El talante

El responsable de premsa del ministre de Treball, Manel Franch, es va cobrir de glòria fa un parell de dies en amenaçar, mentre la càmera l'estava filmant, un periodista de TVE que acabava de fer-li una pregunta a Celestino Corbacho fora de guió. A més de recriminar-li que fes la pregunta li va etzibar que es queixaria de la seva actitud i faria tot el possible perquè no tornés a trepitjar la seu ministerial. El que no s'esperava en Franch -i això diu molt a favor dels responsables de l'informatiu de La 2- és que la tele pública emetria les seves desafortunades amenaces. Hores d'ara, que jo sàpiga, en Franch encara no ha presentat la dimissió ni el ministre li ha dit que se'n torni cap a casa urgentment. És més, ha estat el propi Corbacho qui ahir va haver de demanar públicament disculpes al periodista increpat.

Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...

Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...