Cínic i mal pagat

Diu el seu currículum que és advocat. La realitat, però, és que no ha exercit mai o gairebé mai. Des que començà la seva carrera política com a tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Lleida l'any 1979 no ha fet altra cosa que exercir de polític, de polític professional. Ha dedicat milers d'hores a la política, a manar, però treballar, el que es diu treballar, doblegar l'espinada, no ho ha fet mai. Té el seu mèrit, no us penseu. Cal ser molt hàbil i d'una pasta molt especial per anar encadenant càrrecs d'una forma continuada durant trenta quatre anys i exercir, alhora, de gran sacerdot del partit 'més cristià' de la pell de brau. Tants anys trepitjant moqueta, ocupant llocs destacats al govern, al Parlament i al Congrés dels Diputats, entre d'altres, l'han convertit en un home dur, exigent (no conec a ningú que hagi treballat amb ell que guardi un bon record de l'experiència), implacable, impertinent, impertorbable, descarat i, sobretot sobretot, cínic. CÍNIC amb majúscules.

Fa uns dies, a propòsit del cas Pallerols de finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), explicava en aquest bloc que el verb dimitir no existeix en el diccionari de Josep Antoni Duran Lleida. Ell, que va dir que deixaria el seu lloc al capdavant de la formació democratacristiana si es demostrava que Unió s'havia finançat de manera irregular, es va desdir tot dient que era la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Per tant, de dimissió rien de rien.

Aquesta setmana, i per això dic que és un cínic amb tots els ets i els uts, el diputat més elegant de la Carrera de San Jerónimo, el que pernocta al Palace quan dorm a Madrid, ha dit que ell dimitiria si fos imputat per algun presumpte delicte, com li ha passat al seu col·lega convergent Oriol Pujol pel cas de la presumpta adjudicació irregular de les ITV: “si un dia m'imputen, tot i que estic convençut que això no passarà, deixaré la meva acta de diputat i les meves responsabilitats polítiques". Els que el van escoltar en directe encara no s'han sobreposat de l'atac de riure que els hi va agafar. Val que Duran li té ganes al secretari general de CDC, sobretot després que aquest esperonés a l'executiva de Barcelona de Convergència a declarar "per unanimitat" que Duran era responsable d'entorpir el procés cap a la independència de Catalunya. Però si li volia ficar el dit a l'ull al fill de l'expresident Pujol, hauria sigut més intel·ligent per part seva esgrimir altres arguments més convincents, doncs tothom ha pogut comprovar sobradament què significa el verb dimitir pel senyor Duran. Com a molt que és un nom o un mot rus, com fa córrer aquests dies la brama (amb molt sentit de l'humor, per cert) a través de les xarxes socials.

Duran i Trias als Tres Tombs. Foto: ACN

A més de cínic, Duran també pateix incontinència verbal. Un dia es fica amb el canvi de sexe dels homosexuals, altre amb el PER dels jornalers andalusos i aquesta setmana a més de frivolitzar amb les imputacions alienes i les seves dimissions imaginàries, també ha tingut temps per recolzar a l'alcalde de Barcelona en la seva creuada a favor de que els polítics han de tenir sous alts, ja que si no és així molts acaben ficant la mà a la caixa comuna o tirant de sobre. "Els sous de la política són insuficients, però entenc que és un debat que avui la societat espanyola no està disposada a acceptar", va declarar el líder d'Unió (que cobra 100.000 euros anuals) durant un esmorzar informatiu celebrat ahir a Madrid, en el qual també participava Xavier Trias, l'alcalde més ben pagat d'Espanya (143.000 euros anuals). Tots dos van considerar que és un "escàndol", que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, 'només' guanyi 72.600 euros a l'any. Durant la seva intervenció van oblidar, però, que Rajoy cobra una bona part del seu sou en espècies (i no vull pensar que també en sobres...), doncs entre tots li paguem el manteniment del palau de la Moncloa, on viuen confortablement ell i la seva família. Aquest palau ens costa anualment 7 milions d'euros als contribuents.

Sempre he defensat que els polítics, els nostres representants a les institucions (i teòrics garants de la democràcia), han de cobrar un sou digne. Ara bé, en els temps que corren, quan cada dia es destapen nous casos de corrupció que impliquen directa o indirectament a diputats, ministres, consellers, regidors i alcaldes de tots els colors i fins i tot a la casa reial, dir determinades coses fa pujar els colors. I compte, que la gent ja comença a estar molt encesa, amb raó.

Tots hem escoltat moltes vegades de boca de molts polítics que no s'han ficat en política per guanyar diners. Quina sort. Molts, fins i tot, han arribat a dir que des que es dediquen al negoci de manar en nom de tots nosaltres han perdut calés. Si és així que ho deixin, si us plau, que no perdin més el temps administrant-nos, que no ens facin aquest favor. Ara bé, realment em costa molt creure aquestes afirmacions. Me les creuria si no fos -com diu la col·lega Cristina Palomar-, per les nissagues familiars que generació rera generació opten per la política com a modus vivendi i ja sabem que les llistes tancades dels partits són un bon refugi per a ganduls i inútils amb cognoms il·lustres (i no tan il·lustres) que tots tenim al cap. Val a dir, també, i encara que avui dia sembli mentida, que en política també hi ha ficades moltes persones (més de les que ens pensem) rectes, dignes i honestes. Jo en conec unes quantes, us ho puc assegurar.