divendres, 14 d’octubre del 2011

Falsificar la història

Magnífica, simplement magnífica. Parlo d'El Cementiri de Praga, la darrera novel·la de l'escriptor italià Umberto Eco, un llibre que no deixa indiferent ningú, irreverent i provocador. Abusant de la complicitat del personatge principal de tota la trama, un falsificador amb doble personalitat sense ètica ni moral ni escrúpols, Eco explica magistralment com es pot falsificar la història, farcint-la de mentides i falsedats. L'autor s'endinsa en l'explicació novel·lada dels fets reals del passat que varen donar peu a la publicació dels Protocols dels savis de Sió, la publicació antisemita més famosa i àmpliament distribuïda de l'època contemporània. El que explica, doncs, està basat en fets històrics reals i personatges reals (menys el protagonista, Simone Simonini) fet que encara li dona més força i versemblança a tota la trama.

Eco fa una critica ferotge a les grans teories conspiratives mundials i s'endinsa en com s'han elaborat, partint sempre de la mentida, la tergiversació, la falsificació, la impostura i la adulteració sistemàtica de la realitat. És allò tant maquiavèl·lic de que la fi justifica els mitjans, però en aquest cas elevat a l'infinit per provocar el vòmit més agre i amarg. No exagero, el que ens explica Eco de forma novel·lada és esgarrifós, monstruós, doncs els famosos Protocols (un text de ficció que s'ha demostrat fefaentment que és un frau històric) han acabat servint per exterminar a milions de jueus al llarg del segle XX, primer a la Rússia tsarista i després a l'Alemanya nazi (Hitler va utilitzar aquests textos per donar una cobertura literària versemblant al genocidi). El més greu de tot és que moltes de les afirmacions que conté aquest pamflet insidiós, elaborat per instigar l'odi als jueus, encara l'utilitzen molts individus i grups antisemites avui dia, a través d'Internet.

Eco, a més, aprofita l'avinentesa i el joc que li dona el seu immoral personatge protagonista (en Simonini) per deixar ben retratada a la classe política, la casta militar, els homes de Déu (especialment els jesuïtes) i a molts altres col·lectius com els maçons, els comunistes, els carbonaris, els mateixos jueus, i d'altres grups que han influït d'una o d'altra forma en l'esdevenir històric de les dues últimes centúries. Especialment crític és, també, amb els italians, els francesos i els alemanys.

Vegeu-ne algunes perles del "pensament simoninià": els alemanys són "el nivell més baix d'humanitat que es pugui concebre. L'abús de la cervesa els fa incapaços de tenir la més mínima idea de la seva vulgaritat". Els francesos "són orgullosos, avariciosos, dolents, no estimen els seus consemblants, ni quan en treuen profit, i maten per avorriment". Els italians són "poc de fiar, mentiders, vils, traïdors, se senten més còmodes amb el punyal que amb l'espasa...". Els capellans "pertanyen a les classes perilloses, com els lladres i els vagabunds. I entre els capellans més indignes el govern tria els més cretins i els nomena bisbes". Els jesuïtes "són maçons vestits de dona". Els jueus "són els agents de la subversió anarquista i comunista". Els comunistes "han escampat la idea que la religió és l'opi del poble. És veritat, perquè serveix per mantenir a ratlla les temptacions dels súbdits, i si no hi hagués religió hi hauria el doble de gent a les barricades...".

En fi, una novel·la plena d'ingredients saborosos per assaborir-la lentament. Els diaris d'en Simonini i del seu alter ego, l'abat Dalla Piccola, són punyents i narcòtics alhora. Que gaudiu, si us atreviu, amb la seva lectura. I dic si us atreviu perquè llegir Umberto Eco sempre suposa un esforç de concentració que no tothom està disposat a fer. Com va declarar fa uns mesos a Barcelona el mateix Eco durant la presentació del llibre, amb "El cementiri de Praga he pretés donar un cop de puny a l’estómac del lector”. Ho haurà aconseguit? Crec que sí.