE, Punto pelota, As, Marca i dels frikis d'Alerta, per citar-ne alguns, ens transporta a temps d'adhesions "inquebrantables" i d'unitats indissolubles de la pàtria. De cop, tothom s'ha begut l'enteniment i ha oblidat que Espanya és una realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural, i que si no és així no té cap raó de ser.

Com encertadament deia el cantautor Víctor Manuel a Esto no es una canción, "cuando hablen de la patria no olviden que es mejor sentirla a nuestro lado que ser su salvador. Por repetir su nombre no te armas de razón. ¡Aquí cabemos todos o no cabe ni Dios!" Els periodistes i locutors que practiquen el rojigualdisme unificador excloent haurien de prendre nota dels jugadors de la selecció espanyola i de com van celebrar la victòria: amb humilitat, elegància, espontaneïtat i demostrant que també pot existir una Espanya sense ñ. Per això em va alegrar molt veure a Xavi i Puyol passejant la senyera catalana pel Soccer City Stadium, a David Villa lluint la bufanda de l'equip del seu poble, a Iniesta recordant el desaparegut Dani Jarque i a Casillas petonejant en directe a la seva xicota. Cadascú expressa els seus sentiments i les seves emocions a la seva manera. El dia que els frikis rojigualdos entenguin que la uniformitat empobreix i envileix i que la diversitat ens enriqueix haurem donat un pas endavant. De moment però, amb tot el que s'està cuinant amb la roja, ho tenim cru.

Postdata.- La selecció espanyola és la justa guanyadora d'aquest Mundial de futbol, ha jugat millor que ningú. Totes les meves felicitacions. La generació extraordinària de futbolistes que la componen -la majoria criats a can Barça, tot sigui dit- es mereixien aquest premi. La seva forma de jugar i d'entendre el futbol els ha portat al cim. La generositat, per sort, de vegades també es recompensa. Hauria sigut molt injust que Holanda s'emportés el gat a l'aigua. El recital de patacades i de joc brut i perillós que van practicar a la final (l'entrada a Xabi Alonso es brutal, descomunal, de roja directa) els va inhabilitar per a tocar la glòria. Iniesta, amb el seu golàs i Casillas, aturant-li dos gols cantats a Robben, van posar les coses al seu lloc. Enhorabona!!