El puto amo

Joaquin Sabina no deixa mai indiferent. I ahir no va ser una excepció. Presentava a Barcelona el seu darrer disc, Vinagre y rosas, en el marc d'una nova gira que acaba d'encetar i que el portarà d'escenari en escenari per tota Espanya i bona part d'Amèrica llatina. Amb la seva veu trencada pels abusos i arrugada de tant cantar i cantar, Sabina va desplegar al Palau Sant Jordi tota la seva màgia i encant. És el puto amo, repetia el meu fill gran -un incondicional d'aquest pirata de la cançó- durant l'actuació. I no li manca raó. Sabina sap ballar com ningú amb les emocions dels seus seguidors. El seu repertori és tan sòlid i immens que tant fa que interpreti un rock&roll, un bolero o una ranxera. Arriba al cor del públic d'immediat.

Sobre el paper ahir ho tenia difícil. El nou disc fa molt poc que ha sortit a la venda i moltes cançons encara són unes autèntiques desconegudes. Però res de tot això va ser un impediment per ficar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. El xou va arrencar amb diverses peces del nou àlbum com Tiramisú de limón, Embustera, Viudita de Clicquot i Cristales de Bohemia. A partir d'aquest punt Sabina va començar a barrejar les noves cançons amb grans clàssics del seu repertori com Medias negras, Y sin embargo, Nos sobran los motivos, Peces de ciudad, Princesa o Calle melancolía, que van provocar el deliri d'un públic entregat que omplia el Sant Jordi a vessar.

Dues hores y mitja sobre l'escenari acompanyat dels seus fidels Pancho Varona i Antonio García de Diego (i altres músics que no recordo el nom) donen molt de si. O poc. Segons com es miri, perquè vaig trobar a faltar tantes i tantes cançons que haurien calgut tres hores més de concert per sortir totalment satisfet. Però la veu aspra del puto amo arriba fins on arriba i ens vam haver de conformar amb el que ens va oferir. La freda nit a la muntanya de Montjuïc (a l'exterior del Palau el termòmetre marcava tres graus) la va escalfar el gran Joaquin amb les seves cançons i amb algunes sorpreses inesperades.

Així, mentre alternava clàssics de sempre com Por el bulevar de los sueños rotos o Una canción para la Magdalena amb nous temes com Crisis, Parte meteorológico o Virgen de la Amargura de sobte va irrompre sobre l'escenari el seu cosí, el Nano, per interpretar a dues veus Contigo. La resposta del públic va ser ensordidora. El Palau tremolava amb Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina cantant sobre l'escenari, o fent veure que ho feien, enmig de tant aplaudiment i ovació. La sorpresa va ser majúscula. Però aquí no va acabar la cosa. Marxa Serrat i comença a sonar 19 días y 500 noches. I nova sorpresa. Els Estopa comencen a cantar-la amb l'amfitrió desplegant energia i ganes d'agradar. Nova ovació i tothom estabornit.

Després de tanta emoció Sabina va intentar cloure l'actuació en va. El públic volia més teca. Dues vegades va marxar i dues vegades va haver de tornar a l'escenari per acabar el concert. I ho feu en plan apoteòsic. La del pirata cojo i Pastillas para no soñar van marcar el punt i final. La pròxima cita de Sabina amb Barcelona ja té data, el 16 de setembre de l'any vinent en el mateix escenari.