En la penúltima pàgina del llibre l'autor posa en boca d'un dels personatges que "cuando terminé de leer el libro me acordé de que una vez le oí a un profesor en televisión que un libro es como un espejo y que no es uno el que lee libros sino los libros los que lo leen a uno, y pensé que era verdad". Jo també m'ho he cregut, doncs a mi m'ha passat una mica el mateix llegint Las leyes de la frontera, la darrera incursió literària de Javier Cercas. El llibre m'ha absorbit, literalment. M'ha recorregut tots el racons del cos fent-me reviure una època (finals dels 70, finals de la dictadura, primeres fuetades de la transició política, l'inici dels meus estudis de periodisme...), i una ciutat, Girona, on vaig treballar l'estiu del 77 (creuant-me, segurament, més d'una vegada, amb alguna banda de 'quinquis' semblant a la que pren vida pròpia al llibre de Cercas), i que va marcar, per bé, el meu esdevenir personal i professional. En molts aspectes, per a mi, fou un estiu d'iniciació, como ho seria l'estiu següent (en aquest cas, a lo bèstia, en pla salvatge) pel Gafitas, el personatge central del llibre; el noi que, per amor, decideix creuar la frontera (el Liang Shan Po) i endinsar-se durant un parell de mesos en el costat fosc, fora del seu hàbitat natural. L'experiència, com bé explica en Cercas, el va perseguir tota la vida. Formar part d'una banda de delinqüents juvenils marca, i més quan l'ombra del dubte planeja incansable al llarg dels anys generant més preguntes que respostes.
Bé, suposo que després de llegir el primer paràgraf ja heu endevinat que Las leyes de la frontera m'ha encantat i que és un llibre que recomano amb els ulls tancats. A banda dels records personals que han aflorat al meu cervell a mesura que Cercas descrivia les aventures de la basca del Zarco pels carrers de Girona, la veritat és que el llibre aglutina molts ingredients que el fan altament interessant.
A les seves pàgines conflueixen moltes històries. És la història d'una ciutat de províncies del tardofranquisme. La història d'una ciutat amb molt d'encant i alhora una ciutat bruta, fosca i enrocada en si mateixa. També és la història, com ja he apuntat breument, d'una època i d'un fenomen, el de les bandes de delinqüents juvenils a l'estil del Vaquilla, que van marcar tendència gràcies a la col·laboració necessària dels mitjans de comunicació i també del cinema. La novel·la també és una història d'amor amb majúscules. Una història d'amor que es desgrana al llarg de vàries dècades; la història d'un amor impossible entre una noia, Tere, del més enllà de la frontera, i un noi, el Gafitas, del més ençà d'aquesta línia imaginària.
Però el més interessant, sens dubte, és la història del Gafitas, l'adolescent xarnego que de la nit al dia esdevé 'quinqui' ocasional per amor i que troba en la banda del Zarco l'aixopluc emocional que no té ni a casa seva ni a l'escola. L'aventura, com ja he dit, només dura un parell de mesos, però el perseguirà tota la vida, doncs amb els anys acaba sent l'advocat respectable del cap de la banda, un home caducat (com l'època que va explotar les seves aventures al marge de la llei) i devorat pel mite de delinqüent de la Transició que va encarnar. Crec, a més, que en la història del Gafitas, salvant les distàncies, hi ha molt de la història del propi Cercas, un emigrant extremeny que aterra a Girona a l'edat de quatre anys, i que entra a formar part de ple dret de la comunitat xarnega de la ciutat. Per tant, ningú millor que ell, pot comprendre al personatge i els motius ocults del subconscient que guien els seus actes.
La història atrapa des d'un primer moment, així com l'estil narratiu. El protagonista principal i un parell de personatges secundaris (un policia i el director de la presó) expliquen a l'escriptor que els entrevista la seva versió d'uns fets que a priori han de teixir la història definitiva (la bona, la de veritat) del Zarco, un personatge de llegenda. Des de diferents enfocs i punts de vista, els entrevistats van embastant una història que s'enriqueix amb informacions que complementen la subministrada inicialment per ells mateixos. Aquesta informació va enriquint la narració dels fets i alhora conforma un relat paral·lel que va més enllà, cercant la veritat i escrutant els límits de la llibertat i els actes íntims que motiven el comportament de les persones. Una gran novel·la, sens dubte, a l'alçada de l'assaig novel·lat Anatomia de un instante, l'altra història del 23-F, que també signà Cercas el 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada