Els xiquets de La Masia

Els xiquets de La Masia (Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Messi i Piqué) li han fet un autèntic descosit al Madrid. El 2 a 6 de dissabte passat al Bernabeu no és només el triomf d'un estil de joc on es prioritza l'espectacle per sobre de tot, és el triomf d'una filosofia d'equip i de club on té molt a veure la formació de les persones. És la filosofia de la pedrera, del planter, de les categories inferiors, la filosofia de La Masia, en definitiva. És una forma de fer -per cert, molt allunyada del divisme- que marca individual i col·lectivament a jugadors i tècnics des de ben joves, tant en el pla esportiu com humà. Molts dels futbolistes que ara enlluernen amb el seu joc espectacular al Barça s'han criat així, mamant barcelonisme, humilitat i la filosofia esportiva i humana que imprimeix La Masia.

A la gespa del Bernabeu n'hi havien sis d'aquests fenomenals jugadors (vuit si comptem que Bojan i Busquets també es van afegir a la festa en la segona part) i a la banqueta un altre, Pep Guardiola, que com la majoria dels seus jugadors també es va criar a La Masia. La nòmina de jugadors formats a les categories inferiors de Barça és llarguíssima i molts dels que no han acabat triomfant al primer equip blaugrana avui nodreixen les plantilles de molts altres equips.

L'exhibició de joc que va desplegar el Barça al camp del seu etern rival té molt a veure amb tot això que acabo d'explicar. La base, l'esperit, es mama a La Masia, i els que s'afegeixen al projecte (ara es diuen Eto'o, Márquez, Alves o Henry) han de fer un curs accelerat per entendre de què va el joc i integrar-se en aquesta forma de fer o ho tenen molt cru per a poder triomfar en aquesta col·lectivitat.

A la gespa del Bernabeu el Barça es va trobar amb un equip que és l'antítesi de l'esperit de La Masia, un equip totalment desestructurat, fet a cop de talonari, on només dos jugadors, Casillas i Raúl, provenien de la pedrera blanca, del madridisme de base. La resta, excepte Sergio Ramos, tots eren estrangers, purs mercenaris als quals allò de l'esperit de Juanito i l'èpica de Santillana, Pirri o la quinta del Buitre els hi deu sonar a xinès mandarí. Tot i fer una bona temporada (Juande ha tret un rendiment extraordinari a una plantilla mediocre) els quatre partits importants que han disputat els blancs (els dos contra el Liverpool i els dos contra el Barça) han acabat amb derrota. No m'estranya, a més de no mimar des de fa molts anys les categories inferiors del club, han substituït grans futbolistes com Zidane, Beckham o Ronaldo per altres que no els hi arriben ni a la sola de les sabates. Dissabte els xiquets de La Masia van posar la cirereta al pastís guanyant per un doble 2 a 6, en el marcador i en l'alineació.